Cuba és molt més que una illa del Carib, és un símbol global de resistència que durant més d’un segle, ha desafiat imperis, ha combatut la dominació capitalista i ha mantingut una oposició frontal i valenta a l’hegemonia nord-americana. En un món sotmès a la lògica neoliberal, Cuba continua essent una flama viva del pensament socialista, inspirada en José Martí, consolidada amb els Castro i projectada universalment amb el "Che", el Che Guevara.
José Martí no és només l’apòstol de la independència,
és el pare espiritual de la Revolució. El seu pensament combina amb l’antiimperialisme,
el humanisme radical, la necessitat de
justícia social, i una visió de Llatinoamèrica com a comunitat de pobles
lliures.
Martí entenia que el perill real no era només Espanya,
sinó el nou imperi que s’aixeca al nord. Les cartes i discursos de José Martí, eran profètics i ja advertian que els EUA volian “apoderar-se de Cuba per tenir més
control sobre les Amèriques”. La seva mort en combat el 1895 marca el naixement
del mite i el punt de partida de la consciència revolucionària cubana.
Després de la guerra hispano-cubana-nord-americana,
els EUA ocupen Cuba i imposen l'Esmena Platt, que els concedeix el dret
d’intervenció militar, el control de la política exterior cubana, la cessió de
territori (com Guantánamo), i la dependència econòmica total.
Cuba es converteix en una neocolònia del capitalisme
nord-americà. Les corporacions sucreres, les casinos, la màfia i les elits
corruptes dominen la vida política i social, des de els dictadors com Gerardo
Machado i sobretot Fulgencio Batista, protegits per Washington, consoliden un
règim de repressió, tortures i submissió als interessos dels EUA. El poble viu
en la misèria mentre les empreses nord-americanes obtenen beneficis milionaris.
El naixement de la Revolució de Fidel i del "Che".
La Revolució no s’improvisa, neix del cansament,
de la indignació popular i de l’esperança. Fidel Castro, després de
l’assalt fallit al Moncada en l’any 1953, va escriure “La
història m’absoldrà”, una defensa jurídica que és alhora un projecte
polític.
A la Sierra Maestra, Fidel, Raúl, Camilo Cienfuegos
i Ernesto “Che” Guevara vàrem organitzar un exèrcit popular. Contra
tot pronòstic, derroten Batista el gener de 1959. El triomf
revolucionari no és només militar, és moral, i Cuba va comença a caminar cap al
socialisme.
Entre 1959 i 1965, Cuba transforma completament la
seva estructura econòmica i social, i les seves principals mesures son, la nacionalització de bancs, energia i indústries
estratègiques, la reforma agrària que liquida el latifundi, l’alfabetització
massiva, la creació del sistema de salut
universal, i l’impuls de la cultura i les arts com a drets col·lectius.
Els EUA responen amb sabotatges, invasions com el de la “Bahia de Cochinos”, en l’any 1961 i el bloqueig econòmic total en l’any 1962, i davant la pressió imperialista, Cuba va declarae el seu caràcter socialista i va construir un estat organitzat en comitès de defensa, sindicats forts i participació massiva.
L’ètica Revolucionària i l’Internacionalisme
del Che Guevara.
El Che Guevara, ministre d’Indústria, economista i autodidacte, va defensar un model socialista basat en la planificació central, la moral comunista, i l’internacionalisme actiu. Per al “Che”, la Revolució no podia quedar tancada a Cuba, i va acompanyar processos de lliberació a Congo i Bolívia, on va ser assassinat el 1967 amb assistència de la CIA, i el seu pensament i exemple es va convertir en patrimoni moral del socialisme cubà.
Des de 1962 fins avui, els EUA mantenen
el bloqueig econòmic més dur i llarg del món modern. L’objectiu és clar, ofegar
l’economia cubana fins provocar una revolta interna, amb la prohibició de
comerç directe i sancions a empreses d’altres països. La persecució bancària
internacional i la dificultat per accedir a medicines i tecnologia, i a la pèrdua
de milers de milions de dòlars anuals. Aquest bloqueig és un acte d’agressió
imperialista i vulnera el dret internacional. L’ONU l’ha condemnat 31
vegades.
Malgrat el bloqueig, Cuba ha aconseguit fites
extraordinàries com aturar la mortalitat infantil inferior a la de països rics amb
vacunes pròpies. Un 100% alfabetització, i amb un esport d’alt nivell
malgrat la pobresa, i la que més reconegudes, les brigades mèdiques
internacionalistes que salven milions de vides. A diferència del capitalisme,
que genera desigualtat sistèmica, Cuba garanteix drets col·lectius i un
model humà centrat en la vida i la comunitat.
Les relacions internacional de Cuba, manté o ha mantingut
vincles estratègics amb la Unió Soviètica, amb la Xina socialista, amb el
Vietnam unificat, i amb Veneçuela i
Nicaragua, així com han moviments revolucionaris d’Àfrica i Llatinoamèrica. Aquestes
relacions són claus per trencar l’aïllament imposat pels EUA, i l’ajuda cubana
no és mercantil, sinó solidària. Metges cubans han estat a Angola, Moçambic,
Haití, Itàlia i desenes de països més.
Desprès de la caiguda de la URSS es genera la pitjor
crisi de la història a Cuba amb escassetats extremes, col·lapse energètic, i la
caiguda del transport i de la producció. Malgrat tot, Cuba no va desmantella el
socialisme, i va apostar per energies renovables, i resistin sense renunciar a
la seva sobirania. Amb aquesta resistència actual, demostra un dels episodis
més heroics del socialisme contemporani.
A partir de 2006, Raúl Castro impulsa reformes
econòmiques amb l’ampliació del sector cooperatiu, amb una regulació del
treball privat, la descentralització parcial de l’economia, i el manteniment
dels pilars socials. Amb aquest procés, Cuba no busca la restauració
capitalista, sinó garantir la supervivència del socialisme en un món
globalitzat.
Díaz-Canel hereta una realitat complicada en la Cuba
del Segle XXI. El bloqueig reforçat per Donald Trump amb un turisme paralitzat per la
pandèmia, la crisi energètica i la migració juvenil. Amb tots aquets arguments,
i amb tot això i més, el govern cubà manté el compromís socialista, la defensa
dels serveis públics, el rebuig a la ingerència dels EUA, i la consolidació
d’aliances amb Xina, Rússia i BRICS+.
Cap procés socialista sobreviu sense suport popular i
Cuba es manté perquè el seu poble creu en la justícia del projecte, rebutja el
capitalisme depredador, i defensa una identitat anticolonial i digna. La
resistència cubana és sobretot emocional i moral i és un acte de dignitat
col·lectiva.
El futur de Cuba dependrà de tres factors, de la
capacitat de superar el bloqueig amb aliances globals, del desenvolupament
tecnològic propi, i de la continuïtat del model socialista amb adaptacions
limitades. Cuba no és un paradís, però tampoc és la caricatura que venen els
mitjans occidentals. És un país que vol ser lliure, socialista i sobirà en un
món dominat per multinacionals i poders militars.
Cuba ha resistit més d’un segle
d’agressions imperials. Ha mantingut i manté la seva sobirania, i ha creat un
model social just i ha ajudat milions de persones arreu del món.
En temps de guerres, del capitalisme salvatge i de destrucció ecològica, Cuba demostra que encara és possible construir una societat basada en la solidaritat, la dignitat, el poder popular, la humanitat i resistència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada