Veneçuela. Independència, chavisme i resistència contra l’imperialisme.

Veneçuela, al llarg de la seva història, ha estat una terra marcada per la lluita. Des de Simón Bolívar, el Libertador que va somiar amb una gran pàtria lliure del jou colonial espanyol, fins a les lluites actuals contra els intents de dominació econòmica, política i militar dels Estats Units, el poble veneçolà ha demostrat una fermesa innegociable per defensar la seva sobirania.

Hugo Chávez

Quan a inicis del segle XXI Hugo Chávez Frías va emergir com a líder popular, no només va transformar la política interna veneçolana, sinó que també va sacsejar l’escenari internacional. El seu projecte polític, conegut com a chavisme, va néixer de la necessitat d’acabar amb dècades d’oligarquia, corrupció i submissió davant dels interessos de les grans potències i les elits econòmiques internes. El chavisme va portar la veu dels barris, dels camperols, de les comunitats indígenes i afrodescendents al centre del poder, donant-los un espai polític i social que mai no havien tingut.

El llegat d’Hugo Chávez. Chávez va impulsar un procés que va democratitzar l’accés a l’Educació, la Salut i l’Habitatge. Mitjançant les Missions Bolivarianes, milions de persones van aprendre a llegir i escriure, es van obrir clíniques populars en zones abans oblidades i es van lliurar habitatges socials a famílies que vivien en condicions indignes. A més, la nacionalització de sectors estratègics, especialment el petroli, va permetre que els recursos naturals fossin posats al servei del poble i no de les multinacionals.

Aquest llegat va ser molt més que polítiques socials, va ser un projecte d’identitat. El chavisme va consolidar Veneçuela com un actor sobirà que no es doblegava davant les pressions de Washington. Chávez va alçar la veu a les Nacions Unides contra les guerres imperials i les ingerències dels Estats Units a l’Amèrica Llatina, recordant constantment que els pobles havien de ser lliures i independents.

Les amenaces de Donald Trump i l’imperialisme nord-americà. Amb l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, l’imperialisme nord-americà va intensificar la seva ofensiva contra Veneçuela. Trump va imposar bloquejos econòmics que van afectar durament la població veneçolana. Dificultats per importar aliments, medicaments i recanvis essencials. Aquesta estratègia, dissenyada per ofegar l’economia i generar descontentament social, buscava afeblir el govern i obrir el camí a un canvi de règim favorable als interessos nord-americans.

Les amenaces militars, les sancions i el suport descarat a sectors de la dreta i l’extrema dreta veneçolana —que sovint han actuat amb violència i han intentat cops d’estat— representen una clara continuïtat de les polítiques imperialistes que els Estats Units han exercit a tota l’Amèrica Llatina des del segle XX. Veneçuela, però, ha resistit. El poble bolivarià ha entès que la defensa de la pàtria no és només una qüestió política, sinó una qüestió de supervivència i dignitat col·lectiva.

La dreta i l’extrema dreta veneçolana i els sectors oligàrquics de Veneçuela, històricament aliats de les potències estrangeres, han intentat frenar per tots els mitjans el procés bolivarià. Amb discursos d’odi, manipulació mediàtica i fins i tot accions violentes, han buscat dividir el poble i recuperar els privilegis perduts. La seva estratègia, però, no ha estat capaç de derrotar un projecte que té un arrelament popular profund i que beu del llegat històric de Bolívar i Chávez.

Retrat de Simon Bolívar.

Un estat independent. Avui, malgrat les dificultats econòmiques i les tensions polítiques internes, Veneçuela continua essent un estat independent, que defensa el dret del seu poble a decidir el seu futur sense ingerències externes. El chavisme, amb les seves llums i ombres, representa una aposta per un projecte sobirà, just i solidari, que ha inspirat altres moviments d’esquerra a Llatinoamèrica i ha enfortit la integració regional a través d’organismes com l’ALBA o UNASUR.

En resum, Veneçuela s’ha convertit en un símbol de resistència contra l’imperialisme i un recordatori viu que els pobles tenen el dret de triar la seva pròpia via de desenvolupament. Davant les amenaces externes i les traïcions internes, el llegat d’Hugo Chávez continua guiant una nació que es resisteix a tornar a ser sotmesa, reafirmant-se cada dia com un poble digne, bolivarià i sobirà.