Des de les protestes socials de l’octubre de 2019, Xile viu un període d’intensa transformació política. Les demandes per un nou model econòmic i social van generar grans expectatives, culminant amb l’elecció de Gabriel Boric Font, antic líder estudiantil i referent de la nova esquerra xilena. Tanmateix, els límits institucionals, la força dels poders fàctics i la correlació adversa de forces al Congrés han moderat les seves aspiracions de canvi profund.
Desprès de l’esclat social del 2019, va ser
l’expressió d’una societat cansada del model neoliberal instaurat durant la
dictadura de Pinochet i consolidat pels governs de la Concertació.
La demanda d’una nova Constitució pretenia substituir la carta magna
de 1980. Tot i l’èxit inicial del procés constituent, el rebuig del text al
referèndum del 2022 va significar un cop dur per a l’esperança
transformadora.
Gabriel Boric, fundador del partit Convergència
Social (CS) i membre del Frente Amplio, representa una
generació que va emergir de les lluites estudiantils del 2011. El seu
govern, iniciat el 2022, es va comprometre a reformar el sistema de
pensions, millorar l’educació pública i abordar la crisi climàtica. No
obstant això, la seva administració ha hagut d’adoptar posicions més
pragmàtiques per aconseguir acords en un Congrés fragmentat i davant la
resistència de les elits econòmiques.
El poder econòmic xilè està concentrat en poques
famílies i conglomerats empresarials que controlen sectors clau com la mineria,
l’energia i les finances. Aquestes elits (poders fàctics),
juntament amb mitjans de comunicació conservadors, condicionen l’agenda
política i limiten les possibilitats de reformes estructurals. Les forces
armades i sectors judicials continuen exercint influència en l’ordre polític,
mantenint un cert llegat autoritari que frena els intents de democratització
profunda.
La dreta xilena, representada per Renovación
Nacional (RN) i la La Unión Demócrata Independiente (UDI),
ha mantingut un discurs de defensa del model econòmic heretat del pinochetisme.
A més, l’aparició de l’ultradreta, amb figures com José Antonio Kast, ha
desplaçat el debat polític cap a posicions més reaccionàries, centrant-se en la
seguretat, la migració i l’ordre públic. Això ha pressionat el govern Boric
a adoptar polítiques més dures en matèria de seguretat.
Els moviments feministes, indígenes i
ecologistes continuen
sent actors rellevants en l’escenari social. Tot i això, la desmobilització
posterior al rebuig constitucional ha reduït la seva capacitat d’incidència. La
desconfiança envers les institucions i els partits polítics es manté alta, i
molts sectors populars perceben el govern com massa moderat.
L’economia xilena manté una forta dependència de
l’extracció de coure i liti, així com del capital estranger. Tot i un
creixement moderat del PIB (al voltant del 2% anual en els últims
anys), la desigualtat social continua sent de les més altes d’Amèrica
Llatina. La reforma de pensions i la política fiscal de Boric
busquen redistribuir la riquesa, però l’oposició parlamentària n’ha
desnaturalitzat part dels continguts més progressistes.
Des d’una òptica d’esquerres, el govern de Boric ha
mostrat coratge polític en qüestions simbòliques i socials, però ha quedat
curt en matèria econòmica estructural. L’absència d’una ruptura amb el
neoliberalisme i la priorització de l’estabilitat macroeconòmica sobre la
redistribució han desil·lusionat sectors populars i militants. L’esquerra
xilena necessita recuperar la connexió amb els moviments socials i impulsar
una nova hegemonia basada en la justícia social i ambiental.
Xile travessa un moment de redefinició. Gabriel Boric representa una generació que vol superar el passat dictatorial i construir un país més just, però els límits institucionals i econòmics són profunds. La lluita per una nova Constitució, la redistribució de la riquesa i la democratització del poder econòmic continuen sent les grans assignatures pendents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada