El sol cau vertical i espès sobre els carrers polsosos de Santa Marta. El trànsit va dens, com gairebé sempre, i entre motos, camions i autobusos atrotinats, circula un taxi groc amb línies negres i una calcomania a la lluna del darrere: “Dios me guía, pero yo manejo”. El condueix un home de 49 anys, pell cremada pel sol i una mirada que es mou entre la serenitat i el pes del passat.
.png)
Es diu Oimar.
El vaig conèixer per casualitat. Vaig
pujar al seu taxi en sortir del Mercat Central. No era un conductor qualsevol.
Parlava amb veu baixa però ferma. Quan em va preguntar d’on era i li vaig dir
que de Catalunya, va callar un moment i després em va dir:
No m’ho esperava. L’Oimar va formar part
de les FARC durant més de 15 anys. Va entrar-hi amb 18, en una zona
rural de Cesar. "No hi havia opcions. Era això o morir de gana. O morir
perseguit", diu.
Va viure selva, emboscades, i també repressió, fam, companys morts al costat,
i... —ell mateix ho admet amb un nus a la gola "vam fer coses lletges.
Moltes. Però era guerra. Una guerra molt llarga."
La seva vida va canviar després d'una
operació de l'exèrcit a prop del Caquetá. Va rebre trets a la cama i a
l'espatlla. El van deixar abandonat. Uns camperols el van recollir i portar a
un hospital. Allà, entre morfina i febre, va decidir desertar.
Amb l'acord de Pau signat a l'Havana, va
entrar al programa de reinserció. Durant tres anys va passar per
tallers, teràpia i formació. Al final va rebre una petita ajuda econòmica, amb
la qual va comprar un Hyundai Atos de segona mà. Des de fa sis anys fa
de taxista a Santa Marta.
Conduir em calma. Em connecta amb la
vida. Ja no vull tornar a tenir un fusell a les mans, diu mentre gira cap al
carrer 22.
No nega el seu passat, però tampoc
l'exhibeix. Amb alguns passatgers parla de política, amb altres escolta
vallenato. Viu sol. Té dos fills d’un antic matrimoni que visiten de tant en
tant. Ara vol inscriure’s a un programa per fer de Formador de Pau a
barris conflictius.
Quan li pregunto si ha perdonat o ha
estat perdonat, respon amb una frase que encara em ressona:
El perdó no és una meta. És un camí.
I jo ja vaig començar a caminar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada