Veneçuela, l’anatomia d’una sobirania desmantellada. En la història, pocs projectes polítics han desafiat amb tanta claredat l’ordre imperial com la Revolució Bolivariana.

Hugo Chávez va encarnar un tipus de lideratge capaç de confrontar directament les estructures globals de poder i va denunciar les guerres de ocupació, les ingerències econòmiques i les operacions encobertes que, sota el pretext de la democràcia, han remodelat el mapa polític del Sud Global i la seva figura va esdevenir un punt d’inflexió en la lluita per la sobirania llatinoamericana. 

Quan Hugo Chávez va intuir que el seu temps s’acabava, va identificar en Nicolás Maduro el continuador natural del projecte, i no per fidelitat personal, sinó per coherència política, Nicolás Maduro va ser, entre tots els dirigents de la cúpula bolivariana, qui va mantenir amb més fermesa la línia antiimperialista i la defensa del control nacional sobre els recursos estratègics. Aquesta coherència, segons la lectura que analitzem, és precisament el que explica la seva desaparició forçada de l’escena política.

El 3 de gener de 2026 marca un punt de ruptura. Els atacs aeris nord-americans sobre Caracas i diversos estats del país, seguits de la captura de Nicolás Maduro i Cilia Flores, constitueixen en aquesta interpretació un segrest d’Estat disfressat d’operació judicial. L’acció no només elimina el president en exercici, sinó que obre la porta a una reconfiguració institucional dirigida des de fora.

Amb Nicolás Maduro fora del país, la vicepresidenta Delcy Rodríguez assumeix la presidència interina sota una agenda definida per Washington amb l’estabilització, “recuperació econòmica” i transició vigilada. El resultat d’aquesta agenda es concreta en un acord petrolier que atorga als Estats Units el control majoritari de més de 65.000 milions de barrils de les reserves veneçolanes i la participació en 17 camps estratègics. En termes analítics, això equival a la pèrdua efectiva del principal instrument de sobirania material del país.

La situació econòmica, lluny de millorar, continua marcada per la inflació i la precarietat i això s’inscriu en un patró més ampli amb els països sotmesos a intervencions externes acostumen a quedar atrapats en dinàmiques de dependència, desindustrialització i control extractiu. La comparació amb el Congo i altres territoris rics en recursos però pobres en sobirania reforça la idea que Veneçuela ha entrat en la categoria de país subordinat a l’explotació energètica, on les elits externes gestionen la riquesa i el poble queda relegat a la misèria.

Un element clau és la desaparició de Veneçuela del focus mediàtic internacional. Durant anys, el país va ser objecte d’una cobertura intensa, sovint orientada a justificar sancions, bloquejos i operacions de desestabilització. Un cop assolit l’objectiu geopolític la neutralització del govern bolivarià i el control del petroli, el país deixa d’interessar. La narrativa humanitària, les campanyes mediàtiques i les pressions diplomàtiques es dissolen i Veneçuela ja no és útil com a instrument de confrontació.

Mentrestant, sectors del chavisme continuen mobilitzats exigint la llibertat de Nicolás Maduro i Cilia Flores i rebutjant la presència nord-americana, la població en general es troba en una situació pitjor que abans i sense sobirania, sense control sobre els recursos i sense cap avantatge internacional. La desestabilització ha complert el seu objectiu, i el país ha quedat en mans de actors externs.

La tesi és clara, la recuperació de la sobirania veneçolana només serà possible si el chavisme original, el que va néixer amb Hugo Chávez i va resistir amb Nicolás Maduro, torna al poder.

En aquesta lectura, la democràcia veneçolana serà chavista o no serà, perquè només la Revolució Bolivariana pot restituir la capacitat del poble per decidir el seu futur.