UN SOMNI DES DE COLOMBIA. LA PAU GLOBAL

Relat social commemoratiu dels 500 anys d'independència.

Colòmbia, terra de muntanyes i sabanes, de pobles originaris i passions mestisses, és també un territori marcat pel conflicte i la recerca constant de la Pau. 

Ara, en l’any en què es commemoren 500 anys de la primera guspira d’independència, el poble colombià continua essent exemple viu d’un combat pacífic per dignificar la vida i transformar el futur. Però la Pau no ha estat mai una simple absència de guerra. Ha estat —i és— una exigència col·lectiva, un crit dels pobles contra la injustícia.

Des de la signatura dels Acords de Pau amb les FARC el 2016, Colòmbia ha entrat en un  període d’esperança fràgil però persistent. Centenars d'excombatents han canviat el fusell per les eines del camp, pels llibres, pel micròfon o pel taxi. Però alhora, líders socials han estat assassinats impunement, i nous grups armats han ocupat espais abandonats per l’Estat. La Pau és inacabada, perquè també ho és el sistema que perpetua l’exclusió, la pobresa i la por.

Però en aquest escenari desigual, també hi ha veus que s’alcen arreu del món. Des de Bogotà fins a Gaza, des d’Ucraïna fins al Sudan, la Pau global és una assignatura pendent que exigeix coratge polític i justícia social. La Pau no es decreta, la Pau es construeix cada dia amb igualtat, veritat i memòria.

Colòmbia, en el seu dolor i esperança, ens dona una lliçó al món, no hi ha Pau sense transformació social. No hi ha reconciliació sense justícia restaurativa. No hi ha futur sense cuidar la vida en totes les seves formes.

Per això, en aquest cinquè centenari, des d’aquesta nació exuberant i ferida, alcem la veu per una Pau global feminista, indígena, popular i ecologista. Una Pau on les armes callin, però també on el capital deixi de saquejar i on els pobles puguin decidir el seu destí.

Perquè la Pau global no és un regal, és una conquesta dels pobles units. 

"LA INDEPENDÈNCIA ÉS ARA"

Relat del discurs de Gustavo Petro al Senat. (Versió narrativa)

El Senat de la República es va vestir de solemnitat. Les banderes penjant dels balcons, l’escut nacional brillant al centre, i a les graderies, rostres atents, alguns escèptics, d’altres emocionats. Enmig del saló oval, el president Gustavo Petro Urrego es va aixecar lentament, agafant la paraula com qui carrega la història als muscles.

"Colòmbia no ha celebrat 500 anys d’independència. 

Colòmbia ha resistit 500 anys de dominació". (va dir).

Amb aquesta frase inicial, Petro trencava el relat tradicional que exaltava conqueridors i oblidava esclaus. No era una data per cantar himnes buits, sinó per fer memòria dels pobles exterminats, dels afrocolombians esclavitzats, dels camperols desposseïts i dels líders assassinats.

Va recordar que la independència real mai va arribar als barris populars, ni als cabildos indígenes, ni a les mares soles amb fills desnodrits. "Som independents de nom, però dependents del deute, del petroli, del narcotràfic, dels interessos forans."

Però el discurs no era derrotista. Petro va parlar de rebel·lió transformadora. De les dones que lluiten per la Pau, dels joves que es manifesten sense por, dels pagesos que sembren aliment en comptes de coca. Va denunciar l'oligarquia, però també va estendre la mà als qui volen sumar-se a un país nou.

“No és temps de reconciliació amb el crim, 

sinó de justícia social amb els oblidats”.

(va afirmar, davant un silenci tens que va creuar l’hemicicle).

En el tram final, va posar èmfasi en la Pau com a projecte civilitzatori. "Colòmbia pot ensenyar al món com deixar enrere la guerra. Però per fer-ho, cal posar fi a la fam, a la desigualtat i a la corrupció."

El seu to no va ser el d’un president, sinó el d’un rebel institucionalitzat. Va apel·lar a Bolívar, però també a les víctimes anònimes de la història. Va parlar als congressistes, però sobretot al poble.

Quan va acabar, va deixar caure la frase que resumia tot el seu missatge:

“La veritable independència només arribarà el dia que cada nen i

 nena d’aquest país pugui viure sense por, amb educació, amb

 sanitat i amb esperança.”

Va ser un discurs per la història. Un crit contra l’oblit. Una crida a fer de Colòmbia, finalment, un país sobirà i just. No en commemoració del passat, sinó com a compromís amb el futur.