La política econòmica de Donald Trump s'ha construït sobre una base d’ultranacionalisme comercial. Els aranzels imposats a Xina, Mèxic, la Unió Europea i fins i tot a aliats històrics han estat justificats com a mesures per protegir la indústria nord-americana. En realitat, aquesta política ha provocar una guerra comercial global, ha augmentar els costos per a la classe treballadora i ha intensificar la dependència del país de cadenes subministradores dominades per grans corporacions. Lluny de reforçar la sobirania econòmica, Donald Trump ha consolidar el poder del capital financer i ha traslladar el pes de la crisi als consumidors.
L’administració Donald Trump ha accelerat
un procés de desmantellament dels serveis públics i el control corporatiu
iniciat dècades abans. Ha retallar pressupostos en Sanitat, Educació, Cultura
i Investigació Científica, mentre afavoria el creixement de
contractistes privats en sectors estratègics. La visió neoliberal extrema
de Trump, embolcallada en retòrica patriòtica, va aprofundir la
dependència de la ciutadania de xarxes privades i Ha afavorit els oligopolis
que controlen la Sanitat, l’Educació i els Serveis Bàsics als EUA.
Ha augment de la desigualtat interna i precarització
laboral, tot i prometre un renaixement industrial, Trump ha augmentat la
desigualtat. La Reforma Fiscal del 2017 va ser una transferència
massiva de riquesa cap a les grans fortunes i corporacions. Al mateix
temps, es van debilitar els drets sindicals i es va fomentar un mercat laboral
basat en la temporalitat, l’autoexplotació i els salaris estancats. Aquesta
combinació va generar un país més polaritzat, amb una minoria enriquida i una
majoria cada vegada més precaritzada.
L’odi racial, el supremacisme blanc i les minories es
visible amb el trumpisme que revitalitza moviments de supremacisme blanc i ha
legitimar un discurs de violència simbòlica i material contra afroamericans,
llatins, musulmans i comunitats LGTBIQ+. Donald Trump fa fer servir
el llenguatge polític com una arma per dividir, criminalitzar i mobilitzar
sectors radicals de la dreta identitària, consolidant un clima social d’odi
estructuralment dirigit.
En la presidència de Donald Trump es demostra el poder de manipulació mediàtica i populisme digital de les xarxes socials com a instruments de propaganda directa mitjançant Twitter i altres plataformes, Trump ha crear un ecosistema desinformatiu que esta erosionan la veracitat pública i va polaritzar la societat. Les ‘fake news’ com a estratègia política esta minan les bases del debat democràtic i estan afavorin un clima de confrontació constant.
La negació del canvi climàtic i destrucció ambiental
de Donald Trump ha retirar els EUA de l’Acord de París i ha
impulsat un model extractivista agressiu, i ha permès perforacions petrolieres
en zones protegides, ha afavorir el fracking i ha desmantellat
regulacions ambientals. Aquesta política no només ha agreujar la crisi
climàtica global, sinó que ha exposar comunitats vulnerables a riscos sanitaris
i ambientals cada vegada més greus.
El paper dels EUA al genocidi de Gaza
i el subministrament d’armes i la cobertura diplomàtica.
L’administració Donald Trump ha consolidar l’aliança
amb Israel subministrant armes, suport financer i cobertura diplomàtica. El
reconeixement de Jerusalem com a capital d’Israel ha legitimat l’expansió dels
assentaments i ha intensificar les operacions militars contra Gaza, contribuint
a un procés sistemàtic de destrucció d’infraestructures civils, i amb la criminalització
del moviment pro-palestí
Donald Trump ha impulsat lleis i mesures per
perseguir activistes, acadèmics i moviments socials que defensaven els drets
del poble palestí. S’jan cancel.lat beques, projectes i programes universitaris
vinculats a Palestina, reforçant una política de silenciament i
intimidació.
Durant l’administració de Donald Trump, els EUA
ha vetat resolucions de l’ONU que condemnaven Israel. Aquesta
protecció política ha impedit investigacions sobre crims de guerra i ha permès
el bloqueig d’ajuda humanitària essencial, contribuint directament a
l’empitjorament de la situació a Gaza.
De la intromissió a l’OTAN com a
extensió del Pentàgon , ha la militarització europea
Donald Trump ha intensificat el rol dels EUA
dins l’OTAN exigint obediència política i estratègica. Tot i criticar que Europa
‘que no pagava prou’, en realitat ha exigit una major integració
militar i un augment de la dependència Donald Trump ha forçar els països
europeus a incrementar la despesa militar fins a nivells sense precedents des
del final de la Guerra Freda, i això ha orientat recursos públics cap a
la indústria d’armament i ha reduit la inversió social en Sanitat, Educació
i Serveis Públics.
Donald Trump ha reactivar un clima de confrontació global, presentant Rússia i Xina com a enemics sistèmics. La retòrica bel·licista i la militarització de fronteres ha accentuat les tensions i ha incrementar el risc d’escalada militar i com a l’Amèrica Llatina com a pati del darrere. De les amenaces a Colòmbia i Veneçuela, Donald Trump ha utilitzat ha Colòmbia com a plataforma per pressionar Veneçuela, fomentant sancions, bloquejos i operacions encobertes. La seva política ha contribuit a polaritzar la regió i a intensificar la guerra econòmica contra governs dissidents de Washington.
De les accions encobertes a Cuba i
Nicaragua.
A Cuba, Donald Trump ha revertir els avanços
diplomàtics d’Obama, reforçant el bloqueig i finançant grups opositors.
A Nicaragua, ha impulsat sancions i operacions d’intel·ligència per
desestabilitzar el govern sandinista. La lluita contra el narcotràfic, s’ha
utilitzat com a excusa per reforçar la presència militar nord-americana al Carib
i Amèrica Central. Aquesta estratègia va servir per controlar rutes
comercials, vigilar governs i assegurar la influència geopolítica dels EUA.
La política militar al Carib inclou l’enfonsament de narcolanxes i,
sovint, embarcacions pesqueres locals. Aquestes operacions, justificades
com a accions antinarcòtics, han provocat víctimes civils i han
incrementat la tensió a la regió, mostrant una lògica imperial de ‘guerra
higiènica’.
El trumpisme no és una
anomalia, sinó la culminació d’un procés de decadència imperial. La
radicalització interna, la militarització global i la crisi social indiquen un
imperi que, davant la pèrdua d’hegemonia, opta per la violència.
Malgrat l’augment del poder militar
nord-americà, arreu del món creixen moviments de resistència popular,
alternatives dels pobles i aliances que qüestionen el dominis dels EUA.
L’esgotament del model imperial nord-americà obre la possibilitat d’una nova política internacional basada en la justícia social, el respecte a la sobirania i la cooperació entre pobles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada