El silenci trencat. Crònica d’un intent de desestabilització a Colòmbia

Relat en clau crítica sobre una ofensiva contra el govern de Gustavo Petro, enmig de tensions institucionals i geopolítiques.

A Colòmbia, res és casualitat. Ni la pau, ni la guerra, ni tampoc el soroll que precedeix els silencis. Quan el vell exministre d’Afers Exteriors Álvaro Leyva, un veterà negociador dels acords de pau de l’Havana, va començar a deixar anar acusacions críptiques contra el president Gustavo Petro, la classe política va contenir la respiració. Però quan va apuntar —amb veu baixa però directa— cap a la vicepresidenta Francia Márquez i va evocar “forces internacionals”, el que semblava un episodi més de rivalitat política es va convertir en una tempesta institucional.

La denúncia del ministre caigut en desgràcia

Álvaro Leyva, apartat del govern després de desacords amb el cercle més proper a Gustavo Petro, ha estat convocat per una comissió especial del Congrés per declarar formalment sobre allò que ell mateix ha batejat com “operació de desestabilització constitucional”. Davant els micròfons, no va tremolar. “Estem davant d’un intent de cop d’estat suau, una estratègia que inclou intel·ligència estrangera, lobbys locals i, tristament, la complicitat d’alguns sectors de l’estat profund.”

Els noms que no es poden dir... però tothom coneix. Tot i que Álvaro Leyva no ha citat directament als Estats Units, fonts periodístiques han confirmat que les seves al·lusions a “agències aliades d’altres governs” apunten cap a Washington. Des de la Casa Blanca, la resposta ha estat seca, “Respectem la democràcia colombiana i les seves institucions.” Però la presència recent de representants de seguretat nord-americans en trobades no oficials amb membres de l’oposició colombiana, així com els rumors d’inversions estratègiques en mitjans privats contraris a Gustavo Petro, han encès totes les alarmes.

L’ombra que recau sobre la vicepresidenta. Francia Márquez, líder afrocolombiana i figura d’esperança per als sectors marginats del país, també ha estat esmentada, tot i que amb un doble sentit inquietant, segons Álvaro Leyva, s’estaria intentant implicar-la en una campanya per desacreditar el govern des de dins, amb oferiments de “lideratge alternatiu” en un escenari post-Petro. 

Fonts de Palau han confirmat que s’han detectat pressions externes i oferiments d’assessorament a l’entorn de Francia Márquez per prendre distància del president, fet que ella mateixa ha qualificat com “una maniobra neocolonial per dividir-nos i destruir-nos.”

Petro, encerclat però dempeus. Des del Palau de Nariño, el president Gustavo Petro ha optat per un discurs institucional però ferm: “No permetrem que la voluntat popular sigui segrestada pels que no accepten la transformació democràtica.” La seva estratègia és clara, reforçar aliances socials, mobilitzar el carrer i internacionalitzar la denúncia. Ja ha demanat suport a instàncies de Nacions Unides i a governs llatinoamericans com el de Xile, Mèxic o Bolívia.

La guerra híbrida i el laboratori colombià. Experts en geopolítica alerten que Colòmbia s’ha convertit en un laboratori de guerra híbrida, desinformació, lawfare, pressió judicial, sabotatge institucional i un bombardeig mediàtic constant contra el govern progressista. L’oposició, que va perdre les eleccions el 2022, mai ha reconegut de manera clara la legitimitat del govern actual, i està apostant per una ofensiva política i jurídica que alguns sectors ja anomenen el “cop institucional.”

Què hi ha en joc?. Darrere d’aquest moviment s’amaga molt més que l’odi a Gustavo Petro o la resistència a les seves reformes socials, hi ha els interessos extractivistes, les elits econòmiques que no volen perdre privilegis, i les pressions externes que no toleren governs que qüestionin el model neoliberal. Francia Márquez, com a dona, afrodescendent i rebel, molesta; Gustavo Petro, com a exguerriller i president, espanta.

Álvaro Leyva - Gustavo Petro

Una crida a la resistència democràtica.

El relat de Álvaro Leyva no és només un avís, és una oportunitat per obrir els ulls. La democràcia no es defensa sola. Potser estem davant d’un intent de cop sense tancs ni trets, però amb togues, titulars, i traïcions. És el moment que el poble colombià, com tantes vegades en la seva història, s’aixequi per defensar el que li és seu, la Pau, la Justícia i el Dret a decidir.