Avui 31 d’agost, Dia Internacional de la Solidaritat i partida de la Flotilla Humanitària cap a Gaza

Cada 31 d’agost el món commemora el Dia Internacional de la Solidaritat, una jornada que posa al centre el valor universal de la fraternitat i el compromís entre pobles. No es tracta només d’una data simbòlica, sinó d’una crida permanent a trencar egoismes, a superar fronteres i a enfrontar col·lectivament les injustícies que divideixen la humanitat.

Enguany, aquest dia ha pres un significat extraordinari a Barcelona, s’ha convertit en punt de partida de la Global Sumud Flotilla, una missió internacional que desafia l’opressió i el bloqueig que pateix el poble palestí a Gaza. El nom Sumud (en àrab, “fermament”, “resistència”) reflecteix l’esperit d’aquesta expedició que es resistir pacíficament i mantenir-se dempeus davant l’adversitat.

Una flotilla plena d’esperança i dignitat

Des del Port de Barcelona on tindrà lloc la sortida les embarcacions carregades no amb armes, sinó amb esperança, solidaritat i voluntat política. A bord hi viatgen activistes, periodistes i defensors dels drets humans que representen diferents lluites globals. Hi trobem figures reconegudes com Greta Thunberg, que ha universalitzat la veu de la joventut contra la destrucció climàtica, l’Ada Colau, exalcaldessa de Barcelona i referent en la defensa del dret a l’habitatge i dels drets socials i membres de PODEMOS, com Lucía Muñoz, Serigne Mbayé i Alejandra Velasco, que des de les institucions han defensat una política al servei de la justícia i la dignitat humana.

El simbolisme és immens, veus provinents de la lluita climàtica, de l’activisme social i de la política institucional es donen la mà per portar un missatge clar al Mediterrani: la solidaritat no té fronteres.

Gaza, un poble empresonat i  destí d’aquesta flotilla no és qualsevol acció més.  Gaza, amb més de dos milions de persones confinades en un tros de terra de 365 km², pateix des de fa dècades un bloqueig imposat per Israel i tolerat per la comunitat internacional. El que hi viu la població palestina ha estat qualificat per nombroses organitzacions com una catàstrofe humanitària permanent, manca de medicaments, hospitals col·lapsats, destrucció d’infraestructures bàsiques, pobresa extrema i privació de drets fonamentals.

La sortida d’aquesta flotilla des de Barcelona és una denúncia viva contra aquest bloqueig i, alhora, una expressió concreta de suport internacional al poble palestí. A cada onada del Mediterrani, aquestes embarcacions arrosseguen la veu de milers de ciutadans i ciutadanes que, des de Catalunya, Espanya i el conjunt d’Europa, reclamen el final de l’ocupació i del genocidi.

Barcelona, port de solidaritat, i no és casualitat que sigui Barcelona qui obri aquesta nova etapa de la flotilla. La ciutat té una llarga tradició de Solidaritat Internacionalista, d’Acollida i de Resistència. Avui, en ple segle XXI, aquest esperit torna a fer-se visible, convertint el port en escenari d’una partida històrica que connecta el Mediterrani amb els somnis de llibertat de Gaza.

El Dia Internacional de la Solidaritat ens recorda que els pobles no poden restar indiferents davant les injustícies globals. La solidaritat, quan és real i compromesa, es tradueix en gestos valents com aquest, salpar contra corrent, desafiar els murs i proclamar que la humanitat no pot acceptar passivament el sofriment d’un poble empresonat.

Un crit global per Palestina. La Global Sumud Flotilla no és només un viatge marítim. És un crit global que denuncia la complicitat dels governs occidentals, la inacció de les institucions internacionals i el silenci mediàtic davant el patiment palestí. És també una esperança per aquells que a Gaza resisteixen dia rere dia, demostrant que encara hi ha mans, cors i veus disposades a trencar l’aïllament i acompanyar-los en la seva lluita per la vida i la llibertat.

Avui, 31 d’agost, el món mira Barcelona i veu com la solidaritat pren forma de vaixells que naveguen cap a un dels llocs més castigats del planeta. Perquè quan la injustícia esdevé norma, la solidaritat és un deure. I perquè en cada vela i en cada onada que empeny aquesta flotilla hi viatja el missatge més poderós, els pobles units poden més que qualsevol exèrcit.

Cinc anys de camí compartit

Avui em prenc un moment per aturar-me i mirar enrere. Des de l’1 d’agost de 2020, quan vaig començar a escriure en aquest espai, han passat ja cinc anys de paraules, reflexions, relats i anàlisis que han anat donant forma a aquest bloc. Durant tot aquest temps, he procurat posar sobre la taula temes diversos i sovint incòmodes. La política internacional i els conflictes armats, els reptes socials i econòmics del nostre temps, la crítica al capitalisme i a les seves derives, la memòria històrica i les lluites dels pobles, la defensa dels drets humans i de la pau.

Part de la darrera portada d'ahir.

El que més m’ha sorprès i alhora m’ha omplert d’orgull és que, per primera vegada i fins avui, en tots aquests anys, cap lector ni seguidor m’ha fet arribar cap missatge de recriminació, i això vol dir que, malgrat les diferències que sempre poden existir, s’ha sabut respectar l’esperit crític, la llibertat de pensament i l’honestedat amb què he volgut escriure cada entrada.

I avui ja puc dir que he arribat a la xifra de 10.150 entrades. Una fita que no hauria estat possible sense la vostra paciència, la constància i la fidelitat de totes les persones que, dia rere dia, han llegit, compartit o simplement han passat per aquí per deixar-se interpel·lar per les paraules.

Per això, vull donar-vos les gràcies. Gràcies per ser-hi, per mantenir viu aquest espai i per convertir aquest bloc en un lloc de trobada on la reflexió crítica i el compromís social poden seguir obrint camins.

Continuem, doncs, aquest viatge junts. Encara queda molt per escriure, molt per dir i molt per transformar.

Països que en segueixen:

Espanya, Estats Units, França, Alemanya, Canadà, Irlanda, Suècia, Suïssa, i entre altres

Principio del formulario

Gràcies, lectors i seguidores.

Des de l’1 d’agost de 2020 i fins avui han passat cinc anys plens d’escriptura i reflexió. En tot aquest temps he compartit més de 10.150 entrades sobre Política, Memòria Històrica, Drets Humans i del Pobles, Pau, Moviments Socials i molts altres temes que han marcat el nostre present i el nostre futur.

Per això avui només puc dir: 

Gràcies per la vostra fidelitat i per continuar acompanyant-me en aquest camí. Salut.

 

 

Crònica dels incidents polítics a Mèxic. Del 27 al 29 d’agost.

Com a observador atent i seguidor dels debats a les assemblees regionals d’Amèrica Llatina, he pogut presenciar via en línia les darreres sessions de la Càmera de Representants de Mèxic, els dies 27 i 29 d’agost. L’escenari polític mexicà es veu marcat per una oposició dura, sovint radical, on els partits de la dreta i l’extrema dreta –amb el Partit Revolucionari Institucional (PRI) al centre de les polèmiques– han protagonitzat escenes que superen el debat parlamentari per esdevenir espectacles d’enfrontament i tensió.

27 d’agost. Els fets que van encendre la metxa.

La jornada del 27 d’agost va marcar un punt d’inflexió en la tensió política que viu Mèxic. La crispació acumulada entre les forces polítiques es va desbordar quan, en un acte públic, membres de l’ala més dura del Partit Revolucionari Institucional (PRI) van expressar obertament la necessitat de sol·licitar la intervenció militar dels Estats Units en territori mexicà, amb l’argument de frenar el narcotràfic i la violència desbordada en alguns estats del país.

Aquestes paraules van ser interpretades com una traïció a la sobirania nacional i com un posicionament alineat amb sectors d’extrema dreta, que cerquen més control militar i un acostament acrític a Washington. El xoc verbal entre simpatitzants del PRI i representants de forces progressistes, especialment Morena, va derivar en incidents físics, insults, empentes i interrupcions en actes institucionals.

El 27 d’agost va quedar gravat com una jornada de ruptura de les formes polítiques i de baralla oberta entre blocs irreconciliables. L’opinió pública va reaccionar amb indignació, i molts mitjans van titllar la proposta del PRI de “provocació gravíssima” i “lliçó de submissió davant els Estats Units”.

I avui (29 d’agost), dos dies després, la tensió s’ha traslladat al plenari de la Comissió Permanent del Senat de Mèxic. El debat que ha sigut obertament hostil i en un to agressiu, ple de retrets i desqualificacions.

La polèmica va esclatar quan el senador Gerardo Fernández Noroña, President de la Cambra dels Senadors i destacat representant de Morena, va pronunciar un discurs carregat de patriotisme i crítica frontal al PRI. En resposta a la crida d’aquest partit a la intervenció militar nord-americana, Noroña a exclamat:

“A la pàtria, a la pàtria! Ningú no té dret a oferir-la en safata a una potència estrangera.”

Aquestes paraules han sigut rebudes amb aplaudiments dels senadors de Morena i aliats, però també amb crits i interrupcions de la bancada del PRI i del PAN, que han acusar Noroña d’exagerar i de fer “populisme barat”.

L’ambient va arribar a un punt gairebé ingovernable. Els Senadors del PRI insistien que la proposta d’intervenció militar es “una opció realista” davant el que anomenen la incapacitat del govern per frenar la violència.

Els representants de Morena i partits afins han replicar que això equivalia a lliurar la sobirania nacional als Estats Units, comparant-ho amb les èpoques més fosques de la dependència i la submissió política.

El to de les intervencions va ser desmesurat, amb interrupcions constants i acusacions de “traïdors a la pàtria” contra el PRI.

Els fets del 27 i del 29 d’agost confirmen que Mèxic viu una etapa de polarització extrema. El debat ja no es limita a models econòmics o socials, sinó que toca la fibra del nacionalisme i la sobirania, qüestions històricament sensibles per al poble mexicà.

El PRI, antic partit hegemònic i ara amb un discurs més pròxim a la dreta radical, aposta per un alineament amb els Estats Units fins i tot a costa de l’autonomia nacional.

Morena, amb Fernández Noroña com a veu destacada, s’erigeix en defensor de la independència i la dignitat del país, fent de la defensa de la pàtria el seu estendard.

La sessió d’avui, 29 d’agost ha mostrat un Congrés dividit i crispat, on el debat democràtic es transforma en una confrontació personal i patriòtica. El risc és que aquesta pugna obri un cicle d’inestabilitat institucional, especialment de cara a les futures eleccions.

El 27 d’agost es va veure el xoc al carrer i als espais polítics, i avui, al Senat. Dos episodis que no són anecdòtics sinó que reflecteixen una fractura política i social profunda a Mèxic, mentre els qui volen reforçar la dependència dels Estats Units i els qui reclamen una defensa radical de la sobirania nacional.

 

La incertesa del govern de Pedro Sánchez davant el nou curs polític.

L’inici del curs polític a l’Estat espanyol es presenta carregat d’incerteses i tensions que podrien determinar la continuïtat del govern de coalició presidit per Pedro Sánchez, tot i que el president ha insistit que la seva voluntat és completar la legislatura XV (2023-2027) i convocar eleccions generals només quan correspongui,  però la realitat política, institucional i social posa en dubte aquesta aspiració. 

Govern actual d’Espanya

La primera prova de foc, els Pressupostos Generals de l’Estat

El primer obstacle imminent és l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat (PGE). Sense uns comptes nous, el govern es veuria obligat a prorrogar els vigents, la qual cosa limitaria de manera notable la capacitat d’aplicar noves polítiques socials, econòmiques i territorials.

El PSOE i SUMAR necessiten una majoria que depèn del suport de partits com PODEMOS i dels sobiranistes i nacionalistes com ERC, Junts, EH Bildu i el PNB. Les negociacions són complexes, especialment perquè les demandes d’aquests partits giren entorn de qüestions de finançament autonòmic, inversions específiques i el compliment d’acords previs que consideren incomplerts.

La reforma del finançament autonòmic, es un altre front, la reforma del model de finançament autonòmic, pendent des de fa més d’una dècada. Comunitats com el País Valencià, Andalusia o Catalunya reclamen un sistema més just, mentre que governs autonòmics liderats pel P.P., pressionen en sentit contrari, exigint més recursos però sense cedir quotes de solidaritat.

Aquest debat és especialment delicat per Sánchez, una reforma que beneficiï unes comunitats pot ser percebuda com a perjudicial per unes altres, i el consens sembla gairebé impossible. La dreta, liderada pel P.P., ja prepara l’argumentari que acusa el govern de “trair” l’equilibri territorial a canvi de vots parlamentaris.

L’ascens de l’extrema dreta

El creixement de l’extrema dreta, especialment a través de VOX i de determinats sectors del P.P., encapçalats per figures com Ignacio Ignacio Garriga Vaz da Conceição  o Isabel Díaz Ayuso, representa un desafiament polític de primer ordre. Aquestes forces han aconseguit condicionar el debat públic, posant sobre la taula temes com la immigració, la seguretat i la recentralització de competències.

L’aliança tàcita o oberta entre el P.P., d’Alberto Núñez Feijóo i VOX a governs autonòmics i municipals ha creat un bloc conservador cada cop més cohesionat, disposat a pressionar Sánchez des de dins i fora de les institucions.

La política exterior i la guerra a Palestina, es un element inesperat però de gran repercussió és la posició del govern espanyol respecte al genocidi israelià contra Palestina i el paper d’Espanya a la Unió Europea i l’OTAN. El reconeixement de l’Estat de Palestina per part de l’executiu espanyol ha generat tensions amb Israel, amb els EUA i amb els sectors més atlantistes de la política espanyola.

A això s’afegeix el debat sobre l’augment de la despesa militar compromès amb l’OTAN. El PSOE defensa que és necessari reforçar la seguretat europea davant la guerra d’Ucraïna i la inestabilitat internacional, mentre que PODEMOS i sectors de SUMAR es mostren frontalment en contra, denunciant que aquests recursos haurien d’anar destinats a polítiques socials.

El conflicte amb els governs autonòmics del P.P., i la tensió amb les comunitats governades pel Partit Popular és creixent. Temes com la gestió de la immigració, la política lingüística, la sanitat o l’educació serveixen de camp de batalla permanent. Alguns governs autonòmics han adoptat discursos durs contra l’arribada de persones migrants, sovint utilitzant-los com a arma política per desgastar el govern central.

Aquest xoc constant entre La Moncloa i les autonomies del P.P., no només bloqueja polítiques públiques, sinó que alimenta la percepció d’un Estat fragmentat i enfrontat.

Tot aquest context fa que la possibilitat d’eleccions anticipades sigui un escenari real. Tot i que Pedro Sánchez assegura que no convocarà comicis abans d’hora, la pressió parlamentària i social podria empènyer-lo a fer-ho si es demostra impossible governar amb estabilitat.

El PSOE confia que la por a un govern de coalició P.P.-VOX mobilitzi l’electorat progressista, però alhora és conscient que la fatiga política, l’esgotament social i la manca de resultats tangibles poden passar factura. 

El govern de Pedro Sánchez afronta un curs polític ple d’incerteses i obstacles. L’aprovació dels pressupostos, la reforma del finançament autonòmic, la gestió de la immigració, el debat sobre la despesa militar i la pressió de l’extrema dreta configuren un escenari de màxima tensió.

La intenció del president de completar la legislatura fins al 2027 és clara, però la seva capacitat per fer-ho dependrà de la seva habilitat negociadora, de la cohesió interna amb SUMAR i PODEMOS, i del suport que pugui mantenir dels partits sobiranistes i nacionalistes.

L’ombra d’unes eleccions anticipades continua present i marca, de fet, cada moviment polític de l’executiu i de l’oposició.

El periodisme sota el foc en un estat de Guerres en el món.

 Amb una situació insostenible de guerres, els periodistes i informadors (a part de la població civil), són els objectius dels atacants de silenciar-los en la seva informació per al món.

El que està passant “en el genocidi”  a Palestina, és un clar mirall del que passa. Israel no vol que el món conegui les seves atrocitats, delictes  criminals i genocidi amb el seu objectiu de vèncer als periodistes i informadors perquè no vol que les notícies abandonin la zona de conflicte.

Els periodistes assassinats ahir per Israel són: Stalsam El-Masry, Mohamed Salama, 

Mariam Abu Daqqa,  Moaz Abu Taha i Ahmed Abu Aziz.

El 25–26 d’agost un doble bombardeig israelià sobre l’Hospital Nasser (Khan Younis) va matar com a mínim 20 persones, entre elles cinc periodistes. Israel ho qualifica d’incidència tràgica i anuncia una investigació. Organitzacions i governs han condemnat l’atac com a possible violació del Dret Internacional Humanitari  (DIH).

En el context del dret internacional,  el cas Sud-àfrica contra Israel per possible genocidi continua a la Corte Internacional de Justicia (CIJ), amb mesures provisionals per prevenir actes prohibits per la Convenció de 1948 encara vigents mentre el procediment segueix.

En questa crisi humanitària, els mitjans i agències de comunicació reporten morts per fam i danys massius a les infraestructures sanitàries i l’accés d’ajuda continua severament restringit, afegint com a punt crític l’erosió del Dret Internacional Humanitari (DIH) és flagrant,  atacs a Hospitals, Periodistes i Treballadors Humanitaris com càstig col·lectiu a la població, i bloqueig a l’accés Independent de Premsa.

Ucraïna. Una guerra de llarg recorregut.

Davant el 2025, la línia del front es mou lentament, amb ofensives i contraofensives localitzades. L’ajuda militar i econòmica occidental continua sent determinant per a la capacitat defensiva d’Ucraïna. I la dimensió internacional des de 2022, Kíiv ha rebut centenars de milers de milions en suport (més de 300.000 M.€. segons recompte recent). Les víctimes civils superen les desenes de milers i milions de persones segueixen desplaçades, i com a punt crític, l’equació militar es manté condicionada per la indústria d’armament i la cohesió política occidental; sense una finestra diplomàtica realista, la guerra d’atrició amenaça d’enquistar-se.

Les altres guerres actives que avui assetgen el món. Líban/Israel (Hezbollah), després d’un any d’hostilitats creixents, Israel assenyala que podria reduir presència si el Líban desarma Hezbollah i els EUA mediant. escenari fràgil, risc d’escalada. Al Sudan, amb una guerra devastadora des d’abril de 2023, amb una situació humanitària catastròfica, amb centenars de treballadors d’ajuda morts i milions de desplaçats.

A la RD del Congo (Kivu Nord / M23) amb combats continus i negociacions intermitents i un risc persistent sobre Goma i crisi regional amb implicació rwandesa. Myanmar amb els grups rebels (Arakan Army) controlen bona part de Rakhine i continuen avançant amb un règim que ha patit canvis estructurals mentre el conflicte s’estén. Un altre país amb guerres, es l’Iemen,  sense pau estable i amb un deteriorament econòmic i rebrot de tensió regional (incloent el mar Roig).

Les guerres actuals comparteixen patrons d’impunitat. Atacs a personal mèdic, a periodistes, informadors  i a humanitaris (Sudan n’és un cas extrem), restriccions d’accés, desinformació i bloqueig d’investigacions independents. La protecció efectiva exigeix,  amb un accés humanitari sense traves, investigacions internacionals amb mandats robustos, condicionament real d’ajuda i cooperació a compliment del DIH, i visats/seguretat per a premsa independent.

Enterrament d’un periodista a Gaza

Estat cronològic dels periodistes morts o ferits

Ahir, 25 d’agost de 2025, un bombardeig israelià "double-tap" sobre l’Hospital Nasser a Khan Younis, van morir almenys 20 persones, entre elles cinc periodistes, segons diverses fonts, i les identitats anunciades inclouen Hussam al-Masri (Reuters), Mariam Abu Dagga (AP), Mohammed Salama (Al Jazeera), Moaz Abu Taha i Ahmed Abu Aziz. Un fotògraf de Reuters, Hatem Khaled.

De Març a juny de 2025, El periodista Hossam Shabat (Al Jazeera Mubasher) va ser assassinat el 24 de març 2025 per una bomba sobre el seu vehicle, en un atac que va ser reconegut com a deliberat per l’IDF. El 30 de juny, el fotojornalista Ismail Abu Hatab, conegut pels seus treballs amb BBC i altres mitjans, va morir en un bombardeig israelià sobre un cafè a Gaza City, on també van perdre la vida almenys 41 més.

El 7 d’abril, una carpa de periodistes a Khan Younis va ser bombardejada i Youssef el-Khazandar i Ahmed Mansour van morir; Hassan Aslih va resultar ferit, i RSF va condemnar l’atac contra els professionals de la informació. El 16 d’abril, la periodista Fatima Hassouna i membres de la seva família van morir en un atac contra la seva casa. El 7 de maig, es van registrar almenys dos morts entre periodistes en atacs a Gaza, incloent l’oficial de premsa Nourredin Matar Abdo a l’escola Al-Karama i un altre que acabava de ser pare i el redactor de l’agència Alam24 va morir en un atac contra l’Hospital Nasser, on estava ingressat.

L’ Any  2024, el 19 de desembre, un bombardeig va destruir la llar del periodista Adel Zorob a Rafah, causant la mort de més de 22 familiars innocents ell també va morir en l’atac, i de tot el conflicte (d’octubre 2023 a avui), i segons el palmarès de diverses fonts, IFJ informa d’almenys 233 periodistes i treballadors dels mitjans morts, amb desenes ferits i altres desapareguts, CPJ xifra les morts confirmades en 197 periodistes (189 palestins, 2 israelians, 6 libanesos), amb 135 ferits, 2 desapareguts i 90 arrestats, RSF reporta que al març-abril 2025 ja eren 210 periodistes palestins morts, i segons Al Jazeera (agost 2025), Israel ha matat gairebé 270 periodistes i treballadors mediàtics des de l’inici de la guerra.Final del formulario

 

Els privilegis franquistes i la seva persistència avui a les institucions de l’Estat

 L’Estat espanyol va aprovar el 1978 una Constitució que, teòricament, havia de consagrar la ruptura amb el passat dictatorial. No obstant això – avui-, i als quaranta-set anys després, les institucions fonamentals de l’Estat continuen arrossegant l’ombra del franquisme. 

El que es va presentar com a “Transició modèlica” fou, en realitat, una transacció pactada amb les mateixes elits polítiques, militars, judicials, religioses i econòmiques que havien donat suport a la dictadura.

La manca d’una depuració real ha provocat la pervivència de privilegis, d’estructures de poder i de mentalitats autoritàries en totes les institucions clau. El resultat és un Estat democràticament deficitari, on els tentacles del franquisme encara condicionen el present. 

Els Privilegis heretats i persistents en l’Administració de l’Estat i Administracions Locals

Els alts funcionaris del franquisme es van mantenir en els seus càrrecs amb total impunitat i el sistema de cossos d’elit (com advocats de l’Estat, inspectors d’Hisenda, diplomàtics, i Secretaris i Interventorsde l’Adminstracio Provincial i Local) es va conservar sense revisió ideològica ni depuració democràtica i molts ajuntaments de la post transició estaven formats per antics alcaldes i funcionaris franquistes reciclats en partits conservadors, blindant xarxes de poder local.

En el Poder judicial, no es va produir cap depuració de magistrats franquistes, i la judicatura va continuar amb els mateixos noms i mentalitats, amb un Tribunal d’Ordre Públic (TOP), repressiu, es va reconvertir al 1977 en l’Audiència Nacional, institució que encara concentra un poder excepcional i és percebuda com a hereva del control polític sobre la dissidència, i amb un òrgan de govern judicial (CGPJ) que ha estat històricament un instrument de control de les elits polítiques, i sovint dominat per sectors conservadors hereus del nacionalcatolicisme.

A l’Exèrcit, la Constitució del 1978, va blindar l’exèrcit com a garant de la “Unitat d’Espanya”, mantenint el llegat del franquisme, i sense cap judici per crims de la Guerra Civil o de la dictadura. Els alts comandaments van mantenir carrera i honors, mentre que varen tenir a las seves mans un intent de cop d’estat del 23-F (1981) el que va demostrar la persistència de l’ADN franquista dins l’estructura militar.

En la Policia, con a les forces repressives del règim (Policía Armada, Brigada Politico-Social) van ser integrades a la nova Policia Nacional i a la Guàrdia Civil sense depuració, a on molts agents implicats en tortures o repressió durant el franquisme no només van quedar impunes, sinó que van ascendir en la jerarquia democràtica com a  cultura d’impunitat policial que és una de les grans herències franquistes.

A l’Església Catòlica, malgrat la declaració constitucional de l’Estat aconfessional, l’Església ha mantingut privilegis fiscals, patrimonials i educatius heretats del Concordat de 1953, control ideològic a través de l’educació concertada i presència en actes d’Estat i amb una jerarquia eclesiàstica mai ha demanat perdó pels seus vincles amb la dictadura i continua sent un poder fàctic.

I tampoc cal oblidar-se dels Mitjans de Comunicació, així com a molts dels grans grups mediàtics actuals (Prensa del Movimiento reconvertida, en l'Agencia EFE, i la  RTVE controlada políticament, i amb cadenes privades cedides a grups afins) provenen del control comunicatiu del franquisme continuant amb la censura formal va havia de desaparèixer, però es van mantenin amb xarxes clientelars que vinculen poder polític i empresarial.

Per què no s’ha fet una neteja des del 1978?

La Transició pactada, amb una reforma política es va fer sota la vigilància militar i amb por d’un nou cop d’estat. Llei d’Amnistia de 1977,  va ser presentada com a alliberament de presos polítics, en realitat va blindar la impunitat dels repressors.

La absència de ruptura democràtica. No hi va haver un procés constituent real ni depuració de càrrecs, sinó una adaptació cosmètica, i un pacte amb l’Església i les elits econòmiques per garantir l’estabilitat. Es van mantenir els privilegis i el poder acumulat, amb un discurs de la reconciliació imposat per tapar el debat sobre responsabilitats i crims del franquisme.

I avui en troben amb les conseqüències actuals de deficiència democràtica estructural amb institucions que no responen a la ciutadania sinó a poders heretats, amb l’Impunitat del franquisme on  Espanya és l’únic país europeu que no ha jutjat la seva dictadura, amb un control ideològic persistent mitjans, la judicatura i l’Església que continuen marcant agenda conservadora, tot amb una total desconfiança ciutadana amb la percepció d’un Estat al servei de les elits i no de la majoria.

I quines propostes de solució proposo per netejar els tentacles del franquisme. Comissió de la Veritat i Justícia Transicional

Una investigació oficial sobre els crims del franquisme amb l’anul·lació de la Llei d’Amnistia de 1977 i el processament dels responsables vius i reparació simbòlica i material a les víctimes.

Una Depuració institucional, amb una Auditoria democràtica de la Judicatura, Exèrcit, Policia i Administracions, i inhabilitacións dels càrrecs vinculats a la repressió o al franquisme i una Reforma integral del CGPJ per garantir independència.

Desmilitarització i transparència, amb una revisió de la funció constitucional de l’exèrcit, limitant-la a la defensa i excloent la “unitat d’Espanya” i la reducció de la jurisdicció militar. També cal una Separació real Església-Estat, amb la Derogació del Concordat amb el Vaticà i la supressió dels privilegis fiscals i educatius de l’Església amb la recuperació dels béns immatriculats.

Democratització dels mitjans, amb la Independència de RTVE i agència EFE, i control ciutadà dels mitjans públics amb el reforç del pluralisme i la lluita contra l’oligopoli comunicatiu, i amb una Memòria i educació democràtica amb la introducció obligatòria de la història crítica del franquisme als currículums educatius així com a programes públics de memòria històrica i cultura democràtica. 

El franquisme no és només un passat pendent de jutjar, sinó que  és un present incrustat en les institucions. La Transició va deixar un Estat a mig fer, on els tentacles del règim continuen limitant la democràcia. La neteja pendent no és un acte de revenja, sinó una condició imprescindible per construir una democràcia real.

Sense justícia, depuració i transformació profunda, l’Estat espanyol continuarà sent presoner de les ombres del franquisme.

Una nova guerra freda al Pròxim Orient?

La pregunta que ressona als passadissos diplomàtics i als titulars dels diaris —“Es presenta una nova guerra freda al Pròxim Orient?”— no és innocent. És el reflex d’una realitat incòmoda, la regió s’ha convertit, un cop més, en el tauler on les grans potències i els actors regionals juguen una partida que no els pertany, però que paguen els pobles.

Desenes de Gazatíes al voltant d'una casa destruïda per un míssil d'Israel el febrer del 2025.

El concepte de “guerra freda” ens transporta immediatament al segle XX, a la bipolaritat de Washington i Moscou, a un món dividit en blocs rígids i irreconciliables. Avui, al Pròxim Orient, el mapa és més caòtic i canviant, però el patró es repeteix, les potències no xoquen directament, sinó que projecten les seves ambicions a través de guerres per delegació, sancions econòmiques i campanyes de propaganda.

D’una banda, l’Iran impulsa la seva xarxa d’aliances —Hezbollah al Líban, els houthis al Iemen, milícies a l’Iraq i suport decisiu a Síria—, consolidant-se com a eix de resistència contra Israel i els Estats Units. De l’altra, Aràbia Saudita i Israel, amb la tutela històrica de Washington, es presenten com el bloc contrari, tot i les contradiccions internes, mentre Riad busca un cert acostament a Teheran amb la mediació de la Xina, Israel s’enfonsa en una guerra brutal i interminable contra el poble palestí.

Aquest és el nucli del conflicte, Palestina continua essent el punt neuràlgic, l’espurna permanent que revela fins a quin punt el Pròxim Orient és presoner de la lògica imperial i sectària. Gaza, arrasada i sotmesa a un bloqueig inhumà, és avui el símbol de la incapacitat del món de posar límits a Israel i, alhora, de la utilització cínica que en fan l’Iran i altres actors per legitimar les seves pròpies ambicions.

Mentrestant, els Estats Units mantenen bases militars i aliances que els garanteixen l’accés al petroli i al control de les rutes comercials, Rússia consolida el seu paper a Síria com a força desestabilitzadora i alhora garant de Baixar al-Assad, i la Xina desplega la seva diplomàcia silenciosa però efectiva, sabent que el futur del petroli i del gas passa per mantenir influències en aquesta regió.

La “nova guerra freda” al Pròxim Orient, però, té un tret diferencial respecte a la clàssica, és multipolar i fragmentada. No hi ha blocs monolítics ni una ideologia clara que separi uns i altres. Hi ha interessos creuats, aliances oportunistes i un camp de batalla on el que realment està en joc és l’energia, la geopolítica i la supervivència d’estats febles.

El drama és que aquesta partida d’escacs es juga amb vides humanes. Síria devastada, el Iemen convertit en la guerra oblidada, Gaza com a presó a cel obert, el Líban enfonsat en la crisi… Els pobles pateixen, mentre els governs juguen a redibuixar fronteres invisibles i a negociar quotes d’influència.

Parlar d’una “nova guerra freda” al Pròxim Orient és reconèixer que la regió no és sobirana del seu destí. És denunciar que, més enllà de les disputes religioses o nacionals, el que hi ha és una lluita ferotge entre imperis vells i nous per controlar el cor energètic del planeta.

 

I aquí rau la veritable crítica, la comunitat internacional, encapçalada per Europa, es limita a mirar cap a una altra banda, subordinada a Washington o paralitzada per la seva pròpia covardia política. El resultat és que el Pròxim Orient continua condemnat a ser el laboratori de la guerra permanent, mentre el món fa veure que no sap que ja hi ha en marxa una nova guerra freda.

Incendis, Competències i lluita de lideratges. El “foc amic” en al Partit Popular.

 Davant dels grans incendis forestals de les darreres setmanes, vull fer una posició personal sobre les tensions polítiques que hi ha avui, sobre la gestió i esforços dintre dels diversos marcs legals que actualment estan vigents a l’estat, així com els posicionaments polítics dintre dels parits majoritaris. 

Els grans incendis forestals han posat de nou sobre la taula les tensions entre administracions, i han tornat a ser un termòmetre de la capacitat de resposta de l’Estat i de les Comunitats Autònomes.

El marc legal actual estableix que la gestió principal recau en les Comunitats Autònomes, mentre que l’Estat només intervé plenament si es declara emergència de nivell 3. Aquesta arquitectura competencial, fruit de l’Estat Autonòmic, genera ambigüitats i oportunitats polítiques, cada govern pot responsabilitzar l’altre en moments de crisi, i aquest conflicte s’ha convertit en un símbol d’una lluita mes profunda; la de la disputa pel lideratge i l’estratègia en el Partit Popular.

El govern de Pedro Sánchez ha defensat que la coordinació existent és suficient i que declarar l’estat d’emergència nacional no milloraria substancialment l’eficàcia. El P.P. estatal, encapçalat per Feijóo, ha assumit aquest relat amb un to pragmàtic, buscant transmetre serenor i evitar l’aparició d’una imatge de confrontació irresponsable, mentre que l’Ayuso ha fet i fa de contraveu dins el P.P.

La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, ha decidit desmarcar-se d’aquesta línia. La seva exigència d’elevar la situació a nivell 3 no és només un debat tècnic, és una maniobra política calculada per presentar-se com a veu alternativa i capaç de pressionar tant el govern central com la pròpia direcció del seu partit. La seva estratègia habitual de polaritzar i personalitzar la política es veu reforçada amb episodis com aquest. Ayuso projecta la idea que és l’única capaç de defensar els ciutadans amb contundència, encara que això impliqui contradir Feijóo.

Entre la moderació i la pèrdua d’autoritat

El president estatal del P.P., Alberto Núñez Feijóo vol construir-se una imatge de gestor moderat, i capaç  per disputar l’espai de centralitat al PSOE, però Ayuso qüestiona aquesta autoritat amb cada desmarcatge. El missatge implícit és clar, Feijóo no controla el partit, i això erosiona la seva figura de presidenciable i reforça la idea que el P.P., és un patit dividit entre dues ànimes, la del lideratge institucionalista i la del hiperpersonalisme mediàtic.

A més, Feijóo i la seva estratègia de moderació queda en fals quan el debat públic es polaritza, i el relat de calma i prudència es veu eclipsat pel discurs incendiari d’Ayuso, molt més atractiu per als mitjans i per a una part de la base electoral conservadora amb unes conseqüències polítiques de mala imatge pública del P.P., deixant l’oportunitat per el PSOE al utilitzar les contradiccions interna del P.P., i reforçant el relat d’un executiu responsable davant d’una oposició fracturada i consolidant-se l’Ayuso com a líder d’una alternativa contactada amb l’ala més dura i mediàtica del partit, provocant una fractura estratègica.

  VOX. L’ombra que alimenta el conflicte.

Aquí és on entra VOX. El partit d’extrema dreta exerceix un doble paper, amb pressió externa.  VOX aprofita cada crisi (com la dels incendis) per acusar el P.P., “d’inacció” i de “blanquejar” el govern del PSOE. Reitera que només amb “mà dura” i recentralització es podria afrontar correctament una emergència nacional. Aquest discurs erosiona Feijóo, que es resisteix a adoptar aquest to, però alhora dona ales a Ayuso, que sí juga en el terreny de la confrontació.

A les comunitats on governen en coalició, VOX força al P.P., a adoptar posicions més radicals, des d’exigir la intervenció immediata de l’Estat fins a qüestionar el model autonòmic mateix. Això alimenta les tensions entre l’estratègia “institucional” de Feijóo i la via “populista” d’Ayuso, més propera al relat de VOX, i aquí es a on VOX es converteix en el tercer actor d’aquesta baralla interna, i no només erosiona el P.P., des de fora, sinó que també condiciona la seva línia política des de dins, forçant-lo a escorar-se cap a la dreta i a dividir-se sobre com respondre davant crisis com els incendis., i així VOX com a accelerador del conflicte, i el seu relat radical obliga el P.P., a escollir entre seguir la via de Feijóo (moderació) o la d’Ayuso (confrontació), amb risc de fractura estratègica.

Els barons territorials. La tercera peça del trencaclosques.

El factor que sovint passa desapercebut és el paper dels barons territorials del P.P., presidents autonòmics i líders regionals que han de gestionar sobre el terreny les conseqüències dels incendis i de la política nacional.

Juanma Moreno (Andalusia). Es posiciona al costat de Feijóo. Defensa la moderació i la coordinació institucional, i evita entrar en la confrontació amb Sánchez. La seva estratègia és consolidar-se com a gestor fiable.

Alfonso Fernández Mañueco (Castella i Lleó). Condicionat per la coalició amb VOX, tendeix a adoptar un discurs més dur, proper a Ayuso. Això reflecteix la pressió que VOX exerceix en els territoris on té poder institucional.

Alfonso Rueda Valenzuela (Galícia) – llegat de Feijóo  -. Els sectors gallecs i del nord del partit mantenen el seu suport al president estatal, però es mostren preocupats per la deriva mediàtica d’Ayuso.

Els Barons de l’Ebre, València i Balears. Es mouen en un terreny ambigu. Necessiten pactar i gestionar amb pragmatisme, però alhora no volen perdre el vot més radical que atrau VOX.

En conjunt, els barons són conscients que el “foc amic” els perjudica electoralment, perquè projecten la imatge d’un partit dividit i incapaç d’oferir una alternativa clara al PSOE, amb les conseqüències polítiques que comporta la divisió interna en el P.P.

 Ayuso es consolida com a líder alternativa, però trenca la unitat de discurs i amb VOX com a accelerador. El partit de Santiago Abascal força a radicalitzar-se als barons més febles, i això augmenta la fractura davant d’un Feijóo dèbil i depenent del suport dels barons moderats, però aquests no sempre poden competir amb la força mediàtica d’Ayuso i afeigin un Risc estratègic que si el P.P., es fractura entre moderats i radicals, el PSOE i fins i tot VOX poden sortir-ne reforçats.

El “foc amic” al PP ja no és només Ayuso contra Feijóo, sinó una batalla a tres bandes on VOX juga un paper determinant. Mentre Feijóo intenta consolidar-se com a líder moderat, Ayuso i VOX competeixen en el terreny del populisme i la confrontació, deixant el P.P., atrapat en un dilema existencial, o bé aposta per la centralitat i corre el risc de perdre la seva base més radical, o bé assumeix el relat de l’extrema dreta i sacrifica el seu projecte de govern alternatiu.

El gran incendi polític que amenaça el P.P., no està només en els boscos, sinó en la seva pròpia estratègia de supervivència electoral.

Humanitats, socialisme i capitalisme en el futur polític d’Espanya.

Espanya es troba, de nou, davant d’un nou cicle polític indecís. Les eleccions generals previstes per al 2027 —o abans, si les circumstàncies obliguen a avançar-les— representaran molt més que un simple relleu institucional, seran un punt d’inflexió sobre com el país entenen la convivència entre les humanitats, el socialisme, el liberalisme i el capitalisme com a pilars de la vida col·lectiva. 

Enmig d’un món accelerat per la tecnologia, la intel·ligència artificial i l’economia globalitzada, les humanitats tornen a ser imprescindibles per orientar els valors de la política. El respecte a la persona, la dignitat del treball, la cultura com a memòria i innovació, i la necessitat de preservar el pensament crític són factors que marcaran el debat públic. El futur govern haurà de decidir si converteix l’educació i la cultura en instruments de mercat o en espais de llibertat i creixement personal.

Socialisme, o liberalisme i capitalisme.

Convivència o Conflicte?

L’Espanya del segle XXI viu una tensió permanent entre el llegat del socialisme —com a defensa del benestar social i la igualtat d’oportunitats— i la força del liberalisme i el capitalisme, que continuen definint l’economia i els mercats. El gran repte serà trobar un equilibri entre l’eficiència econòmica i la justícia social, evitant que les polítiques públiques quedin segrestades pels interessos de les grans corporacions o per l’austeritat dictada des d’Europa.

Els reptes estructurals del nou govern con l’Habitatge  amb que l’accés a l’Habitatge serà probablement la qüestió central. Amb els preus de lloguer disparats i la pressió del turisme i els fons d’inversió, caldrà decidir si Espanya aposta per una política d’Habitatge com a dret fonamental (amb parc públic potent, regulació del lloguer i fiscalitat progressiva) o si continua deixant el mercat com a únic regulador.

Amb una Ocupació i Treball digne, on l’atur juvenil i la precarietat encara són una ferida oberta. El nou govern haurà de reforçar la creació d’ocupació estable, impulsar la transició ecològica i digital amb garanties laborals, i assegurar que els salaris permetin una vida digna. La reforma laboral haurà de ser revisada per consolidar drets i evitar noves desigualtats.

La Salut i Benestar Social, son necessaris per un bon sistema públic de salut (tensionat després de la pandèmia i les retallades), que necessita inversions estructurals i una aposta clara per la universalitat i la qualitat assistencial. El Benestar Social també implica Pensions Dignes, serveis socials robustos i polítiques de cures que responguin a una societat envellida.

La Seguretat Ciutadana també ha de ser un tema d’oportunitats política.
La Seguretat s’ha d’entendre en un sentit ampli, no només Policial, sinó també Social i Comunitària. El futur govern haurà de donar resposta als reptes del crim organitzat, però també a la violència de gènere, la pobresa i l’exclusió, que són causes reals de la inseguretat i la Protecció Civil en el terme mes gran del seu esperit.

L’Ensenyament i Cultura, tenen que estar en el debat educatiu central. L’Escola i la Universitat, tenen que ser Pública i forta, amb reducció de desigualtats i adaptació al món digital. A més, la Cultura haurà de deixar de ser considerada un luxe i passar a ser un dret de ciutadania, garantint el seu accés a tots els territoris i col·lectius.

Ajuntament de Girona

La Governança amb Autonomies i Ajuntaments, es un model territorial que continuarà sent una qüestió sensible. L’articulació de l’Estat de les Autonomies, el Finançament Autonòmic i la relació amb Catalunya i Euskadi marcaran l’agenda. També caldrà repensar el paper dels Ajuntaments, que assumeixen competències sense rebre recursos suficients, sense oblidar les Diputacions i els Consells Comarcals o ens similars en altres territoris de l’Estat espanyol.

Mirant al futur.  Quin camí prendrà Espanya?

Les eleccions del 2027 (o abans) no decidiran només qui governa, sinó quina Espanya es vol construir, o una Espanya centrada en les persones, que combini Humanitats i Justícia Social amb modernització econòmica, o una Espanya governada per les lògiques del mercat i la competència.

El futur no està escrit, però els reptes són clars. L’Habitatge digne, Ocupació estable, Salut i Benestar Universal, Seguretat amb Justícia Social, Ensenyament i Cultura per a Tothom, i una governança respectuosa amb les diversitats territorials.

Qui governi serà la capaç de donar una resposta adequada a aquests reptes que definirà la legitimitat i la credibilitat del nou govern?.

18 d’agost. Dia Internacional de la NO RENDICIÓ.

El Dia Internacional de la No Rendició, que es commemora cada 18 d’agost, ens recorda que la vida és lluita i que, malgrat els obstacles i les caigudes, sempre hi ha espai per aixecar-nos i continuar endavant. És un dia que ens parla d’esperança, de perseverança i de resistència, qualitats que ens ajuden a no renunciar mai als nostres projectes, a la nostra felicitat ni als nostres somnis.

Aquest missatge universal és també un missatge que interpel·la directament al nostre moviment polític. A PODEMOS, sabem que la NO RENDICIÓ no és només un lema, és un impuls, una actitud davant la vida i davant la història. Ens dona la força necessària per afrontar reptes, per defensar la justícia social i per mantenir-nos fidels al somni col·lectiu d’una societat més digna, més justa i més lliure.

La no rendició significa reconstruir i tornar a començar, fins i tot quan tot sembla advers. Significa treballar amb determinació i confiança per demostrar que sempre hi ha oportunitats noves. La nostra història està feta de moments difícils, però també de victòries col·lectives aconseguides gràcies a la constància i a la fe en la gent.

Per això, avui més que mai, afirmem que no renunciarem mai als nostres grans somnis, aconseguir un país que posi al centre el benestar de les persones, on ningú no quedi enrere, i on la valentia de l’esquerra transformadora segueixi marcant el camí.

El 18 d’agost no és només una data al calendari, és un recordatori que la rendició no és una opció. Que amb esforç, unitat i compromís, podem convertir la perseverança en victòries i transformar la realitat.

Avui celebrem, doncs, la NO RENDICIÓ com a bandera de vida i de lluita col·lectiva.

La fractura entre PODEMOS i Sumar. Una història de traïcions i renúncies.

Al ser ja a la segona meitat d’agost, relaxat, avui he pensat en la trajectòria política que l’esquerra espanyola ha tingut a la legislatura actual i que estem enmig d’aquest (2023-2026).

Aquí deixo la meva impressió personal i que vull compartir amb vosaltres.

Quan PODEMOS va néixer el 2014, ho va fer amb una ambició clara, sacsejar el tauler polític espanyol i disputar-li a la socialdemocràcia del PSOE l’hegemonia dins de l’esquerra. Aquell impuls sorgit del 15-M i de les places va trencar l’apatia d’una generació, i va posar sobre la taula la possibilitat d’un canvi real. Però deu anys després, el somni inicial s’ha vist esmicolat, en part per les pròpies debilitats internes de PODEMOS i en part —i aquí és on entra Yolanda Díaz— per una estratègia calculada de neutralització des de dins.

Yolanda Díaz. De Militant Sindical a Peó del Sistema.

Yolanda Díaz va començar com a advocada laboralista i activista sindical a Galícia. La seva trajectòria política no va ser lineal, sinó una suma de salts de sigles en sigles. Primer dins de l’entorn del PCE i d’Izquierda Unida, després amb les confluències gallegues, més tard de la mà de PODEMOS i finalment com a figura estrella del govern de coalició de Pedro Sánchez. Aquest recorregut ja mostrava un patró, adaptar-se, canviar de jaqueta quan calia i posar per davant el seu ascens personal per damunt de qualsevol projecte col·lectiu.

Quan Pablo Iglesias la va proposar com a successora al govern i com a nova líder de l’espai confederal, semblava un gest de confiança i continuïtat. Però, de fet, va ser el primer pas cap a la dissolució de PODEMOS com a força central de l’esquerra transformadora. Yolanda Díaz, en lloc de consolidar el llegat rebut, va decidir crear la seva pròpia marca, Sumar.

Un projecte que es presentava com a transversal, amable, “fresc”, però que en realitat amagava un objectiu molt clar, desplaçar PODEMOS i deixar-lo com una força residual, incòmoda i arraconada.

Narcisisme i ressentiment i lideratge buit. Díaz mai no ha tingut la capacitat de construir un partit propi sòlid, amb militància i estructura, més aviat ha sigut una figura mediàtica amb una imatge de “política moderada i dialogant”. Aquesta posició, lluny de l’esperit combatiu de PODEMOS, li ha servit per guanyar simpaties entre els mitjans i sectors progressistes vinculats al PSOE. Però el preu ha estat alt en convertir-se en el “tonto útil” del sistema, una ministra que diu representar l’esquerra però que no gosa enfrontar-se als poders econòmics i polítics reals.

La seva rancúnia i ressentiment cap a PODEMOS s’ha expressat de manera clara en episodis concrets. El més escandalós va ser el "veto" a Irene Montero a les llistes de les Eleccions Generals del 2023. Una decisió que no només va trair la lleialtat cap a qui havia estat al seu costat, sinó que també va simbolitzar la submissió als interessos del PSOE i dels sectors mediàtics que volien silenciar una de les veus feministes més potents i incòmodes del govern.

El paper del PSOE, va ser una maniobra calculada entre bambolines.

No es pot entendre la irrupció de Sumar sense entendre el paper de Pedro Sánchez. El president socialista no podia permetre que PODEMOS seguís mantenint una identitat pròpia forta dins del govern, perquè això l’obligava a moure’s més cap a l’esquerra del que estava disposat. Per tant, l’aparició de Sumar li va anar com anell al dit, un “soci” més dòcil, més amable de cara als mercats i a Brussel·les, i que podia contenir el malestar social sense oferir una alternativa de ruptura real.

En aquest sentit, Yolanda Díaz esdevé una peça clau de l’estratègia socialista, neutralitzar l’esquerra des de dins, ofegar PODEMOS i assegurar que l’única opció realista dins de l’esquerra sigui la continuïtat amb el PSOE.

Els aliats dòcils. Izquierda Unida i els Comuns.

Per acabar de consolidar aquest escenari, Yolanda Díaz va comptar amb el suport d’Izquierda Unida i dels Comuns a Catalunya. Dues forces que, lluny de mantenir una autonomia crítica, es van posar sota el paraigua de Sumar. Aquesta decisió va tenir un cost evident, i  Izquierda Unida va desaparèixer encara més del mapa polític estatal i els Comuns van continuar subjugats a una estratègia que els allunya de la radicalitat democràtica i els acosta al simple paper de crossa del PSOE.

El seguidisme d’aquests actors ha fet que l’espai polític que havia obert PODEMOS, amb tota la seva força de transformació i esperança, s’hagi vist esmicolat en una xarxa de sigles subordinades a una líder més preocupada pel seu futur personal que per la transformació real del país.

El balanç polític. Un fracàs monumental. Si es fa balanç del que ha significat Yolanda Díaz i el projecte de Sumar, el resultat és clar, fracàs. No només per la davallada electoral respecte a PODEMOS en els seus millors moments, sinó també per la pèrdua d’il·lusió i de base militant. L’espai de l’esquerra transformadora, que havia aconseguit il·lusionar milions de persones, ha estat reduït a un paper secundari i testimonial dins del govern socialista.

La gran promesa de “sumar” s’ha convertit en una resta constant, menys diputats, menys incidència, menys credibilitat i menys capacitat de fer polítiques valentes. Yolanda Díaz, amb el seu narcisisme i la seva incapacitat de liderar un projecte col·lectiu, ha estat la responsable principal d’aquest retrocés.

La història de la relació entre PODEMOS i Sumar és la història d’una traïció política i d’una estratègia calculada per desactivar l’esquerra real a l’Estat espanyol. Yolanda Díaz, que va ser presentada com la successora natural, ha acabat esdevenint l’instrument perfecte perquè el PSOE controli l’espai a la seva esquerra. El "veto" a Irene Montero, el seguidisme d’Izquierda Unida i els Comuns, i la submissió als interessos socialistes deixen clar que Sumar no ha estat una alternativa, sinó una operació política per liquidar PODEMOS.

En definitiva, la gran tragèdia és que, mentre Díaz preserva el seu seient al Consell de Ministres, milions de persones que van creure en un canvi real, es troben avui sense una veu forta i amb l’esquerra transformadora en retrocés.