La Cuba de la revolució permanent a la resistència bloquejada. Del somni socialista a la realitat del segle XXI.

Abans de la Revolució del 59, Cuba era un laboratori de la submissió llatinoamericana. Fulgencio Batista, militar colpista i titella dels interessos nord-americans, havia convertit l’illa en un paradís per a la màfia, els casinos i les empreses dels Estats Units. La seva política no només ofegava el poble cubà sota la repressió i la desigualtat, sinó que oferia a Washington un model perfecte del que volia per al Carib amb un estat dòcil, econòmicament dependent i socialment controlat.

A la dècada dels cinquanta, el 80% del sucre cubà era exportat als Estats Units, i bona part de les terres fèrtils estaven en mans de companyies com la United Fruit Company. Els barris populars de l’Havana contrastaven brutalment amb la vida de luxe dels turistes nord-americans i les elits corruptes. L’analfabetisme, la pobresa i la prostitució massiva feien de Cuba una colònia disfressada d’Estat sobirà. Però sota la misèria creixia la resistència.

l'U de gener de 1959, amb l’entrada de les columnes revolucionàries de Fidel Castro, Camilo Cienfuegos i Ernesto “Che” Guevara a l’Havana, el poble cubà va viure el que semblava el començament d’una nova era. La Revolució Cubana no només va enderrocar Batista, sinó que va trencar simbòlicament amb el domini dels Estats Units al Carib. Cuba esdevenia el primer país d’Amèrica Llatina que es declarava socialista i afirmava, amb veu pròpia, el dret a l’autodeterminació.

Els primers anys van ser d’una esperança desbordant. L’alfabetització massiva, la reforma agrària i la nacionalització de les empreses estrangeres van transformar radicalment la societat. Per primer cop, els camperols van tenir accés a la terra, les dones van ser integrades en el projecte revolucionari, i la cultura popular va ser reivindicada com a eina d’alliberament.

Però l’imperi no ho va perdonar. Els Estats Units, humiliats per la derrota del seu home a l’Havana, van iniciar una guerra econòmica i política que dura fins avui. El bloqueig comercial, decretat el 1962, és una forma moderna de setge que ha costat a Cuba desenes de milers de milions de dòlars. I darrere el bloqueig hi havia una intenció clara, fer fracassar la revolució per demostrar que un país petit no pot desafiar l’ordre mundial capitalista.

Playa en la Bahia de los Cochinos.

 L’enfrontament amb l’imperi i la resistència dels anys seixanta i setanta.

La invasió de Bahía de Cochinos (1961), organitzada per la CIA i fracassada estrepitosament, va reforçar el sentiment antiimperialista de la Revolució. Cuba es va convertir en símbol de dignitat per als pobles del Tercer Món, i Fidel Castro, en una figura gairebé mítica. Amb l’ajuda de la Unió Soviètica, l’illa va consolidar un model de socialisme centralitzat, amb una economia planificada i un sistema educatiu i sanitari exemplars.

Però aquesta aliança també va comportar dependència. L’economia cubana, orientada a l’exportació de sucre a l’URSS, va perdre diversitat i autonomia. Tot i això, durant dues dècades, el model va funcionar. La sanitat universal, la cultura i l’esport es van convertir en emblemes nacionals. Cuba enviava metges i mestres a l’Àfrica, i soldats solidaris a Angola o Etiòpia, mentre el poble vivia amb orgull la seva diferència.

L’imperi nord-americà, impotent per destruir el règim, va intentar aïllar-lo diplomàticament. Però, malgrat els intents d’assassinat de Fidel, els atacs mediàtics i el sabotatge constant, Cuba va mantenir-se dempeus. Era el Davíd que plantava cara al gegant.

Amb la caiguda de la Unió Soviètica el 1991, Cuba va perdre el seu principal aliat econòmic i energètic. Va començar el que Fidel va anomenar “Período Especial en tiempos de paz”, una època de penúries extremes, apagades constants i escassetat de tot. L’economia es va enfonsar, i el govern va haver d’obrir tímidament la porta al turisme i a la inversió estrangera.

Aquest període va mostrar les tensions internes del socialisme cubà mentre uns resistien amb fe revolucionària, altres buscaven la supervivència en el mercat negre o en el dòlar. La desigualtat, que la revolució havia gairebé eliminat, va tornar. Però, fins i tot en aquell context dur, Cuba va mantenir l’educació i la salut públiques gratuïtes, i va continuar enviant brigades mèdiques a altres països.

Els Estats Units van intensificar el bloqueig amb lleis que castigaven empreses d’altres països per negociar amb Cuba. Era una guerra sense armes, però igualment letal. Washington pretenia provocar el col·lapse del règim a força de fam i desesperança.

Fidel Castro

Els  Castro i la reforma lenta de Cuba.

Amb la retirada progressiva de Fidel per motius de salut, Raúl Castro va assumir la presidència el 2008. Més pragmàtic i menys carismàtic que el seu germà, va intentar obrir espais econòmics sense renunciar al control polític. Va legalitzar petits negocis privats, va impulsar cooperatives i va permetre la venda d’immobles i cotxes. També va liderar l’aproximació diplomàtica amb Barack Obama, que culminà el 2016 amb la visita històrica del president nord-americà a l’Havana.

Durant uns mesos, semblava que el bloqueig començava a esquerdar-se. Les relacions es van descongelar i hi havia optimisme. Però tot va quedar en il·lusió. Amb l’arribada de Donald Trump, es van reinstaurar les sancions, es van tancar les ambaixades i Cuba va tornar a l’aïllament. El somni de reconciliació va durar poc.

Quan Raúl Castro va cedir el poder a Miguel Díaz-Canel el 2018, molts van veure-hi un canvi generacional. Però la realitat és que l’aparell del Partit Comunista Cuba, continua dominant l’estructura política i econòmica. Díaz-Canel, enginyer i lleial al règim, ha hagut d’afrontar una situació dramàtica amb l'escassetat d’aliments, inflació, descontentament popular i migració massiva. Milers de cubans intenten arribar als Estats Units cada any, fugint de la pobresa i de la manca d’oportunitats.

El 2021, les protestes de juliol les més grans des del 1959, van ser un senyal d’alarma. Tot i que Washington va intentar instrumentalitzar-les, el malestar era real. El poble reclamava aliments, electricitat i llibertat d’expressió. El govern va respondre amb repressió i detencions, mostrant la seva debilitat. La revolució que havia nascut del poble semblava ara tenir por del poble.

L’ombra dels EUA i la nova geopolítica. 

El bloqueig nord-americà continua sent el principal fre per al desenvolupament cubà. Cap país del món ha patit un setge econòmic tan prolongat. Les sancions impedeixen importar aliments, medicines o tecnologia. L’imperialisme dels EUA no és només una política exterior, és un mecanisme d’asfíxia calculada. Volen fer creure que el fracàs econòmic cubà és culpa del socialisme, però obliden que ningú pot prosperar sota un embargament que castiga fins als bancs estrangers que operen amb l’illa.

Malgrat això, Cuba ha trobat en Rússia i Veneçuela un suport estratègic. Moscou envia petroli, crèdits i tecnologia, i Caracas, subministraments i aliances polítiques, però aquesta dependència comporta riscos i substitueix la subordinació econòmica a Washington per una nova dependència oriental. Cuba es mou entre dos mons amb la resisteix a l’imperi, però no acaba de construir una economia pròpia i sostenible.

Cap al finals de la segona dècada del segle XXI, Cuba continua sent un país amb un alt nivell educatiu, amb una medicina reconeguda mundialment i amb una cultura viva i orgullosa. Però també és un país amb escassetat crònica, salaris insuficients i censura política. L’illa que va voler ser exemple de dignitat ha quedat atrapada entre la resistència i la inèrcia.

Les noves generacions, nascudes després de la caiguda de l’URSS, ja no viuen la revolució com una epopeia, sinó com una rutina. Volen llibertat per crear, per viatjar, per prosperar. El socialisme cubà necessita reinventar-se o corre el risc de morir d’ofec intern. Però, malgrat tot, la majoria del poble manté una consciència antiimperialista ferma. Cuba sap que, si cau, l’imperi celebrarà la seva victòria.

A Cuba, resistir és viure

Més de seixanta anys després, la Revolució Cubana continua sent una espina clavada al cor dels Estats Units. És la prova que un petit país pot resistir. I aquesta resistència, més enllà de les seves ombres i errors, té una dimensió moral immensa. Els metges cubans a l’Àfrica, les brigades humanitàries a Haití o Itàlia durant la pandèmia, són testimoni del que encara queda d’aquell somni original, però la resistència no pot ser eterna si no hi ha renovació. Cuba necessita aire, debat, obertura i confiança en el seu propi poble. Necessita superar la mentalitat de plaça assetjada sense renunciar a la seva sobirania. Necessita, sobretot, que el món trenqui el silenci davant el bloqueig criminal imposat pels Estats Units.

Cuba és avui un país cansat, però no vençut. El seu futur dependrà de si és capaç de transformar el llegat revolucionari en un socialisme democràtic i participatiu, capaç de conjugar dignitat amb prosperitat. Els Estats Units continuaran intentant doblegar-la, i Rússia i Veneçuela continuaran oferint-li suport interessat. Però només el poble cubà pot decidir el seu camí.

Fidel deia que “la història m’absoldrà”. Potser la història encara no ha dictat sentència, però el que és indiscutible és que, en un món dominat per l’imperi, Cuba va ser -i encara és- un acte de rebel·lia. I en aquesta rebel·lia, hi ha el batec d’un poble que prefereix resistir abans que rendir-se.