L’Estat espanyol va aprovar el 1978 una Constitució que, teòricament, havia de consagrar la ruptura amb el passat dictatorial. No obstant això – avui-, i als quaranta-set anys després, les institucions fonamentals de l’Estat continuen arrossegant l’ombra del franquisme.
El que es va presentar com a “Transició modèlica” fou, en realitat, una transacció pactada amb les mateixes elits polítiques, militars, judicials, religioses i econòmiques que havien donat suport a la dictadura.
La manca d’una depuració real ha provocat la pervivència de privilegis, d’estructures de poder i de mentalitats autoritàries en totes les institucions clau. El resultat és un Estat democràticament deficitari, on els tentacles del franquisme encara condicionen el present.
Els alts funcionaris del franquisme es van mantenir en els seus càrrecs amb total impunitat i el sistema de cossos d’elit (com advocats de l’Estat, inspectors d’Hisenda, diplomàtics, i Secretaris i Interventorsde l’Adminstracio Provincial i Local) es va conservar sense revisió ideològica ni depuració democràtica i molts ajuntaments de la post transició estaven formats per antics alcaldes i funcionaris franquistes reciclats en partits conservadors, blindant xarxes de poder local.
En el Poder judicial, no es va produir cap depuració de magistrats franquistes, i la judicatura va continuar amb els mateixos noms i mentalitats, amb un Tribunal d’Ordre Públic (TOP), repressiu, es va reconvertir al 1977 en l’Audiència Nacional, institució que encara concentra un poder excepcional i és percebuda com a hereva del control polític sobre la dissidència, i amb un òrgan de govern judicial (CGPJ) que ha estat històricament un instrument de control de les elits polítiques, i sovint dominat per sectors conservadors hereus del nacionalcatolicisme.
A l’Exèrcit, la Constitució del 1978, va blindar l’exèrcit com a garant de la “Unitat d’Espanya”, mantenint el llegat del franquisme, i sense cap judici per crims de la Guerra Civil o de la dictadura. Els alts comandaments van mantenir carrera i honors, mentre que varen tenir a las seves mans un intent de cop d’estat del 23-F (1981) el que va demostrar la persistència de l’ADN franquista dins l’estructura militar.
En la Policia, con a les forces repressives del règim (Policía Armada, Brigada Politico-Social) van ser integrades a la nova Policia Nacional i a la Guàrdia Civil sense depuració, a on molts agents implicats en tortures o repressió durant el franquisme no només van quedar impunes, sinó que van ascendir en la jerarquia democràtica com a cultura d’impunitat policial que és una de les grans herències franquistes.
A l’Església Catòlica, malgrat la declaració constitucional de l’Estat aconfessional, l’Església ha mantingut privilegis fiscals, patrimonials i educatius heretats del Concordat de 1953, control ideològic a través de l’educació concertada i presència en actes d’Estat i amb una jerarquia eclesiàstica mai ha demanat perdó pels seus vincles amb la dictadura i continua sent un poder fàctic.
I tampoc cal oblidar-se dels Mitjans de Comunicació, així com a molts dels grans grups mediàtics actuals (Prensa del Movimiento reconvertida, en l'Agencia EFE, i la RTVE controlada políticament, i amb cadenes privades cedides a grups afins) provenen del control comunicatiu del franquisme continuant amb la censura formal va havia de desaparèixer, però es van mantenin amb xarxes clientelars que vinculen poder polític i empresarial.
Per què no s’ha fet una neteja des del 1978?
La Transició pactada, amb una reforma política es va fer sota la vigilància militar i amb por d’un nou cop d’estat. Llei d’Amnistia de 1977, va ser presentada com a alliberament de presos polítics, en realitat va blindar la impunitat dels repressors.
La absència de ruptura democràtica. No hi va haver un procés constituent real ni depuració de càrrecs, sinó una adaptació cosmètica, i un pacte amb l’Església i les elits econòmiques per garantir l’estabilitat. Es van mantenir els privilegis i el poder acumulat, amb un discurs de la reconciliació imposat per tapar el debat sobre responsabilitats i crims del franquisme.
I avui en troben amb les conseqüències actuals de deficiència democràtica estructural amb institucions que no responen a la ciutadania sinó a poders heretats, amb l’Impunitat del franquisme on Espanya és l’únic país europeu que no ha jutjat la seva dictadura, amb un control ideològic persistent mitjans, la judicatura i l’Església que continuen marcant agenda conservadora, tot amb una total desconfiança ciutadana amb la percepció d’un Estat al servei de les elits i no de la majoria.
I quines propostes de solució proposo per netejar els tentacles del franquisme. Comissió de la Veritat i Justícia Transicional
Una investigació oficial sobre els crims del franquisme amb l’anul·lació de la Llei d’Amnistia de 1977 i el processament dels responsables vius i reparació simbòlica i material a les víctimes.
Una Depuració institucional, amb una Auditoria democràtica de la Judicatura, Exèrcit, Policia i Administracions, i inhabilitacións dels càrrecs vinculats a la repressió o al franquisme i una Reforma integral del CGPJ per garantir independència.
Desmilitarització i transparència, amb una revisió de la funció constitucional de l’exèrcit, limitant-la a la defensa i excloent la “unitat d’Espanya” i la reducció de la jurisdicció militar. També cal una Separació real Església-Estat, amb la Derogació del Concordat amb el Vaticà i la supressió dels privilegis fiscals i educatius de l’Església amb la recuperació dels béns immatriculats.
Democratització dels mitjans, amb la Independència de RTVE i agència EFE, i control ciutadà dels mitjans públics amb el reforç del pluralisme i la lluita contra l’oligopoli comunicatiu, i amb una Memòria i educació democràtica amb la introducció obligatòria de la història crítica del franquisme als currículums educatius així com a programes públics de memòria històrica i cultura democràtica.
El franquisme no és només un passat pendent de jutjar, sinó que és un present incrustat en les institucions. La Transició va deixar un Estat a mig fer, on els tentacles del règim continuen limitant la democràcia. La neteja pendent no és un acte de revenja, sinó una condició imprescindible per construir una democràcia real.
Sense justícia, depuració i transformació profunda, l’Estat espanyol continuarà sent presoner de les ombres del franquisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada