Un quart del segle, del 2000 al 2025 i que no s'havia de repetir les ombres del passat. Imperis i pobles sotmesos a la lluita per la memòria de la humanitat.

Quan el món var entrar al segle XXI, amb les restes encara calentes del segle XX -genocidis, guerres fredes, dictadures, imperis colonials i desigualtats massives- molts varem creure que la globalització i els drets humans serien la brúixola d’una nova etapa., però entre 2000 i 2025, la política mundial ha estat marcada per una deriva massiva de la democràcia cap a la vigilància, de l’esquerra institucional, cap a un centre buit, i d’aquest centre cap a una extrema dreta agressiva, identitària i autoritària. Es el període en què les grans potències -EUA, Xina, Rússia, UE i les potències regionals- han reorganitzat el món a través de guerres, sancions, ingerències i pactes opacs, i és també el temps en què els pobles oprimits han reclamat memòria, veritat i justícia.

Espanya amb les fosses de la Guerra Civil. Colòmbia amb els falsos positius. Llatinoamèrica amb els seus desapareguts de dictadures i paramilitars. Àfrica amb guerres invisibilitzades, i Palestina, Síria, el Sàhara Occidental i el Sahel amb genocidis i neteges ètniques normalitzades, i aquest relat fet des de la perspectiva de l’esquerra, que no és neutral, perquè no hi ha neutralitat davant la barbàrie.

El nou segle que havia d’esser la reconfiguració dels imperis. Dels EUA de la hiperpotència a la guerra perpètua.

Els Estats Units van iniciar el segle amb una promesa falsa, la d’un imperi “liberal”. Però el 11-S va ser l’excusa perfecta per instaurar una nova era de vigilància, militarisme i destrucció massiva, i d’allà en surten La guerra infinita a l’Afganistan (2001-2021). Vint anys per acabar amb un país devastat i amb els talibans més forts que mai. La invasió de l’Iraq (2003). Més d’un milió de morts i l’inici del caos que alimentaria Estat Islàmic, i centenars de bases militars al món i la doctrina del “dret a intervenir”  de George H. W. Bush, i mantinguda per Bill Clinton, Barack Obama i actualment amb Donald Trump

La política exterior nord-americana durant tot aquest període ha estat marcada per el control del petroli, el combat contra qualsevol govern d’esquerres a Llatinoamèrica,  i el suport incondicional a Israel, malgrat els crims de guerra i el genocidi a Gaza.

L’ascens de la Xina ha creat un nou model. La dictadura de partit únic combinada amb capitalisme globalitzat. El gegant asiàtic ha convertit mig món en deutor a través de la Nova Ruta de la Seda, ha penetrat econòmicament a Àfrica i Llatinoamèrica i ha creat un sistema de vigilància tecnològica que moltes altres potències han imitat i no ofereix llibertat, però sí infraestructures, crèdits i estabilitat a dictadors i governs febles.

L’actual Rússia de Putin ha reconstruït una Rússia que no és socialista ni democràtica, és oligàrquica, nacionalista i autoritària. Rússia ha intervingut a, Geòrgia (2008), Ucraïna (2014-2022), i Síria (des del 2015). La seva intervenció a Síria va salvar Al-Assad però va contribuir a un crim de guerra de dimensions massives, amb armes químiques, bombardejos selectius i destrucció total de ciutats com Alepo.

La Unió Europea, entre la impotència i la subordinació

La Unió Europea ha estat incapaç de construir un projecte social. Ha estat neoliberal, subordinada a l’OTAN i mancada de lideratge. Les crisis econòmiques, els fluxos de refugiats i el creixement de l’extrema dreta han deixat l’Europa social en ruïnes.

La deriva política del neoliberalisme a l’esfondrament de l’esquerra institucional,  que des de 2000 fins al 2025, l’esquerra tradicional ha renunciat a la nacionalització de sectors estratègics, la lluita contra el capital financer, i la defensa radical dels drets socials, ha estat una esquerra de gestió, no de transformació.

Als EUA amb Donald Trump, al Brasil amb Jair Bolsonaro, a l’Índia amb Narendra D. Modi, a Hongria amb Viktor Orbán, a França amb Marion Anne Perrine Le Pen, a Itàlia amb Giorgia Meloni, atenen  un model basat en la identitat nacionalista, l’autoritarisme polític, el supremacisme racial o religiós, la criminalització de la immigració, el negacionisme climàtic, i els atacs als drets LGTBI+ i de les dones. Aquest model no és una excepció, és l’evolució lògica del capitalisme en crisi.

I els  Genocidis contemporanis entre els anys 2000 a 2025.

El mes recent el genocidi televisat de Gaza. La destrucció de Gaza després del 2023 ha superat tots els límits. Ha estat un genocidi amb hospitals bombardejats, nens morts per milers, població civil executada, fam utilitzada com a arma, i suport explícit dels EUA i silenci europeu, i la ONU, impotent, ha estat reduïda a un espectador incapaç de protegir la humanitat.

La guerra a Síria, la més brutal del segle XXI. Des de 2011, Síria ha sofert massacres d’Al-Assad, bombardejos russos, tortures massives, desaparicions, i el jihadisme finançat per potències regionals. Síria es un país destruït amb milions de refugiats mentre el món mirava cap a una altra banda, i altres genocidis invisibles con Myanmar i el poble rohingya, perseguit i expulsat. Etiòpia (Tigray) amb crims de guerra massius. El Sahel, amb milícies, Estats fallits i guerres pel control de l’urani i l’or, i el El Congo, on el coltan per als mòbils s’extreu amb sang i esclavatge.

La memòria i la lluita per la veritat.

A Espanya, fosses comunes i un estat que arriba tard. Entre 2000 i 2025, la lluita per la Memòria Democràtica a Espanya ha estat un procés lent i sovint bloquejat per la dreta i l’extrema dreta. Encara avui hi ha més de 114.000 desapareguts de la Guerra Civil i el franquisme, amb centenars de fosses i cunetes plenes, i amb famílies que continuen buscant. L’Estat ha actuat tard i tímidament, però la societat civil ha fet la feina que els governs no volien fer.

A Colòmbia, els falsos positius en els  governs de Álvaro Uribe Vélez entre el  2002-2010 van institucionalitzar un crim d’Estat amb militars assassinant civils pobres i presentant-los com a guerrillers morts en combat, per obtenir recompenses. Les xifres superen els 6.400 execucions que son els casos reconeguts, encara que la xifra real pot ser molt més alta. És un dels crims socials més greus de l’Amèrica Llatina contemporània, i encara avui només parcialment jutjat.

Des de Mèxic fins al Salvador, des de Ruanda fins al Sudan, el continent africà i llatinoamericà han acumulat desaparicions forçades, paramilitarisme, dictadures recolzades per EUA o ex-potències europees, i guerres civils alimentades per l’explotació de recursos. La memòria és sempre un acte revolucionari.

El primer quart del segle XXI ha estat marcat per la lluita entre imperis, el retorn de l’autoritarisme, la banalització del genocidi, la fragilitat de la democràcia, la incapacitat de la ONU, i la batalla per la memòria històrica, però també hi ha hagut resistències com els moviments feministes globals, les lluites indígenes, les revoltes socials a Xile, Colòmbia, França, Sudan, Hong Kong, els joves mobilitzats pel clima, i els pobles que no renuncien a la justícia.

A finals d’aquest 2025, la humanitat es troba davant d’un dilema, o la continuïtat del sistema basat en l’explotació, la guerra, o la construcció d’un món realment lliure, igualitari i solidari.

El futur encara no està escrit i  els pobles encara podem canviar-la.

L'ONU ja no serveix per a Palestina ni per al Sàhara Occidental, i demostra que l’Organisme ha fracassat en els seus anells principals de la Carta de les Nacions Unides, i de la Declaració Universal dels  Drets Humans

L’Organització de les Nacions Unides, creada després de la Segona Guerra Mundial amb la promesa solemne de garantir la Pau, la convivència internacional i el respecte als pobles, i ha esdevingut, en massa ocasions, una institució paralitzada, condicionada i al servei dels interessos de les grans potències. El seu discurs fundacional queda lluny de la realitat quan es tracta de pobles sotmesos, espoliats o ignorats en els seus drets més fonamentals con el dret a l’autodeterminació, a la llibertat, a la terra i a la dignitat.

Entre els casos més flagrants hi trobem el Sàhara Occidental i Palestina. Dos territoris amb una població que ha patit durant dècades -i continua patint- l’abandonament internacional, la manipulació de les resolucions i la imposició de decisions polítiques que no han estat consultades amb els seus ciutadans. En plena era de la diplomàcia global, es mantenen encara estructures colonials i d’ocupació militar que vulneren totes les lleis internacionals.

Amb aquest relat vull denunciar el paper ambigu, feble i sovint còmplice de l’ONU, així com els interessos del Marroc, d’Israel, dels Estats Units i, molt especialment, la inacció vergonyosa de l’Estat espanyol.

El Sàhara Occidental, un poble traït per l’ONU i amb la responsabilitat històrica d’Espanya.

El Sàhara Occidental continua essent l’última colònia reconeguda del continent africà. I ho és perquè Espanya com, antiga potència administradora, va abandonar el territori el 1975 sense celebrar el referèndum d’autodeterminació acordat amb l’ONU. Va cedir el territori al Marroc i a Mauritània a través dels Acords de Madrid, un document il·legal segons el dret internacional.

Des d’aleshores, Espanya s’ha convertit en còmplice silenciosa del Marroc. Encara avui, cap Govern espanyol -ni conservador, ni socialista- ha assumit la responsabilitat històrica, política i moral de restituir al poble sahrauí el dret que li pertoca. Al contrari, el reconeixement de facto del pla d’autonomia del Marroc per part del Govern espanyol és una humiliació afegida i una traïció oberta al dret internacional.

Fa més de 30 anys que l’ONU va prometre un referèndum d’autodeterminació. La MINURSO, la missió desplegada per garantir aquest procés, és avui una estructura burocràtica inútil, incapaç d’exercir cap pressió sobre el Marroc. Sense mecanismes de vigilància dels Drets Humans, sense calendari i sense voluntat, l’ONU ha permès que el Marroc consolidi una ocupació militar plena, amb assentaments colonials, repressió policial, presons polítiques i violacions sistemàtiques dels drets civils sahrauís.

Els Estats Units han estat sempre el principal aliat del Marroc, avalant la seva ocupació per motius geoestratègics, com el control del Magrib, estabilitat prooccidental, aliances militars i econòmiques, i la Unió Europea, sotmesa als interessos migratoris i comercials, ha preferit mirar cap a una altra banda, mentre que els saharauis segueixen sen un poble condemnat a l’exili en camps de refugiats a Algèria, mentre l’ONU repeteix, any rere any, la mateixa resolució simbòlica que no modifica res.

Palestina, el fracàs absolut de l’ONU.

Des de 1948 fins avui, Palestina és el cas més evident de la incapacitat de l’ONU per protegir un poble sotmès. Resolucions condemnades, vetos constants dels EUA al Consell de Seguretat, i cap mecanisme real per aturar la colonització, la segregació, el bloqueig de Gaza o els bombardejos sistemàtics contra la població civil. El relat oficial de “conflicte” amaga una realitat que és que existeix una potència ocupant, Israel, amb suport diplomàtic i militar dels EUA, i un poble ocupat privat de drets, llibertats i territori.

Cap de les grans decisions internacionals sobre Palestina ha estat sotmesa al criteri del poble palestí. Ni el Pla de Partició de 1947, ni els Acords d’Oslo, ni les resolucions posteriors han reconegut realment la voluntat democràtica del poble autòcton. La lògica imposada és clara, les grans potències decideixen, Israel executa, Palestina pateix.

Israel ha violat centenars de resolucions de l’ONU sense conseqüències. Bombardejos a civils, destrucció d’infraestructures, confiscació de terres, assentaments il·legals, detencions arbitràries, apartheid institucionalitzat i perquè no dir, GENOCIDI, i tot això passa davant d’un Consell de Seguretat paralitzat pel veto dels EUA. Quan la legalitat internacional es converteix en paper mullat, el missatge és devastador quan alguns Estats tenen dret a violar-la.

L’estratègia dels EUA i el control geopolític i silencis imposats, amb Espanya entre la covardia i el càlcul polític.

Tant en el cas del Sàhara Occidental com en el de Palestina, els Estats Units imposen una línia clara de recolzar actors que garanteixin la seva hegemonia al Mediterrani, al Magrib i a Orient Mitjà, això implica com recolza el Marroc com a soci militar preferent.  Protegir Israel passi el que passi, pressionar l’ONU perquè no adopti mesures vinculants i no tractar els pobles sahrauí i palestí com una moneda de canvi, l’ONU es és incapaç de contradir aquesta estratègia i ha perdut la seva credibilitat com a organisme imparcial i defensor de la Pau.

En el cas del Sàhara, Espanya no només ha renegat de la seva responsabilitat legal, sinó que ha acceptat el marc que imposa el Marroc.  La migració, pressió diplomàtica, comerç i silencis polítics.

En el cas de Palestina, Espanya ha mantingut una posició ambigua. Tot i els reconeixements formals, ha continuat venent armament a Israel i ha evitat posicionar-se amb fermesa davant les violacions dels Drets Humans, i el resultat és un Estat que sembla tenir por de defensar els drets dels pobles sotmesos.

 L’ONU ja no representa els pobles. Quan resolucions històriques no s’executen, quan la paraula “autodeterminació” es converteix en retòrica buida, quan els pobles ocupats no poden decidir el seu futur, i quan les grans potències utilitzen l’ONU per imposar la seva agenda, l’organisme deixa de ser útil.

El Sàhara Occidental i Palestina són exemples dolorosos i persistents i pobles sencers subordinats als interessos estratègics del Marroc, d’Israel i dels Estats Units, amb la complicitat o el silenci d’Europa i, especialment, d’Espanya.

Aquest relat és un crit per recordar que la dignitat dels pobles no pot ser negociada en despatxos diplomàtics ni ajornada durant dècades. La lluita continua, perquè només la resistència i la memòria poden trencar el cercle de submissió imposada que l’ONU no ha volgut —o no ha pogut— trencar.

El Sahel i la influència externa.

El Sahel  avui és un espai convuls,  es tracta d’una regió marcada per la crisi sistèmica -guerra, pobresa, canvi climàtic, migracions i estructures estatals febles- i, alhora, es un escenari de competència geopolítica entre potències externes. El que passa al Sahel no és només un assumpte intern, és també un reflex del nou joc gran i global, amb Rússia, la Xina, països del Magrib i d'altres actors que aprofiten el buit deixat per l’hemipresència occidental tradicional.

Mercenaris russos del grup "Africa Corps"

Històricament, França va ser un actor clau al Sahel i ha mantingut presència militar, polítiques de seguretat i una influència neocolonial de llarg abast, però aquesta hegemonia s’ha erosionat de manera ràpida en els últims anys. Les juntes militars a Niger, Mali i Burkina Faso han trigat poc a expulsar les forces franceses i a trencar molts acords de seguretat. Aquest gir no només és un rebuig simbòlic a l’antic poder colonitzador, sinó també una reivindicació de “sobirania nacional” dels règims militars, i al mateix temps, la Unió Europea es retira, i la missió de construcció de capacitat de seguretat de la UE a Níger amb la Missió de Capacitació de la Unió Europea al Níger (EUCAP) ha finalitzat recentment.

Rússia ha aprofitat de manera molt intel·ligent el rebuig al model occidental. Ha ofert suport militar (incloent-hi l’ús de grups mercenaris com Africa Corpus -Afrikansky Korpus- abans Wagner) a règims militaritzats com els de Mali, Burkina Faso i Níger. A més, Rússia no només intervé a través de la força, sinó també en la vigilància i el control alguns països sahel·lians i han signat acords amb Rússia per a satèl·lits de telecomunicació i de vigilància i amb aquesta orientació russa és part d’una estratègia geopolítica més ampla per recuperar influència a l’Àfrica, contrarestar l’Occident i posicionar-se com actor clau en regions estratègiques. Tanmateix, aquesta aliança no està exempta de tensions i dependre de mercenaris russos pot afeblir la sobirania real dels governs sahel·lians, convertint-los en peons d’una política exterior russa destinada a projectar poder i obtenir accés a recursos naturals.

La Xina i la diplomàcia econòmica, les infraestructures i el deute.

Mentrestant, la Xina juga un paper molt diferent, menys militar i més econòmic, el seu enfocament al Sahel es basa en la inversió massiva en infraestructures com  projectes d’energia, transport i mineria, però aquest model portador de “no-interferència” té la seva cara fosca, hi ha preocupacions creixents sobre la dependència financera i els deutes que els països sahel·lians contrauran amb projectes xinesos, la qual cosa podria comprometre la seva sobirania econòmica.

No només les potències globals juguen un paper al Sahel , les relacions amb el Magrib (Algèria, el Marroc, altres) s’han tornat més rellevants. Segons un Informe Grupo ISS, la frontera entre el Magrib i el Sahel és cada cop més porosa, i països com el Marroc aprofiten per projectar influència a través de l’educació, institucions religioses i infraestructures, i d’altra banda, Algèria, que tradicionalment ha mediat en conflictes sahel·lians, està veient el seu pes reduït. La seva postura no intervencionista és ara qüestionada en comparació amb països que actuen de manera més agressiva geopolíticament.

Amb el  “nou repartiment” geopolític al Sahel, tot i no ser simple, té riscos profunds com la instrumentalització de les crisis. Els règims militars utilitzen l’argument de la seguretat per captar aliats externs, però aquests aliats podrien no estar motivats per la pau o l’estabilitat, sinó per la influència i l’accés a recursos, i dependre de mercenaris russos o de projectes xinesos pot crear formes modernes de subordinació. L’aliança amb Rússia pot ser un element de reforç repressor intern, més que de construcció estatal democràtica, i la inversió xinesa pot anar acompanyada de càrregues de deute difícil de sostenir.

La fragilitat de la unió sahel·liana, i encara que s’ha creat la Aliança dels Estats del Sahel (AES) entre Níger, Mali i Burkina Faso com a resposta a la influència occidental, aquesta aliança no garanteix necessàriament una governança efectiva ni una cohesió social. Les tensions internes, les divisions ètniques i la manca de capacitat institucional poden fer que aquesta aliança sigui fràgil mentre que els esforços geopolítics solen centrar-se en la seguretat (terrorisme, insurgència), però deixen en rere el desenvolupament estructural com la pobresa, desigualtats, canvi climàtic.

 Una mirada crítica del “nou repartiment” global

El Sahel avui es converteix en un escenari reflectidor del que és el món multipolar i no és només Europa o els Estats Units que projecten poder, sinó també Rússia, la Xina i actors regionals. Però això no ha de ser vist com un simple guany per la regió. Pot ser un canvi de jugadors, però no necessàriament un canvi de lògica sistèmica.

Els països sahel·lians, en la seva recerca d’autonomia, podrien estar impulsant nous pactes que semblen de sobirania, però que en realitat reprodueixen formes modernes de subordinació. Mercenaris amb interessos econòmics, inversors que imposen deutes i estructures externes de decisió.

Des d’una mirada transformadora, caldria exigència d’un canvi radical que no passi només per tornar-se aliat amb altres potències, sinó que serveixi per Reforçar la Sobirania Democràtica i que les aliances amb Rússia o la Xina no es converteixin en colls d’ampolla autoritaris i cal control democràtic, transparència i rendició de comptes, que en lloc de prioritzar només la seguretat, cal desplegar un pla seriós de desenvolupament (Infraestructures, Educació, Salut, Agricultura) que no depengui exclusivament dels préstecs externs. L’Aliança dels Estats del Sahel ha de ser més que un pacte militar, ha de tenir mecanismes de governança, resolució de conflictes i implicació ciutadana, i no criticar només la influència occidental, sinó també la interdependència amb Rússia o la Xina quan es tradueix en explotació o deute desproporcionat.

Amb aquest escrit  analitzo críticament la situació actual del Sahel i el paper d’actors externs com França, Rússia, la Xina, els Estats Units i els països del Magrib.

El Sahel no només és objecte d'interès global. El Marroc avança influència religiosa, educativa i econòmica. Algèria, tradicionalment un actor de pes, ha vist minvada la seva capacitat d'incidència, tot i mantenir rols diplomàtics clau, però els riscos estructurals son molt perillosos. La Militarització sense democràcia, la dependència d'actors externs, la vulnerabilitat climàtica i pobresa extrema, els desplaçaments massius i crisi humanitària, i la creixement d'insurgències jihadistes i comunitàries.

El Sahel necessita un model de sobirania que no es basi en substituir França per Rússia o la Xina, sinó en estructures democràtiques, desenvolupament endogen i cooperació regional. Cal un reforç de les institucions civils, desenvolupar alternatives econòmiques locals, impulsar una gran integració regional i no només militar, i garantir transparència total en el acords amb potències externes.

Del silenci imposat a l’esperança Republicana.

Com cada any, quan arriben aquestes dates que recorden la mort del dictador -Francisco Franco- i la immediata instauració de la monarquia designada per ell, l’Estat espanyol fa emergir una tensió profunda entre memòria, legitimitat i futur.

Per a molts sectors socials, aquestes commemoracions no són rituals institucionals, sinó jornades de denúncia, de revisió crítica i de reivindicació democràtica. La figura del dictador continua projectant una ombra llarga sobre el present, perquè el seu projecte polític -tot i la mort física- no va desaparèixer, ni va mutar, i avui ho va fer a través d’una monarquia parlamentària construïda sota la tutela dels mateixos actors que havien sostingut el franquisme.

Amb aquest relat pretenc aprofundir molt més en les arrels del règim del 78, en la falsa ruptura amb el passat, en la funció política de la Corona, en el seu paper de contenció davant les demandes populars i en la necessitat -avui més possible que mai- de construir una III República que respongui a les necessitats materials de la ciutadania i que trenqui definitivament amb els privilegis de sang.

La mort del dictador no va significar la fi del franquisme. Aquesta afirmació, repetida mil vegades pels moviments memorialistes, és fonamental per comprendre el present. Quan el dictador va morir al llit, envoltat d’honors i d’institucions fidels, el seu aparell repressiu, policial, judicial i econòmic va continuar intacte. No hi va haver judici, no hi va haver depuració, i no hi va haver ruptura.

El relat oficial va convertir aquell moment en un “pas cap a la democràcia”, però la realitat és que els pilars del règim van pactar una transformació limitada que els permetés conservar la major part del seu poder. L’exèrcit va mantenir el seu paper de garant de la unitat d’Espanya, les grans fortunes que havien crescut gràcies a la dictadura van consolidar els seus privilegis, i els ministres del Movimiento es van reciclar com a demòcrates moderns.

La mort del dictador va ser un trànsit de continuïtat, no de ruptura. Aquesta és la clau per entendre la debilitat democràtica de l’actual sistema. La monarquia espanyola no és hereva d’una tradició democràtica, sinó d’una designació directa del dictador. Va ser ell qui va triar el successor. I no només el va nomenar, sinó que li va donar una funció política clara. La monarquia havia de garantir la pervivència dels interessos del règim després de la seva mort.

Amb aquesta premissa, la Corona va néixer com una institució tutelada, envoltada de lleialtats militars i amb un marc constitucional fet a mida per impedir qüestionar-la. L’article 56.3, que declara inviolable el Rei i el fa irresponsable davant la llei, no és una casualitat, és la continuïtat del principi autoritari que situava el cap d’Estat per sobre del poble.

No va existir un referèndum específic sobre la forma d'Estat. El poble mai va poder triar entre Monarquia i República. Va ser un règim imposat, avalat per un referèndum constitucional ple de pressions, por i limitacions democràtiques.

El relat oficial de la Transició i la seva cara ocualta.

La Transició ha estat presentada durant dècades com un exemple de consens, d’harmonia i de modernització. Però aquesta visió edulcorada oculta elements fonamentals. Les mobilitzacions obreres i estudiantils van ser silenciades o reprimides.  Les víctimes del franquisme no van ser reconegudes ni reparades.  Els pactes polítics es van fer sota el control de l’exèrcit, i els poders econòmics van mantenir intacta la seva hegemonia.

La Llei d’Amnistia de 1977, presentada com un triomf de llibertats, va ser en realitat una llei d’impunitat que va protegir els responsables de tortures, desaparicions i repressió, i encara avui és utilitzada com a escut per impedir processos judicials, i la monarquia, llavors, va aparèixer com el símbol d’aquesta continuïtat pactada i en les darreres dècades, la institució monàrquica ha patit una erosió profunda i ja no estem davant sospites, sinó davant casos demostrats. Comissions milionàries en operacions internacionals. Comptes a l’exterior i fundacions opaques. Contractes irregulars i intermediaris de confiança. Influències directes en negocis energètics, armamentistes i financers, i relacions fosques amb monarquies autoritàries i governs enriquits amb petroli.

La inviolabilitat constitucional ha estat utilitzada com a mur protector i la justícia no ha pogut actuar, però si la ciutadania a través de la crítica pública, de les mobilitzacions i d’una desafecció creixent. Avui, la monarquia té el suport més baix de la seva història i, entre els joves, és un model institucional profundament minoritari.

Espanya, el país per una nova generació i la Republicà com alternativa necessària.

La III República no és només una opció política, és una necessitat democràtica. La República és l’únic model que garanteix que el cap d’Estat sigui elegit i controlat pel poble. Però, a més, pot representar un projecte de transformació social profunda. Una República que respongui a les exigències d’un país modern hauria de ser, una República social que garanteixi drets reals com l’habitatge, la sanitat, l’educació, pensions i treball digne. Sense tuteles financeres ni submissió a les elits.

La República també ha de ser feminista  ha on l’Estat lideri la lluita contra totes les formes de violència masclista i garanteixi igualtat efectiva amb una  República laica  on cap religió tingui privilegis, i on l’Estat no financi institucions confessionals. La República te que ser plurinacional i que reconegui els drets dels pobles a decidir lliurement el seu futur, inclosa la seva relació amb l’Estat i amb contingut ecològic que afronti l’emergència climàtica des de la responsabilitat pública i la transició energètica justa.

Les condicions socials, econòmiques i polítiques han canviat. Avui, plantejar una República no és una fantasia, sinó una alternativa real on la monarquia ha perdut la legitimitat moral que li quedava i amb una majoria social reclama més democràcia i més transparència on els partits republicans són més forts i més diversos i a on la corrupció sistèmica ha deixat en evidència els límits del règim.

La precarietat laboral ha fet que milions de persones s’allunyin d’un sistema que no els representa i les generacions joves són profundament republicanes i no estan disposades a acceptar privilegis hereditaris i a més, l’escenari europeu mostra que els països republicans tenen nivells més alts d’igualtat, de cohesió social i de drets laborals.

Cap a la III República. Un projecte per les classes treballadores.

La República no és només una forma d’Estat. És un programa social. Quan diem que “la República sempre millora la vida de les treballadores”, no és un eslògan, és una observació històrica. Les repúbliques modernes han estat motors d’ampliació de drets, d’igualtat i de benestar.

La III República espanyola hauria d’incloure una Reforma profunda del sistema fiscal per garantir progressivitat, la nacionalització d’empreses estratègiques i l’ampliació dels drets laborals. La derogació dels privilegis fiscals de l’Església i la fi de la inviolabilitat del cap d’Estat amb un procés constituent popular i democràtic.

Cada commemoració de la mort del dictador i de la instauració de la monarquia és una invitació a pensar quin futur vol el poble. La Monarquia representa el passat, la continuïtat, els privilegis i el silenci. La República representa el futur, la igualtat i la voluntat popular.

La III República no és un ideal llunyà. És una necessitat urgent. Avui, per primera vegada en dècades, hi ha una finestra oberta, una generació que no accepta herències de sang, una ciutadania que exigeix democràcia real i un país que necessita trencar el cercle d’impunitat i desigualtat que ha marcat la seva història contemporània.

La República no és només possible, és imprescindible.

 

 El Sàhara Occidental és avui una ferida oberta a la consciència europea i principalment a els espanyols.  El Sàhara Occidental es una terra amb identitat pròpia, amb rics recursos naturals i un poble que reclama el dret a decidir el seu futur. 

La comunitat internacional ha deixat que la impunitat i els interessos geopolítics es sobreposin a la llei i a la justícia. Aquesta crònica és una crítica a la situació actual, una defensa del poble sahrauí i una denúncia de la traïció i la deixadesa -especialment de l’Estat espanyol- que han permès l’hegemonia marroquina i la complicitat d’actors poderosos com els Estats Units.

L’abandó del Sàhara pels governs espanyols al final del franquisme no va ser un procés de descolonització net i responsable, sinó una fugida que va obrir la porta a la invasió i a la partició del territori entre forces que mai no havien respectat el dret d’autodeterminació del poble sahrauí. Aquesta història de promeses trencades i d’equidistàncies interessades ha pesat durant dècades sobre la comunitat sahrauí i sobre la legitimitat d’Espanya com a potència administradora que no va garantir la fi del procés colonial segons el dret internacional.

En els últims anys, l’actitud oficial de Madrid ha transformat una omissió en una alineació explícita amb la via marroquina. Declaracions públiques, trobades diplomàtiques i un discurs que posa l’accent en “solucions pràctiques” i estabilitat regional, mentre el reclam central dels sahrauís -un referèndum de veritat sobre la independència o l’autodeterminació- queda sistemàticament relegat. Aquesta postura no apareix per art de màgia, i és fruit de pressions, interessos econòmics i prioritats geoestratègics que col·loquen l’ordre regional per sobre del dret internacional i dels deures morals d’un Estat com Espanya. Recentment, els contactes diplomàtics entre Madrid i Rabat han consolidat una línia que, als ulls de molts sahrauís i de la societat civil crítica, és una nova forma de traïció.

L’altra potència que ha condicionat el curs del conflicte és els Estats Units. La decisió de reconèixer, durant l’administració de Donald Trump, la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental va ser una fissura geopolítica que va legitimar i alimentar el projecte d’annexió i normalització del control marroquí. Aquesta mutació de la política nord-americana ha canviat l’equilibri internacional ja no es demana només “una solució negociada sota el paraigua de l’ONU”, sinó que capitals poderoses pressionen per opcions d’autonomia dins l’estat marroquí que, de facto, eliminen l’opció independentista del menú polític. A més, l’impuls d’inversions i de projectes econòmics a les zones ocupades reforça la colonització per vies econòmiques i diplomàtiques.

Mentrestant, sobre el terreny, la realitat és de control militar, repressió de la dissidència, vulneracions dels drets humans i obstaculització de l’accés humanitari i informatiu. Organitzacions internacionals de drets humans han documentat detencions, tortures, processos irregulars i restriccions a la llibertat d’expressió contra activistes sahrauís tant a les zones ocupades com en la diàspora. Aquestes pràctiques no són fets accidentals, són part del mecanisme d’administració d’un territori ocupat que es vol normalitzar com a “autonomia” quan, en realitat, es tracta d’una negació de la sobirania i dels drets col·lectius.

La resposta de la gent sahrauí -als camps de Tindouf, a les zones lliures i a les ciutats ocupades- és de resistència i exigència del dret inalienable a decidir. Les mobilitzacions, la persistència del moviment del Frente Polisario i la veu de la societat civil sahrauí demostren que la demanda d’autodeterminació no és un artefacte retòric, sinó un clam constant. Davant d’això, la comunitat internacional hauria d’assumir responsabilitats i pressionar perquè l’ONU recuperi el seu paper neutrament garante de la descolonització, defensar mecanismes de protecció de drets humans i reprendre el camí cap a un referèndum lliure i just.

A Espanya no tot està perdut, hi ha moviments socials, sindicats, partits i institucions locals que no obliden la responsabilitat històrica. Cal que la societat civil espanyola impulsi una demanda coherent perquè l’Estat compleixi amb les seves obligacions legals i morals , el reconeixent d’una vegada el deure de cooperar seriosament amb la descolonització, pressionant per la transparència en acords bilaterals i exigint protecció als drets humans dels sahrauís. La memòria històrica no s’esborra reclamar justícia per al Sàhara Occidental és també una manera de reparar la dignitat col·lectiva espanyola davant d’un passat que encara pesa avui.

El debat sobre el Sàhara Occidental no és un joc diplomàtic de trilerisme, és la vida de milions de persones, la preservació d’un poble i la comprovació de si la comunitat internacional encara creu, de veritat, en els principis de descolonització i autodeterminació. Defensar la causa sahrauí no és un acte de romanticisme, és una postura de principi i s’exigeix coherència jurídica, coratge polític i solidaritat humana.

Per als sahrauís, la paraula “traïció” no és retòrica, és la descripció de dècades de promeses incomplertes. I per a qui tingui una mica de consciència democràtica, aquesta és una taca moral que cal esborrar amb accions concretes i urgent.

La Cuba de José Martí fins al segle XXI. L’Historia antiimperialista i la defensa radical del Socialisme.

Cuba és molt més que una illa del Carib, és un símbol global de resistència que durant més d’un segle, ha desafiat imperis, ha combatut la dominació capitalista i ha mantingut una oposició frontal i valenta a l’hegemonia nord-americana. En un món sotmès a la lògica neoliberal, Cuba continua essent una flama viva del pensament socialista, inspirada en José Martí, consolidada amb els Castro i projectada universalment amb el  "Che", el Che Guevara.

José Martí no és només l’apòstol de la independència, és el pare espiritual de la Revolució. El seu pensament combina amb l’antiimperialisme, el humanisme radical, la necessitat de justícia social, i una visió de Llatinoamèrica com a comunitat de pobles lliures.

Martí entenia que el perill real no era només Espanya, sinó el nou imperi que s’aixeca al nord. Les cartes i discursos de José Martí, eran profètics i ja advertian que els EUA volian “apoderar-se de Cuba per tenir més control sobre les Amèriques”. La seva mort en combat el 1895 marca el naixement del mite i el punt de partida de la consciència revolucionària cubana.

Després de la guerra hispano-cubana-nord-americana, els EUA ocupen Cuba i imposen l'Esmena Platt, que els concedeix el dret d’intervenció militar, el control de la política exterior cubana, la cessió de territori (com Guantánamo), i la dependència econòmica total.

Cuba es converteix en una neocolònia del capitalisme nord-americà. Les corporacions sucreres, les casinos, la màfia i les elits corruptes dominen la vida política i social, des de els dictadors com Gerardo Machado i sobretot Fulgencio Batista, protegits per Washington, consoliden un règim de repressió, tortures i submissió als interessos dels EUA. El poble viu en la misèria mentre les empreses nord-americanes obtenen beneficis milionaris.

El naixement de la Revolució de Fidel i del "Che".

La Revolució no s’improvisa, neix del cansament, de la indignació popular i de l’esperança. Fidel Castro, després de l’assalt fallit al Moncada en l’any 1953, va escriure “La història m’absoldrà”, una defensa jurídica que és alhora un projecte polític.

A la Sierra Maestra, Fidel, Raúl, Camilo Cienfuegos i Ernesto “Che” Guevara vàrem organitzar un exèrcit popular. Contra tot pronòstic, derroten Batista el gener de 1959. El triomf revolucionari no és només militar, és moral, i  Cuba va comença a caminar cap al socialisme.

Entre 1959 i 1965, Cuba transforma completament la seva estructura econòmica i social, i les seves principals mesures son, la  nacionalització de bancs, energia i indústries estratègiques, la reforma agrària que liquida el latifundi, l’alfabetització massiva, la  creació del sistema de salut universal, i l’impuls de la cultura i les arts com a drets col·lectius.

Els EUA responen amb sabotatges, invasions com el de la “Bahia de Cochinos”, en l’any 1961 i el bloqueig econòmic total en l’any 1962, i davant la pressió imperialista, Cuba va declarae el seu caràcter socialista i va construir un estat organitzat en comitès de defensa, sindicats forts i participació massiva. 

L’ètica Revolucionària i l’Internacionalisme del Che Guevara.

El  Che Guevara, ministre d’Indústria, economista i autodidacte, va defensar un model socialista basat en  la planificació central,  la moral comunista, i l’internacionalisme actiu. Per al “Che”, la Revolució no podia quedar tancada a Cuba, i va acompanyar processos de lliberació a Congo i Bolívia, on va ser assassinat el 1967 amb assistència de la CIA, i el seu pensament i exemple es va convertir en patrimoni moral del socialisme cubà.

Des de 1962 fins avui, els EUA mantenen el bloqueig econòmic més dur i llarg del món modern. L’objectiu és clar, ofegar l’economia cubana fins provocar una revolta interna, amb la prohibició de comerç directe i sancions a empreses d’altres països. La persecució bancària internacional i la dificultat per accedir a medicines i tecnologia, i a la pèrdua de milers de milions de dòlars anuals. Aquest bloqueig és un acte d’agressió imperialista i vulnera el dret internacional. L’ONU l’ha condemnat 31 vegades.

Malgrat el bloqueig, Cuba ha aconseguit fites extraordinàries com aturar la mortalitat infantil inferior a la de països rics amb vacunes pròpies. Un 100% alfabetització, i amb un esport d’alt nivell malgrat la pobresa, i la que més reconegudes, les brigades mèdiques internacionalistes que salven milions de vides. A diferència del capitalisme, que genera desigualtat sistèmica, Cuba garanteix drets col·lectius i un model humà centrat en la vida i la comunitat.

Les relacions internacional de Cuba, manté o ha mantingut vincles estratègics amb la Unió Soviètica, amb la Xina socialista, amb el Vietnam unificat, i amb  Veneçuela i Nicaragua, així com han moviments revolucionaris d’Àfrica i Llatinoamèrica. Aquestes relacions són claus per trencar l’aïllament imposat pels EUA, i l’ajuda cubana no és mercantil, sinó solidària. Metges cubans han estat a Angola, Moçambic, Haití, Itàlia i desenes de països més.

Díaz-Canel, president de Cuba.

El període especial de la supervivència de Cuba després de la caiguda de la URSS.

Desprès de la caiguda de la URSS es genera la pitjor crisi de la història a Cuba amb escassetats extremes, col·lapse energètic, i la caiguda del transport i de la producció. Malgrat tot, Cuba no va desmantella el socialisme, i va apostar per energies renovables, i resistin sense renunciar a la seva sobirania. Amb aquesta resistència actual, demostra un dels episodis més heroics del socialisme contemporani.

A partir de 2006, Raúl Castro impulsa reformes econòmiques amb l’ampliació del sector cooperatiu, amb una regulació del treball privat, la descentralització parcial de l’economia, i el manteniment dels pilars socials. Amb aquest procés, Cuba no busca la restauració capitalista, sinó garantir la supervivència del socialisme en un món globalitzat.

Díaz-Canel hereta una realitat complicada en la Cuba del Segle XXI. El bloqueig reforçat per Donald Trump amb un turisme paralitzat per la pandèmia, la crisi energètica i la migració juvenil. Amb tots aquets arguments, i amb tot això i més, el govern cubà manté el compromís socialista, la defensa dels serveis públics, el rebuig a la ingerència dels EUA, i la consolidació d’aliances amb Xina, Rússia i BRICS+.

Cap procés socialista sobreviu sense suport popular i Cuba es manté perquè el seu poble creu en la justícia del projecte, rebutja el capitalisme depredador, i defensa una identitat anticolonial i digna. La resistència cubana és sobretot emocional i moral i és un acte de dignitat col·lectiva.

El futur de Cuba dependrà de tres factors, de la capacitat de superar el bloqueig amb aliances globals, del desenvolupament tecnològic propi, i de la continuïtat del model socialista amb adaptacions limitades. Cuba no és un paradís, però tampoc és la caricatura que venen els mitjans occidentals. És un país que vol ser lliure, socialista i sobirà en un món dominat per multinacionals i poders militars.

Cuba ha resistit més d’un segle d’agressions imperials. Ha mantingut i manté la seva sobirania, i ha creat un model social just i ha ajudat milions de persones arreu del món.

En temps de guerres, del capitalisme salvatge i de destrucció ecològica, Cuba demostra que encara és possible construir una societat basada en la solidaritat, la dignitat, el poder popular, la humanitat i resistència.

Els Genocidis, l’OTAN i economia de Guerra sota Donald Trump.

La política econòmica de Donald Trump s'ha construït sobre una base d’ultranacionalisme comercial. Els aranzels imposats a Xina, Mèxic, la Unió Europea i fins i tot a aliats històrics han estat justificats com a mesures per protegir la indústria nord-americana. En realitat, aquesta política ha provocar una guerra comercial global, ha augmentar els costos per a la classe treballadora i ha intensificar la dependència del país de cadenes subministradores dominades per grans corporacions. Lluny de reforçar la sobirania econòmica, Donald Trump ha consolidar el poder del capital financer i ha traslladar el pes de la crisi als consumidors.

 Donald Trump

L’administració  Donald Trump ha accelerat un procés de desmantellament dels serveis públics i el control corporatiu iniciat dècades abans. Ha retallar pressupostos en Sanitat, Educació, Cultura i Investigació Científica, mentre afavoria el creixement de contractistes privats en sectors estratègics. La visió neoliberal extrema de Trump, embolcallada en retòrica patriòtica, va aprofundir la dependència de la ciutadania de xarxes privades i Ha afavorit els oligopolis que controlen la Sanitat, l’Educació i els Serveis Bàsics als EUA.

Ha augment de la desigualtat interna i precarització laboral, tot i prometre un renaixement industrial, Trump ha augmentat la desigualtat. La Reforma Fiscal del 2017 va ser una transferència massiva de riquesa cap a les grans fortunes i corporacions. Al mateix temps, es van debilitar els drets sindicals i es va fomentar un mercat laboral basat en la temporalitat, l’autoexplotació i els salaris estancats. Aquesta combinació va generar un país més polaritzat, amb una minoria enriquida i una majoria cada vegada més precaritzada.

L’odi racial, el supremacisme blanc i les minories es visible amb el  trumpisme que  revitalitza moviments de supremacisme blanc i ha legitimar un discurs de violència simbòlica i material contra afroamericans, llatins, musulmans i comunitats LGTBIQ+. Donald Trump fa fer servir el llenguatge polític com una arma per dividir, criminalitzar i mobilitzar sectors radicals de la dreta identitària, consolidant un clima social d’odi estructuralment dirigit.

En la presidència de Donald Trump es demostra el poder de manipulació mediàtica i populisme digital de les xarxes socials com a instruments de propaganda directa mitjançant Twitter i altres plataformes, Trump ha crear un ecosistema desinformatiu que esta erosionan la veracitat pública i va polaritzar la societat. Les ‘fake news’ com a estratègia política esta minan les bases del debat democràtic i estan  afavorin un clima de confrontació constant.

La negació del canvi climàtic i destrucció ambiental de Donald Trump ha retirar els EUA de l’Acord de París i ha impulsat un model extractivista agressiu, i ha permès perforacions petrolieres en zones protegides, ha afavorir el fracking i ha desmantellat regulacions ambientals. Aquesta política no només ha agreujar la crisi climàtica global, sinó que ha exposar comunitats vulnerables a riscos sanitaris i ambientals cada vegada més greus.

El paper dels EUA al genocidi de Gaza i el subministrament d’armes i la cobertura diplomàtica.

L’administració Donald Trump ha consolidar l’aliança amb Israel subministrant armes, suport financer i cobertura diplomàtica. El reconeixement de Jerusalem com a capital d’Israel ha legitimat l’expansió dels assentaments i ha intensificar les operacions militars contra Gaza, contribuint a un procés sistemàtic de destrucció d’infraestructures civils, i amb la criminalització del moviment pro-palestí

Donald Trump ha impulsat lleis i mesures per perseguir activistes, acadèmics i moviments socials que defensaven els drets del poble palestí. S’jan cancel.lat beques, projectes i programes universitaris vinculats a Palestina, reforçant una política de silenciament i intimidació.

Durant l’administració de Donald Trump, els EUA ha vetat resolucions de l’ONU que condemnaven Israel. Aquesta protecció política ha impedit investigacions sobre crims de guerra i ha permès el bloqueig d’ajuda humanitària essencial, contribuint directament a l’empitjorament de la situació a Gaza.

De la intromissió a l’OTAN com a extensió del Pentàgon , ha la militarització europea

Donald Trump ha intensificat el rol dels EUA dins l’OTAN exigint obediència política i estratègica. Tot i criticar que Europa ‘que no pagava prou’, en realitat ha exigit una major integració militar i un augment de la dependència Donald Trump ha forçar els països europeus a incrementar la despesa militar fins a nivells sense precedents des del final de la Guerra Freda, i això ha orientat recursos públics cap a la indústria d’armament i ha reduit la inversió social en Sanitat, Educació i Serveis Públics.

Donald Trump ha reactivar un clima de confrontació global, presentant Rússia i Xina com a enemics sistèmics. La retòrica bel·licista i la militarització de fronteres ha accentuat les tensions i ha incrementar el risc d’escalada militar i com a l’Amèrica Llatina com a pati del darrere. De les amenaces a Colòmbia i Veneçuela, Donald Trump ha utilitzat  ha Colòmbia com a plataforma per pressionar Veneçuela, fomentant sancions, bloquejos i operacions encobertes. La seva política ha contribuit a polaritzar la regió i a intensificar la guerra econòmica contra governs dissidents de Washington.

De les accions encobertes a Cuba i Nicaragua.

A Cuba, Donald Trump ha revertir els avanços diplomàtics d’Obama, reforçant el bloqueig i finançant grups opositors. A Nicaragua, ha impulsat sancions i operacions d’intel·ligència per desestabilitzar el govern sandinista. La lluita contra el narcotràfic, s’ha utilitzat com a excusa per reforçar la presència militar nord-americana al Carib i Amèrica Central. Aquesta estratègia va servir per controlar rutes comercials, vigilar governs i assegurar la influència geopolítica dels EUA.

La política militar al Carib  inclou l’enfonsament de narcolanxes i, sovint, embarcacions pesqueres locals. Aquestes operacions, justificades com a accions antinarcòtics, han provocat víctimes civils i han incrementat la tensió a la regió, mostrant una lògica imperial de ‘guerra higiènica’.

El trumpisme no és una anomalia, sinó la culminació d’un procés de decadència imperial. La radicalització interna, la militarització global i la crisi social indiquen un imperi que, davant la pèrdua d’hegemonia, opta per la violència.

Malgrat l’augment del poder militar nord-americà, arreu del món creixen moviments de resistència popular, alternatives dels pobles i aliances que qüestionen el dominis dels EUA.

L’esgotament del model imperial nord-americà obre la possibilitat d’una nova política internacional basada en la justícia social, el respecte a la sobirania i la cooperació entre pobles.

Un Imperi en decadència. Els Estats Units d’Amèrica, de Kennedy a la Guerra infinita.

"El poder és capaç de convertir la violència en virtut, i la dominació en llibertat."  -Noam Chomsky-.

Des de l’assumpció de John F. Kennedy fins a l’era Donald Trump, els Estats Units d’Amèrica han consolidat un model d’imperialisme global que combina el poder econòmic, militar i mediàtic.

L’aparença de democràcia liberal amaga un sistema profundament jeràrquic, on la dominació sobre pobles i recursos globals s’exerceix amb subtilitat i violència directa, així com la seva intervenció en conflictes externs, control comercial i militarització de l’OTAN.

John F. Kennedy

John F. Kennedy,  va ser el mite del liberalisme armat. Va presentar-se com el rostre progressista d’un sistema ja plenament hegemonitzat pel complex militar-industrial. Tot i discursos sobre drets civils i programes socials com la "Nova Frontera", el seu govern va consolidar l’espionatge global i les intervencions encobertes a Amèrica Llatina, destacant els intents d’invasió a Cuba i les maniobres encobertes a Xile. Kennedy va ser l’iniciador del mite d’un liberalisme progressista que funcionava dins dels marges de l’imperialisme capitalista.

Lyndon B. Johnson va intensificar la militarització i la guerra directa, transformant el Vietnam en un laboratori de domini tecnològic i repressió. La seva política econòmica interna, amb el programa "Gran Societat", va suposar una falsa redistribució que no qüestionava les bases de l’acumulació capitalista. L’esquerra veu en Johnson un exemple clar de reformisme cosmètic que legitimava un règim global violent, i Richard Nixon va consolidar el poder de les elits financeres i industrials amb polítiques de desregulació incipient. Alhora, va aplicar estratègies de repressió interna amb el programa Cointelpro i l’escalada a Indoxina. La diplomàcia de Nixon, tot i obrir mercats a la Xina, era una maniobra per reforçar la supremacia econòmica i militar nord-americana.

Jimmy Carter va intentar projectar una imatge humanitària, especialment amb els drets humans com a bandera diplomàtica. No obstant això, les seves polítiques econòmiques van perpetuar la dependència energètica i la desigualtat, mentre la intervenció a Amèrica Llatina i l’Orient Mitjà continuava sota l’aparença d’una política ètica, i Ronald Reagan va marcar el triomf del neoliberalisme. La privatització massiva, debilitament sindical i expansió militar. La seva política a Centreamèrica, especialment a Nicaragua i El Salvador, exemplifica l’ús de la violència encoberta per garantir la dominació capitalista. Reagan va convertir l’Estat en instrument directe de l’acumulació i del control global.

George H. W. Bush (pare) va projectar la potència militar nord-americana a escala global amb la Guerra del Golf, reforçant l’OTAN i legitimant el control del petroli i dels recursos naturals. La seva administració va consolidar una imatge d’imperi moral que encobreix l’explotació i l’intervencionisme directe, i Bill Clinton va expandir el neoliberalisme amb acords de lliure comerç i va facilitar la privatització de serveis essencials als EUA i al món. La seva política social era cosmètica, mentre l’exèrcit i la diplomàcia continuaven imposant l’hegemonia nord-americana, especialment a Balcans i Haití.

George W. Bush (fill)  va consolidar la militarització global amb l’11-S com a pretext. Les invasions a l’Afganistan i l’Iraq van exemplificar la naturalització de la violència com a eina de política exterior. La retòrica de la llibertat democràtica servia per legitimar ocupació i saqueig, i Barack Obama i Joe Biden, varen simbolitzar la falsa esperança d’un progrés intern i extern. Tot i els discursos sobre drets humans i economia verda, va ampliar l’ús de drons, va mantenir la guerra a Líbia i Síria, i va reforçar l’OTAN com a instrument de pressió sobre Europa i Rússia. La seva política social era limitada, condicionada pels mercats i les elits financeres.

Donald john Trump, actual president dels EUA

I Donald john Trump ha portar al paroxisme el nacionalisme econòmic i militar, amb polítiques aranzelàries agressives i proteccionisme declarat. La seva retòrica populista amaga una política d’extrema desigualtat i despreocupació pels serveis públics. Alhora, les amenaces sobre Colòmbia i Veneçuela, així com la complicitat amb el genocidi de Gaza i la militarització del Carib, exemplifiquen el continu domini imperial.

 Els Estats Units d’Amèrica han evolucionat com un imperi en decadència, on les formes de dominació es diversifiquen però l’objectiu de control global es manté. Les polítiques econòmiques i socials internes són instruments de consolidació del poder extern, mentre la militarització i la intervenció directa perpetuen la desigualtat mundial.

L’esquerra  dels Estats Units d’Amèrica denuncia aquesta combinació de violència i legitimitat democràtica, que converteix la llibertat en un concepte al servei de l’imperi.