Després del cop d’Estat de juny del 2009, que va enderrocar el president Manuel Zelaya, Hondures va entrar en un període d’inestabilitat política, repressió i consolidació d’una oligarquia militar, econòmica i religiosa que va condicionar profundament el futur democràtic del país. El cop d'Estat, avalat tàcitament pels Estats Units i per sectors de l’exèrcit, va suposar la fi d’una dècada d’intents de reformes socials i va obrir les portes a una nova etapa de control neoliberal i autoritari.
Amb Juan Orlando Hernández (2014-2022), també del Partit Nacional, Hondures es
va convertir en el que molts analistes han qualificat de “narcoestat”. Juan O. Hernández va reformar la Constitució per permetre la seva reelecció i va
manipular el sistema judicial i electoral per mantenir-se al poder. El frau
electoral de 2017 va provocar protestes massives reprimides violentament.
Mentrestant, el país va continuar sent un dels més violents del món, amb altes
taxes d’assassinats, feminicidis i migració forçada. La corrupció estructural,
el control mediàtic i la dependència econòmica dels Estats Units van consolidar
un model de govern basat en l’explotació, la impunitat i el terror.
El 2022, la victòria de Xiomara Castro, (esposa de
Manuel Zelaya) i líder del partit LIBRE (Llibertat i Refundació), significa una esperança per a amplis sectors populars i moviments socials. Es la primera
dona presidenta d’Hondures i simbolitzava el retorn del progressisme després de
dotze anys de neoliberalisme extrem. El seu discurs feminista, popular i
antioligàrquic despertà grans expectatives de recuperar la sobirania, combatre la
pobresa, depurar les institucions i restablir els drets socials. No obstant
això, el context econòmic i geopolític ha limitat ràpidament la seva capacitat
de transformació.
En matèria econòmica, el govern de Xiomara Castro ha heretat un deute públic altíssim, una economia depenent de les remeses i dels acords comercials amb els EUA, i un sistema tributari regressiu que afavoreix les "Zones especials de Desenvolupament Econòmic” (ZEDES) a grans empreses. Tot i els intents d’introduir reformes fiscals progressives i de frenar les que atorgaven sobirania a empreses estrangeres, la resistència de les elits i la pressió dels organismes internacionals han frenat els canvis estructurals. Hondures continua atrapada en un model extractivista i exportador, amb poc valor afegit i escassa sobirania productiva.
En els serveis públics, la situació segueix sent
crítica. L’educació i la sanitat, fortament deteriorades pels anys de
privatització, pateixen manca d’inversió i corrupció endèmica. Xiomara Castro
ha intentat revaloritzar el paper de l’Estat, però les expectatives socials
superen els recursos disponibles. La pandèmia de la COVID-19 va deixar un
sistema sanitari pràcticament col·lapsat, i els intents de reforma topen amb
interessos empresarials i burocràtics. En educació, el repte és monumental:
reduir l’abandonament escolar, digitalitzar les escoles rurals i dignificar el
treball docent.
En l’àmbit de les humanitats i els drets socials, el govern de Castro ha intentat una política més inclusiva. Ha impulsat mesures contra la violència de gènere, ha donat suport simbòlic a la comunitat LGTBIQ+ i ha posat l’accent en la memòria històrica del cop d’Estat. Tanmateix, les estructures conservadores del país -Església, exèrcit i oligarquia mediàtica- mantenen una forta influència. La legalització parcial de l’avortament o la defensa dels drets de les minories topen amb resistències poderoses i campanyes de desinformació.
En política exterior, Xiomara Castro ha buscat una major
autonomia respecte dels Estats Units, reforçant vincles amb Cuba, Veneçuela i
la Xina, després de trencar amb Taiwan. Aquesta obertura cap a l’Àsia ha
irritat Washington, que continua considerant Hondures part del seu espai
d’influència directa a Centreamèrica. Tot i els gestos de sobirania, la
dependència econòmica i migratòria dels EUA limita qualsevol gir profund. Més
del 20% del PIB hondureny prové de les remeses enviades per migrants als Estats
Units, fet que manté una relació de subordinació estructural.
El balanç general del govern de Xiomara Castro és
ambigu. Tot i representar un canvi històric i un gest simbòlic de resistència,
el seu govern afronta un entramat institucional i econòmic heretat de dècades
de corrupció i neoliberalisme. Els avenços socials són reals però insuficients,
i la base popular que la va portar al poder exigeix resultats tangibles.
L’esperança de refundar Hondures com un Estat sobirà, feminista i popular
encara és viva, però s’enfronta a una dura realitat de dependència i poder oligàrquic.
En síntesi, Hondures continua sent un país dividit entre el somni de transformació social i la pressió d’un sistema neoliberal imposat des de fora i sostingut per dins. Xiomara Castro ha obert un camí, però el seu èxit dependrà de la capacitat del poble hondureny per organitzar-se, exigir justícia i mantenir viva la flama d’una veritable democràcia popular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada