Avui faig el relat crític sobre la política a l’Argentina. Des de l’arribada de Néstor Kirchner al poder fins l’avui de la presidència de Javier Milei, però sense deixar de fer un record sobre l'origen del peronisme de Juan Domingo Perón.
l’Argentina ha viscut un cicle convuls que alterna intents de reconstrucció socioeconòmica després de crisis neoliberal amb onades neoliberals i, finalment, amb un xoc autoritari-economista d’ultradreta.
La successió Kirchner → Cristina Fernández → Macri →
Alberto Fernández a Milei, traça, en
síntesi, la intensa disputa entre mesures de protecció social i restauració del
capital privat. Amb aquest relat proposo fer una lectura crítica radical al
considerar les polítiques i discursos com a expressions d’un combat de classes,
i analitzar com els instruments econòmics i les decisions polítiques afecten
vida quotidiana, Salut Pública, l'Educació i Sobirania, i denunciar la complicitat
de capitals nacionals i internacionals en la reconfiguració de l’Estat al
servei del gran capital i dels interessos geopolítics nord-americans.
L’Argentina de la primera meitat del segle XX va
viure una profunda transformació social i política que culminaria amb
l’aparició d’una de les figures més transcendents i polèmiques de la seva
història. Juan Domingo Perón. Militar de carrera i observador atent dels
processos socials d’Europa, Perón va emergir en un context marcat per la
crisi de representativitat de les elits liberals, la desigualtat econòmica i la
mobilització creixent de la classe treballadora urbana.
Durant la dècada del 1930, coneguda com la “Dècada
infame”, l’Argentina va estar dominada per governs conservadors,
cops d’estat i una política subordinada als interessos de l’oligarquia
terratinent i les grans empreses agroexportadores. L’economia, orientada a
l’exportació de carn i cereals cap a Europa, generava grans beneficis per a uns
pocs, mentre amplis sectors obrers i migrants interiors patien condicions
laborals precàries. Aquesta situació va crear el caldo de cultiu per a noves
demandes socials i polítiques.
El govern de Perón es va basar en tres eixos
ideològics que ell mateix va definir com la “Justícia Social, la
Independència Econòmica i la Sobirania Política”. El peronisme pretenia
situar l’Estat com a mediador entre el capital i el treball, promovent
un model econòmic nacionalista i industrialitzador. L’Estat va
intervenir en sectors estratègics, va impulsar la substitució d’importacions i
va desenvolupar una Política Social sense precedents, amb millores
substancials en Educació, Sanitat i Habitatge, i el paper d’Eva
Perón va ser central en la consolidació del moviment. Des de la Fundació
Eva Perón, va canalitzar ajudes socials, hospitals i programes de
beneficència que li van guanyar una enorme popularitat entre els més humils. La
figura “d’Evita” es va convertir en un símbol de redempció i en un dels
pilars emocionals del peronisme, que combinava justícia social amb un discurs
nacionalista i de comunitat organitzada.
Tot i els seus èxits socials, el peronisme va
desenvolupar un fort component autoritari. La repressió dels sectors opositors,
la censura de la premsa, el control sindical i la persecució d’intel·lectuals
crítics van marcar els seus governs. L’Església catòlica, inicialment
propera, acabaria distanciant-se per la laïcització progressiva de l’Estat
i les tensions amb Perón. L’any 1955, un nou cop militar va posar
fi al seu segon mandat i el va obligar a l’exili.
Tot i la seva caiguda, el peronisme no va desaparèixer. Es va mantenir com una força política viva, prohibida durant anys, però amb una presència constant en la memòria col·lectiva. El retorn de Perón el 1973 va ser vist com el triomf de la voluntat popular, però també va evidenciar la fragmentació interna del moviment entre l’ala sindical tradicional i la joventut revolucionària peronista. La seva mort, el 1974, va deixar un buit polític que el país no sabria omplir fàcilment, i dècades més tard, Néstor Kirchner i Cristina Fernández de Kirchner recuperarien part d’aquest llegat peronista, adaptant-lo al segle XXI.
El Kirchnerisme i la recomposició
econòmica.
La tornada del peronisme amb Néstor Kirchner i la seva continuïtat amb Cristina
Fernández van representar una respostes post-2001 que van
prioritzar la recuperació de l’ocupació, la reactivació industrial orientada al
mercat intern i la política social (subsidis, suport a sectors vulnerables).
El període va ser destacable per la seva política de control del capital
especulatiu, major intervenció estatal en sectors claus i una retòrica
nacionalista que recuperava la idea d’un estat amb protagonisme econòmic.
Acadèmics i informes analitzen aquest “neodesarrollismo” com una
fase de recomposició econòmica i redistribució relativa, però amb límits
estructurals importants dependència de l’exportació de productes primaris, un desinvertiment
crònic en infraestructures i una relació tensa amb sectors financers locals i
internacionals.
Des d’una mirada d’esquerra radical, Kirchner
no va posar en qüestió l’essència del poder econòmic que va regular i
reorientar, no expropiar ni democratitzar la propietat dels mitjans de
producció. Les nacionalitzacions parcials i mesures tarifàries es van veure
sovint condicionades per la necessitat d’evitar una fuga massiva de capitals i
per la geopolítica regional i això explica la persistència d’una oligarquia
econòmica que mai no va perdre del tot el seu poder.
La presidència de Mauricio Macri va significar
la voluntat explícita de restaurar la confiança dels mercats. Les retallades,
liberalització i obertura financera varen ser les mesures que van provocar una
forta desestabilització social i una profunda crisi econòmica que, en última
instància, desembocaria en nous mapes d’estabilització i en la necessitat que
l’Estat tornés a intervenir. Amb aquest cicle -privatització i crisi-
és el patró clàssic liberalització, benefici concentrat, crisi i reordenament
sota nous termes per al capital, i per a l’extrema esquerra, aquesta etapa
demostra la naturalesa del poder econòmic local quan se’ls obre la porta, els
grans interessos no deixen passar l’oportunitat d’extraure rendes, precaritzar
i desmantellar serveis públics.
Les polítiques d’Alberto Fernández i
l’herència social va arribar amb una combinació de gestió orientada a contenir
l’emergència social (crisi, pandèmia) i el manteniment d’acords
amb organismes internacionals. La salut pública i les polítiques socials van
ocupar una centralitat pragmàtica, però condicionada per la necessitat de
negociar amb entitats financeres i per la fragilitat fiscal. Això va deixar una
societat amb aliances tàctiques, però sense transformacions profundes en la
democràcia econòmica ni en la propietat dels sectors estratègics.
L’ascens de Javier Milei, part d’un
fenomen global.
La unió de retòrica anti-estat, promeses de “destrucció”
de les institucions polítiques tradicionals, apel·lació a la ira popular i ús
de narracions autoritàries i misògines per articular un nou bloc social. Milei,
presentat com a “salvatge” contra la classe política, ha sabut
capitalitzar el descrèdit massiu -i molt justificat- dels actors
tradicionals. Però la seva ‘salvació’ és una salvació per a la finança, plans
per tancar el banc central, dollarització i desmantellament de la
regulació busquen transferir riquesa i poder a les capes econòmiques més
concentrades i als capitals internacionals. Les seves propostes de “teràpia
de xoc” econòmica han estat descrites per mitjans internacionals com
intents d’aplicar una agenda profundament liberal i desreguladora.
Les polítiques anunciades i aplicades per Javier
Milei, apunten clarament a reduir la
mida de l’Estat amb retallades en despesa social, intents de
privatització massiva i una política monetària orientada a la dollarització
o a l’anihilació del pes com a moneda. Aquestes mesures, presentades com “necessàries”
per combatre la inflació i tornar la confiança, no són innocentes, impliquen
empobriment relatiu de àmplies capes de la població, desmantellament de la
capacitat de planificació pública i sotmetiment de l’economia local als fluxos
internacionals i a la volatilitat dels mercats. Informes i anàlisis han
registrat la persistència d’aquest pla i els seus efectes realment regressius.
A més, polítiques com l’eliminació de controls de
canvi i les “amnisties” o incentius per repatriar capitals no declarats,
disfressades com a mesures d’estímul, legitimen el blanqueig fiscal i la
impunitat per a qui va acumular fortunes en circumstàncies opacques. Aquest
tipus de mesures actuen com a magnet per al capital fugaç i com a càstig per a
la col·lectivitat que ha pagat impostos i ha confiat en el bé comú. Reportatges
recents descriuen un paquet d’estímuls orientats a atraure dòlars no declarats,
amb riscos evidents de facilitar evasió i blanqueig.
Els Serveis Públics, Salut i Educació
son l’actual mercantilització i regressió a l’Argentina. La retallada pressupostària i
la retòrica anti-estat tenen un cost directe serveis públics debilitats.
Hospitals amb recursos precaritzats, retalls en Educació Pública i
desmuntatge de Polítiques Culturals i de suport a la recerca són
conseqüències previsibles d’una agenda que prioritza “eficiència de mercat”
sobre el Dret Social.
L’alternativa que proposa l’extrema dreta és
transferir la provisió de serveis a actors privats que operen amb criteris de
rendibilitat -no d’equitat-, aprofundint la desigualtat i convertint la
salut i l’educació en mercaderies. Aquest procés no només empobreix, sinó que
desactiva la solidaritat i la capacitat col·lectiva de resistència.
La dependència geopolítica amb el recolzament extern d’EUA,
i Donald Trump, l’Argentina te una política exterior i econòmica que acompanya
el projecte de Javier Milei, però també exposa una orientació atlàntica i subalterna
cap als interessos nord-americans i amb actors i governants i aliats als Estats
Units, amb influència transnacional i la cerca explícita de recolzament
financer internacional mostren que l’estratègia no és només local sinó inserida
en un pla de reestructuració favorable als capitals americans.
Les polítiques neoliberals i autoritàries tenen un
doble efecte, i exacerben la precarietat
material (atur, pèrdua de drets laborals, retallades de salut i educació) i
alhora amplifiquen la polarització política. L’ús del discurs antimigració, la
retòrica violenta contra activistes socials i la normalització d’una
antagonització cultural creen un clima on la protesta social és criminalitzada
i la solidaritat es debilita. A llarg termini, això obre la porta a formes més
subtils de control social com la privatització de seguretat, gestió punitiva de
l’exclusió i substitució de la política per un autoritarisme tecnocràtic al
servei del mercat.
I la política de l’esquerra, que?
La resposta possible des de l’esquerra passa per una
estratègia múltiple es la reconstrucció d’organitzacions populars (sindicats,
moviments de barri, cooperatives), processos d’autogestió i economia
social, i una pedagogia política que vinculi la crítica cultural amb
alternatives concretes (bancs comunitaris, xarxes d’alimentació
cooperativa, salut i educació popular). No n’hi ha prou amb la protesta,
cal organitzar poder social que pugui articular polítiques de contrapoder
com el control obrer, la gestió
pública democràtica i plans de sobirania alimentària i energètica.
També és essencial la solidaritat internacional. Cal
denunciar condicions i condicionaments internacionals, bloquejar la
normalització mediàtica de “salvatges” neoliberals i construir un
discurs alternatiu que articuli sobirania, drets socials i democràcia
econòmica.
Si llegim les mesures econòmiques i les aliances
externes en clau de classe, resulta clar que la “revolució” que proclama
Javier Milei no és una revolució social sinó una restauració i
acceleració del poder concentrat un cop institucional que reverteix conquistes
socials i entrega espais econòmics a capitals locals i forans. La seducció
populista serveix per legitimar transformacions que afavoreixen la rendibilitat
privada a costa del bé comú.
Per l’esquerra, la resposta ha de ser contundent. Denunciar les aliances geopolítiques que condicionen la sobirania, desmuntar els imaginaris neoliberals amb alternatives concretes i construir un moviment popular que no només reclami, sinó que prengui i gestioni espais d’economia i cultura col·lectiva.
Sense això, la successió de crisi i restauracions continuarà reproduint l’extracció i la misèria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada