El Sàhara Occidental és avui una ferida oberta a la consciència europea i principalment a els espanyols.  El Sàhara Occidental es una terra amb identitat pròpia, amb rics recursos naturals i un poble que reclama el dret a decidir el seu futur. 

La comunitat internacional ha deixat que la impunitat i els interessos geopolítics es sobreposin a la llei i a la justícia. Aquesta crònica és una crítica a la situació actual, una defensa del poble sahrauí i una denúncia de la traïció i la deixadesa -especialment de l’Estat espanyol- que han permès l’hegemonia marroquina i la complicitat d’actors poderosos com els Estats Units.

L’abandó del Sàhara pels governs espanyols al final del franquisme no va ser un procés de descolonització net i responsable, sinó una fugida que va obrir la porta a la invasió i a la partició del territori entre forces que mai no havien respectat el dret d’autodeterminació del poble sahrauí. Aquesta història de promeses trencades i d’equidistàncies interessades ha pesat durant dècades sobre la comunitat sahrauí i sobre la legitimitat d’Espanya com a potència administradora que no va garantir la fi del procés colonial segons el dret internacional.

En els últims anys, l’actitud oficial de Madrid ha transformat una omissió en una alineació explícita amb la via marroquina. Declaracions públiques, trobades diplomàtiques i un discurs que posa l’accent en “solucions pràctiques” i estabilitat regional, mentre el reclam central dels sahrauís -un referèndum de veritat sobre la independència o l’autodeterminació- queda sistemàticament relegat. Aquesta postura no apareix per art de màgia, i és fruit de pressions, interessos econòmics i prioritats geoestratègics que col·loquen l’ordre regional per sobre del dret internacional i dels deures morals d’un Estat com Espanya. Recentment, els contactes diplomàtics entre Madrid i Rabat han consolidat una línia que, als ulls de molts sahrauís i de la societat civil crítica, és una nova forma de traïció.

L’altra potència que ha condicionat el curs del conflicte és els Estats Units. La decisió de reconèixer, durant l’administració de Donald Trump, la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental va ser una fissura geopolítica que va legitimar i alimentar el projecte d’annexió i normalització del control marroquí. Aquesta mutació de la política nord-americana ha canviat l’equilibri internacional ja no es demana només “una solució negociada sota el paraigua de l’ONU”, sinó que capitals poderoses pressionen per opcions d’autonomia dins l’estat marroquí que, de facto, eliminen l’opció independentista del menú polític. A més, l’impuls d’inversions i de projectes econòmics a les zones ocupades reforça la colonització per vies econòmiques i diplomàtiques.

Mentrestant, sobre el terreny, la realitat és de control militar, repressió de la dissidència, vulneracions dels drets humans i obstaculització de l’accés humanitari i informatiu. Organitzacions internacionals de drets humans han documentat detencions, tortures, processos irregulars i restriccions a la llibertat d’expressió contra activistes sahrauís tant a les zones ocupades com en la diàspora. Aquestes pràctiques no són fets accidentals, són part del mecanisme d’administració d’un territori ocupat que es vol normalitzar com a “autonomia” quan, en realitat, es tracta d’una negació de la sobirania i dels drets col·lectius.

La resposta de la gent sahrauí -als camps de Tindouf, a les zones lliures i a les ciutats ocupades- és de resistència i exigència del dret inalienable a decidir. Les mobilitzacions, la persistència del moviment del Frente Polisario i la veu de la societat civil sahrauí demostren que la demanda d’autodeterminació no és un artefacte retòric, sinó un clam constant. Davant d’això, la comunitat internacional hauria d’assumir responsabilitats i pressionar perquè l’ONU recuperi el seu paper neutrament garante de la descolonització, defensar mecanismes de protecció de drets humans i reprendre el camí cap a un referèndum lliure i just.

A Espanya no tot està perdut, hi ha moviments socials, sindicats, partits i institucions locals que no obliden la responsabilitat històrica. Cal que la societat civil espanyola impulsi una demanda coherent perquè l’Estat compleixi amb les seves obligacions legals i morals , el reconeixent d’una vegada el deure de cooperar seriosament amb la descolonització, pressionant per la transparència en acords bilaterals i exigint protecció als drets humans dels sahrauís. La memòria històrica no s’esborra reclamar justícia per al Sàhara Occidental és també una manera de reparar la dignitat col·lectiva espanyola davant d’un passat que encara pesa avui.

El debat sobre el Sàhara Occidental no és un joc diplomàtic de trilerisme, és la vida de milions de persones, la preservació d’un poble i la comprovació de si la comunitat internacional encara creu, de veritat, en els principis de descolonització i autodeterminació. Defensar la causa sahrauí no és un acte de romanticisme, és una postura de principi i s’exigeix coherència jurídica, coratge polític i solidaritat humana.

Per als sahrauís, la paraula “traïció” no és retòrica, és la descripció de dècades de promeses incomplertes. I per a qui tingui una mica de consciència democràtica, aquesta és una taca moral que cal esborrar amb accions concretes i urgent.