La història contemporània de la República Dominicana és un exemple paradigmàtic de com les herències colonials, les ingerències internacionals i les elits domèstiques convergeixen per reproduir models de subordinació econòmica i control social. Des del període immediatament posterior a la Guerra d’Abril i del govern provisional de Héctor García Godoy, el país va quedar encarrilat -per voluntat pròpia i per imposició externa- cap a una senda de estabilitat per a les elits i precarietat per a les classes populars.
El present relat examina com les polítiques
econòmiques, les reformes públiques, les aliances amb organismes internacionals
i les mesures de seguretat han consolidat una estructura que prioritza la inversió
estrangera, l’extractivisme i el turisme massiu com a fonts principals de
creixement, a costa de l’enfortiment dels serveis públics, la sobirania
alimentària i els drets de les comunitats migrants, especialment la població
d’origen haitianofònic.
El govern provisional de Héctor García Godoy,
sorgit en un escenari marcat per la intervenció i la pressió de la Organització
dels Estats Americans (OEA) després de la Guerra
d’Abril, va constituir l’inici d’una restauració política que
buscava normalitzar les relacions amb els Estats Units i garantir
les condicions per a unes eleccions controlades. L’accent va estar en la
reconstrucció d’un ordre institucional que protegís la propietat, l’ordre
públic i els interessos de les classes dirigents.
Aquesta etapa és important perquè va posar les bases
del que seria una constant, la descendència de governs que, malgrat la retòrica
de modernització, han prioritzat la pacificació del conflicte social i la
integració en les cadenes econòmiques internacionals per sobre de la
transformació redistributiva.
La República Dominicana ha experimentat un creixement
econòmic notable en les darreres dècades, destacant-se com una de les economies
més dinàmiques del Carib. No obstant això, des d'una lectura crítica,
aquest creixement està profundament mediat per la seva dependència de sectors
vulnerables con el turisme, les remeses i les activitats extractives i
comercials amb capital estranger.
La República Dominicana,
te tres models de desenvolupament, i té
tres vèrtexs problemàtics. La Dependència de capitals i mercats externs.
La inversió directa estrangera i el flux de turisme condicionen polítiques
públiques que prioritzen l’atracció d’inversors, sovint a través d’incentius
fiscals i flexibilització laboral, en detriment de la protecció social.
La Desigualtat i
precarietat laboral. El creixement del PIB no es tradueix en una
redistribució adequada, persisteixen salaris reals baixos per una part
significativa de la població i formes laborals precàries dins del turisme i la
manufactura orientada a l’exportació, i la Vulnerabilitat davant xocs
externs. L’enfocament en pocs sectors exposa el país a crisis globals (pandèmies,
caigudes del turisme, fluctuacions en remeses) i limita l’autonomia
econòmica.
En aquest context, l’administració d’un president
com Luis Abinader ha celebrat bons indicadors macroeconòmics -creixement
del PIB, recuperació postpandèmia i certa millora en salaris reals- però
aquests resultats s'han obtingut sense abordar les arrels estructurals de la
desigualtat ni una política sòlida de redistribució. Les iniciatives de reforma
fiscal, malgrat ser necessàries per ampliar la capacitat de l’Estat, han
topat amb resistències i retrocessos, mostrant la fragilitat política d’una
agenda que vol tocar els privilegis fiscals i empresarials.
Els Serveis Públics amb retalls, incapacitat institucional i privatització latent.
Els serveis públics -educació, salut, aigua i sanejament- han estat sistemàticament subfinançats o mal gestionats, fet que revela una prioritat per la desregulació i la cooperació públic-privada com a solució estrella de les elits.
Organismes internacionals i bancs de desenvolupament
han assenyalat la limitada capacitat estatal per oferir serveis de qualitat.
Aquesta asimetria és doble, per una banda, el sector privat i la cooperació
externa proveeixen infraestructures i serveis on l’Estat falla, i per
l’altra, això legitima una narrativa segons la qual l’eficiència empresarial
seria superior a la gestió pública, obrint la porta a processos de
privatització encoberta.
El resultat són xarxes públiques dèbils, desigualtats
en l’accés (especialment en zones rurals i comunitats de descendència
haitiana) i una exposició superior de la població a riscos sanitaris i
educatius. Les polítiques de seguretat implementades tampoc no han anat
acompanyades d’inversions sostenibles en salut mental, prevenció o
rehabilitació social; per contra, han reforçat una lògica punitiva que agreuja
la precarietat social.
La Migració, Racisme estructural i Violacions de Drets Humans, son un dels aspectes més greus de la política contemporània dominicana. L’ús de la política migratòria com a instrument de control social i definició identitària. L’estigmatització dels migrants haitians i de la població d’origen haità ha estat una eina recurrent per a la construcció d’un enemic extern i intern, justificat per arguments de seguretat, economia submergida i pressió sobre serveis.
Els informes de Drets Humans han posat en
relleu pràctiques preocupants raids i redades, deportacions massives,
perfilatge racial i un augment de l’ús de la força per part de les autoritats
en operacions de control migratori. Aquestes accions no es poden separar
del discurs polític que presenta la població migrada com a culpable dels mals
socials, produint normalització de la discriminació i vulnerant drets
fonamentals.
La concentració de migrants en condicions precàries,
associada a limitacions d’accés a serveis sanitaris i educatius, crea un cercle
de marginació que s’autoalimenta. A això s’afegeixen pràctiques documentades de
deportacions de dones embarassades i de naixement, accions que han estat
àmpliament condemnades per organitzacions internacionals i que posen en qüestió
el compliment de les obligacions internacionals de l’Estat dominicà.
La resposta dominant a la inseguretat i al delicte
s’ha centrat en l’enfortiment de cossos policials i pràctiques de força. Els
indicadors i informacions recents evidencien un augment preocupant d’episodis
d’ús excessiu de la força i d’execucions extrajudicials imputades a agents
estatals. Aquest patró no només vulnera drets humans, sinó que actua com a
mecanisme de disciplinament social sobre capes vulnerables.
Les institucions judicials i de fiscalització mostren
febleses quan es tracta d’investigar i sancionar abusos, el que genera
impunitat i una erosió de la confiança pública. Des d’una perspectiva crítica,
la militarització de la seguretat i la col·laboració amb estructures
internacionals de seguretat reforcen l’estat de excepció permanent en barris
populars.
Els processos de corrupció i
clientelisme
han erosionat la capacitat redistributiva de l’Estat. Contractes
públics opacs, concessions a empreses amb connexions polítiques i pràctiques de
nepotisme alimenten una economia paral·lela que extrau recursos públics sense
generar benestar social.
La campanya retòrica de transparència i modernització
administrativa que alguns governs han promogut no ha generat mecanismes
robustos suficients per revertir la captura d’institucions clau. La
concentració de beneficis en sectors com el turisme i les infraestructures, amb
incentius fiscals per a grans grups, reforça el model extractiu i
precaritzador.
Malgrat que el govern d’Abinader ha obtingut
indicadors macroeconòmics positius -particularment en la recuperació del
turisme i el creixement del PIB- la lectura d’esquerra radical subratlla la
insuficiència d’aquestes polítiques per transformar la realitat material de la
majoria.
Les propostes de reforma fiscal i ampliació de la base
impositiva, anunciades i posteriorment posposades o retirades davant pressions
polítiques, evidencien la dificultat de tocar interessos consolidados. Sense
una fiscalitat progressiva real i sense mecanismes de control efectiu sobre
l’evasió i l’elusió fiscal, l’Estat no pot ampliar presencialment la
seva xarxa de serveis.
Alhora, la promoció de projectes d’infraestructura i
atracció d’inversió estrangera tendeix a prioritzar la rendibilitat privada
sobre l’impacte social, amb poc condicionament a l’obertura d’oportunitats
reals per a la indústria nacional i la formació del treballador. Això manté un
model on la creació d’ocupació sovint és temporal, mal remunerada i sense drets
socials sòlids.
Les alternatives passen des d’una proposta
rupturista i transformadora, a les
alternatives d’una Reforma fiscal progressiva, instaurant impostos sobre
grans fortunes, beneficis empresarials extraordinaris i lluitar contra l’elusió
amb marcs internacionals de transparència i un Reforç dels serveis públics
amb la capacitat de recuperar l’Estat per garantir Salut, Educació i Serveis
Bàsics mitjançant una aposta per la gestió pública i la participació comunitària.
Les polítiques migratòries
amb drets, i
desmuntar la retòrica securitària i garantir drets i integració per a migrants,
amb mesures que combatin la discriminació estructural. La Democratització de
la terra i la producció, amb polítiques d’accés a la terra, suport a
l’agricultura familiar i articulació d’un projecte d’autonomia alimentària que
trenqui la dependència d’importacions, i d’un Control ciutadà sobre la força
pública, adequant mecanismes reals d’observació civil i sanció sobre abusos
policials, així com una aposta per polítiques de prevenció i reinserció.
No obstant això, la desigualtat de renda no ha
disminuït de manera significativa i la pobresa afecta encara un 22% de la
població. Les inversions en salut i educació continuen per sota de la
mitjana regional, i els moviments socials reclamen un canvi profund en la
política pública i en la relació entre estat i ciutadania.
La República Dominicana ha assolit estabilitat macroeconòmica, però a costa de consolidar un model de desigualtat estructural i dependència externa.
Només una ruptura amb el neoliberalisme i la construcció
d’un Estat Social fort podrien obrir el camí cap a una Democràcia realment Popular i equitativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada