La història recent de la República del Perú és una espiral de crisi política, deslegitimació institucional i conflicte social que ha deixat al descobert les fractures estructurals d’un país profundament desigual. Des del govern de transició de Francisco Sagasti fins a l’actual presidència de José Enrique Jerí Oré, passant per l’efímera però simbòlica etapa de Pedro Castillo i la presidència autoritària de Dina Boluarte, el país ha viscut un procés accelerat de polarització, violència estatal i restauració dels poders oligàrquics tradicionals.
Amb aquest relat crític, pretén exposar des d’una
perspectiva d’esquerres i humanista, els elements que han modelat aquesta etapa
en el Perú. La crisi de representació, l’herència del neoliberalisme
fujimorista, les lluites territorials, la repressió contra les comunitats
indígenes i andines, i la incapacitat de l’Estat peruà de construir un model de
desenvolupament just, sostenible i centrat en les persones.
Francisco Sagasti va assumir la presidència després de
la caiguda de Manuel Merino i les protestes massives que van deixar dos joves
morts. El seu govern de transició (novembre 2020 – juliol 2021) va representar
un breu moment d’estabilització institucional, basat en el respecte mínim als
drets humans i en l’intent de retornar la confiança a les institucions. Tot i
això, Sagasti no va poder, ni volgué alterar les bases estructurals del model
econòmic peruà davant d’un neoliberalisme profundament arrelat, basat en les
exportacions minerals, la flexibilització laboral i l’escassa presència de
l’Estat en serveis bàsics. La seva gestió de la vacunació contra la COVID-19
fou sòlida, però insuficient per revertir dècades de desinversió en salut
pública. Francisco Sagasti va ser sobretot un gestor d’emergència. Tanmateix, el país
entrava en un procés d’elecció presidencial que marcaria un punt d’inflexió.
L'ascens de Pedro Castillo, l'esperança
popular contra l'elit limeñá.
La victòria de Pedro Castillo Terrones, un mestre
rural de Cajamarca, va posar de manifest la fractura colonial interna del Perú. Lima contra les regions, les elits contra la població indígena i camperola, el
poder econòmic contra el poder popular. La campanya de Pedro Castillo va ser
ferotgement atacada per la patronal, els mitjans, la dreta i l’extrema dreta,
que van sembrar un discurs racista i classista.
Pedro Castillo representava la demanda acumulada de les
zones rurals, marginades per dècades de centralisme i abandonament. El seu
discurs a favor d’una nova Constitució, de la recuperació dels recursos
naturals i de l’enfortiment de l’Estat social va despertar una esperança que
aviat es veuria boicotejada pel Congrés i pel poder econòmic.
Durant el seu govern (2021–2022), Pedro Castillo es va trobar constantment assetjat per mocions de censura, denúncies mediàtiques i una ofensiva política implacable. Tot i els seus errors –nomenaments desordenats, manca d’experiència i contradiccions internes–, el que va precipitar la seva caiguda no fou la corrupció, sinó la seva voluntat de representar la perifèria peruana. El 7 de desembre de 2022, enmig d’una escalada política sense sortida, Pedro Castillo va anunciar la dissolució del Congrés. En qüestió de minuts fou detingut, criminalitzat i empresonat.
Dina Boluarte, que havia estat vicepresidenta de Pedro Castillo, va trair el mandat popular i va assumir la presidència amb el suport
del Congrés més impopular de la història del país. La seva gestió ha estat
marcada per una repressió brutal que ha deixat més de 70 morts en protestes, -majoritàriament joves, camperols i indígenes- d’Ayacucho, Puno i Cusco.
Els informes de la Comisión Internacional de Derechos Humanos (CIDH) i d’organismes internacionals han qualificat aquests fets com a possibles execucions extrajudicials. Dina Boluarte i el seu president del Consell de Ministres van responsabilitzar les comunitats de la seva pròpia mort, revivant un discurs racista i deshumanitzador.
A nivell econòmic, el govern de Dina Boluarte va aprofundir en el model neoliberal, concessions mineres accelerades, criminalització de la protesta, priorització de la inversió privada i un oblit total dels serveis públics, i en l’àmbit social, el Perú va retrocedir: la pobresa va repuntar, la desnutrició infantil es va mantenir en nivells alarmants i l’educació pública va continuar en estat d’abandonament.
El Govern del Perú, del continuisme o la renovació.
Amb l’arribada de José Enrique Jerí Oré a la
presidència, el Perú no ha superat les tensions estructurals. El nou govern
manté una línia de continuïtat amb les elits econòmiques i amb el Congrés, però
intenta projectar una imatge de modernització tecnocràtica.
En economia, s’ha reforçat el sector extractiu com a
motor principal del PIB, amb incentius fiscals a les grans empreses mineres i
energètiques. Tot i la retòrica d’estabilitat, el país continua depenent del
preu internacional dels minerals i no ha aconseguit diversificar la producció
ni impulsar una indústria pròpia.
Pel que fa als serveis públics, el govern de Jerí Oré manté la subinversió crònica. La Salut Pública, segueix saturada, amb hospitals col·lapsats i personal precaritzat. L'Educació Pública, pateix infrafinançament i desigualtats territorials extremes, i el Transport Públic continua sent caòtic, insegur i altament contaminant. En l’àmbit de les humanitats, la cultura i la identitat andina i amazònica continuen sense un reconeixement real. Les polítiques culturals són marginals i orientades més al turisme que al desenvolupament del pensament crític o la preservació de la diversitat lingüística del país.
Amb una economia extractivista i que no allibera al Perú, ve des de Sagasti fins a Jerí Oré, el Perú ha estat un país en disputa entre les elits i els pobles, entre Lima i la resta del territori, entre el neoliberalisme profund i la demanda urgent de justícia social. La caiguda de Pedro Castillo i la repressió de Dina Boluarte són símbols d’un Estat que, en lloc de dialogar, apunta i dispara. El govern actual, més moderat en formes, no ha trencat amb aquest patró estructural, però el Perú té futur, no només si escolta les veus que històricament han estat silenciades. Les comunitats indígenes, els mestres, els estudiants, les dones, els pobles andins i amazònics, però tambè si abandona el paradigma extractivista i construeix un model basat en la dignitat humana, en els drets socials i en un estat del benestar que arribi a tots els racons del país. Aquest relat és una crida a la memòria, a la justícia i a la transformació profunda d’un país que encara lluita per ser de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada