La fractura entre PODEMOS i Sumar. Una història de traïcions i renúncies.

Al ser ja a la segona meitat d’agost, relaxat, avui he pensat en la trajectòria política que l’esquerra espanyola ha tingut a la legislatura actual i que estem enmig d’aquest (2023-2026).

Aquí deixo la meva impressió personal i que vull compartir amb vosaltres.

Quan PODEMOS va néixer el 2014, ho va fer amb una ambició clara, sacsejar el tauler polític espanyol i disputar-li a la socialdemocràcia del PSOE l’hegemonia dins de l’esquerra. Aquell impuls sorgit del 15-M i de les places va trencar l’apatia d’una generació, i va posar sobre la taula la possibilitat d’un canvi real. Però deu anys després, el somni inicial s’ha vist esmicolat, en part per les pròpies debilitats internes de PODEMOS i en part —i aquí és on entra Yolanda Díaz— per una estratègia calculada de neutralització des de dins.

Yolanda Díaz. De Militant Sindical a Peó del Sistema.

Yolanda Díaz va començar com a advocada laboralista i activista sindical a Galícia. La seva trajectòria política no va ser lineal, sinó una suma de salts de sigles en sigles. Primer dins de l’entorn del PCE i d’Izquierda Unida, després amb les confluències gallegues, més tard de la mà de PODEMOS i finalment com a figura estrella del govern de coalició de Pedro Sánchez. Aquest recorregut ja mostrava un patró, adaptar-se, canviar de jaqueta quan calia i posar per davant el seu ascens personal per damunt de qualsevol projecte col·lectiu.

Quan Pablo Iglesias la va proposar com a successora al govern i com a nova líder de l’espai confederal, semblava un gest de confiança i continuïtat. Però, de fet, va ser el primer pas cap a la dissolució de PODEMOS com a força central de l’esquerra transformadora. Yolanda Díaz, en lloc de consolidar el llegat rebut, va decidir crear la seva pròpia marca, Sumar.

Un projecte que es presentava com a transversal, amable, “fresc”, però que en realitat amagava un objectiu molt clar, desplaçar PODEMOS i deixar-lo com una força residual, incòmoda i arraconada.

Narcisisme i ressentiment i lideratge buit. Díaz mai no ha tingut la capacitat de construir un partit propi sòlid, amb militància i estructura, més aviat ha sigut una figura mediàtica amb una imatge de “política moderada i dialogant”. Aquesta posició, lluny de l’esperit combatiu de PODEMOS, li ha servit per guanyar simpaties entre els mitjans i sectors progressistes vinculats al PSOE. Però el preu ha estat alt en convertir-se en el “tonto útil” del sistema, una ministra que diu representar l’esquerra però que no gosa enfrontar-se als poders econòmics i polítics reals.

La seva rancúnia i ressentiment cap a PODEMOS s’ha expressat de manera clara en episodis concrets. El més escandalós va ser el "veto" a Irene Montero a les llistes de les Eleccions Generals del 2023. Una decisió que no només va trair la lleialtat cap a qui havia estat al seu costat, sinó que també va simbolitzar la submissió als interessos del PSOE i dels sectors mediàtics que volien silenciar una de les veus feministes més potents i incòmodes del govern.

El paper del PSOE, va ser una maniobra calculada entre bambolines.

No es pot entendre la irrupció de Sumar sense entendre el paper de Pedro Sánchez. El president socialista no podia permetre que PODEMOS seguís mantenint una identitat pròpia forta dins del govern, perquè això l’obligava a moure’s més cap a l’esquerra del que estava disposat. Per tant, l’aparició de Sumar li va anar com anell al dit, un “soci” més dòcil, més amable de cara als mercats i a Brussel·les, i que podia contenir el malestar social sense oferir una alternativa de ruptura real.

En aquest sentit, Yolanda Díaz esdevé una peça clau de l’estratègia socialista, neutralitzar l’esquerra des de dins, ofegar PODEMOS i assegurar que l’única opció realista dins de l’esquerra sigui la continuïtat amb el PSOE.

Els aliats dòcils. Izquierda Unida i els Comuns.

Per acabar de consolidar aquest escenari, Yolanda Díaz va comptar amb el suport d’Izquierda Unida i dels Comuns a Catalunya. Dues forces que, lluny de mantenir una autonomia crítica, es van posar sota el paraigua de Sumar. Aquesta decisió va tenir un cost evident, i  Izquierda Unida va desaparèixer encara més del mapa polític estatal i els Comuns van continuar subjugats a una estratègia que els allunya de la radicalitat democràtica i els acosta al simple paper de crossa del PSOE.

El seguidisme d’aquests actors ha fet que l’espai polític que havia obert PODEMOS, amb tota la seva força de transformació i esperança, s’hagi vist esmicolat en una xarxa de sigles subordinades a una líder més preocupada pel seu futur personal que per la transformació real del país.

El balanç polític. Un fracàs monumental. Si es fa balanç del que ha significat Yolanda Díaz i el projecte de Sumar, el resultat és clar, fracàs. No només per la davallada electoral respecte a PODEMOS en els seus millors moments, sinó també per la pèrdua d’il·lusió i de base militant. L’espai de l’esquerra transformadora, que havia aconseguit il·lusionar milions de persones, ha estat reduït a un paper secundari i testimonial dins del govern socialista.

La gran promesa de “sumar” s’ha convertit en una resta constant, menys diputats, menys incidència, menys credibilitat i menys capacitat de fer polítiques valentes. Yolanda Díaz, amb el seu narcisisme i la seva incapacitat de liderar un projecte col·lectiu, ha estat la responsable principal d’aquest retrocés.

La història de la relació entre PODEMOS i Sumar és la història d’una traïció política i d’una estratègia calculada per desactivar l’esquerra real a l’Estat espanyol. Yolanda Díaz, que va ser presentada com la successora natural, ha acabat esdevenint l’instrument perfecte perquè el PSOE controli l’espai a la seva esquerra. El "veto" a Irene Montero, el seguidisme d’Izquierda Unida i els Comuns, i la submissió als interessos socialistes deixen clar que Sumar no ha estat una alternativa, sinó una operació política per liquidar PODEMOS.

En definitiva, la gran tragèdia és que, mentre Díaz preserva el seu seient al Consell de Ministres, milions de persones que van creure en un canvi real, es troben avui sense una veu forta i amb l’esquerra transformadora en retrocés.