La deriva del Socialisme Espanyol, des de FELIPE GONZALEZ a PEDRO SANCHEZ.

A partir d'avui faré un repàs a la situació política a Espanya i dels partits polítics que componen l'arc parlamentari.

Avui desbrossaré el PSOE des de FELIPE GONZALEZ com a Secretari General, passant per JOSEP BORRELL, i el fins avui Secretari General i president del president del Govern PEDRO SANCHEZ.

Simbol del PSOE, de 1977

L'evolució del socialisme a Espanya a través de les figures clau del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), des de Felipe González i Alfonso Guerra, passant per Josep Borrell, fins a l'actualitat amb Pedro Sánchez.

La deriva política de Felipe González, exsecretari General del PSOE i expresident del Govern a derivat a tints i comportaments dretana i la seva figura està perdent adeptes a les files del PSOE.

L'era de Felipe González i Alfonso Guerra (1982-1996)

Felipe González, juntament amb Alfonso Guerra, va liderar el PSOE cap a la seva primera gran victòria el 1982, amb una majoria absoluta històrica. El seu govern es va caracteritzar per la modernització econòmica, l'entrada a la Comunitat Econòmica Europea (avui UE), la liberalització econòmica i la privatització parcial d'empreses públiques. Va promoure l'Estat del benestar amb l'expansió de la sanitat, l'educació pública i la consolidació de drets socials.

Al PSOE, va tenir diferents conflictes interns amb disputes amb l'ala més tradicional del partit, representada per Guerra i l'Esquerra Socialista, i al Govern va tenir els casos de corrupció i dels GAL a finals del seu mandat. La seva imatge es va veure entelada per escàndols de corrupció i la guerra bruta contra ETA.

Felipe González ha passat a ser de líder socialista a figura pragmàtica i l'evolució política de Felipe González amb factors marcats a percebuda dretana.

En els primers anys al capdavant del PSOE, González representava un socialisme renovador, allunyat del marxisme clàssic, apostant per una visió més europeista i reformista. Amb la victòria socialista el 1982, el seu govern va impulsar una modernització econòmica basada en l'obertura al mercat i la plena integració a la Comunitat Econòmica Europea (CEE). Tot i això, algunes de les seves polítiques, com la reconversió industrial, la privatització d'empreses públiques i la flexibilització del mercat laboral, van ser percebudes com un allunyament de les bases ideològiques de l'esquerra.

L'adopció de mesures de liberalització econòmica i privatització d'empreses estatals com Telefónica - El 1993 l'estat espanyol posseïa el 32,29% de les accions de Telefónica quan començà el procés gradual de privatització que culminà el 1997. Repsol - El 1989 es fa el primer pas cap a la privatització que duraria 8 anys y Endesa - Fou una empresa propietat de l'Estat fins que el 1988 s'inicià el procés de privatització van acostar la gestió a postulats econòmics més centristes o fins i tot liberals. 

Les relacions amb l'empresariat que durant i després del seu mandat, González va estrènyer llaços amb grans empresaris i multinacionals, participant en consells d'administració i defensant posicions més alineades amb el capital privat.

La lluita contra ETA va derivar en episodis com els GAL (Grups Antiterroristes d'Alliberament), una política de seguretat de mà dura que va rebre crítiques des de sectors progressistes i les seves declaracions recents, ha fet que amb els anys González ha criticat obertament sectors més esquerrans del PSOE i de la política espanyola, com PODEMOS, defensant la estabilitat i el pragmatisme per sobre de posicions més radicals.

       Felipe González i Edmundo Gonzaléz

Felipe González actualment es un referent de la dreta moderada?

En l'actualitat, González s'ha convertit en una veu crítica dins del PSOE, tot mostrant posicions alineades amb la defensa de la unitat d'Espanya, l'economia de mercat i el rebuig a aliances amb partits independentistes o d'esquerra radical. Les seves declaracions han estat ben rebudes en sectors conservadors i centristes, cosa que ha alimentat la percepció que ha girat cap a la dreta.

A conclusió, la "dreta" de Felipe González és un procés complex que respon tant a l'evolució personal com al canvi de context polític i econòmic. Mentre que alguns l'acusem d'haver traït els ideals socialistes, d'altres defensen el pragmatisme i la capacitat d'adaptació als temps. En qualsevol cas, el seu llegat continua sent un punt de debat dins i fora del PSOE.

Alfonso Guerra

El guerrisme al PSOE de Alfonso Guerra i la seva activitat sociopolítica actual

El "guerrisme" va ser un corrent intern del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) liderat per Alfonso Guerra, que va exercir un paper destacat en la política espanyola com a vicepresident del Govern entre 1982 i 1991 i vicesecretari general del PSOE del 1979 al 1997.

Aquesta facció es va caracteritzar per la seva influència a l'estructura del partit, incloent-hi el control de l'aparell executiu i del Grup Parlamentari Socialista.

En l'actualitat, encara que el “guerrisme” com a corrent organitzat ha perdut protagonisme, Alfonso Guerra continua participant en el debat polític espanyol. El setembre del 2023, va criticar l’evident tendència al cesarisme" dins del PSOE, referint-se al control centralitzat del lideratge del partit.

A més, a l'octubre del 2024, Guerra i l'expresident Felipe González van ser entrevistats junts, on van discutir i van criticar diverses decisions del govern actual, mostrant la seva contínua implicació en assumptes polítics contemporanis.

Javier Lambán i Emiliano García-Page.

I els barons territorials del PSOE.

Les actituds dels líders regionals del PSOE cap a Pedro Sánchez han variat amb el temps, i han reflectit tant suport com tensions internes protagonitzades majoritàriament per Javier Lambán i Emiliano García-Page.

El 2015, després de les eleccions generals, diversos líders regionals, com Susana Díaz d'Andalusia, Emiliano García-Page de Castella-la Manxa, Ximo Puig de la Comunitat Valenciana, Javier Fernández d'Astúries i Guillermo Fernández Vara d'Extremadura, van mostrar reserves sobre possibles acords amb PODEMOS, cosa que va evidenciar discrepàncies amb la direcció nacional del partit.

No obstant això, en anys recents, s'ha observat una cohesió més gran. Per exemple, el gener del 2025, Pedro Sánchez ha  participat activament en els congressos autonòmics del partit. Aquest suport mutu indica una alineació més estreta entre la direcció nacional i els líders territorials del PSOE.

A més, a Catalunya, el president de la Generalitat, Salvador Illa, va celebrar decisions econòmiques com el retorn de la seu social Cementos Molins, i del Banc Sabadell a Catalunya, ​​entre altres CEPYMES assenyalant que Catalunya avança pel "bon camí" cap a l'estabilitat institucional i jurídica.

Aquestes interaccions reflecteixen una dinàmica en què, encara que han existit tensions en el passat, actualment preval una sintonia i col·laboració més gran entre Pedro Sánchez i els líders regionals del PSOE.

El futur dels joves en el nou ordre polític.

El futur dels joves a Espanya i el nou ordre polític mundial dependrà de diversos factors, com els canvis en les polítiques econòmiques, socials i tecnològiques, així com la capacitat d'adaptació de les noves generacions a un món en transformació constant. Alguns dels aspectes clau que influiran en el seu futur poden ser, l'Educació i la formació professional, la Participació política i l'activisme, l'Ocupació i el mercat laboral, el Canvi climàtic i sostenibilitat, l'Accés a habitatge i benestar social, la Tecnologia i la intel·ligència artificial , i la Identitat i drets individuals.

L'avenç tecnològic i l'automatització redefinix el mercat laboral. Els joves necessitaran desenvolupar habilitats en àrees com la intel·ligència artificial, la sostenibilitat i l'economia digital per mantenir-se competitius. La inversió en educació de qualitat serà crucial per garantir oportunitats laborals estables.

Les noves generacions mostren un creixent interès en la política, el medi ambient i la justícia social. El seu involucrà-ment en la presa de decisions, mitjançant moviments socials i plataformes digitals, podria influir en la creació de polítiques més inclusives i sostenibles.

Amb la globalització i la digitalització, sorgiran noves oportunitats laborals però també s'incrementarà la competència. Models d’ocupació flexible, l’emprenedoria l’economia col·laborativa es convertiran en tendències clau per als joves.

El futur polític estarà marcat per la necessitat abordar el canvi climàtic. Els joves jugaran un paper crucial en la promoció d’economies verdes i en l’adopció d’estils de vida sostenibles.

Factors com ara la inflació, la crisi d'habitatge i la desigualtat econòmica poden dificultar l'accés dels joves a una vida independent i estable. Les polítiques d'habitatge assequible i benestar social seran essencials per garantir-ne el desenvolupament.

El nou ordre polític haurà de fer front als desafiaments ètics i socials derivats de l'avenç tecnològic. Els joves hauran d'adaptar-se a un món on l'automatització i la intel·ligència artificial exerciran un paper central a la vida quotidiana i al treball.

El reconeixement de la diversitat cultural i els drets individuals serà una prioritat als nous paradigmes polítics. Els joves, cada cop més conscients de la seva identitat i drets, demanaran polítiques que promoguin la igualtat i la inclusió.

En conclusió, el futur dels joves en el nou ordre polític mundial estarà determinat per la capacitat d'adaptació, l'accés a oportunitats educatives i laborals, i la participació activa en la construcció d'un món més just i sostenible.

 

Com enfortir la democràcia davant dels nous temps incerts.

Defensar la democràcia a Espanya i Catalunya davant de possibles influències externes, com la nova era de Donald Trump als EUA, requereix una combinació d'estratègies polítiques, socials i de comunicació

Per enfortir la democràcia davant de figures que han generen preocupacions sobre el respecte a les institucions democràtiques, és clau adoptar estratègies que reforcin els valors democràtics i la resiliència institucional.

A l'Estat espanyol, s'haurien d'enfortir les institucions democràtiques com la de protegir la independència del poder judicial (cosa que no sembla que avui passi amb les seves accions) y la separació de poders, garantir y assegurar la transparència i la rendició de comptes a totes les branques del govern, i reforçar organismes de control i supervisió, com ara comissions electorals i d'ètica pública per prevenir la corrupció.

Com a base a la defensa de la llibertat de premsa i d’expressió, donar suport als mitjans de comunicació independents i garantir la diversitat informativa. Promoure l'alfabetització mediàtica per combatre la desinformació y poder identificar noticies falses y propaganda, i protegir periodistes i mitjans de comunicació d'atacs o intimidacions, fomentant l'educació cívica perquè els ciutadans comprenguin els drets i les responsabilitats. Una altra de les lluites és contra la desinformació amb la implementació d'estratègies per frenar la propagació de notícies falses, regular les plataformes digitals sense comprometre la llibertat d'expressió i desenvolupar campanyes de conscienciació sobre la verificació de dades.

Implementar el diàleg i unitat social entre las diferents sensibilitats polítiques per reduir la polarització mitjançant el foment del respecte i la cooperació entre diferents ideologies promovent polítiques inclusives que atenguin les preocupacions de diversos sectors de la societat i donar suport a iniciatives de reconciliació i entesa mutu .

Crec que també en una de les parcel·les importants de la democràcia, és la de protegir el sistema electoral garantint la seguretat i fiabilitat del sistema de votació combatent la manipulació electoral i la supressió de votants mitjançant reformes inclusives i assegurar que les regles electorals siguin clares, justes i respectades per tots els actors polítics.

En definitiva, amb aquestes accions no només defensaren i enfortiran la democràcia sinó que també crearan un sistema més resilient davant de futurs desafiaments amb una societat ben informada i cohesionada.

L'EURO, el DÒLAR i els BRICS.

Després de la presa de possessió ahir de Donald Trump i la seva adnerversió als països que formen el BRICS, dono unes pinzelles d'aquesta nova política econòmica que a partir d'ara s'enfronta el món.

Dilma Rousseff, presidenta del banc dels BRICS

La relació entre l'euro i el bloc BRICS ha adquirit importància en el context geopolític i econòmic global, ja que tots dos busquen diversificar les seves estratègies davant del domini del dòlar nord-americà. Mentre que l'euro representa una alternativa consolidada als mercats occidentals, els BRICS busquen enfortir la seva influència en les economies emergents i reduir la dependència del dòlar.

Competència i cooperació entre l'euro i els BRICS

Tant la Unió Europea (UE) com els BRICS han mostrat interès a disminuir la dependència del dòlar al comerç internacional. La UE ha promogut l'ús de l'euro en transaccions energètiques, mentre els BRICS han impulsat el comerç en monedes locals, i Europa busca expandir la seva influència en mercats estratègics d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, competint amb la presència creixent de la Xina i Rússia , membres clau dels BRICS.

Mentre els BRICS fomenten acords energètics a iuans, rubles o rupies, la UE ha intentat diversificar els seus proveïdors energètics, reduint la seva dependència de Rússia després de la crisi d'Ucraïna. La UE manté acords comercials amb països BRICS com la Xina, l'Índia i el Brasil, promovent l'euro com a moneda d'intercanvi en sectors com ara la tecnologia, el turisme i la manufactura. Europa ha mostrat interès en sistemes com el CIPS xinès (alternativa a SWIFT) per evitar sancions nord-americanes, obrint la possibilitat de futures col·laboracions amb els BRICS.

Els BRICS i l'euro com a moneda de reserva. L'euro és la segona moneda de reserva mundial després del dòlar i representa al voltant del 20% de les reserves internacionals. Els BRICS han diversificat les reserves en euros per reduir l'exposició a sancions dels EUA, diversificar actius en divises més estables i facilitar el comerç amb socis europeus.

Tot i això, l'euro enfronta desafiaments, com la manca d'un mercat financer europeu integrat al nivell del nord-americà, cosa que limita el seu atractiu davant les estratègies més agressives dels BRICS.

Els reptes de l'euro davant l'expansió dels BRICS segueix dependent de recursos de països BRICS com Rússia (energia) i Brasil (primeres matèries), mentre que la Xina i Rússia han enfortit la seva presència en aquestes regions, desafiant els interessos econòmics d'Europa, mentre que la pressió dels Estats Units per alinear la UE a la seva política de sancions cap a Rússia i la Xina limita les possibilitats de cooperació amb els BRICS.

Les perspectives futures a la UE podria buscar un equilibri entre mantenir la seva aliança amb els EUA i fomentar relacions comercials més independents amb els BRICS, sent una possible més cooperació en sectors com la transició energètica, on tant Europa com els BRICS tenen interessos comuns reduir la seva dependència de combustibles fòssils, i la possible expansió dels BRICS amb més països europeus (com Turquia) podria generar tensions addicionals entre el bloc i la UE.

En conclusió, la relació entre l'euro i els BRICS es troba en una dinàmica de cooperació selectiva i de competència estratègica, amb la UE buscant mantenir la seva rellevància econòmica mentre els BRICS continuïn desafiant l'hegemonia del dòlar i promovent una multi-polaritat econòmica, tot i això, l'euro enfronta desafiaments, com la manca d'un mercat financer europeu integrat al nivell del nord-americà, cosa que limita el seu atractiu davant les estratègies més agressives dels BRICS.

L'EURO, el DOLAR i el BRICS, a l'econòmica mundial

La competència entre l'euro, el dòlar i el bloc BRICS a l'economia mundial reflecteix un panorama en evolució on cada actor busca consolidar la seva influència en un entorn geopolític multipolar. Mentre el dòlar continua sent la moneda dominant, l'euro ofereix una alternativa a l'àmbit occidental, i els BRICS intenten desafiar aquest ordre amb estratègies de des-dolarització i una autonomia econòmica més gran.

El dòlar nord-americà ha estat la moneda de reserva global des del final de la Segona Guerra Mundial, sustentat pel comerç global. Més del 60% de les reserves internacionals estan en dòlars. El petroli i matèries primeres i la majoria dels contractes d'energia estan denominats en dòlars (sistema del "petrodólar")

El sistema financer, el SWIFT, FMI i el Banc Mundial operen majoritàriament en dòlars, consolidant la seva influència però hi ha desafiaments clars per al dòlar amb els intents de des-dolarització liderats pels BRICS i altres blocs emergents amb una política monetària agressiva de la Reserva Federal , que ha generat volatilitat als mercats globals.

Associació BRICS dels cinc principals països emergents amb nous països membres i la seva bandera

Potencial i limitacions l'EURO

L'euro és la segona moneda més important a nivell mundial, amb aproximadament el 20% de les reserves globals, i és la principal moneda de la Unió Europea (UE), una de les economies més grans del món són els seus avantatges de l'euro a la economia mundial per la seva confiança i estabilitat a la UE manté polítiques monetàries prudents a través del Banc Central Europeu (BCE) i sent alternativa al dòlar a Europa.

Els EUA amb la UE mantenen forts llaços amb Washington, cosa que limita la seva independència financera per la manca d'integració fiscal. L'absència d'una unió fiscal completa redueix la fortalesa de l'euro davant el dòlar amb menys acceptació global que, malgrat la seva rellevància, l'euro no s'ha consolidat com a moneda de referència als mercats emergents.

El bloc BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina, Sud-àfrica i nous membres com l'Iran i els Emirats Àrabs) ha adoptat estratègies per crear un sistema econòmic multipolar, incloent un ús de monedes locals al comerç, però la Xina i Rússia realitzen acords en iuans i rubles, mentre que l’Índia ha promogut lús de rupies en transaccions energètiques.

Els BRICS han augmentat les reserves en euros i iuans per reduir l'exposició al dòlar i Rússia i la Xina han impulsat alternatives al sistema SWIFT, com el CIPS xinès i el sistema rus SPFS, per facilitar transaccions internacionals sense fer servir dòlars o euros. L'exploració d'una moneda BRICS ha discutit la possibilitat d'una moneda amb el suport d'una cistella de monedes dels països membres, però encara enfronta desafiaments estructurals.

Desafiaments dels BRICS respecte al dòlar i l'euro.

La manca de cohesió política i les diferències entre els membres poden dificultar una estratègia comuna i de la Infraestructura financera en desenvolupament encara que no hi ha una infraestructura robusta que reemplaça el sistema basat en el dòlar i l'euro. El iuan i el ruble encara no generen la mateixa confiança que el dòlar o l'euro.

Dinàmiques futures, cap a un món multipolar?

A mesura que la competència entre el dòlar, l'euro i els BRICS s'intensifica, és probable que sorgeixin noves dinàmiques a l'economia mundial. El dòlar continuarà dominant a Amèrica i en sectors com a tecnologia i defensa i l'euro s'enfortirà a Europa i Àfrica del Nord, mentre que els BRICS buscaran expandir-se a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina amb monedes alternatives, mentre que la multi-polaritat econòmica podria derivar a un món amb múltiples centres financers: Nova York (dòlar), Frankfurt (euro), Xangai (yuan), etc.

Els factors geopolítics clau en aquests dies, són les tensions entre els EUA i la Xina poden accelerar la des-dolarització. L'expansió dels BRICS podria influir en l'equilibri financer global i la digitalització de monedes (CBDCs) podria redefinir el paper de totes les monedes a l'economia global.

Conclusió. El dòlar continua sent la moneda dominant, però enfronta pressions creixents per la des-dolarització. L’euro representa una alternativa viable, però la seva influència global és limitada fora d’Europa, i els BRICS estan avançant en la creació d’un sistema financer alternatiu, encara que encara enfronten desafiaments estructurals.

El futur de l'economia mundial dependrà de com aquests actors adaptin les seves estratègies davant d'un món cada cop més multipolar i interconnectat.

Els BRICS i la nova política de Donalt Trump.

Ahir (20 de gener de 2025), és una data importància per al món amb la investidura de Donald Trump com a president dels Estats Units. Aquesta nova etapa als Estats Units marca l'inici d'una política exterior que podria redefinir les relacions amb els països BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica). Trump ha adoptat una postura ferma respecte als intents d'aquests països per disminuir l'hegemonia del dòlar al comerç internacional. El novembre del 2024, va advertir que qualsevol esforç per part dels BRICS per reemplaçar el dòlar com a moneda de referència resultaria en aranzels del 100% sobre les seves exportacions cap als Estats Units, ia partir d'avui, en veurem la reacció.

L'advertència de Donald Trump es va produir després d'una cimera dels BRICS a Kazan, Rússia, on es va discutir la possibilitat d'impulsar transaccions en monedes locals i reduir la dependència del dòlar nord-americà. Tot i que no es va concretar la creació d'una moneda comuna, la intenció de diversificar les monedes al comerç internacional va quedar manifesta.

Tot i les tensions comercials, una enquesta del Centre Europeu de Relacions Exteriors i la Universitat d'Oxford va revelar que a països com l'Índia, Rússia, la Xina i el Brasil hi ha un notable optimisme respecte a l'impacte de la presidència de Trump a les seves economies. Per exemple, el 84% dels enquestats a l'Índia creuen que Trump portarà prosperitat al seu país.

En resum, la nova administració de Donald Trump planteja reptes i oportunitats per als països BRICS. Mentre que les amenaces d'aranzels busquen mantenir la primacia del dòlar, l'entusiasme en algunes nacions suggereix una dinàmica complexa en les futures relacions internacionals.

Seu Central del Banc dels BRICS a Sud-àfrica

Països que actualment s'han adherit als BRICS

A data de gener de 2025, els països membres del bloc BRICS són: els cinc primers països que van conformar originalment el grup BRICS, con: Brasil, Rússia, Índia, Xina, Sud-àfrica, mentre que Egipte, Etiòpia, Iran i Unió dels Emirats Àrabs es van unir el gener del 2024. Indonèsia s’incorpora oficialment el gener de 2025.

A més, l'octubre del 2024, es van admetre com a països socis: a Algèria, Bielorússia, Bolívia, Cuba, Kazakhstan, Malàisia, Nigèria, Tailàndia, Uganda, Uzbekistan, i Vietnam. Aquests països socis participen en iniciatives i col·laboracions amb el bloc BRICS, encara que no en són membres plens.

És important destacar que, encara que l'Aràbia Saudita va ser convidada a unir-se al grup el 2024, encara està considerant la seva adhesió i no l'ha formalitzat.

Les competències del DOLAR i el BRICS a l'econòmica mundial

La competència entre el dòlar nord-americà i el bloc BRICS a l'economia mundial s'ha  intensificat els darrers anys, especialment amb els esforços dels BRICS per reduir la dependència del dòlar en el comerç internacional. A continuació, es detallen els aspectes principals d'aquesta competència com l'hegemonia del dòlar. El dòlar ha estat la principal moneda de reserva mundial des de la Segona Guerra Mundial, recolzat pel Petroli i comerç internacional, i la majoria de les transaccions globals (especialment el petroli) es fan en dòlars, per la seva l'estabilitat i  confiança. L'economia dels EUA, ha brindat confiança als mercats internacionals, i el sistema financer global, con els organismes com l'FMI i el Banc Mundial operen en dòlars, enfortint el seu domini.

Els desafiaments actuals del dòlar és l'augment del deute nord-americà, la Inflació i pèrdua de valor relativa davant d'altres monedes, i les sancions econòmiques que han incentivat alguns països a buscar alternatives.

Les estratègies dels BRICS per competir amb el dòlar és desafiant la supremacia del dòlar, incloent el comerç en monedes locals com a Rússia i la Xina que han acordat fer transaccions en iuans i rubles. L'Índia i Rússia han establert mecanismes per comerciar en rupies i rubles, i Aràbia Saudita (potencial membre de BRICS) ha mostrat interès a vendre petroli a iuans.

La nova moneda de reserva el 2023, es va discutir la creació d'una moneda comuna basada en una cistella de monedes dels països BRICS i recolzada per or o altres actius i per això es va crear el Banc de Desenvolupament dels BRICS (NDB), creat per finançar projectes a països en desenvolupament sense dependre de l'FMI o el Banc Mundial.

Entre els avantatges i desafiaments dels BRICS respecte al dòlar són: la diversificació econòmica als països com la Xina i l'Índia que tenen economies en creixement ràpid i les reserves de recursos naturals. Rússia i Brasil tenen grans reserves de petroli, gas i minerals estratègics i amb iniciatives de cooperació. El bloc ha expandit la seva influència mitjançant aliances amb països emergents.

Els desafiaments que poden sorgir al grup són la manca de cohesió, per diferències polítiques i econòmiques entre els membres dificulten una estratègia unificada. La confiança global i que el dòlar segueix sent considerat més segur pels inversors i la infraestructura financera amb sistemes alternatius de pagament encara no són tan desenvolupats com SWIFT (dominat pel dòlar).

En conclusió, encara que els BRICS han avançat en el seu intent de desafiar el dòlar, encara s'enfronten importants barreres estructurals i de confiança en el sistema financer global.

Àfrica, continent d'oportunitats? (i II)

 Seguint amb les oportunitats a l'Àfrica i els seus inconvenients per les polítiques d'alguns estats al continent, passo a detallar alguns dels seus pros i contres.

A Àfrica creix l'interès per l'idioma espanyol pel negoci turístic.

La tecnologia i la digitalització són àrees d'un gran potencial. Amb l'accés creixent a internet i als dispositius mòbils, els joves africans tenen la possibilitat de treballar en àrees com la programació, la intel·ligència artificial, el desenvolupament d'aplicacions i la ciberseguretat. A més, hi ha un augment en els centres tecnològics, especialment en Lagos, Nairobi i Ciutat del Cap.

A l'Educació les oportunitats educatives s'han expandit a través de plataformes d'aprenentatge en línia i programes internacionals que busquen formar joves en àrees com ara idiomes, la ciència, la tecnologia, l'enginyeria i les matemàtiques (STEM). A més, les universitats africanes estan millorant la seva infraestructura i oferta acadèmica. La creativitat i la cultura,  La música, el cinema, l'art i la moda tenen una enorme influència a l'Àfrica, especialment amb la internacionalització de la música africana (com l'afrobeats). Els joves participen activament en la creació i promoció de la seva cultura a través de plataformes digitals i festivals internacionals.

L'agricultura continua sent una font d'ocupació fonamental a l'Àfrica. Els joves poden aprofitar les noves tecnologies a l'agricultura de precisió, l'ús de drons i tècniques sostenibles, per millorar la productivitat i les exportacions en aquest sector vital, que complementant-se amb l'energia renovable i amb l'augment de la consciència sobre el canvi climàtic , les energies renovables són un sector clau per al futur d’Àfrica. Els joves es poden involucrar en projectes d'energia solar, eòlica i altres fonts sostenibles, i El Turisme. Àfrica és rica en patrimoni natural i cultural, la qual cosa presenta grans oportunitats al sector turístic. Els joves poden involucrar-se en l’eco turisme, la promoció de destinacions locals i la creació d'experiències turístiques sostenibles, i també en el treball en ONG’s i Projectes Socials, amb un interès creixent pel desenvolupament social, molts joves s'estan units a ONG’s, organitzacions internacionals i projectes de cooperació que treballen en àrees com la salut, l'educació, la igualtat de gènere i de pobresa

Hotel LA-PALM d'Acra (Ghana)

Les llibertats, i la política a Àfrica.

Les llibertats polítiques a l'Àfrica varien significativament d'un país a un altre, i la situació és complexa a causa de la diversitat de sistemes polítics, econòmics i socials al continent. Àfrica és un continent amb una gran diversitat de règims polítics. Alguns països tenen sistemes democràtics i multipartidistes, mentre que en altres prevalen règims autoritaris, amb governs que restringeixen les llibertats polítiques. Els desafiaments econòmics, la pobresa i les tensions socials també influeixen en la qualitat de les llibertats polítiques. En molts casos, els governs autoritaris o semiautoritaris es presenten com a solucions a problemes d'inseguretat o pobresa, però sovint a costa dels drets i les llibertats dels ciutadans, i en alguns països africans, com Sud-àfrica, Ghana, i Botswana, han aconseguit avenços en la democràcia, celebrant eleccions lliures i justes. Tot i això, en molts altres, les eleccions poden estar marcades per irregularitats, frau, o repressió de l'oposició. En alguns països, les eleccions són més una formalitat que no pas una veritable representació popular.

A diverses regions d'Àfrica, els conflictes armats i la presència de governs militars o colpistes compliquen la situació de les llibertats polítiques. Els cops d'estat, com els que van passar a Mali, Guinea i Burkina Faso en els darrers anys, solen anar acompanyats de la suspensió de llibertats polítiques i la repressió de l'oposició.

Els drets humans, i les llibertats civils a molts països africans encara estan molt limitats. Tot i que hi ha lleis que protegeixen els drets fonamentals, la implementació d'aquestes lleis és sovint feble. En alguns països, les minories ètniques, religioses o sexuals enfronten discriminació i persecució amb repressió i autoritarisme com a Eritrea, Camerun o Sudan, el govern té un control fort sobre la societat, limitant les llibertats d'expressió, associació i premsa. Els opositors polítics, activistes i periodistes poden fer front a repressió, empresonaments o fins i tot violència per part de l'estat.

La Llibertat de premsa i expressió encara que alguns països africans tenen mitjans de comunicació lliures, a molts altres els periodistes enfronten censura, amenaces, arrestos i violència. Els governs poden utilitzar lleis contra la difamació o el terrorisme per silenciar les veus dissidents. En resum, tot i que alguns països africans han avançat en l'enfortiment de la democràcia i les llibertats polítiques, molts altres encara enfronten grans desafiaments a causa de règims autoritaris, conflictes i la manca d'una cultura política democràtica consolidada.

L'Església de Jesucrist i dels Santos dels Últims Dies a Acra (Ghana)

Creences religioses a l'Àfrica

La religió a Àfrica és diversa i varia considerablement segons les regions, les cultures i les tradicions locals. Àfrica és la llar de múltiples creences religioses.

Les religions tradicionals africanes són les creences religioses autòctones de diversos pobles africans. Aquestes religions solen ser animistes, cosa que significa que creuen en la presència d'esperits a la natura, així com en la veneració d'ancestres. A més, moltes d'aquestes religions són politeistes, creient en múltiples déus i éssers espirituals. Les pràctiques inclouen rituals, danses i cerimònies que tenen un vincle proper amb la comunitat i la vida quotidiana.

El cristianisme és una de les religions més esteses a l'Àfrica, especialment a l'Àfrica subsahariana. El cristianisme va arribar a Àfrica a través de la colonització europea, encara que també hi ha presència cristiana al nord d'Àfrica des dels primers temps del cristianisme. Es practiquen diferents denominacions, i les més comunes són el catolicisme, l'església ortodoxa i les esglésies protestants, incloses les esglésies evangèliques.

L'islam és predominantment practicat al nord i en parts de l'est i oest d'Àfrica. Introduït al segle VII, l'islam s'ha expandit profundament a la regió. Els musulmans africans segueixen els ensenyaments de l'Alcorà, i la majoria s'identifiquen amb el corrent sunnite, encara que també hi ha comunitats xiïtes. Les pràctiques islàmiques, com ara el Ramadà i la pregària diària, són fonamentals per als creients en aquestes regions. En algunes parts d'Àfrica, les religions tradicionals, el cristianisme i l'islam es barregen i donen lloc a formes sincrètiques de religiositat. En aquestes regions, les creences tradicionals poden coexistir amb els ensenyaments del cristianisme o l'islam. En alguns casos, les persones integren elements de la religió africana tradicional amb pràctiques cristianes o islàmiques, i en algunes àrees d'Àfrica, especialment a les comunitats afrodescendents a Amèrica, es practiquen religions que tenen les seves arrels a les tradicions africanes, com la santeria a Cuba, el candomblé al Brasil i el vodú a Haití.

A nivell sociocultural, la religió té un paper fonamental en la vida diària, l'organització social i la política a molts països africans. La religió també està profundament influenciada per factors històrics, com ara l'esclavatge, la colonització i la globalització.

John  Kwesi Agbessoya, i jo

Durant la meva estada a Àfrica, sempre vaig estar acompanyat per John Kwesi Agbessoya (professor d'idiomes d'Aliança Francesa a Ghana) qui va ser el meu traductor tant de l’anglès ghanès com del francès togolès i de les múltiples llengües locals dels països visitats.

Àfrica, continent d'oportunitats?

Amb caràcter general, al món econòmic i social, es tendeix a minimitzar les oportunitats d'Àfrica ia maximitzar-ne els riscos. Per això, és probable que les dades que es citaran a continuació sorprenguin els meus seguidors perquè molt poca gent pensa a l'Àfrica com a continent d'oportunitats, malgrat l'actual immigració.

Per començar, Àfrica és una potència demogràfica. Actualment és el segon continent més poblat de la Terra. Per al 2025, s'espera que tingui més de 1.500 milions d'habitants i que la seva població continuï creixent a bon ritme fins a l'any 2.100, en contrast amb el que passarà per països, per a l'any 2.100. S'espera que 5 dels 10 països més poblats a nivell mundial siguin africans. Nigèria, amb gairebé 200 milions d'habitants actualment, avançarà els EUA en població els propers anys i passarà a ser el tercer país més poblat de la Terra, després de la Xina i l'Índia. Per la seva banda, països com la República Democràtica del Congo, Etiòpia i Egipte ja compten actualment al voltant de 90 milions d'habitants cadascun.

A Àfrica, la situació política és diversa i complexa, amb una combinació de democràcies plenes, règims híbrids i dictadures. Segons un informe de l'Institut d'Estudis Estratègics i Relacions Internacionals (IEERI) d'agost de 2023, dels 54 països africans, només deu són considerades democràcies plenes: Benín, Botswana, Cap Verd, Ghana, Maurici, Namíbia, São Tomé i Príncipe, Senegal, Sud-àfrica i Tunísia. D'altra banda, 21 nacions són catalogades com a dictadures.

És important destacar que els darrers anys hi ha hagut una sèrie de cops d'Estat a l'Àfrica que han alterat el panorama polític. Entre 2020 i 2021, es van registrar cops a països com el Txad, Mali (en dues ocasions), Guinea, Sudan i Níger. Aquests esdeveniments han fet que juntes militars assumeixin el poder en aquestes nacions, afectant la seva classificació política.

La persistència de dictadures a l'Àfrica s'atribueix a diversos factors, incloent-hi l'herència del colonialisme, on les potències colonials van establir estructures de poder centralitzades i autoritàries que després de la independència van ser heretades pels nous líders. A més, la manca d'institucions democràtiques sòlides i la intervenció de les forces armades a la política han contribuït a la continuïtat de règims autoritaris al continent.

Joves ghaneses estudiants d'espanyol a Acra, capital de Ghana.

La joventut

Les oportunitats per als joves a l'Àfrica estan en constant evolució i depenen de factors com l'educació, l'accés a la tecnologia, la innovació, l'ocupació i l'emprenedoria. Alguns sectors clau que ofereixen oportunitats per als joves africans. Àfrica que és un continent en creixement ràpid, i moltes joves han optat per emprendre en sectors com la tecnologia, l'agricultura, la moda, l'entreteniment i l'energia renovables, mentre que altres i per raons polítiques principalment han optat per emigrar .

Tot i que hi ha grans oportunitats, també s'enfronten desafiaments com la desocupació juvenil, la manca d'accés a finançament i la inestabilitat política a algunes regions. Tot i això, amb polítiques adequades, més inversió en infraestructura i un enfocament a l'educació, l'Àfrica pot ser un lloc d'oportunitats per a les generacions més joves.

Els drets humans a Àfrica són un tema complex i multifacètic, ja que el continent enfronta una àmplia varietat de desafiaments a diferents països, a causa de la seva diversitat cultural, política i econòmica. No obstant això, hi ha diversos problemes comuns que afectin la regió quant a la protecció i promoció dels drets humans.

En resum, tot i que Àfrica ha aconseguit avenços en la promoció dels drets humans en alguns aspectes, segueix enfrontant desafiaments significatius que requereixen una acció més coordinada, tant a nivell nacional com internacional, per garantir la dignitat, la llibertat i la justícia per a tots els ciutadans.

Els conflictes i la violència continua sent un dels principals agents impulsors de 

desplaçaments i la ruta de la migració des d'Àfrica fins a Europa

l'emigració

L'emigració a Àfrica és un fenomen complex que té diverses causes, tant econòmiques com a socials, polítiques i ambientals. Algunes de les principals raons per les quals moltes persones a l'Àfrica emigren són:

La cerca de millors oportunitats econòmiques. Molts països africans enfronten altes taxes de pobresa, atur i manca d'oportunitats laborals. Això motiva moltes persones a buscar millors condicions de vida en altres països, ja sigui dins del continent o fora, especialment a Europa o Amèrica. Els conflictes armats i la violència i els desplaçaments forçats obliguen moltes persones a fugir a la recerca de seguretat. Països com el Sudan del Sud, la República Democràtica del Congo (RDC), Somàlia i Nigèria, entre altres, han estat escenaris de conflictes prolongats que empenyen milers a abandonar casa seva i la Inestabilitat política la manca d'estabilitat política, amb governs autoritaris, la corrupció i la manca de democràcia a alguns països africans també contribueixen a l'emigració i moltes de les persones poden fugir de governs repressius o de situacions de crisi política.

El canvi climàtic i desastres naturals, la desertificació, la sequera, les inundacions i l'escassetat d'aigua afecten moltes àrees a l'Àfrica, cosa que dificulta la vida i les activitats agrícoles, i això ha forçat moltes persones a migrar a la recerca de millors condicions ambientals i de subsistència, i l'Educació i les millors oportunitats per als joves africans que busquen emigrar per accedir a millors oportunitats educatives i professionals que els permetin tenir un futur més prometedor, ja que als seus països d'origen les oportunitats poden ser limitades.

Alguns dels països africans més afectats per l'emigració, tant com a països d'origen com de trànsit, són: Nigèria, Sudan del Sud, República Democràtica del Congo, Somàlia, Etiòpia, Líbia i Mali.

Vaixells pastera al port d'Elimina de Ghana

L'emigració massiva de persones des d'aquests països no només genera desafiaments per als països de destinació, sinó també per als d'origen, ja que la fugida de cervells i la pèrdua de mà d'obra activa poden afectar negativament el desenvolupament econòmic i social dels països africans.

,

En els anys que estic a l'Àfrica (entre els anys 2011 al 2017), baix anar alternant entre Ghana, Togo, Burquina Faso i Benin. A Ghana baix estar quan el president John Atta Mills va morir, amb el President John Dramani Mahama i amb el seu successor Nana Akufo-Addo. Vaix poder visitar diversos llocs de l’Africa, viure com ells i entrevistarem amb diferents autoritats governamentals, així com amb la població civil.

Àfrica, es un continent per conèixer.

VENEZUELA. De la gran notícia mundial (les eleccions del 28 de juliol passat), a la gran veritat oculta dels interessos per Venezuela. (III), i final pendent d'esdeveniments.

Empresaris, polítics i filantrops nord-americans, coneguts principalment per haver-hi la seva influència que abasten diferents àmbits Socials i Empresarials i que són milionaris i bilionaris amb influència política, amb una combinació d'èxit empresarial, activisme i presència política directa són part dels més interessats en una intervenció sobre Venezuela, així com mandataris i exmandataris com l'expresident de Colòmbia, Álvaro Uribe Vélez qui sense embuts ja ha fet una crida directa a una intervenció militar, mentre que Nicolas Maduro adverteix que es prepara amb Cuba i Nicaragua per "prendre les armes" davant d'una intervenció estrangera. 

L'expresident Uribe de Colòmbia demana una intervenció militar internacional a Venezuela

Si bé els suports econòmics a la futura administració de Donald John Trump estan interessats veladament amb una intervenció a Venezuela, altres actors polítics estan fent passos perquè s'executi una intervenció militar sobre Venezuela per enderrocar el Govern de Nicolas Maduro.

Álvaro Uribe, expresident de Colòmbia, va sol·licitar una "intervenció militar internacional" per enderrocar el règim de Nicolás Maduro i restaurar la democràcia a Venezuela, així com també Iván Duque, també expresident de Colòmbia, ha expressat el seu suport a una intervenció internacional a Venezuela per a facilitar una transició democràtica.

I Leopoldo López, líder opositor veneçolà exiliat a Espanya, va donar suport a la proposta d'Uribe. En resposta a la incitació a la intervenció militar, el fiscal general de Venezuela, Tarek Saab, va dir dilluns que ha demanat una ordre d'arrest i una notificació d'Interpol contra l'opositor Leopoldo López, que és a Espanya.

López, que després de diversos anys detingut va sortir del país el 2020, és imputat per delictes com instigar accions armades contra la República, traïció a la pàtria, conspiració i associació, va dir Saab en una declaració transmesa per la TV estatal.

Donald Trump i Elon Musk

Qui són els milionaris que influeixen en la política de Trump sobre Venezuela.

Durant la presidència de Donald Trump, diversos multimilionaris han exercit una influència significativa a la seva administració, ja sigui a través de donacions, assessorament o assumint càrrecs oficials. Tot seguit, es destaquen algunes d'aquestes figures clau i que podrien estar interessats a envair Venezuela pels seus interessos econòmics i empresarials.

Part dels interessos dels Estats Units, pel PETROLI i altres matèries primeres, els milionaris com Elon Musk, fundador de Tesla i SpaceX i propietari de X (l'antic Twitter), participant en consells assessors i col·laborant en iniciatives governamentals. El seu activisme polític ha ampliat el seu imperi empresarial, aprofitant la seva influència per modelar polítiques que beneficiïn els seus interessos. John Paulson, reconegut Inversor, Paulson reflecteix la seva influència en les decisions econòmiques del govern. Mark Zuckerberg, CEO de Meta (Facebook), s'ha mostrat recentment una postura més conciliadora, ajustant polítiques de les plataformes amb una influència mútua en la relació amb l'administració americana. Howard Lutnick, financer influent a l'administració nord-americana.

Vivek Ramaswamy, empresari al sector de la biotecnologia, La seva fortuna i visió l'han convertit en un aliat estratègic a la nova administració de Trump. Linda McMahon, cofundadora de World Wrestling Entertainment (WWE). La seva experiència empresarial i una fortuna considerable la fan una peça clau en l'econòmica americana.

Stephen A. Schwarzman, director executiu de Blackstone Group, Schwarzman ha estat un donant significatiu i assessor econòmic durant la campanya i presidència de Trump, influint en polítiques financeres i econòmiques.

Aquestes personalitats representen com les grans fortunes poden influir en la política nord-americana sobre Venezuela i en el fòrum mundial, especialment durant l'administració de Donald Trump.

De moment, el tema d'actualitat de Veneçuela, (està en stambai).

El proper dia 20 pren possessió del Govern dels Estats Units, Donald Trump i s'espera que prengui accions sobre les relacions amb el govern de Nicolas Maduro.

VENEZUELA. De la gran notícia mundial (les eleccions del 28 de juliol passat), a la gran veritat oculta dels interessos per Venezuela. (II)

És molt fàcil dir o manifestar que el resultat de les eleccions presidencials a Venezuela, van ser arreglades i de resultats incerts (segons els seguidors de González i partits de dretes i ultres), però realment aquesta és la qüestió?, o realment hi ha altres interessos ocults a la població no se l'informa ni hi ha debats a les televisions ni surten als diaris sobre el que passa amb i perquè amb Venezuela.

Explotacions de Repsol a Venezuela

Els interessos econòmics d'Espanya amb Venezuela han estat variats i han experimentat fluctuacions a causa de factors polítics, socials i econòmics tant a Venezuela com a Espanya. A continuació, destaca alguns dels aspectes principals de les relacions econòmiques entre ambdós països

Espanya ha estat un dels principals socis comercials de Venezuela a Europa. Durant anys, les exportacions espanyoles a Venezuela van incloure productes com maquinària, vehicles, productes farmacèutics, aliments i tecnologia. D'altra banda, Venezuela exportava principalment petroli a Espanya. Tot i això, la situació política i econòmica a Venezuela ha afectat el flux comercial en els últims anys, amb una caiguda en els intercanvis a causa de la crisi econòmica al país sud-americà.

Però malgrat tot, les Inversions espanyoles tenen una presència significativa a Venezuela, especialment en sectors com a energia (amb companyies com Repsol, Iberdrola i Gas Natural), telecomunicacions, i bancs. Durant els anys de bonança petroliera, Espanya va aprofitar l'expansió econòmica de Venezuela per fer inversions a llarg termini. Tot i això, les dificultats econòmiques i les polítiques governamentals a Venezuela, com la nacionalització d'empreses, han afectat negativament aquestes inversions, amb algunes empreses espanyoles reduint o retirant-se del país.

Venezuela, sent un dels exportadors de petroli més grans del món, ha estat un proveïdor clau per a Espanya en termes energètics. Tot i que Espanya ha diversificat les fonts d'energia els últims anys, la relació amb Venezuela continua sent important per al sector energètic espanyol.

El Turisme a Venezuela ha estat una destinació turística per a molts espanyols, especialment a causa de la relació històrica i cultural entre els dos països, i en els darrers anys, la migració veneçolana cap a Espanya ha augmentat a causa de la crisi a Venezuela. Això ha tingut un impacte tant a l'economia espanyola com a la veneçolana, ja que els migrants contribueixen a l'economia espanyola com a treballadors, però alhora això representa un desafiament per a la integració i els serveis socials a Espanya.

En resum, els interessos econòmics d'Espanya a Venezuela han estat i continuen vinculats principalment amb el comerç, les inversions i el sector energètic. Tot i això, la crisi política i econòmica a Venezuela ha tingut un impacte negatiu en moltes d'aquestes àrees.

I els que estan més interessats amb Venezuela.

Fins avui i de manera directa, no hi ha evidència concreta de multimilionaris o grups específics que estiguin buscant envair Venezuela. Tot i això, al llarg dels anys, hi ha hagut molts rumors i especulacions sobre la influència d'actors internacionals, inclosos alguns multimilionaris, en la política veneçolana, però aquestes no s'han materialitzat en intents directes d'invasió.

En el cas de Venezuela, els conflictes s'han centrat més en la intervenció de potències estrangeres, com els Estats Units i alguns països de la regió, que han tingut un impacte important en la situació del país, i al seu lloc hi ha hagut pressions diplomàtiques i suport a certs actors polítics dins de Venezuela.

I a la tercera part donareu a conèixer els intrés polítics-econòmics que hi ha darrere dels interessos per Veneçuela, com els autòcrates i les seves oligarques dels Estats Units, seguidors de Donald Trump, així com polítics de l'extrema dreta mundial.