Trinitat, Guaiana i Surinam, els tres miralls del neocolonialisme al Carib, entre el petroli, la submissió i la resistència.

El sud del Carib, sovint oblidat per les narratives globals, és una regió on la història del colonialisme no ha acabat mai de desaparèixer. Entre l’Atlàntic i l’Amazònia, Trinitat i Tobago, la Guaiana Francesa i Surinam comparteixen una mateixa condemna, la dependència estructural d’un sistema mundial que els ha convertit en perifèries permanents. Els imperis europeus -britànic, francès i neerlandès- van imposar-hi economies de plantació, esclavitud, monocultius i jerarquies racials. Després, l’imperialisme contemporani hi va deixar el seu segell amb la  dependència del petroli, de la bauxita, de les subvencions o de les bases militars.

Avui, en ple segle XXI, aquests tres territoris mantenen formes diverses d’esclavatge modern. En alguns casos sota disfressa d’independència, en d’altres, sota la tutela directa de la metròpoli. En tots tres, però, la lògica del capital i del comerç global continua dictant la política, la cultura i fins i tot les expectatives de futur de la seva població.

Trinitat i Tobago. Petroli, desigualtat i democràcia de façana.

Trinitat i Tobago és l’exemple més clar de com el petroli pot convertir-se en instrument de submissió. La seva economia, altament dependent dels hidrocarburs i de la indústria petroquímica, ha servit durant dècades als interessos de les multinacionals nord-americanes i britàniques, que controlen els preus, les tecnologies i els circuits d’exportació. La suposada prosperitat de l’illa és, en realitat, una façana que amaga una profunda fractura social.

Els barris obrers de Port of Spain viuen en una precarietat que contrasta amb les zones riques dels expatriats. El govern, tot i la seva aparença democràtica, actua sota la lògica d’un estat clientelista, on el petroli finança les fidelitats polítiques i silencia la dissidència social. Les polítiques públiques, limitades i paternalistes, serveixen més per contenir el malestar que per transformar-lo.

La cultura trinitària, vibrant i mestissa, sobreviu com a espai de resistència simbòlica. El calypso, el steelpan i el carnaval expressen la memòria dels esclaus i la ràbia dels pobres. Però fins i tot la cultura s’ha convertit en producte turístic. La llibertat s’ha convertit en un espectacle, i el país, en una maqueta tropical per al capitalisme global.

La classe obrera i els sectors populars -descendents d’africans i indis portats com a mà d’obra forçada- continuen lluitant per un salari digne i per serveis bàsics. El petroli, que havia de ser el motor de la sobirania, és avui la cadena que els manté ancorats a la dependència dels Estats Units i del mercat mundial. 

Port Espacial de Kourou, a la Guaiana Francesa

La Guaiana Francesa, la colònia que no ha deixar de ser-ho.

La Guaiana Francesa no és un país, sinó una anomalia. Una colònia disfressada de “departament d’ultramar”. França la manté sota el seu domini com a base estratègica a l’Amèrica del Sud. El Centre Espacial de Kourou, símbol del progrés tecnològic europeu, és en realitat un enclavament colonial, una porció de territori ocupada al servei de la indústria militar i aeroespacial de la Unió Europea.

Mentre els coets s’enlairen, la població local viu en la pobresa. Els indígenes kali’na, wayampi o teko són desposseïts de les seves terres ancestrals i forçats a dependre d’ajuts socials que perpetuen la subordinació. L’Estat francès imposa la seva llengua, el seu sistema educatiu i la seva moneda, negant qualsevol via d’autodeterminació.

Les revoltes recurrents dels treballadors i estudiants -com les del 2017- van mostrar la ira acumulada per dècades de marginació. Però París va respondre amb promeses buides i més desplegament policial. La Guaiana Francesa és un laboratori de control colonial dins d’un món que es diu post-colonial.

La dependència econòmica és absoluta. El 90% del pressupost públic prové de França. No hi ha sobirania alimentària, ni política, ni cultural. I, tanmateix, les comunitats locals conserven una memòria de resistència, amb la lluita dels maroons (descendents dels esclaus fugitius), les cooperatives agrícoles autònomes i els moviments ecologistes s’articulen com a espurnes d’una dignitat que França no ha pogut extingir.

Surinam, entre la riquesa del petroli i la pobresa local.

Surinam. La independència frustrada i el nou neocolonialisme.

Surinam, antic territori colonial holandès, va obtenir la seva independència el 1975. Però aquella independència fou més simbòlica que real. Els Països Baixos van conservar el control financer i econòmic a través de la banca, les empreses i la cooperació condicionada.

Els governs successius -tant civils com militars- han viscut atrapats entre la corrupció interna i la ingerència externa. Desi Bouterse, el líder militar que va dominar la política durant dècades, combinava un discurs nacionalista amb pràctiques autoritàries i clientelistes. La seva gestió va deixar un país empobrit, amb dependència extrema de la bauxita, l’or i la fusta.

A partir dels anys 2000, la influència dels Països Baixos va ser substituïda progressivament per la Xina, que ha invertir en infraestructures i mineria. Però l’intercanvi ha sigut desigual, mentre que  Pequín obre mines, construeix carreteres i controla el comerç, Surinam es queda reduït a proveïdor de matèries primeres barates i mà d’obra precaritzada.

La població -mestissa, afrodescendent, indígena i índia- sobreviu en un estat amb serveis públics deficients i un sistema polític marcat per la desconfiança. Les polítiques socials són mínimes i el sector educatiu, tot i tenir bones bases, pateix fugida de cervells i manca d’inversió.

Surinam és un exemple de la nova etapa del capitalisme global. El traspàs del poder colonial d’Europa a l’Àsia sense canviar l’essència de la dependència, els governs gestionen la pobresa com si fos un destí natural, i els pobles, especialment els indígenes i afrodescendents, lluiten per mantenir la seva cultura davant la devastació ecològica i social.

Tres formes d’un mateix domini.

Trinitat i Tobago, la Guaiana Francesa i Surinam representen tres formes d’un mateix neocolonialisme. Un, sota l’aparença de democràcia i petroli, un altre, sota el jou directe de la metròpoli francesa i el tercer, disfressat d’independència nacional.

Tots tres comparteixen una economia extractiva i dependència exterior. Cap d’ells ha aconseguit desenvolupar un model sobirà de producció o d’integració popular. Les seves elits polítiques, hereves del colonialisme, actuen com a intermediaris del capital estranger.

Des d’una mirada d’esquerra, la solució no passa per simples reformes institucionals, sinó per una revolució cultural, social i econòmica que trenqui amb el sistema mundial capitalista. Cal que aquests pobles del Carib sudamericà es reconeguin com a part de la mateixa història de dominació i, alhora, de la mateixa esperança emancipadora que recorre els continents del Sud.

La lluita per la justícia social, la sobirania alimentària, la recuperació de la terra i el poder popular no és un somni llunyà, i és l’únic camí perquè la llibertat deixi de ser una paraula buida i es converteixi en realitat quotidiana.