Belize, Costa Rica i Panamà, tres models de dependència.

Centreamèrica ha estat històricament una regió marcada per la dependència, la desigualtat i la ingerència estrangera. Els seus països, malgrat les diferències internes, comparteixen un passat colonial i una estructura econòmica subordinada als interessos del capital internacional. Des de la perspectiva de l’esquerra, Belize, Costa Rica i Panamà exemplifiquen tres models d’aquesta dependència moderna. L’economia de serveis i el turisme, la dependència financera i la pèrdua de sobirania davant el poder del capital transnacional.

Aquest relat analitza críticament la seva evolució política, les seves economies i les polítiques socials, evidenciant com, aparences de democràcia liberal i estabilitat, on s'amaga la subordinació estructural a l’imperialisme econòmic dels Estats Units i a la lògica neoliberal.

Paisatges increïbles de la costa de Belize

Belize, el miratge del paradís caribeny.

Belize, antiga colònia britànica coneguda com a la Honduras Britànica, és avui un petit Estat amb una democràcia parlamentària formal però amb un model econòmic altament dependent. Des de la seva independència el 1981, l’economia belizenca s’ha basat en l’agricultura d’exportació (sucre, plàtan, cítrics) i, més recentment, en el turisme i els serveis offshore. Aquesta orientació ha convertit el país en un refugi fiscal parcialment tolerat per la City de Londres i els mercats financers nord-americans.

El seu Estat polític reflecteix un bipartidisme que reprodueix els interessos de les elits locals vinculades a capitals estrangers. Tot i la retòrica de sobirania, Belize continua sota l’òrbita britànica pel que fa a defensa i estructura jurídica, i sota influència nord-americana en matèria econòmica i de seguretat. L’absència d’una indústria nacional forta i la dependència del turisme han generat vulnerabilitat extrema davant les crisis globals i el canvi climàtic, que afecta greument les seves costes i barreres de corall.

En matèria social, la desigualtat és profunda. Les comunitats maies i garífunas viuen marginades, amb escassa presència de serveis bàsics, i la joventut sofreix una manca crònica d’oportunitats laborals. Des de l’òptica de l’esquerra, Belize representa un laboratori del capitalisme perifèric, estable en aparença, però sostingut sobre la precarietat i la submissió econòmica.

Gerro trípode de Costa Rica

Costa Rica, la democràcia verda o neoliberalisme disfressat.

Costa Rica és sovint presentada com un exemple d’estabilitat democràtica i de respecte als drets humans dins de Centreamèrica. Tanmateix, aquesta imatge amaga una dependència estructural del capital nord-americà i una progressiva erosió del seu model social. Després de la guerra civil de 1948 i l’abolició de l’exèrcit, el país va invertir en educació, salut i medi ambient, aconseguint una reputació de nació pacífica i ecològica. Però des dels anys noranta, les polítiques neoliberals van començar a desmantellar aquest llegat.

L’obertura comercial, la privatització parcial d’empreses públiques i la dependència de les zones franques han convertit Costa Rica en una plataforma productiva per a multinacionals. La seva economia, tot i el creixement del PIB, està concentrada en pocs sectors i en mans estrangeres. El turisme ‘sostenible’ és una font important d’ingressos, però també un vector de desigualtat territorial i de pressió ambiental sobre comunitats rurals i costaneres.

Les polítiques socials, encara relativament sòlides comparades amb els veïns, s’han anat afeblint amb l’augment del deute públic i la dependència dels organismes financers internacionals. Les classes treballadores i el moviment sindical, abans forts, pateixen ara una fragmentació ideològica i una pèrdua de capacitat organitzativa. Des de l’esquerra, Costa Rica és vista com una democràcia formal que ha canviat el seu pacte social per una submissió tecnocràtica als mercats i als interessos del capital global.

La Banca panameña mantiene bases sólidas serveis offshore.

Panamà. l’Estat bancari del canal.

Panamà constitueix un cas paradigmàtic de dependència econòmica i geopolítica. Des del seu origen com a república separada de Colòmbia el 1903 i sota la tutela dels Estats Units, la seva existència política ha estat íntimament lligada al Canal de Panamà. Durant dècades, el control nord-americà del canal ha definit la seva economia i la seva sobirania limitada. Encara avui, tot i la devolució formal del canal el 1999, Washington manté una influència econòmica i militar determinant.

L’economia panamenya és una de les més desiguals d’Amèrica Llatina. Basada en els serveis financers, el comerç marítim i la construcció, ha experimentat un creixement notable però altament concentrat. El país és conegut pels ‘Panama Papers’ i la seva funció com a paradís fiscal, que beneficia a les elits locals i al capital global. Les zones franques, com la de Colón, operen com a enclavaments de capital transnacional amb escassa aportació al benestar social.

Les polítiques socials són insuficients i marquen una forta divisió entre les àrees urbanes i les zones indígenes, comarques com la Guna Yala o Ngäbe-Buglé, on la pobresa és estructural. La classe treballadora urbana, malgrat la presència de sindicats, es veu marginada per la manca de drets laborals efectius i la flexibilitat imposada per les empreses. Panamà és, en essència, una oligarquia neoliberal amb aparença de modernitat, que viu del capital estranger i dels fluxos especulatius.

Belize, Costa Rica i Panamà, tot i les seves diferències, comparteixen una mateixa estructura de dependència. Les seves economies estan subordinades a les necessitats del capital transnacional i els seus governs, atrapats en una lògica neoliberal que prioritza l’estabilitat macroeconòmica sobre la justícia social. La seva sobirania és limitada per la influència nord-americana i pels mecanismes del mercat global. 

Des de la visió de l’esquerra, aquests països exemplifiquen com el capitalisme perifèric reprodueix la pobresa i la desigualtat sota l’aparença de democràcia liberal. La veritable emancipació passa per recuperar la sobirania popular, nacionalitzar sectors estratègics, garantir drets socials universals i reconstruir l’Estat com a instrument de justícia col·lectiva, no com a gestor del capital estranger.