Ecuador. Del somni ciutadà, al retorn de l’oligarquia

 Durant les dues darreres dècades, l’Equador ha estat escenari d’un intens vaivé polític i econòmic que ha transitat des de la il·lusió transformadora del correisme fins al desengany social i la reaparició de l’oligarquia tradicional sota nous rostres.

Des de la presa de possessió de Rafael Correa Delgado el 2007, passant per la ruptura interna del moviment Alianza PAIS amb Lenín Moreno, fins a l’actual presidència de Daniel Noboa Azín, el país ha experimentat una successió de girs que han redefinit el seu projecte de nació i la seva orientació econòmica i humanista.

Rafael Correa

Rafael Correa Delgado, economista format a Bèlgica i als Estats Units, va arribar a la presidència amb el suport del moviment Alianza PAIS i el recolzament del Partido Socialista-Frente Amplio. La seva proposta, anomenada “Revolució Ciutadana”, pretenia superar dècades de neoliberalisme, dependència externa i desigualtat. Correa va articular un discurs antiimperialista, sobiranista i profundament social, centrant-se en la redistribució de la riquesa, la inversió pública i la recuperació del paper de l’Estat com a motor del desenvolupament.

Durant els primers anys del mandat de Correa (2007-2013), l’Equador va viure una expansió econòmica significativa, gràcies a l’augment del preu del petroli i a una política fiscal expansiva. Es van construir carreteres, hospitals, escoles i universitats. Les inversions en salut i educació van duplicar-se, i la pobresa es va reduir substancialment. Correa va renegociar el deute extern i va expulsar empreses petrolieres que considerava abusives, consolidant una imatge de lideratge sobirà. Amb el suport de l’Assemblea Constituent de Montecristi, va aprovar la Constitució de 2008, una de les més avançades del continent en matèria de drets socials i ambientals. S’hi reconeixia la “Naturalesa” com a subjecte de drets, i es consagrava el concepte de “Bon Viure” com a principi rector de l’Estat.

Tanmateix, el projecte va anar patint un tancament institucional progressiu. L’estil personalista de Correa, la seva confrontació amb els mitjans privats i alguns sectors socials, així com les denúncies d’autoritarisme, van erosionar el suport inicial. La centralització del poder i la persecució judicial d’oponents van marcar la segona meitat del seu mandat. El conflicte amb els moviments indígenes, que inicialment havien estat aliats, es va intensificar per disputes sobre l’explotació minera i petroliera en territoris ancestrals. El somni ciutadà començava a mostrar les seves contradiccions internes: un projecte progressista amb tendències centralistes i dependència de les rendes extractives.

Lenin Boltaire Moreno Garcés.

El 2017, Correa va deixar el poder després de deu anys de govern, designant com a successor a Lenín Moreno Garcés, antic vicepresident i figura aparentment fidel al projecte. No obstant això, un cop al càrrec, Moreno va girar de manera radical cap a polítiques neoliberals, trencant amb el correisme i amb Alianza PAIS. El nou president va pactar amb les elits empresarials i va buscar l’aval del Fons Monetari Internacional (FMI), aplicant ajustos fiscals i retallades en la despesa pública. La traïció al projecte original va ser percebuda com un cop de puny a la base popular i va provocar una profunda fractura en l’esquerra equatoriana.

Els anys de Moreno (2017-2021) van estar marcats per una creixent conflictivitat social i una pèrdua d’hegemonia de l’Estat. Les protestes massives de 2019 contra la supressió dels subsidis als combustibles van paralitzar el país i van deixar desenes de morts i centenars de ferits. La repressió policial i l’acostament a Washington van tancar simbòlicament l’etapa del “socialisme del segle XXI” a l’Equador. Moreno va impulsar una ofensiva judicial contra els antics col·laboradors de Correa, inclòs ell mateix, que va acabar exiliat a Bèlgica. Aquella ofensiva va consolidar un escenari de persecució política —el “lawfare”— que ha marcat bona part de la política equatoriana recent.

Amb la sortida de Moreno, el poder va passar el 2021 a Guillermo Lasso Mendoza, banquer i representant del capital financer, líder del moviment Creando Oportunidades (CREO). Lasso va ser la clara expressió del retorn de l’oligarquia tradicional, que durant dècades havia dominat el país abans del correisme. El seu govern va aplicar receptes ortodoxes: reducció d’impostos al capital, obertura al comerç exterior i privatització de serveis. L’economia, ja debilitada per la pandèmia de la COVID-19, va veure créixer la desigualtat i la precarització. Els serveis públics es van deteriorar i la inseguretat va augmentar fins a nivells inèdits. Lasso, assetjat per escàndols de corrupció i per la incapacitat de controlar la violència vinculada al narcotràfic, va dissoldre l’Assemblea Nacional el 2023 mitjançant el mecanisme constitucional conegut com “mort creuada”.

El President Daniel Noboa, el dia de la presa de possessió.

A les eleccions anticipades, en les quals va emergir Daniel Noboa Azín, jove empresari de 35 anys, fill del magnat bananer Álvaro Noboa, que havia estat candidat presidencial en diverses ocasions. Daniel Noboa va arribar al poder el 2023 amb el suport de la coalició Acción Democrática Nacional, presentant-se com una alternativa “moderna”, “tecnocràtica” i “postideològica”. No obstant això, darrere del seu discurs pragmàtic i centrat en la seguretat, s’amaga la restauració del poder econòmic i familiar que històricament ha governat el país. Les seves polítiques, tot i el llenguatge jove i empresarial, s’han alineat amb els interessos del gran capital i les recomanacions del FMI.

En l’àmbit social, Noboa ha impulsat programes d’assistència focalitzada i projectes d’inversió privada, però sense modificar l’estructura de desigualtat. La inseguretat, alimentada pel narcotràfic i la corrupció policial, ha convertit l’Equador en un dels països més violents de Sud-amèrica. Les presons s’han convertit en escenaris de massacres recurrents, i el govern ha optat per la militarització com a única resposta. El discurs de l’ordre i la seguretat, que recorda a altres governs conservadors de la regió, ha substituït la retòrica del “Bon Viure” per la del control i la inversió estrangera.

Econòmicament, el país es troba en una situació fràgil. Tot i alguns avenços en la digitalització i la diversificació productiva, la dependència de les exportacions de petroli, bananes i flors continua sent estructural. El deute públic ha augmentat, i la desigualtat territorial s’ha accentuat. El model econòmic s’ha reorientat cap a l’atracció de capitals privats i concessions, amb un Estat cada vegada més feble i una societat civil fragmentada.

El llegat de Rafael Correa, malgrat les seves contradiccions, continua sent un referent per a amplis sectors populars. La seva aposta per la sobirania, la dignitat nacional i la inversió social contrasta amb la deriva neoliberal dels seus successors. L’esquerra equatoriana, dividida entre correistes, indigenistes i moviments socials autònoms, intenta reconstruir un projecte comú enmig d’un panorama advers. La figura de Correa segueix present en la memòria col·lectiva, especialment entre les classes populars que van viure una època de prosperitat i reconeixement.

En canvi, Noboa representa la tornada del poder dinàstic i empresarial, que utilitza un discurs modernitzador per reimposar les lògiques del mercat. L’Equador actual és un país amb un Estat afeblit, amb institucions capturades pels interessos privats i amb una societat desencantada. El somni de la Revolució Ciutadana ha estat substituït per la promesa d’eficiència i estabilitat, però sense justícia social ni participació democràtica.

L’Equador de 2025 és el reflex d’un cicle que s’ha tancat sobre si mateix, des del despertar popular al retorn de l’oligarquia. Rafael Correa va obrir una finestra d’esperança per a un país sotmès durant dècades al deute i a la submissió externa de Lenín Moreno que va desmantellar aquell projecte mentre que Guillermo Lasso va restablir el poder dels bancs. Daniel Noboa ha consolidat un neoliberalisme maquillat de modernitat. La història recent de l’Equador ens parla de la fragilitat dels processos emancipadors quan no aconsegueixen transformar estructuralment les relacions de poder.

Malgrat tot, els valors del “Bon Viure”, de la dignitat i de la sobirania popular continuen presents en el poble equatorià, en els moviments indígenes, en els barris populars i en la memòria de qui encara creu que un altre país és possible.