Avui, amb una mirada crítica a la deriva política, econòmica i social del règim d’Ortega-Murillo a Nicaragua ha estat, des de finals del segle XX, un símbol viu de les esperances i contradiccions de l’Amèrica Llatina. Poques revolucions van generar tanta simpatia internacional com la Revolució Sandinista de 1979, que va enderrocar la dictadura de la família Somoza després de dècades de corrupció i repressió. Però pocs processos també van patir una deriva tan dolorosa. D’aquell projecte emancipador, popular i socialista en queda avui un Estat controlat per una cúpula familiar, autoritària i capitalista, que reprimeix el dissens, manipula la religió i ha convertit la memòria revolucionària en propaganda buida.
Daniel Ortega, antic comandant revolucionari
i actual president, encarna millor que ningú aquesta tragèdia, la d’un líder
que va passar de l’alliberament al control, de la fraternitat al culte
personalista.
El primer sandinisme. D’una revolució,
utopia i guerra.
Els primers anys de la Revolució Sandinista van
despertar una esperança immensa. El Front Sandinista de Alliberament Nacional
(FSLN) va impulsar una de les campanyes d’alfabetització més exitoses del món,
va repartir terres a camperols i va promoure l’accés a la salut i l’educació.
Nicaragua semblava, als ulls de l’Amèrica Llatina, un laboratori d’igualtat i
sobirania.
Però la resposta dels Estats Units va ser immediata i brutal. El finançament de la “Contra”, els sabotatges i el bloqueig econòmic van enfonsar la jove revolució en una guerra devastadora. El somni socialista va començar a desfigurar-se sota el pes de la guerra i de la burocratització. L’Estat revolucionari va tendir a militaritzar-se, a tancar files, i Ortega aleshores coordinador de la Junta i posteriorment president va consolidar el seu poder intern dins del FSLN. Malgrat tot, aquell sandinisme primerenc mantenia una dimensió ètica i col·lectiva. El govern compartia la seva autoritat amb sindicats, moviments socials i comunitats de base. Hi havia errors, però també ideals.
Quan Daniel Ortega va tornar al poder el 2007, després de disset anys d’oposició, molts van creure que el vell comandant havia après les lliçons del passat. Va prometre reconciliació, pau i progrés social. Però aviat va quedar clar que el nou sandinisme ja no era socialista, era una màquina electoral i econòmica al servei d’una elit dirigent. Ortega va construir un règim híbrid, barreja de populisme i neoliberalisme. D’una banda, va mantenir polítiques socials bàsiques com programes d’habitatge, alimentació o electrificació finançades en gran part pels acords petroliers amb Veneçuela. De l’altra, va pactar amb els grans empresaris, va mantenir obertes les zones franques i va assegurar la llibertat del capital estranger. Amb aquesta combinació, aparentment estable, va erosionar tota forma d’oposició. El sindicalisme independent va ser neutralitzat, i la direcció sandinista es va transformar en una oligarquia política i familiar. Rosario Murillo, esposa d’Ortega, va passar de ser portaveu del govern a vicepresidenta omnipresent, i avui és qui gestiona gran part del poder simbòlic i comunicatiu.
Concentració de poder i deriva
autoritària.
El control absolut d’Ortega sobre les institucions és una de les claus del règim actual. El Consell Suprem Electoral, la Cort Suprema i l’Assemblea Nacional estan dominats pel sandinisme oficial. Les reformes constitucionals de 2014 van eliminar el límit de mandats, legalitzant la perpetuació en el poder.
Des de 2018, Nicaragua viu sota un estat policial de
facto. Les manifestacions són prohibides, centenars d’opositors han estat
empresonats i desenes de milers de persones han marxat a l’exili. Periodistes,
estudiants, líders camperols i religiosos crítics han estat perseguits o
forçats a fugir.
L’Estat ha tancat més de 3.000 ONG i mitjans independents, incloent institucions d’església i universitats. El control de la informació és total, només es permet la difusió de mitjans oficialistes, i les xarxes socials són vigilades. Ortega justifica la repressió amb un discurs antiimperialista i conspiratiu, presentant-se com a víctima dels Estats Units. Però aquest relat ja no convenç ni dins ni fora del país. L'antic revolucionari s’ha convertit en el mateix tipus de dictador que va combatre.
Economia i contradiccions del model
“sandino-neoliberal”, i la religió amb control social i repressió cultural.
Malgrat la retòrica socialista, el model econòmic nicaragüenc és avui essencialment neoliberal. El règim d’Ortega ha prioritzat l’estabilitat macroeconòmica i el control del dèficit, mantenint impostos baixos per al gran capital i incentius a les zones franques exportadores. Els beneficis dels programes socials inicials -com el “Plan Hambre Cero” o el “Usura Cero”- s’han anat esvaint amb la crisi de Veneçuela, el descens de l’ajuda exterior i la corrupció interna. La pobresa extrema ha augmentat, el salari mínim és un dels més baixos de la regió i la dependència de les remeses familiars és creixent.
A nivell internacional, Ortega ha buscat aliances amb Rússia i la Xina per contrarestar l’aïllament diplomàtic, però aquestes relacions responen més a interessos estratègics que a una veritable cooperació solidària. Un dels aspectes més polèmics del règim és la seva instrumentalització de la religió. Rosario Murillo ha convertit el discurs governamental en una mescla de misticisme catòlic i llenguatge revolucionari. Les festes, els rituals i fins i tot la iconografia religiosa s’utilitzen per legitimar el poder.
El control sobre les dones i els moviments feministes
és especialment dur. Nicaragua, que va tenir un fort moviment de dones dins del
sandinisme, avui és un dels països més restrictius en drets sexuals i
reproductius. L’avortament està prohibit en totes les circumstàncies, fins i
tot per perill de vida.
La premsa crítica i la cultura independent també són
reprimides. Es persegueix la música contestatària, s’exilien poetes i artistes,
i el pensament crític és qualificat de “traïdor”. Aquesta dimensió moralista i
religiosa del poder fa d’Ortega-Murillo un règim quasi teocràtic, on el carisma
familiar substitueix la legitimitat democràtica.
Moviments socials i resistència
popular
Tot i la repressió, la resistència civil continua. Milers
de joves, camperols, estudiants i dones surten als carrers per exigir
democràcia i justícia social. La resposta del règim es brutal, però les
protestes han trencat el silenci i poden erosionar definitivament el mite
d’Ortega.
Actualment, part de l’oposició viu a l’exili (Costa Rica, Espanya, Mèxic), mentre dins del país sorgeixen xarxes de solidaritat clandestines. Les universitats tancades han donat lloc a iniciatives educatives digitals. Les comunitats indígenes i camperoles continuen defensant les seves terres davant megaprojectes imposats. Encara que la repressió sembli haver imposat la calma, l’esperit popular no ha mort. Nicaragua segueix essent un país amb memòria rebel i consciència social.
La Nicaragua d’Ortega ja no és referent progressista. Les seves relacions amb Cuba o Veneçuela són més simbòliques que reals, i la seva retòrica antiimperialista contrasta amb la seva obertura a capitals xinesos, russos o empresaris locals, i a nivell llatinoamericà, molts governs d’esquerres han optat per distanciar-se’n, reconeixent el caràcter repressiu del règim. L’antiga bandera del sandinisme -independència, justícia, dignitat- ha estat usurpada per un poder personalista que utilitza la memòria revolucionària per encobrir privilegis i corrupció.
El drama de Nicaragua és el de moltes revolucions
trencades. La traïció d’uns ideals nobles en nom de la seguretat i del poder.
Daniel Ortega, que va encarnar l’esperança del poble, ha acabat reproduint
l’autoritarisme que va combatre. Però el poble nicaragüenc conserva viva la
memòria del sandinisme popular, aquell que parlava de dignitat, solidaritat i
justícia per als pobres.
Potser el futur de Nicaragua no vindrà dels vells partits ni dels “caudillos”, sinó d’una nova generació que no vulgui ni dictadures ni imperis, sinó una veritable república de justícia social i llibertat, com deia el General Sandino.
“No vendré la meva pàtria ni per or ni per promeses i moriré abans que trair-la.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada