Aquest relat pretén oferir una mirada crítica d'extrema esquerra sobre l'evolució política, econòmica i social del Paraguai des del cop d'Estat que va portar Andrés Rodríguez Pedotti a la presidència, fins a l'actual mandat de Santiago Peña Palacios (iniciat el 15 d'agost de 2023). L'objectiu no és oferir una crònica imparcial, sinó analitzar com les estructures de poder -militar, terratinent, empresarial i partidista- han configurat un estat poblat de contradiccions, el creixement macroeconòmic per una banda i precarietat estructural, privatització de béns comuns i ofensiva autoritària contra la dissidència per l'altra.
El cop de febrer de 1989 que va retirar del poder la
dictadura d'Alfredo Stroessner, i la brevetat amb què Andrés
Rodríguez, un general i membre de la màquina colorada, va assumir la
presidència, van ser presentats per molts com una "sortida
democràtica". Des d'una perspectiva crítica, cal veure-hi més
continuïtat que ruptures. La classe política i econòmica tradicional -terratenents, oligarquia lligada al
Partit Colorado i sectors militars- va reubicar les seves estructures
de poder i les seves xarxes d'interessos en una nova façana institucional.
Andrés Rodríguez es va recolzar en una
combinació de legitimació electoral ràpida i pactes amb l'aparell colorat per
garantir continuïtat en polítiques favorables als grans propietaris agrícoles i
a interessos comercials. La reforma política va ser, en essència, una recomposició
pactada, la concentració de la terra i la dependència d'exportacions agrícoles (soja,
i carn) no només no es van qüestionar, sinó que van rebre nous suports
institucionals que després serien ampliats per governs posteriors.
Des del final de la dictadura, l'economia paraguaiana
s'ha construït sobre un model extractivista i exportador amb baixa densitat
local d'ocupació i elevada concentració de la riquesa. Aquest model, basat en
la soja transgènica, la ramaderia industrial i la mineria, ha estat
promogut per una política de baixos impostos, incentius a la inversió
estrangera i facilitats a les grans concessions d'ús de la terra. El resultat,
una borsa d'excepcional acumulació per a una minoria i un estancament
estructural per a la majoria.
Privatitzacions, i la captura del
sector públic
Les cadenes productives del teixit social, i els
assentaments agrícoles, la despoblació rural, la degradació ambiental i la
vulnerabilitat laboral són la cara oculta d'una balança comercial
favorable. Mentre els paràmetres macroeconòmics mostren creixement i superàvit
comercial en anys recents, la pressió sobre recursos naturals i comunitats
indígenes ha augmentat, i l'estat ha prioritzat obres públiques i concessions a
grans projectes per sobre de polítiques redistributives.
Les administracions posteriors vàrem combinar una
retòrica de modernització amb polítiques pràctiques de privatització i
concessions. El model de associacions públic-privades i s'han convertit
en vehicle per transferir riscos i obtenir finançament per a grans
infraestructures, però també per obrir portes a la captació d'ingressos futurs
per empreses transnacionals.
Això ha estat especialment visible en grans obres de
carretera i concessions logístiques, que sovint deixen beneficis sostinguts per
a contractors i inversors externs mentre la factura social -despossessió,
ocupació precària, degradació ambiental- recau sobre la població local.
Una de les paradoxes del Paraguai és la seva
solidesa macroeconòmica aparent, amb creixement del PIB en diverses
etapes, combinada amb una capacitat fiscal limitada. L'estat recapta poc en
termes relatives i això condiciona la seva capacitat per finançar serveis
públics de qualitat. Això no és una fatalitat natural, és el producte d'una
política deliberada d'impostos baixos i exempcions que beneficia les rendes del
capital i les grans empreses agrícoles.
La insuficiència d'ingressos públics explica la debilitat de l'educació, la salut i la protecció social. Quan l'estat decideix augmentar la despesa en infraestructura o donar incentius a projectes privats, sovint ho fa a costa de la inversió en serveis bàsics.
La Sanitat i educació, fragilitat estructural
Els indicadors de cobertura i qualitat dels serveis
públics mostren la severitat del problema. La Salut Pública pateix
deficiències en infraestructura, personal i accés universal, la resposta a
emergències i la prevenció continuen sent limitades en moltes regions. L'educació,
per la seva banda, afronta problemes d'equipaments, formació docent i
abandonament escolar, dificultant que la majoria de la població pugui millorar
la seva posició social a través de l'aprenentatge. Aquestes debilitats no són
casuals, són conseqüència d'una opció política que ha preferit atraure
inversió privada i obres de visibilitat a canvis sistèmics que redueixin
la desigualtat i els drets socials.
En els últims anys s'ha vist una tendència preocupant.
L’aprovació de normatives i lleis que limiten l'espai d'actuació de les
organitzacions de la societat civil i incrementen el control estatal sobre la
crítica i la transparència. La normativa recent que exigeix més “mes control
sobre les ONG’s” i que pot permetre tancar entitats per
incompliments administratius és un exemple que ha alarmat organitzacions
internacionals i locals. Aquestes mesures s'insereixen en una tradició de
governabilitat autoritària encoberta per formes democràtiques, i el Partit
Colorado i les seves aliances han après a gestionar la llibertat
d'expressió, la fiscalització i la protesta per mantenir l'statu quo.
La concentració de poder ha anat donant lloc a
respostes policials i judicials que sovint prioritzen l'ordre públic per sobre
de la protecció de drets. Les denúncies de vulneracions -tant en l'àmbit de
la llibertat d'expressió com en el de la violència contra grups vulnerables,
incloses comunitats indígenes i infants- mostren que la fragilitat
institucional afecta la vida quotidiana.
Organitzacions internacionals han alertat de
retrocessos i riscos per a la defensa dels drets humans, especialment quan les
lleis es dissenyen per restringir l'activitat d'entitats que qüestionen
polítiques públiques.
L'era Santiago Peña. Tecnocràcia,
austeritat i retòrica de la modernització.
L'elecció de Santiago Peña, un economista
format entre entorns nacionals i internacionals i vinculat a l'aparell colorat
i a figures del poder empresarial, representa la consolidació d'un projecte
tecnocràtic, l’eficiència de mercat, estabilitat macroeconòmica i atracció
d'inversions. En la pràctica, això s'ha traduït en fusions administratives,
reformes tributàries orientades a la recaptació sense tocar estructures que
afavoreixen grans fortunes, i en un impuls decidit a les infraestructures. A la
vegada, l'administració ha aprovat o recolzat lleis que provoquen alarma entre
organitzacions civils per la seva potencial afectació a la transparència i a
l'espai de la societat civil.
Si bé la gestió econòmica ha obtingut, en alguns
períodes, xifres macroeconòmiques positives (creixement del PIB, millora
d'alguns indicadors fiscals), aquesta “ràpida modernització” ha
tingut poc efecte en la reducció de la desigualtat o en la millora material de
les capes populars. L'èxit s'ha mesurat en termes d'inversions i projectes
visibles, no en termes d'accés a educació, salut i habitatge dignes.
Des d'una perspectiva d'esquerra radical, el que es veu al Paraguai és un exemple clàssic d'acumulació per despossessió de les transformacions legals i econòmiques que redirigeixen recursos i terres cap a l'agronegoci i la gran inversió, mentre es construeix una façana democràtica que normalitza la seva permanència.
Una ruptura amb el model alternatives emancipadores hauria
de combinar polítiques concretes i una estratègia sociopolítica clara amb una Reforma
Fiscal Progressiva i lluita contra l'evasió per garantir ingressos públics
suficients. Amb la Nacionalització y Control Públic dels serveis
essencials estratègics per garantir l'accés universal (energia, aigua en
zones afectades per concessions), i la Protecció Efectiva de les
terres indígenes i agroecologia comunitària com a model alternatiu a
l'agroexportació industrial.
La recuperació i inversió massiva en Educació i Salut
Pública com a condició per a una ciutadania emancipadora, amb la protecció
legal i financera per a organitzacions de la societat civil amb les garanties de llibertat d'expressió i
associació, i amb auditories independents d'acords i concessionats d'inversions de participació públic i privat (PPP)
per recuperar transparència.
Aquestes propostes exigeixen lluites socials sostenides amb aliances entre moviments socials i sectors polítics democràtics, i una narrativa que posi en el centre la redistribució i la sobirania popular.
El Paraguai ha recorregut, des de Andrés Rodríguez Pedotti fins a Santiago Peña Palacios un camí marcat per la continuïtat de poders tradicionals que han sabut adaptar-se a noves formes de gestió i legitimitat.
El creixement
econòmic, quan ha existit, ha estat instrumental per a una minoria i la
majoria continua confrontant-se a un Estat feble en serveis, vulnerable en
drets i sovint còmplice en la concentració de recursos.
Des d'una perspectiva de l’esquerra, la transformació necessària passa per desmantellar les estructures d'acumulació que es sustenten en la terra i en el control polític, i reconstruir institucions i polítiques al servei d'una majoria que encara espera emancipar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada