L'ONU ja no serveix per a Palestina ni per al Sàhara Occidental, i demostra que l’Organisme ha fracassat en els seus anells principals de la Carta de les Nacions Unides, i de la Declaració Universal dels  Drets Humans

L’Organització de les Nacions Unides, creada després de la Segona Guerra Mundial amb la promesa solemne de garantir la Pau, la convivència internacional i el respecte als pobles, i ha esdevingut, en massa ocasions, una institució paralitzada, condicionada i al servei dels interessos de les grans potències. El seu discurs fundacional queda lluny de la realitat quan es tracta de pobles sotmesos, espoliats o ignorats en els seus drets més fonamentals con el dret a l’autodeterminació, a la llibertat, a la terra i a la dignitat.

Entre els casos més flagrants hi trobem el Sàhara Occidental i Palestina. Dos territoris amb una població que ha patit durant dècades -i continua patint- l’abandonament internacional, la manipulació de les resolucions i la imposició de decisions polítiques que no han estat consultades amb els seus ciutadans. En plena era de la diplomàcia global, es mantenen encara estructures colonials i d’ocupació militar que vulneren totes les lleis internacionals.

Amb aquest relat vull denunciar el paper ambigu, feble i sovint còmplice de l’ONU, així com els interessos del Marroc, d’Israel, dels Estats Units i, molt especialment, la inacció vergonyosa de l’Estat espanyol.

El Sàhara Occidental, un poble traït per l’ONU i amb la responsabilitat històrica d’Espanya.

El Sàhara Occidental continua essent l’última colònia reconeguda del continent africà. I ho és perquè Espanya com, antiga potència administradora, va abandonar el territori el 1975 sense celebrar el referèndum d’autodeterminació acordat amb l’ONU. Va cedir el territori al Marroc i a Mauritània a través dels Acords de Madrid, un document il·legal segons el dret internacional.

Des d’aleshores, Espanya s’ha convertit en còmplice silenciosa del Marroc. Encara avui, cap Govern espanyol -ni conservador, ni socialista- ha assumit la responsabilitat històrica, política i moral de restituir al poble sahrauí el dret que li pertoca. Al contrari, el reconeixement de facto del pla d’autonomia del Marroc per part del Govern espanyol és una humiliació afegida i una traïció oberta al dret internacional.

Fa més de 30 anys que l’ONU va prometre un referèndum d’autodeterminació. La MINURSO, la missió desplegada per garantir aquest procés, és avui una estructura burocràtica inútil, incapaç d’exercir cap pressió sobre el Marroc. Sense mecanismes de vigilància dels Drets Humans, sense calendari i sense voluntat, l’ONU ha permès que el Marroc consolidi una ocupació militar plena, amb assentaments colonials, repressió policial, presons polítiques i violacions sistemàtiques dels drets civils sahrauís.

Els Estats Units han estat sempre el principal aliat del Marroc, avalant la seva ocupació per motius geoestratègics, com el control del Magrib, estabilitat prooccidental, aliances militars i econòmiques, i la Unió Europea, sotmesa als interessos migratoris i comercials, ha preferit mirar cap a una altra banda, mentre que els saharauis segueixen sen un poble condemnat a l’exili en camps de refugiats a Algèria, mentre l’ONU repeteix, any rere any, la mateixa resolució simbòlica que no modifica res.

Palestina, el fracàs absolut de l’ONU.

Des de 1948 fins avui, Palestina és el cas més evident de la incapacitat de l’ONU per protegir un poble sotmès. Resolucions condemnades, vetos constants dels EUA al Consell de Seguretat, i cap mecanisme real per aturar la colonització, la segregació, el bloqueig de Gaza o els bombardejos sistemàtics contra la població civil. El relat oficial de “conflicte” amaga una realitat que és que existeix una potència ocupant, Israel, amb suport diplomàtic i militar dels EUA, i un poble ocupat privat de drets, llibertats i territori.

Cap de les grans decisions internacionals sobre Palestina ha estat sotmesa al criteri del poble palestí. Ni el Pla de Partició de 1947, ni els Acords d’Oslo, ni les resolucions posteriors han reconegut realment la voluntat democràtica del poble autòcton. La lògica imposada és clara, les grans potències decideixen, Israel executa, Palestina pateix.

Israel ha violat centenars de resolucions de l’ONU sense conseqüències. Bombardejos a civils, destrucció d’infraestructures, confiscació de terres, assentaments il·legals, detencions arbitràries, apartheid institucionalitzat i perquè no dir, GENOCIDI, i tot això passa davant d’un Consell de Seguretat paralitzat pel veto dels EUA. Quan la legalitat internacional es converteix en paper mullat, el missatge és devastador quan alguns Estats tenen dret a violar-la.

L’estratègia dels EUA i el control geopolític i silencis imposats, amb Espanya entre la covardia i el càlcul polític.

Tant en el cas del Sàhara Occidental com en el de Palestina, els Estats Units imposen una línia clara de recolzar actors que garanteixin la seva hegemonia al Mediterrani, al Magrib i a Orient Mitjà, això implica com recolza el Marroc com a soci militar preferent.  Protegir Israel passi el que passi, pressionar l’ONU perquè no adopti mesures vinculants i no tractar els pobles sahrauí i palestí com una moneda de canvi, l’ONU es és incapaç de contradir aquesta estratègia i ha perdut la seva credibilitat com a organisme imparcial i defensor de la Pau.

En el cas del Sàhara, Espanya no només ha renegat de la seva responsabilitat legal, sinó que ha acceptat el marc que imposa el Marroc.  La migració, pressió diplomàtica, comerç i silencis polítics.

En el cas de Palestina, Espanya ha mantingut una posició ambigua. Tot i els reconeixements formals, ha continuat venent armament a Israel i ha evitat posicionar-se amb fermesa davant les violacions dels Drets Humans, i el resultat és un Estat que sembla tenir por de defensar els drets dels pobles sotmesos.

 L’ONU ja no representa els pobles. Quan resolucions històriques no s’executen, quan la paraula “autodeterminació” es converteix en retòrica buida, quan els pobles ocupats no poden decidir el seu futur, i quan les grans potències utilitzen l’ONU per imposar la seva agenda, l’organisme deixa de ser útil.

El Sàhara Occidental i Palestina són exemples dolorosos i persistents i pobles sencers subordinats als interessos estratègics del Marroc, d’Israel i dels Estats Units, amb la complicitat o el silenci d’Europa i, especialment, d’Espanya.

Aquest relat és un crit per recordar que la dignitat dels pobles no pot ser negociada en despatxos diplomàtics ni ajornada durant dècades. La lluita continua, perquè només la resistència i la memòria poden trencar el cercle de submissió imposada que l’ONU no ha volgut —o no ha pogut— trencar.