Canadà ven la seva imatge com la democràcia tolerant i solidària del nord. Multiculturalisme, Salut Pública Universal, paisatges immaculats i Institucions estables, però des d’una perspectiva de l’esquerra aquesta màscara amaga un entramat de propietat privada, depredació ambiental, colonialisme continuat sobre els pobles indígenes i subordinació econòmica a capitals transnacionals amb una versió domèstica del neoliberalisme que opera sota la corona i la retòrica liberal.
Aquest relat parteix de la màquina institucional de la
monarquia parlamentària federal -la forma constitucional que
legitima l’Estat canadenc- i arriba fins a la nova etapa encapçalada
per Mark Carney, figura que sintetitza la fusió entre el poder
tecnocràtic dels bancs centrals, el sector financer global i l’aparell estatal.
Les decisions polítiques recents mostren un viratge cap a polítiques de
seguretat, control migratori i explotació accelerada dels recursos, tot
embolcallat amb llenguatge de “competitivitat” i “sostenibilitat de
mercat”. Aquestes tendències mereixen ser analitzades i denunciades des
d’una òptica radical.
La monarquia parlamentària -el símbol formal del cap d’estat- funciona com una capa cerimonial que amaga una continuïtat de classe. L’aparell administratiu i la reproducció de la propietat privada no canvien amb corones ni amb ministres. Els alterns partits liberals o conservadors gestionen l’economia en benefici de capitals propis i aliats internacionals, deixant la ciutadania rebre les engrunes de la protecció social. L’arribada de Mark Carney, un exgovernador del Banc del Canadà i del Banc d’Anglaterra, confirma la normalització d’un tipus de govern on els experts financers es mouen sense fricció entre institucions públiques i poder privat. Carney és, per tant, la figura paradigmàtica d’un estat gerencial que obeeix prioritàriament els criteris del mercat.
L’economia. Austeritat disfressada de modernitat i des
de l’esquerra s’ha de denunciar la narrativa que presenta les reformes com a
“necessàries” per a la competitivitat global. Política fiscal favorable a
grans projectes extractius i incentius a la indústria d’energies i minerals -i
alhora promeses de “inversions generacionals”- sovint signifiquen
transferència de recursos cap a empreses privades i fons d’inversió. Mark Carney,
amb el seu tarannà tecnocràtic i vincles amb el capital financer, ha
impulsat polítiques orientades a “estabilitzar” l’economia
mitjançant mesures que no posen en qüestió la propietat privada dels mitjans de
producció ni la lògica de maximització del benefici. Aquest enfocament deixa
intactes les desigualtats estructurals i tendeix a externalitzar costos socials
com sistemes de salut saturats, i la precarietat laboral perquè la rendibilitat
empresarial romangui intacta.
L’habitatge i precarietat, es la promesa trencada. El problema de
l’habitatge a les grans ciutats canadences ha esdevingut un símptoma. La
desregulació del sòl urbà i la transformació d’habitatges en actius financers
han inflat preus i expulsat capes populars. Encara que figures com Carney han
parlat de polítiques per afavorir la densificació i la sostenibilitat, aquestes
propostes sovint afavoreixen el negoci immobiliari (supressió de límits
d’unitats, menys requisits d’aparcament, més alçada) en comptes de
promoure habitatge social públic i control del lloguer. Així, la retòrica verda
es converteix en eina per desregular i accelerar la mercantilització del sòl
urbà.
Els Serveis Públics amb retallades
subtils i privatitzacions encobertes. El Sistema
Públic de Salut i l’Educació, sovint exhibits com a béns comuns, han patit
erosions discretes amb subcontractació, copagaments indirectes, pressions per
reduir costos i privatització de Serveis Auxiliars. Des de l’esquerra
radical hem de recordar que “un sistema públic” no és només una cornucòpia
legal, cal finançament adequat, personal estable i planificació democràtica.
L’estratègia estatal sovint prioritza polítiques que retenen recursos per a
inversions que generin profits (infraestructures, explotacions naturals) mentre
retalla despesa social. Això agreuja la fragmentació social i la precarietat de
les professions sanitàries i docents.
Els Pobles Indígenes, es colonialisme i fallida de la reconciliació. Cap relat crític pot ometre el colonialisme continuat. L’Estat canadenc manté polítiques que perpetuen la confiscació territorial, l’explotació dels recursos sobre terres natives i la governança paternalista. Les iniciatives de “reconciliació” sovint es limiten a símbols legals i retòrica, sense transferir sobirania real ni desmantellar els mecanismes econòmics que mantenen la pobresa indígena. L’extracció minera, els oleoductes i els projectes d’infraestructura continuen imposant-se sense consentiment lliure i informat en molts casos, convertint les comunitats en línies de resistència contra un capital envaïdor. Aquesta contradicció , entre un discurs oficial de reconciliació i la realitat material, és la cara més crua de la injustícia colonial.
El Medi Ambient i l’Àrtic, en temes de seguretat,
recursos i militarització, el Canadà es presenta com a defensor del medi ambient, però alhora impulsa
l’explotació dels recursos àrtics -minerals estratègics, hidrocarburs i
rutes marines- amb el suport de decidires polítiques i reforç militar a la
regió. L’estratègia recent d’augmentar la presència i la vigilància a l’Àrtic
reflecteix una política de control territorial que respon no només a
desafiaments climàtics sinó a interessos geopolítics i econòmics (i
pressions de competidors com els EUA). Aquesta militarització i
promoció d’inversions extractives es venen com a defensa de la sobirania quan
en realitat protegeixen vies d’acumulació capitalista que posen en risc
ecosistemes i modes de vida locals.
La Migració i control com securitització social. Les mesures per reduir
arribades temporals i limitar estudiants internacionals, així com propostes
legislatives de control migratori, mostren una tendència a securititzar la
migració. Argumentar que cal “reduir la pressió sobre habitatge i serveis” s’utilitza
per legitimar polítiques que penalitzen i precaritzen la vida dels migrants,
convertint-los en boc expiatori dels problemes estructurals (mercat de
lloguer especulatiu, falta d’inversió pública). Des d’una
perspectiva d’esquerra, la resposta hauria de ser redistribuir i regular
mercats, no controlar persones.
Carney i la tríada de capital-estat expert,
i per què és rellevant?. Analitzar Mark Carney és analitzar la
convergència entre l’aparell d’estat i el sector financer global. La
trajectòria d’un exgovernador central amb passat a institucions financeres
globals fins a liderar el govern revela un model. La política econòmica es
dissenya a partir de la perspectiva dels mercats, amb lògica de risc,
estabilitat i rendibilitat. Això comporta prioritzar estabilitat macroeconòmica
a costa d’intervencions redistributives profundes, i veure les polítiques
socials com a “costos” a optimitzar. La crítica radical insisteix que
aquest model abandona la sobirania social i la democràcia econòmica.
La Cultura i les Humanitats son la instrumentalització i
austeritat de les polítiques culturals sovint es transformen en instruments de marca-país i
turisme cultural, amb finançament orientat a projectes “rendibles” o a
institucions que puguin generar ingressos i atraure inversió privada. Això
debilita la recerca crítica, la docència pública i el suport a produccions
culturals minoritàries o dissidents. Les humanitats esdevenen un bé de luxe si
no s’insisteix en finançament públic sostingut i en la democratització de la
cultura.
Les estratègies l l’alternativa des de la lluita des de l’esquerra, es una posició que no
n’hi ha prou amb denunciar, cal articular alternatives concretes. Entre elles: la nacionalització democràtica dels sectors
estratègics (energia, transport, habitatge), plans d’habitatge
públic massiu i control del mercat de lloguer, garanties efectives de sobirania
indígena sobre terres i recursos, augment real del finançament públic per a
salut i educació amb gestió participativa, i mecanismes fiscals que pressin les
grans fortunes i corporacions. A més, cal construir hegemonies socials a partir
de moviments laborals, comunitaris i indígenes que puguin imposar una agenda de
justícia social.
Canadà no és només un parc nacional bonic amb salut
pública i bona etnicitat. és un estat capitalista amb simbiosi entre el poder
financer i l’aparell administratiu. L’era Mark Carney no és una anomalia
sinó la cristal·lització d’una tendència global. La política governamental
dirigida per experts financers que prioritzen el mercat i la “seguretat”
nacional.
Des de l’esquerra la resposta ha de ser doble. El desmuntar les certeses del govern tecnocràtic i construir amb alternatives populars que retornin a la comunitat el control sobre la vida, la terra i el treball.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada