Com cada any, quan arriben aquestes dates que recorden la mort del dictador -Francisco Franco- i la immediata instauració de la monarquia designada per ell, l’Estat espanyol fa emergir una tensió profunda entre memòria, legitimitat i futur.
Per a molts sectors socials,
aquestes commemoracions no són rituals institucionals, sinó jornades de
denúncia, de revisió crítica i de reivindicació democràtica. La figura del
dictador continua projectant una ombra llarga sobre el present, perquè el seu
projecte polític -tot i la mort física- no va desaparèixer, ni va
mutar, i avui ho va fer a través d’una monarquia parlamentària construïda sota
la tutela dels mateixos actors que havien sostingut el franquisme.
Amb aquest relat pretenc
aprofundir molt més en les arrels del règim del 78, en la falsa ruptura
amb el passat, en la funció política de la Corona, en el seu paper de
contenció davant les demandes populars i en la necessitat -avui més possible
que mai- de construir una III República que respongui a les
necessitats materials de la ciutadania i que trenqui definitivament amb els
privilegis de sang.
La mort del dictador no va
significar la fi del franquisme. Aquesta afirmació, repetida mil vegades pels
moviments memorialistes, és fonamental per comprendre el present. Quan el
dictador va morir al llit, envoltat d’honors i d’institucions fidels, el seu
aparell repressiu, policial, judicial i econòmic va continuar intacte. No
hi va haver judici, no hi va haver depuració, i no hi va haver ruptura.
El relat oficial va convertir
aquell moment en un “pas cap a la democràcia”, però la realitat és que
els pilars del règim van pactar una transformació limitada que els permetés
conservar la major part del seu poder. L’exèrcit va mantenir el seu paper de
garant de la unitat d’Espanya, les grans fortunes que havien crescut
gràcies a la dictadura van consolidar els seus privilegis, i els ministres
del Movimiento es van reciclar com a demòcrates moderns.
La mort del dictador va ser un trànsit de continuïtat, no de ruptura. Aquesta és la clau per entendre la debilitat democràtica de l’actual sistema. La monarquia espanyola no és hereva d’una tradició democràtica, sinó d’una designació directa del dictador. Va ser ell qui va triar el successor. I no només el va nomenar, sinó que li va donar una funció política clara. La monarquia havia de garantir la pervivència dels interessos del règim després de la seva mort.
Amb aquesta premissa, la
Corona va néixer com una institució tutelada, envoltada de lleialtats
militars i amb un marc constitucional fet a mida per impedir qüestionar-la. L’article
56.3, que declara inviolable el Rei i el fa irresponsable davant la llei,
no és una casualitat, és la continuïtat del principi autoritari que situava
el cap d’Estat per sobre del poble.
No va existir un referèndum
específic sobre la forma d'Estat. El poble mai va poder triar entre Monarquia i
República.
Va ser un règim imposat, avalat per un referèndum constitucional ple de
pressions, por i limitacions democràtiques.
El relat oficial de la Transició i la
seva cara ocualta.
La Transició ha estat presentada durant
dècades com un exemple de consens, d’harmonia i de modernització. Però aquesta
visió edulcorada oculta elements fonamentals. Les mobilitzacions obreres i
estudiantils van ser silenciades o reprimides. Les víctimes del franquisme no van ser
reconegudes ni reparades. Els pactes
polítics es van fer sota el control de l’exèrcit, i els poders econòmics van
mantenir intacta la seva hegemonia.
La Llei d’Amnistia de 1977, presentada com un triomf de llibertats, va ser en realitat una llei d’impunitat que va protegir els responsables de tortures, desaparicions i repressió, i encara avui és utilitzada com a escut per impedir processos judicials, i la monarquia, llavors, va aparèixer com el símbol d’aquesta continuïtat pactada i en les darreres dècades, la institució monàrquica ha patit una erosió profunda i ja no estem davant sospites, sinó davant casos demostrats. Comissions milionàries en operacions internacionals. Comptes a l’exterior i fundacions opaques. Contractes irregulars i intermediaris de confiança. Influències directes en negocis energètics, armamentistes i financers, i relacions fosques amb monarquies autoritàries i governs enriquits amb petroli.
La inviolabilitat
constitucional ha estat utilitzada com a mur protector i la justícia no ha
pogut actuar, però si la ciutadania a través de la crítica pública, de les
mobilitzacions i d’una desafecció creixent. Avui, la monarquia té el suport més
baix de la seva història i, entre els joves, és un model institucional
profundament minoritari.
Espanya, el país per una nova
generació i la Republicà com alternativa necessària.
La III República no és només una opció
política, és una necessitat democràtica. La República és l’únic model
que garanteix que el cap d’Estat sigui elegit i controlat pel poble.
Però, a més, pot representar un projecte de transformació social profunda. Una
República que respongui a les exigències d’un país modern hauria de ser, una
República social que garanteixi drets reals com l’habitatge, la sanitat,
l’educació, pensions i treball digne. Sense tuteles financeres ni submissió a
les elits.
La República també ha de
ser feminista ha on l’Estat
lideri la lluita contra totes les formes de violència masclista i
garanteixi igualtat efectiva amb una República
laica on cap religió tingui
privilegis, i on l’Estat no financi institucions confessionals. La
República te que ser plurinacional i que reconegui els drets dels pobles a
decidir lliurement el seu futur, inclosa la seva relació amb l’Estat i
amb contingut ecològic que afronti l’emergència climàtica des de la
responsabilitat pública i la transició energètica justa.
Les condicions socials,
econòmiques i polítiques han canviat. Avui, plantejar una República no és
una fantasia, sinó una alternativa real on la monarquia ha perdut la
legitimitat moral que li quedava i amb una majoria social reclama més
democràcia i més transparència on els partits republicans són més forts i més
diversos i a on la corrupció sistèmica ha deixat en evidència els límits del
règim.
La precarietat laboral ha fet
que milions de persones s’allunyin d’un sistema que no els representa i les
generacions joves són profundament republicanes i no estan disposades a
acceptar privilegis hereditaris i a més, l’escenari europeu mostra que els
països republicans tenen nivells més alts d’igualtat, de cohesió social i de
drets laborals.
Cap a la III República. Un projecte per
les classes treballadores.
La República no és només una
forma d’Estat. És un programa social. Quan diem que “la República sempre
millora la vida de les treballadores”, no és un eslògan, és una observació
històrica. Les repúbliques modernes han estat motors d’ampliació de drets,
d’igualtat i de benestar.
La III República espanyola hauria d’incloure una Reforma
profunda del sistema fiscal per garantir progressivitat, la nacionalització
d’empreses estratègiques i l’ampliació dels drets laborals. La derogació dels
privilegis fiscals de l’Església i la fi de la inviolabilitat del cap
d’Estat amb un procés constituent popular i democràtic.
Cada commemoració de la mort del dictador i de la instauració de la monarquia és una invitació a pensar quin futur vol el poble. La Monarquia representa el passat, la continuïtat, els privilegis i el silenci. La República representa el futur, la igualtat i la voluntat popular.
La III República no és un ideal
llunyà. És una necessitat urgent. Avui, per primera vegada en dècades, hi ha una finestra
oberta, una generació que no accepta herències de sang, una ciutadania que
exigeix democràcia real i un país que necessita trencar el cercle
d’impunitat i desigualtat que ha marcat la seva història contemporània.
La República no és només possible, és imprescindible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada