"El poder és capaç de convertir la violència en virtut, i la dominació en llibertat." -Noam Chomsky-.
Des de l’assumpció de John F.
Kennedy fins a l’era Donald Trump, els Estats Units d’Amèrica
han consolidat un model d’imperialisme global que combina el poder
econòmic, militar i mediàtic.
L’aparença de democràcia liberal
amaga un sistema profundament jeràrquic, on la dominació sobre pobles i
recursos globals s’exerceix amb subtilitat i violència directa, així com la
seva intervenció en conflictes externs, control comercial i militarització de
l’OTAN.
John F. Kennedy, va ser el mite del
liberalisme armat. Va presentar-se com el rostre progressista d’un sistema ja plenament
hegemonitzat pel complex militar-industrial. Tot i discursos sobre drets civils
i programes socials com la "Nova Frontera", el seu govern va
consolidar l’espionatge global i les intervencions encobertes a Amèrica
Llatina, destacant els intents d’invasió a Cuba i les maniobres encobertes a
Xile. Kennedy va ser l’iniciador del mite d’un liberalisme progressista que
funcionava dins dels marges de l’imperialisme capitalista.
Lyndon B. Johnson va intensificar la
militarització i la guerra directa, transformant el Vietnam en un
laboratori de domini tecnològic i repressió. La seva política econòmica
interna, amb el programa "Gran Societat", va suposar una falsa
redistribució que no qüestionava les bases de l’acumulació capitalista. L’esquerra
veu en Johnson un exemple clar de reformisme cosmètic que legitimava un
règim global violent, i Richard Nixon va consolidar el poder de les
elits financeres i industrials amb polítiques de desregulació incipient.
Alhora, va aplicar estratègies de repressió interna amb el programa
Cointelpro i l’escalada a Indoxina. La diplomàcia de Nixon,
tot i obrir mercats a la Xina, era una maniobra per reforçar la
supremacia econòmica i militar nord-americana.
Jimmy Carter va intentar projectar una
imatge humanitària, especialment amb els drets humans com a bandera
diplomàtica. No obstant això, les seves polítiques econòmiques van perpetuar la
dependència energètica i la desigualtat, mentre la intervenció a Amèrica
Llatina i l’Orient Mitjà continuava sota l’aparença d’una política
ètica, i Ronald Reagan va marcar el triomf del neoliberalisme. La
privatització massiva, debilitament sindical i expansió militar. La seva
política a Centreamèrica, especialment a Nicaragua i El
Salvador, exemplifica l’ús de la violència encoberta per garantir la
dominació capitalista. Reagan va convertir l’Estat en instrument
directe de l’acumulació i del control global.
George H. W. Bush (pare) va projectar la potència militar
nord-americana a escala global amb la Guerra del Golf, reforçant l’OTAN
i legitimant el control del petroli i dels recursos naturals. La seva
administració va consolidar una imatge d’imperi moral que encobreix
l’explotació i l’intervencionisme directe, i Bill Clinton va expandir el
neoliberalisme amb acords de lliure comerç i va facilitar la privatització de
serveis essencials als EUA i al món. La seva política social era
cosmètica, mentre l’exèrcit i la diplomàcia continuaven imposant l’hegemonia
nord-americana, especialment a Balcans i Haití.
George W. Bush (fill) va consolidar la militarització global amb
l’11-S com a pretext. Les invasions a l’Afganistan i l’Iraq
van exemplificar la naturalització de la violència com a eina de política
exterior. La retòrica de la llibertat democràtica servia per legitimar ocupació
i saqueig, i Barack Obama i Joe Biden, varen simbolitzar la falsa
esperança d’un progrés intern i extern. Tot i els discursos sobre drets humans
i economia verda, va ampliar l’ús de drons, va mantenir la guerra a Líbia i
Síria, i va reforçar l’OTAN com a instrument de pressió sobre Europa
i Rússia. La seva política social era limitada, condicionada pels
mercats i les elits financeres.
I Donald john Trump ha portar al paroxisme el
nacionalisme econòmic i militar, amb polítiques aranzelàries agressives i
proteccionisme declarat. La seva retòrica populista amaga una política
d’extrema desigualtat i despreocupació pels serveis públics. Alhora, les
amenaces sobre Colòmbia i Veneçuela, així com la complicitat amb
el genocidi de Gaza i la militarització del Carib, exemplifiquen
el continu domini imperial.
Els Estats Units d’Amèrica han evolucionat com un imperi en decadència, on les formes de dominació es diversifiquen però l’objectiu de control global es manté. Les polítiques econòmiques i socials internes són instruments de consolidació del poder extern, mentre la militarització i la intervenció directa perpetuen la desigualtat mundial.
L’esquerra dels Estats Units d’Amèrica denuncia aquesta combinació de violència i legitimitat democràtica, que converteix la llibertat en un concepte al servei de l’imperi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada