Una nova guerra freda al Pròxim Orient?

La pregunta que ressona als passadissos diplomàtics i als titulars dels diaris —“Es presenta una nova guerra freda al Pròxim Orient?”— no és innocent. És el reflex d’una realitat incòmoda, la regió s’ha convertit, un cop més, en el tauler on les grans potències i els actors regionals juguen una partida que no els pertany, però que paguen els pobles.

Desenes de Gazatíes al voltant d'una casa destruïda per un míssil d'Israel el febrer del 2025.

El concepte de “guerra freda” ens transporta immediatament al segle XX, a la bipolaritat de Washington i Moscou, a un món dividit en blocs rígids i irreconciliables. Avui, al Pròxim Orient, el mapa és més caòtic i canviant, però el patró es repeteix, les potències no xoquen directament, sinó que projecten les seves ambicions a través de guerres per delegació, sancions econòmiques i campanyes de propaganda.

D’una banda, l’Iran impulsa la seva xarxa d’aliances —Hezbollah al Líban, els houthis al Iemen, milícies a l’Iraq i suport decisiu a Síria—, consolidant-se com a eix de resistència contra Israel i els Estats Units. De l’altra, Aràbia Saudita i Israel, amb la tutela històrica de Washington, es presenten com el bloc contrari, tot i les contradiccions internes, mentre Riad busca un cert acostament a Teheran amb la mediació de la Xina, Israel s’enfonsa en una guerra brutal i interminable contra el poble palestí.

Aquest és el nucli del conflicte, Palestina continua essent el punt neuràlgic, l’espurna permanent que revela fins a quin punt el Pròxim Orient és presoner de la lògica imperial i sectària. Gaza, arrasada i sotmesa a un bloqueig inhumà, és avui el símbol de la incapacitat del món de posar límits a Israel i, alhora, de la utilització cínica que en fan l’Iran i altres actors per legitimar les seves pròpies ambicions.

Mentrestant, els Estats Units mantenen bases militars i aliances que els garanteixen l’accés al petroli i al control de les rutes comercials, Rússia consolida el seu paper a Síria com a força desestabilitzadora i alhora garant de Baixar al-Assad, i la Xina desplega la seva diplomàcia silenciosa però efectiva, sabent que el futur del petroli i del gas passa per mantenir influències en aquesta regió.

La “nova guerra freda” al Pròxim Orient, però, té un tret diferencial respecte a la clàssica, és multipolar i fragmentada. No hi ha blocs monolítics ni una ideologia clara que separi uns i altres. Hi ha interessos creuats, aliances oportunistes i un camp de batalla on el que realment està en joc és l’energia, la geopolítica i la supervivència d’estats febles.

El drama és que aquesta partida d’escacs es juga amb vides humanes. Síria devastada, el Iemen convertit en la guerra oblidada, Gaza com a presó a cel obert, el Líban enfonsat en la crisi… Els pobles pateixen, mentre els governs juguen a redibuixar fronteres invisibles i a negociar quotes d’influència.

Parlar d’una “nova guerra freda” al Pròxim Orient és reconèixer que la regió no és sobirana del seu destí. És denunciar que, més enllà de les disputes religioses o nacionals, el que hi ha és una lluita ferotge entre imperis vells i nous per controlar el cor energètic del planeta.

 

I aquí rau la veritable crítica, la comunitat internacional, encapçalada per Europa, es limita a mirar cap a una altra banda, subordinada a Washington o paralitzada per la seva pròpia covardia política. El resultat és que el Pròxim Orient continua condemnat a ser el laboratori de la guerra permanent, mentre el món fa veure que no sap que ja hi ha en marxa una nova guerra freda.