Un quart del segle, del 2000 al 2025 i que no s'havia de repetir les ombres del passat. Imperis i pobles sotmesos a la lluita per la memòria de la humanitat.

Quan el món var entrar al segle XXI, amb les restes encara calentes del segle XX -genocidis, guerres fredes, dictadures, imperis colonials i desigualtats massives- molts varem creure que la globalització i els drets humans serien la brúixola d’una nova etapa., però entre 2000 i 2025, la política mundial ha estat marcada per una deriva massiva de la democràcia cap a la vigilància, de l’esquerra institucional, cap a un centre buit, i d’aquest centre cap a una extrema dreta agressiva, identitària i autoritària. Es el període en què les grans potències -EUA, Xina, Rússia, UE i les potències regionals- han reorganitzat el món a través de guerres, sancions, ingerències i pactes opacs, i és també el temps en què els pobles oprimits han reclamat memòria, veritat i justícia.

Espanya amb les fosses de la Guerra Civil. Colòmbia amb els falsos positius. Llatinoamèrica amb els seus desapareguts de dictadures i paramilitars. Àfrica amb guerres invisibilitzades, i Palestina, Síria, el Sàhara Occidental i el Sahel amb genocidis i neteges ètniques normalitzades, i aquest relat fet des de la perspectiva de l’esquerra, que no és neutral, perquè no hi ha neutralitat davant la barbàrie.

El nou segle que havia d’esser la reconfiguració dels imperis. Dels EUA de la hiperpotència a la guerra perpètua.

Els Estats Units van iniciar el segle amb una promesa falsa, la d’un imperi “liberal”. Però el 11-S va ser l’excusa perfecta per instaurar una nova era de vigilància, militarisme i destrucció massiva, i d’allà en surten La guerra infinita a l’Afganistan (2001-2021). Vint anys per acabar amb un país devastat i amb els talibans més forts que mai. La invasió de l’Iraq (2003). Més d’un milió de morts i l’inici del caos que alimentaria Estat Islàmic, i centenars de bases militars al món i la doctrina del “dret a intervenir”  de George H. W. Bush, i mantinguda per Bill Clinton, Barack Obama i actualment amb Donald Trump

La política exterior nord-americana durant tot aquest període ha estat marcada per el control del petroli, el combat contra qualsevol govern d’esquerres a Llatinoamèrica,  i el suport incondicional a Israel, malgrat els crims de guerra i el genocidi a Gaza.

L’ascens de la Xina ha creat un nou model. La dictadura de partit únic combinada amb capitalisme globalitzat. El gegant asiàtic ha convertit mig món en deutor a través de la Nova Ruta de la Seda, ha penetrat econòmicament a Àfrica i Llatinoamèrica i ha creat un sistema de vigilància tecnològica que moltes altres potències han imitat i no ofereix llibertat, però sí infraestructures, crèdits i estabilitat a dictadors i governs febles.

L’actual Rússia de Putin ha reconstruït una Rússia que no és socialista ni democràtica, és oligàrquica, nacionalista i autoritària. Rússia ha intervingut a, Geòrgia (2008), Ucraïna (2014-2022), i Síria (des del 2015). La seva intervenció a Síria va salvar Al-Assad però va contribuir a un crim de guerra de dimensions massives, amb armes químiques, bombardejos selectius i destrucció total de ciutats com Alepo.

La Unió Europea, entre la impotència i la subordinació

La Unió Europea ha estat incapaç de construir un projecte social. Ha estat neoliberal, subordinada a l’OTAN i mancada de lideratge. Les crisis econòmiques, els fluxos de refugiats i el creixement de l’extrema dreta han deixat l’Europa social en ruïnes.

La deriva política del neoliberalisme a l’esfondrament de l’esquerra institucional,  que des de 2000 fins al 2025, l’esquerra tradicional ha renunciat a la nacionalització de sectors estratègics, la lluita contra el capital financer, i la defensa radical dels drets socials, ha estat una esquerra de gestió, no de transformació.

Als EUA amb Donald Trump, al Brasil amb Jair Bolsonaro, a l’Índia amb Narendra D. Modi, a Hongria amb Viktor Orbán, a França amb Marion Anne Perrine Le Pen, a Itàlia amb Giorgia Meloni, atenen  un model basat en la identitat nacionalista, l’autoritarisme polític, el supremacisme racial o religiós, la criminalització de la immigració, el negacionisme climàtic, i els atacs als drets LGTBI+ i de les dones. Aquest model no és una excepció, és l’evolució lògica del capitalisme en crisi.

I els  Genocidis contemporanis entre els anys 2000 a 2025.

El mes recent el genocidi televisat de Gaza. La destrucció de Gaza després del 2023 ha superat tots els límits. Ha estat un genocidi amb hospitals bombardejats, nens morts per milers, població civil executada, fam utilitzada com a arma, i suport explícit dels EUA i silenci europeu, i la ONU, impotent, ha estat reduïda a un espectador incapaç de protegir la humanitat.

La guerra a Síria, la més brutal del segle XXI. Des de 2011, Síria ha sofert massacres d’Al-Assad, bombardejos russos, tortures massives, desaparicions, i el jihadisme finançat per potències regionals. Síria es un país destruït amb milions de refugiats mentre el món mirava cap a una altra banda, i altres genocidis invisibles con Myanmar i el poble rohingya, perseguit i expulsat. Etiòpia (Tigray) amb crims de guerra massius. El Sahel, amb milícies, Estats fallits i guerres pel control de l’urani i l’or, i el El Congo, on el coltan per als mòbils s’extreu amb sang i esclavatge.

La memòria i la lluita per la veritat.

A Espanya, fosses comunes i un estat que arriba tard. Entre 2000 i 2025, la lluita per la Memòria Democràtica a Espanya ha estat un procés lent i sovint bloquejat per la dreta i l’extrema dreta. Encara avui hi ha més de 114.000 desapareguts de la Guerra Civil i el franquisme, amb centenars de fosses i cunetes plenes, i amb famílies que continuen buscant. L’Estat ha actuat tard i tímidament, però la societat civil ha fet la feina que els governs no volien fer.

A Colòmbia, els falsos positius en els  governs de Álvaro Uribe Vélez entre el  2002-2010 van institucionalitzar un crim d’Estat amb militars assassinant civils pobres i presentant-los com a guerrillers morts en combat, per obtenir recompenses. Les xifres superen els 6.400 execucions que son els casos reconeguts, encara que la xifra real pot ser molt més alta. És un dels crims socials més greus de l’Amèrica Llatina contemporània, i encara avui només parcialment jutjat.

Des de Mèxic fins al Salvador, des de Ruanda fins al Sudan, el continent africà i llatinoamericà han acumulat desaparicions forçades, paramilitarisme, dictadures recolzades per EUA o ex-potències europees, i guerres civils alimentades per l’explotació de recursos. La memòria és sempre un acte revolucionari.

El primer quart del segle XXI ha estat marcat per la lluita entre imperis, el retorn de l’autoritarisme, la banalització del genocidi, la fragilitat de la democràcia, la incapacitat de la ONU, i la batalla per la memòria històrica, però també hi ha hagut resistències com els moviments feministes globals, les lluites indígenes, les revoltes socials a Xile, Colòmbia, França, Sudan, Hong Kong, els joves mobilitzats pel clima, i els pobles que no renuncien a la justícia.

A finals d’aquest 2025, la humanitat es troba davant d’un dilema, o la continuïtat del sistema basat en l’explotació, la guerra, o la construcció d’un món realment lliure, igualitari i solidari.

El futur encara no està escrit i  els pobles encara podem canviar-la.