Colòmbia i la Pau Global. 500 anys d’un somni persistent

 El crit d’una terra inquieta

Quan el 29 de juliol de 1525 Rodrigo de Bastidas fundà Santa Marta a la costa nord del que avui és Colòmbia, es posà en marxa una història complexa, marcada pel xoc de civilitzacions, per l’explotació colonial i, també, per les resistències indígenes que ja en aquell temps alçaren la veu per la pau i la llibertat. Aquesta ciutat, la més antiga del país, és també símbol de persistència davant la violència, un mirall viu de les lluites i reconciliacions que Colòmbia ha viscut al llarg de cinc segles.

LES ARRELS DE LA VIOLÈNCIA I LA RESISTÈNCIA

La història colombiana és inseparable dels seus pobles indígenes, afrodescendents i camperols, que des dels temps colonials han estat desposseïts i marginalitzats. Les guerres d’independència (1810–1819) portaren esperança, però ràpidament foren seguides per cicles de violència política i territorial.

Durant el segle XX, el conflicte es va institucionalitzar amb la Guerra dels Mil Dies (1899-1902), i posteriorment amb “La Violència” (1948–1958), una etapa de lluita entre liberals i conservadors que va deixar prop de 200.000 morts.

De la desesperació rural nasqueren les guerrilles, les FARC, l’ELN, el M-19 i altres moviments armats que, entre les dècades de 1960 i 1990, s’alçaren contra l’Estat per exigir terra, justícia social i participació política. Però la guerra esdevingué un monstre amb múltiples caps, narcotràfic, paramilitarisme, actors internacionals i un Estat sovint còmplice o inoperant.

ELS CAMINS DE LA PAU. DEL PLOM A LA PARAULA

Des dels anys 80, diversos governs intentaren cercar la Pau amb les guerrilles. El M-19 fou el primer a deixar les armes el 1990, integrant-se en la vida política. Però les negociacions amb les FARC foren llargues i doloroses.

El procés més ambiciós arribà el 2012 a l’Havana, sota el mandat de Juan Manuel Santos, culminant amb l’Acord Final de Pau del 2016. Malgrat les ferides i els obstacles, aquest acord fou reconegut mundialment amb el Premi Nobel de la Pau a Santos.

No obstant això, la Pau sobre el paper no sempre es traduí en Pau als territoris, líders socials assassinats, excombatents executats, projectes econòmics incomplerts i la lenta implementació han desdibuixat l’esperança.

Amb l’arribada de Gustavo Petro a la presidència (2022), la “Pau Total” esdevingué l’eix central del govern. Es proposà negociar no només amb guerrilles sinó també amb bandes criminals urbanes i narcotraficants, abordant les arrels estructurals de la violència.

COLOMBIA EN EL MAPA DE LA PAU GLOBAL

Colòmbia ha passat de ser un exemple de guerra eterna a esdevenir un laboratori mundial de Pau. Avui, el país acull conferències, intercanvis de bones pràctiques i ofereix assessorament a conflictes de tot el món. És paradoxal, una nació ferida esdevé professora de reconciliació.

Des de Santa Marta fins a Putumayo, des de Medellín fins a Arauca, s’alcen experiències comunitàries, cercles de veritat, cooperatives de dones excombatents i iniciatives d’economia per la pau. La Justícia Transicional, la Comissió de la Veritat i el Sistema Especial de Jurisdicció per a la Pau (JEP) són referents internacionals.

ELS REPTES QUE PERSISTEIXEN

Però la Pau Global —com la colombiana— no és un estat, sinó una lluita quotidiana. L’extractivisme desmesurat, la corrupció, el racisme estructural i la pobresa segueixen alimentant nous brots de violència.

El canvi climàtic, el narcotràfic mutat a economies digitals, i l'auge del paramilitarisme camuflat en "seguretat privada" posen en risc el camí recorregut.

Cal una Pau amb Justícia Social, amb sobirania alimentària, amb educació per a la llibertat i amb lideratges comunitaris protegits i reconeguts. El lideratge de les dones, dels joves i dels pobles originaris ha de ser escoltat.

CINQUÈ CENTENARI. UNA LLAVOR DE PAU PER AL MÓN

Ara, al juliol del 2025, Colòmbia va celebrar els 500 anys com a nació viscuda i patida. No és una festa, sinó un moment de memòria col·lectiva. A Santa Marta, entre el mar Carib i la Sierra Nevada, els pobles arhuaco, kogui i wiwa ens recorden que la Pau no és només absència de guerra, sinó harmonia amb la natura, equitat i respecte pels cicles de la vida.

Colòmbia ha passat per tot, esclavitud, colonització, guerra civil, narcoterrorisme, corrupció institucional i exilis massius. Però també ha conegut la força de la paraula, de la música, del perdó i de la justícia restaurativa.

Avui, des del cor de les Amèriques, Colòmbia crida a la Pau Global no com a utopia sinó com a necessitat urgent. I aquest crit no és solitari, ressona en Gaza, a Sudan, a Ucraïna, a Palestina, al Congo,  i a les muntanyes de Chiapas.

EL FUTUR DE LA PAU ÉS ARREU

Colòmbia, en els seus 500 anys, ens ensenya que la Pau no es decreta, es construeix. Amb memòria. Amb amor. Amb resistència. I amb justícia.

Que la Pau Global no sigui el somni d’uns pocs, sinó el compromís de totes les mans que encara creuen en la vida.