El Sahel i la influència externa.

El Sahel  avui és un espai convuls,  es tracta d’una regió marcada per la crisi sistèmica -guerra, pobresa, canvi climàtic, migracions i estructures estatals febles- i, alhora, es un escenari de competència geopolítica entre potències externes. El que passa al Sahel no és només un assumpte intern, és també un reflex del nou joc gran i global, amb Rússia, la Xina, països del Magrib i d'altres actors que aprofiten el buit deixat per l’hemipresència occidental tradicional.

Mercenaris russos del grup "Africa Corps"

Històricament, França va ser un actor clau al Sahel i ha mantingut presència militar, polítiques de seguretat i una influència neocolonial de llarg abast, però aquesta hegemonia s’ha erosionat de manera ràpida en els últims anys. Les juntes militars a Niger, Mali i Burkina Faso han trigat poc a expulsar les forces franceses i a trencar molts acords de seguretat. Aquest gir no només és un rebuig simbòlic a l’antic poder colonitzador, sinó també una reivindicació de “sobirania nacional” dels règims militars, i al mateix temps, la Unió Europea es retira, i la missió de construcció de capacitat de seguretat de la UE a Níger amb la Missió de Capacitació de la Unió Europea al Níger (EUCAP) ha finalitzat recentment.

Rússia ha aprofitat de manera molt intel·ligent el rebuig al model occidental. Ha ofert suport militar (incloent-hi l’ús de grups mercenaris com Africa Corpus -Afrikansky Korpus- abans Wagner) a règims militaritzats com els de Mali, Burkina Faso i Níger. A més, Rússia no només intervé a través de la força, sinó també en la vigilància i el control alguns països sahel·lians i han signat acords amb Rússia per a satèl·lits de telecomunicació i de vigilància i amb aquesta orientació russa és part d’una estratègia geopolítica més ampla per recuperar influència a l’Àfrica, contrarestar l’Occident i posicionar-se com actor clau en regions estratègiques. Tanmateix, aquesta aliança no està exempta de tensions i dependre de mercenaris russos pot afeblir la sobirania real dels governs sahel·lians, convertint-los en peons d’una política exterior russa destinada a projectar poder i obtenir accés a recursos naturals.

La Xina i la diplomàcia econòmica, les infraestructures i el deute.

Mentrestant, la Xina juga un paper molt diferent, menys militar i més econòmic, el seu enfocament al Sahel es basa en la inversió massiva en infraestructures com  projectes d’energia, transport i mineria, però aquest model portador de “no-interferència” té la seva cara fosca, hi ha preocupacions creixents sobre la dependència financera i els deutes que els països sahel·lians contrauran amb projectes xinesos, la qual cosa podria comprometre la seva sobirania econòmica.

No només les potències globals juguen un paper al Sahel , les relacions amb el Magrib (Algèria, el Marroc, altres) s’han tornat més rellevants. Segons un Informe Grupo ISS, la frontera entre el Magrib i el Sahel és cada cop més porosa, i països com el Marroc aprofiten per projectar influència a través de l’educació, institucions religioses i infraestructures, i d’altra banda, Algèria, que tradicionalment ha mediat en conflictes sahel·lians, està veient el seu pes reduït. La seva postura no intervencionista és ara qüestionada en comparació amb països que actuen de manera més agressiva geopolíticament.

Amb el  “nou repartiment” geopolític al Sahel, tot i no ser simple, té riscos profunds com la instrumentalització de les crisis. Els règims militars utilitzen l’argument de la seguretat per captar aliats externs, però aquests aliats podrien no estar motivats per la pau o l’estabilitat, sinó per la influència i l’accés a recursos, i dependre de mercenaris russos o de projectes xinesos pot crear formes modernes de subordinació. L’aliança amb Rússia pot ser un element de reforç repressor intern, més que de construcció estatal democràtica, i la inversió xinesa pot anar acompanyada de càrregues de deute difícil de sostenir.

La fragilitat de la unió sahel·liana, i encara que s’ha creat la Aliança dels Estats del Sahel (AES) entre Níger, Mali i Burkina Faso com a resposta a la influència occidental, aquesta aliança no garanteix necessàriament una governança efectiva ni una cohesió social. Les tensions internes, les divisions ètniques i la manca de capacitat institucional poden fer que aquesta aliança sigui fràgil mentre que els esforços geopolítics solen centrar-se en la seguretat (terrorisme, insurgència), però deixen en rere el desenvolupament estructural com la pobresa, desigualtats, canvi climàtic.

 Una mirada crítica del “nou repartiment” global

El Sahel avui es converteix en un escenari reflectidor del que és el món multipolar i no és només Europa o els Estats Units que projecten poder, sinó també Rússia, la Xina i actors regionals. Però això no ha de ser vist com un simple guany per la regió. Pot ser un canvi de jugadors, però no necessàriament un canvi de lògica sistèmica.

Els països sahel·lians, en la seva recerca d’autonomia, podrien estar impulsant nous pactes que semblen de sobirania, però que en realitat reprodueixen formes modernes de subordinació. Mercenaris amb interessos econòmics, inversors que imposen deutes i estructures externes de decisió.

Des d’una mirada transformadora, caldria exigència d’un canvi radical que no passi només per tornar-se aliat amb altres potències, sinó que serveixi per Reforçar la Sobirania Democràtica i que les aliances amb Rússia o la Xina no es converteixin en colls d’ampolla autoritaris i cal control democràtic, transparència i rendició de comptes, que en lloc de prioritzar només la seguretat, cal desplegar un pla seriós de desenvolupament (Infraestructures, Educació, Salut, Agricultura) que no depengui exclusivament dels préstecs externs. L’Aliança dels Estats del Sahel ha de ser més que un pacte militar, ha de tenir mecanismes de governança, resolució de conflictes i implicació ciutadana, i no criticar només la influència occidental, sinó també la interdependència amb Rússia o la Xina quan es tradueix en explotació o deute desproporcionat.

Amb aquest escrit  analitzo críticament la situació actual del Sahel i el paper d’actors externs com França, Rússia, la Xina, els Estats Units i els països del Magrib.

El Sahel no només és objecte d'interès global. El Marroc avança influència religiosa, educativa i econòmica. Algèria, tradicionalment un actor de pes, ha vist minvada la seva capacitat d'incidència, tot i mantenir rols diplomàtics clau, però els riscos estructurals son molt perillosos. La Militarització sense democràcia, la dependència d'actors externs, la vulnerabilitat climàtica i pobresa extrema, els desplaçaments massius i crisi humanitària, i la creixement d'insurgències jihadistes i comunitàries.

El Sahel necessita un model de sobirania que no es basi en substituir França per Rússia o la Xina, sinó en estructures democràtiques, desenvolupament endogen i cooperació regional. Cal un reforç de les institucions civils, desenvolupar alternatives econòmiques locals, impulsar una gran integració regional i no només militar, i garantir transparència total en el acords amb potències externes.