Puerto Rico. Dependència, Resistència i l’Estat Lliure Associat.

Puerto Rico és una nació sotmesa a un experiment colonial contemporani que s’ha disfressat d’autogovern. Des de la instauració del seu “Estat Lliure Associat” el 1952, el poble porto-riqueny viu en una situació d’ambigüitat política. No és un estat dels Estats Units, però tampoc és independent. La seva condició és la d’una colònia moderna sota control econòmic, jurídic i militar nord-americà.

El 1948, amb l’elecció de Luis Muñoz Marín com a primer governador escollit pel vot popular, s’inicià una etapa que semblava obrir les portes de l’autonomia. Però, rere la retòrica progressista, s’amagava una estratègia imperial per consolidar la dependència. El Congrés dels EUA mantenia i encara manté el poder suprem sobre el territori, mentre la seva economia i la seva identitat nacional quedaven subordinades a la metròpoli.

Avui, més de set dècades després, Puerto Rico continua sent una nació oprimida en el si del capitalisme global. La seva economia és dependent, els serveis públics estan en crisi, i la seva cultura es debat entre la resistència i la dissolució. Aquest relat, escrit des d’una mirada des de l’esquerra, pretén analitzar la trajectòria política i econòmica de l’illa des de Muñoz Marín fins a Pedro Pierluisi, i denunciar els mecanismes colonials que perpetuen la submissió del poble porto-riqueny.

Luis Muñoz Marín, primer governador de Puerto Rico.

La figura de Luis Muñoz Marín és central per entendre l’actual estructura de poder. Representat com un visionari liberal i reformista, Muñoz Marín va ser, en realitat, l’arquitecte d’un pacte desigual amb els Estats Units.

El 1952, després d’anys de negociacions, Washington aprovà una Constitució pròpia per a Puerto Rico. Aquesta carta magna no conferia sobirania, sinó una autonomia administrativa limitada dins del marc constitucional del Estat Lliure Associat (EUA). El poble podia elegir el seu governador i legislatura, però no tenia cap control sobre la política exterior, la defensa, la moneda ni el comerç internacional.

Els independentistes i sectors obrers que denunciaven aquesta farsa foren reprimits violentament. Els anys cinquanta foren marcats per la persecució del Partit Nacionalista i pels aixecaments reprimits a sang i foc. L'Estat Lliure Associat (EUA) neix, així, no com a resultat de la llibertat, sinó de la derrota política i la imposició imperial.

Muñoz Marín impulsà el projecte econòmic conegut com “Operació Mà d’Obra”, que pretenia industrialitzar l’illa mitjançant inversions estrangeres, subsidis fiscals i salaris baixos. Els resultats inicials foren espectaculars: creixement del PIB, aparició de fàbriques, millora d’infraestructures. Però aquest progrés tenia un preu altíssim. La dependència total del capital nord-americà, desmantellament agrícola, emigració massiva i la desigualtat.

Milions de porto-riquenys marxaren cap a Nova York i altres ciutats dels EUA, formant una diàspora que avui supera la població resident a l’illa. Puerto Rico es convertia així en una fàbrica subsidiària dels Estats Units, un laboratori del neoliberalisme abans que aquest nom existís.

Els anys de continuïtat i el bipartidisme dependent.

Després de Muñoz Marín, la política porto-riquenya va ser dominada per dos partits, el Partit Popular Democràtic (PPD), defensor de l’ Estat Lliure Associat (ELA), i el Partit Nou Progressista (PNP), partidari de convertir Puerto Rico en un estat més de la Unió. Ambdós partits han compartit una mateixa lògica de submissió, la dependència dels Estats Units és intocable.

Cap dels dos partits representen realment els interessos populars. Mentrestant, el moviment independentista ha estat criminalitzat, marginat dels mitjans i perseguit. Els seus militants han estat vigilats, empresonats i, en molts casos, forçats a l’exili. El govern nord-americà ha aplicat sistemàticament tècniques de control social, propaganda i infiltració per neutralitzar qualsevol alternativa revolucionària.

Als anys 1970 i 1980, la crisi del model industrial portà a una nova onada d’atur i pobresa. Les multinacionals, que havien estat ateses amb exempcions fiscals, començaren a marxar quan aquestes avantatges es van esgotar. L’Estat, sense capacitat fiscal pròpia, s’endeutà massivament. Aquesta dinàmica culminà en una crisi del deute públic que encara avui l’ofega.

El control financer de la Junta de Supervisió Fiscal

El 2016, el Congrés dels EUA va aprovar la llei PROMESA, que creava una Junta de Supervisió Fiscal (JSF) amb poders absoluts sobre el pressupost i les finances de Puerto Rico. Aquest òrgan, integrat per tecnòcrates designats a Washington, pot anul·lar decisions del govern local i imposar plans d’austeritat. És, de fet, una dictadura econòmica colonial dins d’un marc formalment democràtic.

La Junta ha imposat reduccions salarials, acomiadaments massius en el sector públic, retallades a la universitat i privatitzacions de serveis essencials. El resultat ha estat un empobriment accelerat, una onada migratòria i una degradació dels serveis socials. Puerto Rico, malgrat tenir moneda pròpia del seu colonitzador, viu una situació comparable a la dels països del Tercer Món.

Avui, la dependència és estructural. L’economia està dominada per tres sectors, el turisme, la indústria farmacèutica i els serveis financers. Cap d’aquests genera desenvolupament intern ni redistribució de la riquesa. Els beneficis marxen a seus corporatives als Estats Units, mentre el poble suporta un 43% de pobresa i un atur estructural de dos dígits.

El cost de la vida és altíssim perquè gairebé tots els productes són importats. Puerto Rico no controla la seva política comercial ni pot signar acords propis. Els impostos i els salaris estan condicionats per lleis federals que beneficien els inversors, no els treballadors. La seva dependència econòmica és tan profunda que, en realitat, no pot sobreviure sense subsidis federals.

El problema és que aquests subsidis serveixen com a mecanisme de submissió, no com a instrument de desenvolupament. Els EUA compensen parcialment la seva dominació econòmica amb ajudes socials, però això perpetua la passivitat estructural. El resultat és un model de capitalisme colonial, de consum sense producció, dependència sense sobirania, i una democràcia sense poder real.

Serveis Públics i Desigualtat Social

Els serveis públics de Puerto Rico reflecteixen la seva condició de colònia econòmica. La sanitat està altament privatitzada, els hospitals tancats, professionals emigrats, i una atenció desigual segons el nivell d’ingressos. L’educació pública pateix una crisi estructural amb el tancament d’escoles, reducció de beques universitàries i desmantellament de la Universitat de Puerto Rico (UPR), que ha estat un bastió històric de la resistència estudiantil. Les protestes de 2017, 2019 i 2022 contra les retallades mostren la persistència d’una joventut que no accepta el destí colonial imposat.

Els serveis essencials, l’aigua, energia, transport, han estat parcialment privatitzats. La companyia elèctrica PREPA va ser lliurada a l’empresa privada LUMA Energy, que ha augmentat tarifes i reduït la qualitat del servei. L’illa pateix talls constants d’electricitat, mentre les tarifes pugen i els beneficis empresarials augmenten. Aquest procés, emparat per la Junta Fiscal, exemplifica el neoliberalisme colonial que converteix la necessitat pública en negoci privat.

Malgrat la dominació econòmica i política, Puerto Rico conserva una força cultural de resistència impressionant. La seva música, la seva literatura i la seva llengua han estat instruments de lluita contra l’assimilació. La cultura porto-riquenya denuncia la injustícia i proclama la dignitat del poble, i tanmateix, l’hegemonia cultural nord-americana avança. L’anglès substitueix progressivament el castellà en l’administració i l’educació, i molts joves creixen amb una identitat confosa. Els llibres d’història ignoren la repressió, la lluita independentista i els crims del colonialisme. La cultura de consum dels EUA erosiona la consciència nacional, substituint-la per un imaginari de “ciutadania americana” que nega l’existència de la nació porto-riquenya.

Davant d’això, moviments culturals i polítics radicals impulsen projectes d’autogestió, cooperatives, ràdios comunitàries, festivals populars i escoles lliures, intentant reconstruir una sobirania cultural des de baix. Aquests espais constitueixen l’avantguarda d’una nova esquerra porto-riquenya, que entén que la llibertat política no és possible sense independència cultural.

L’esquerra i el repte de la sobirania

L’esquerra porto-riquenya, tot i la seva fragmentació, ha mantingut viva la flama de la resistència. Partits com el Partido Independentista Puertorriqueño (PIP) o moviments com el Movimiento Victoria Ciudadana (MVC) han posat sobre la taula debats essencials sobre la democràcia i la justícia social. Però el sistema electoral i el domini mediàtic dels grans partits impedeixen un canvi profund.

Els moviments socials -feministes, ecologistes, estudiantils- s’han convertit en espais de lluita anticolonial i anticapitalista. Des de les vagues estudiantils fins a les mobilitzacions de 2019 que van forçar la renúncia del governador Ricardo Rosselló, el poble porto-riqueny ha demostrat una capacitat de rebel·lió admirable. Aquestes lluites apunten cap a un horitzó de sobirania popular i socialisme democràtic, que trenca amb la dependència del poder imperial.

Des de la perspectiva de l’esquerra, l’Estat Lliure Associat és una ficció. No hi ha llibertat política ni sobirania econòmica. El poder real continua residint a Washington i a les multinacionals que exploten el territori.

El model econòmic, basat en la dependència i la privatització, ha condemnat Puerto Rico a la pobresa estructural i a la pèrdua d’identitat. Els serveis públics s’enfonsen, la cultura és assimilada i la joventut emigra. La democràcia colonial és només un miratge que serveix per legitimar la dominació.

La solució no pot venir del reformisme ni de l’assimilació, sinó de la ruptura amb l’imperi i la construcció d’un nou projecte socialista i sobirà. Un projecte que recuperi la terra, el treball i la cultura per al poble.

Puerto Rico necessita una República lliure i popular, basada en el poder dels treballadors, en la democràcia directa i en la solidaritat amb els pobles del Carib i d’Amèrica Llatina.

Només aleshores podrà dir-se, amb dignitat i veritat, “Puerto Rico libre y socialista” consigna que els poderosos temen, però que el poble segueix cridant als carrers, des de San Juan fins a la diàspora de Nova York.