Incendis, Competències i lluita de lideratges. El “foc amic” en al Partit Popular.

 Davant dels grans incendis forestals de les darreres setmanes, vull fer una posició personal sobre les tensions polítiques que hi ha avui, sobre la gestió i esforços dintre dels diversos marcs legals que actualment estan vigents a l’estat, així com els posicionaments polítics dintre dels parits majoritaris. 

Els grans incendis forestals han posat de nou sobre la taula les tensions entre administracions, i han tornat a ser un termòmetre de la capacitat de resposta de l’Estat i de les Comunitats Autònomes.

El marc legal actual estableix que la gestió principal recau en les Comunitats Autònomes, mentre que l’Estat només intervé plenament si es declara emergència de nivell 3. Aquesta arquitectura competencial, fruit de l’Estat Autonòmic, genera ambigüitats i oportunitats polítiques, cada govern pot responsabilitzar l’altre en moments de crisi, i aquest conflicte s’ha convertit en un símbol d’una lluita mes profunda; la de la disputa pel lideratge i l’estratègia en el Partit Popular.

El govern de Pedro Sánchez ha defensat que la coordinació existent és suficient i que declarar l’estat d’emergència nacional no milloraria substancialment l’eficàcia. El P.P. estatal, encapçalat per Feijóo, ha assumit aquest relat amb un to pragmàtic, buscant transmetre serenor i evitar l’aparició d’una imatge de confrontació irresponsable, mentre que l’Ayuso ha fet i fa de contraveu dins el P.P.

La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, ha decidit desmarcar-se d’aquesta línia. La seva exigència d’elevar la situació a nivell 3 no és només un debat tècnic, és una maniobra política calculada per presentar-se com a veu alternativa i capaç de pressionar tant el govern central com la pròpia direcció del seu partit. La seva estratègia habitual de polaritzar i personalitzar la política es veu reforçada amb episodis com aquest. Ayuso projecta la idea que és l’única capaç de defensar els ciutadans amb contundència, encara que això impliqui contradir Feijóo.

Entre la moderació i la pèrdua d’autoritat

El president estatal del P.P., Alberto Núñez Feijóo vol construir-se una imatge de gestor moderat, i capaç  per disputar l’espai de centralitat al PSOE, però Ayuso qüestiona aquesta autoritat amb cada desmarcatge. El missatge implícit és clar, Feijóo no controla el partit, i això erosiona la seva figura de presidenciable i reforça la idea que el P.P., és un patit dividit entre dues ànimes, la del lideratge institucionalista i la del hiperpersonalisme mediàtic.

A més, Feijóo i la seva estratègia de moderació queda en fals quan el debat públic es polaritza, i el relat de calma i prudència es veu eclipsat pel discurs incendiari d’Ayuso, molt més atractiu per als mitjans i per a una part de la base electoral conservadora amb unes conseqüències polítiques de mala imatge pública del P.P., deixant l’oportunitat per el PSOE al utilitzar les contradiccions interna del P.P., i reforçant el relat d’un executiu responsable davant d’una oposició fracturada i consolidant-se l’Ayuso com a líder d’una alternativa contactada amb l’ala més dura i mediàtica del partit, provocant una fractura estratègica.

  VOX. L’ombra que alimenta el conflicte.

Aquí és on entra VOX. El partit d’extrema dreta exerceix un doble paper, amb pressió externa.  VOX aprofita cada crisi (com la dels incendis) per acusar el P.P., “d’inacció” i de “blanquejar” el govern del PSOE. Reitera que només amb “mà dura” i recentralització es podria afrontar correctament una emergència nacional. Aquest discurs erosiona Feijóo, que es resisteix a adoptar aquest to, però alhora dona ales a Ayuso, que sí juga en el terreny de la confrontació.

A les comunitats on governen en coalició, VOX força al P.P., a adoptar posicions més radicals, des d’exigir la intervenció immediata de l’Estat fins a qüestionar el model autonòmic mateix. Això alimenta les tensions entre l’estratègia “institucional” de Feijóo i la via “populista” d’Ayuso, més propera al relat de VOX, i aquí es a on VOX es converteix en el tercer actor d’aquesta baralla interna, i no només erosiona el P.P., des de fora, sinó que també condiciona la seva línia política des de dins, forçant-lo a escorar-se cap a la dreta i a dividir-se sobre com respondre davant crisis com els incendis., i així VOX com a accelerador del conflicte, i el seu relat radical obliga el P.P., a escollir entre seguir la via de Feijóo (moderació) o la d’Ayuso (confrontació), amb risc de fractura estratègica.

Els barons territorials. La tercera peça del trencaclosques.

El factor que sovint passa desapercebut és el paper dels barons territorials del P.P., presidents autonòmics i líders regionals que han de gestionar sobre el terreny les conseqüències dels incendis i de la política nacional.

Juanma Moreno (Andalusia). Es posiciona al costat de Feijóo. Defensa la moderació i la coordinació institucional, i evita entrar en la confrontació amb Sánchez. La seva estratègia és consolidar-se com a gestor fiable.

Alfonso Fernández Mañueco (Castella i Lleó). Condicionat per la coalició amb VOX, tendeix a adoptar un discurs més dur, proper a Ayuso. Això reflecteix la pressió que VOX exerceix en els territoris on té poder institucional.

Alfonso Rueda Valenzuela (Galícia) – llegat de Feijóo  -. Els sectors gallecs i del nord del partit mantenen el seu suport al president estatal, però es mostren preocupats per la deriva mediàtica d’Ayuso.

Els Barons de l’Ebre, València i Balears. Es mouen en un terreny ambigu. Necessiten pactar i gestionar amb pragmatisme, però alhora no volen perdre el vot més radical que atrau VOX.

En conjunt, els barons són conscients que el “foc amic” els perjudica electoralment, perquè projecten la imatge d’un partit dividit i incapaç d’oferir una alternativa clara al PSOE, amb les conseqüències polítiques que comporta la divisió interna en el P.P.

 Ayuso es consolida com a líder alternativa, però trenca la unitat de discurs i amb VOX com a accelerador. El partit de Santiago Abascal força a radicalitzar-se als barons més febles, i això augmenta la fractura davant d’un Feijóo dèbil i depenent del suport dels barons moderats, però aquests no sempre poden competir amb la força mediàtica d’Ayuso i afeigin un Risc estratègic que si el P.P., es fractura entre moderats i radicals, el PSOE i fins i tot VOX poden sortir-ne reforçats.

El “foc amic” al PP ja no és només Ayuso contra Feijóo, sinó una batalla a tres bandes on VOX juga un paper determinant. Mentre Feijóo intenta consolidar-se com a líder moderat, Ayuso i VOX competeixen en el terreny del populisme i la confrontació, deixant el P.P., atrapat en un dilema existencial, o bé aposta per la centralitat i corre el risc de perdre la seva base més radical, o bé assumeix el relat de l’extrema dreta i sacrifica el seu projecte de govern alternatiu.

El gran incendi polític que amenaça el P.P., no està només en els boscos, sinó en la seva pròpia estratègia de supervivència electoral.