En l’escrit que presento avui, faig un recorregut de la política boliviana des de la presidència de Evo Morales fins l’era de Luis Alberto Arce Catacora i la transició fins a l’elecció de Rodrigo Paz Pereira, amb un enfocament crític des de l’esquerra/antipoder sobre l’evolució social i humanista, i sobre la sensació de traïció del Moviment Socialista per part Luis Arce.
Quan Evo Morales va arribar al poder el gener de 2006, es consolidava una nova etapa de reivindicació indígena, popular i anti-neoliberal al Estat Plurinacional de Bolivia. D’origen aimara, líder sindical dels cocaleros del Chapare i fundador del partit Movimiento al Socialismo – Instrument Polític per la Sobirania dels Pobles (MAS), Morales representava una esperança per a les majories tradicionalment humiliades i excloses.
Les primeres mesures del seu govern van incloure la
nacionalització dels recursos clau —gas, petroli—, la redistribució de terres,
la reforma constitucional per declarar l’estat “plurinacional” i l’ampliació
dels drets dels pobles indígenes. Aquesta fase va merèixer elogis des de la
vessant de l’esquerra amb la reducció de la pobresa, més ingressos estatals,
inversió social, i una narrativa de sobirania.
Des del punt de vista humanista i social, semblava que s’obria un camí de descolonització política i econòmica, on els marginals podien entrar en el repartiment del poder i la riquesa. Durant el segon i tercer mandat de Morales s’apunta una doble dinàmica, per una banda, la profunditzacio de polítiques socials i per l’altra, l’aparició de contradiccions en el govern de la transformació. A nivell social va haver avenços. La Constitució del 2009 va reconèixer l’estat plurinacional i drets col·lectius, però també van sorgir tensions. El tema de l’autonomia departamental amb la regió de Santa Cruz, o les reticències de les classes urbanes i de les elits.
Des del punt de vista dels moviments socials que havien acompanyat Morales, com
la Confederació Sindical Única de Treballadors Camperols i altres organitzacions
indígenes i obreres, començava a haver una sensació que el projecte “anar
cap a l’abastament col·lectiu i la sobirania” quedava tutelat pel partit i
pels lideratges. Aquestes tensions no eren encara massives, però eren signes.
La centralització del poder, l’augment del culte al líder, la poca rotació de
les elits dins del Movimiento al Socialismo (MAS), es
veien com a desalineaments respecte de la grandesa inicial del projecte.
Trencament i crisi. Elecció, frau, i sortida de Morales.
El punt d’inflexió arriba el 2019, quan Evo Morales
busca una nova reelecció després d’haver modificat la norma constitucional i
sortir d’un referèndum que el va negar, va aconseguir seguir. La polèmica
electoral desemboca en protestes massives, successió, i finalment la
renúncia de Morales el novembre de 2019.
Des d’una òptica social i humana, aquest moment marca la
fi del relat plaent i el començament d’un desgast en un projecte que havia
generat gran esperança es veu sacsejat per la desconfiança, el cop
institucional, l’exili de Evo Morales i la fragmentació social.
Va néixer un buit de legitimitat que obria pas a
reptes enormes. Les organitzacions socials —que havien estat la base del Movimiento
al Socialismo (MAS),— es veuen dividides, la confiança es trenca, la
sobirania queda qüestionada, però les polítiques socials encara persistien,
però l’impuls transformador semblava afluixar.
Els primers temps, efectivament, hi ha reconeixement a l’estabilitat, programa
social mantingut, promeses de diversificació econòmica. Però les
contradiccions ja eren presents. L’economia boliviana comença a patir i
les reserves es van esgotant, i la dependència dels hidrocarburs no es va
solucionar, i des d’una mirada crítica de tipus esquerra, es podia advertir
que la gestió social-humanista quedava en part subordinada a la
reproducció del sistema estatal tradicional i de les seves xarxes de poder. El
projecte de sobirania passava a un estat que gestiona, però no tot el que
transformava estructuralment.
La traïció de Luis Arce, al partit MAS i les bases socials.
Des del punt de vista de les polítiques socials i humanistes, què va passar sota Arce?. Aquí comencem a entrar al nucli de la sensació de traïció que moltes bases socials tenien respecte a l’evolució del Movimiento al Socialismo (MAS) amb Luis Arce, amb dues línies de fractura. La gestió econòmica i social que no va complert les expectatives populars, especialment les comunitats indígenes, obreres i pageses com la crisi del combustible, la inflació, l’augment de costos de vida varem erosionat la confiança, i la forma orgànica i interna de MAS amb les organitzacions socials i que denunciaven que “el MAS ja no els representa” sinó que operava com a partit verticalista, amb decisions censades, membres imposats, dirigents que no provenen de la militància original.
Per a moltes persones de les bases del MAS —pagesos, sindicats indígenes,
treballadors— hi habia una sensació que l’hegemonia de classe mitjana urbana i
burocràtica habia anat eclipsant el projecte de transformació comunitària. En
paraules clau - els de baix senten que els de dalt - s’han
apoderat del moviment.
En aquest sentit, es va parlar de “traïció” i no en el sentit d’un gir cap al neoliberalisme total, sinó d’una estafa a l’esperança original d’haver estat part d’un projecte que transformava, ara semblava que gestionava. I de fet, el fet que Luis Arce s’enfrontés amb el seu antic mentor Evo Morales mostra aquesta crisi interna, i amb aquests elements configuraven la sensació de que el projecte socialista era de renuncia —o se li exigia renunciar— a la base social que el va impulsar, per passar a la lògica de la reproducció institucional, de la burocràcia i de l’estat-partit.
Durant el mandat d’Arce es van accelerar canvis que
van posar en qüestió la continuïtat del MAS com a projecte hegemònic i la
creixent crisi econòmica: reserves internacionals afeblides, inflació, falta de
combustible i dòlars, el deute elevat i la fractura dins el MAS entre l’ala
“evista” (seguidors de Morales) i l’ala “arcista” (seguidors d’Arce) generava
bloqueig polític i divisió.
A les darreres eleccions de 2025, la derrota del MAS va ser imminent, amb el seu electorat tradicional —àrees indígenes i població obrera— desmobilitzada o desencantada i aquest col·lapse va marcar la fi d’un cicle de dominació política del MAS de gairebé dues dècades, i situa el país en la possibilitat d’un gir polític important. La victòria de Rodrigo Paz Pereira al 2025.
Amb la victòria de Rodrigo Paz Pereira l’octubre de
2025 s’obre una nova etapa política al país. Rodrigo Paz representa un canvi cap al
centre-dreta moderada, amb el partit Partit Demòcrata Cristià (PDC), partit receptiu
en el sector empresarial, amb discurs de “capitalisme per a tots” i amb
l’objectiu de recuperar credibilitat internacional i estabilitat econòmica. (abans havia militat en el Moviment d'Esquerra Revolucionària (MIR) partit
polític bolivià socialdemòcrata).
Encara és aviat per poder apreciar la política que desenvoluparà Rodrigo Paz, hi ha que des de l’arribada de Evo Morales fins a l’era Paz Pereira es pot observar aquest recorregut amb un esperança radical amb una consolidació amb tensions internes, una fractura i crisi del projecte original, i un canvi de govern i possible gir.
Des del punt de vista social i humanista l’arc és clar. Un projecte transformador amb bases populars i indígenes que va aconseguir molt, però que, com sovint passa, va patir l’erosió del temps, la burocratització, la dependència de l’estat, i la desvinculació respecte de les bases.
La sensació de “traïció” no és un discurs simplista, és una experiència de milers de persones que havien apostat per un canvi profund i es troben amb una política que gestiona, però no transforma. El que abans era una aliança de moviments i poble ara és un dispositiu institucional amb dinàmiques pròpies. Ara bé, no tot està perdut. La nova etapa especialment planteja possibilitats.
Revisitar la sobirania, reconstruir l’organització des de baix, repensar el model econòmic i social i recuperar el cor humà del projecte polític. L’esquerra ha de fer un salt de qualitat amb una gestió de transformació de l’estat a la comunitat i de la centralització a l’autogestió amb un lideratge únic a la col·laboració plural i si condensem en una frase que el projecte del partit Movimiento al Socialismo (MAS) va obrir un camí que va arribar a un punt de saturació, i el que és ara necessari no és només un nou govern, sinó una nova forma de ser moviment polític, comunitari i emancipador, perquè si no, fins i tot aquest canvi pot quedar només com un relleu ornamental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada