Haití és una república marcada per una història de colonització, explotació i intervencions externes que han deixat petjades profundes en les seves institucions polítiques i econòmiques. El període que va del mandat de Michel Martelly (2011–2016) fins a l’actual Consell de Transició presidit per Laurent Saint-Cyr és una seqüència de promeses incomplertes, col·lapses institucionals i una degradació alarmant dels serveis públics i de la seguretat.
Aquest relat pretén oferir una mirada crítica -des d’una perspectiva d’esquerres i solidària- sobre les causes estructurals i les decisions polítiques que han empitjorat la vida del poble haitità, així com una valoració de les estructures de poder internes i externes que condicionen qualsevol sortida democràtica i socialment justa.
Les polítiques econòmiques no van afectar de manera positiva les estructures d’habitatge, salut o educació, en canvi, van consolidar l’hegemonia de grups econòmics privats que es beneficiaven d’unes institucions febles, i tot això en un context on la reconstrucció després del terratrèmol de 2010 encara era una necessitat urgent i on els mecanismes internacionals i on les ONG’s externes van jugar un paper mol visible, sovint substituint a l’Estat en prestació de serveis. El mandat de Martelly va evidenciar dos problemes estructurals, la fragilitat institucional i la dependència de fluxos d’ajuda externa, combinats amb pràctiques polítiques clientelars que no van construir capacitat estatal sinó que la van erosionar.
Després del final de la presidència de Martelly la
situació política va romandre tensa. Les eleccions que van portar Jovenel Moïse
a la presidència (2017) es van veure envoltades de polèmica sobre legitimació i
procediments, en un marc de desconfiança ciutadana contra l’oligarquia política
i la deriva del mandat de Moïse va ser marcada per corrupció denunciada,
protestes populars i una erosió constant de l’autoritat de l’Estat, que va anar
cedint terreny davant actors armats i xarxes corruptes. Aquest procés preparava
el terreny per a una crisi encara més profunda.
L’assassinat de Jovenel Moïse, i el
buit de poder
L’assassinat de Jovenel Moïse el 7 de juliol de 2021
va ser un punt d’inflexió traumàtic. La mort del cap d’Estat va obrir un buit
institucional que va desencadenar una llarga disputa entre actors polítics,
paràlisis administratives i una escalada de violència. La investigació sobre
l’assassinat es va desenvolupar de manera lenta i envoltada d’opacitat,
alimentant la desconfiança i les teories que debilitaven encara més la
legitimitat de qualsevol poder transitori.
Després de l’assassinat, Ariel Henry, va assumir funcions de primer ministre en una situació
límit. El seu govern es va topar amb una combinació letal. La pandèmia, la crisi
econòmica, l’augment de la violència de bandes armades i una societat cada cop
més polaritzada. La incapacitat per garantir la seguretat i l’accés a serveis
bàsics va portar nombrosos ciutadans a desplaçar-se i va paralitzar projectes
de desenvolupament.
La resignació o l’exili de figures governamentals i la
incapacitat de convocar eleccions creïbles van contribuir a la deslegitimació.
Alhora, la penetració de grups armats en zones urbanes i la col·laboració -en
ocasions- d’agents públics en processos d’extorsió van convertir la vida
quotidiana en un infern insegur.
Control territorial de bandes, crisi humanitària i col·lapse dels serveis públics
Una de les característiques més devastadores dels anys
posteriors ha estat l’expansió del control —directe o selvaç— de
bandes armades sobre àrees metropolitanes, especialment Port-au-Prince.
Informes internacionals han documentat com una gran part de la capital ha
quedat sota la influència o el control d’aquestes organitzacions, afectant
infraestructures vitals (hospitals, ports, carreteres) i
provocant desenes de milers de desplaçats interns. Les violències massives, les
incursions i les extorsions han convertit l’activitat econòmica formal en
impracticable per a moltes famílies.
Aquest context té efectes directes sobre els serveis públics con la Salut amb hospitals sense subministraments, personal insegur i interrupcions de serveis bàsics son els factors que mes agreujan la mortalitat i empitjora infeccions i malalties evitables. L’Educació, com escoles tancades per seguretat, famílies que no poden portar nens i nenes a estudiar i una generació que perd accés a l’aprenentatge, i les Infraestructures, amb ports i carreteres bloquejats dificulten l’entrada d’aliments i medicaments, exacerbant la inseguretat alimentària. La degradació dels serveis és, per tant, tant causa com conseqüència de la crisi de seguretat on les famílies no tenen remei i l’Estat no disposa de capacitat per revertir-ho sense una transformació profunda.
La formació del Consell Presidencial
de Transició i la pauta d’una sortida encallada.
Amb la impossibilitat d’organitzar eleccions en
condicions mínimes, actors polítics i internacionals van impulsar processos de
transició. A l’abril de 2024 es va formar un Consell Presidencial de Transició
(CPT) compost per diversos membres representant sectors polítics, de la
societat civil i el sector privat, amb l’objectiu declarat de preparar una
sortida política i convocar eleccions. Aquest instrument, però, ha topat amb la
realitat. La manca de control del territori per part de l’Estat i la pressió de
forces externes fa que qualsevol procés de transició tingui limitacions reals.
Els consells de transició sovint accepten una lògica
de “gestió de la catàstrofe” que acaba prioritzant la seguretat de les elits i
la negociació amb actors armats per sobre de la recuperació de serveis públics
i de polítiques socials redistributives. Això ha despertat crítiques de
moviments socials i d’organitzacions de drets humans que exigeixen processos
amb participació real i objectius de reconstrucció del bé comú.
El nomenament de Laurent Saint-Cyr com a president del
Consell Presidencial de Transició el passat 7 d’agost de 2025 ha estat presentat pels
promotors com una aposta per la figura empresarial i la moderació. Saint-Cyr,
empresari amb experiència en el sector privat, representa la visió que
prioritza la estabilitat i la rehabilitació econòmica a través de l’ordena l’atracció d’inversió. Però la clau rau en el
context de designar un representant del sector privat al capdavant d’un procés de
transició en un país amb altes desigualtats i fragilitats institucionals pot
reproduir la lògica que ha exclòs massivament les classes populares de la presa
de decisions.
La designació de Saint-Cyr ha tingut, a més, una recepció mixta a l’estranger i entre sectors nacionals veus que la celebren com a pas necessari per reactivar l’economia i altres que la denuncien com una concessió al poder econòmic privat, sense garanties de mesures socials transformadores. El període que va de Martelly a Laurent Saint-Cyr evidencia un cercle tràgic amb institucions febles, economia dependent i una població disposada a suportar cada vegada menys. La figura de Saint-Cyr, com a representant del sector privat al capdavant d’un Consell Presidencial de Transició, simbolitza l’oferta dominant d’estabilitat orientada a l’economia formal i a l’atracció d’inversió.
La República d'Haití necessita una transició que sigui, alhora, de seguretat i de justícia social que combini mesures d’ordre públic amb una ambiciosa agenda de reconstrucció pública i democràtica.
Sense això, la república seguirà essent un escenari on les elits, interns i externs, manegen prioritats mentre la majoria social pateix la precarietat i la violència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada