Grups armats al món-1-Àsia

Amb aquest article, vull fer una visió global sobre els grups armats al món, deixant una informació panoràmica dels mateixos i els seus objectius i operacions actualment al món.

Les característiques comunes als grups terroristes són; el Finançament per mediació del Narcotràfic, els Segrestos, la Mineria Il·legal, el suport a Governs Estrangers i Extorsions, i els seus mètodes d'agressió són: la guerrilla, els atacs suïcides, la propaganda i l'ús de xarxes socials per reclutar, i el seu impacte generen desplaçaments massius, crisis humanitàries i tensions internacionals.

Bandera generalista de Hamàs

Els grups guerrillers són organitzacions armades irregulars que generalment operen a regions específiques i solen tenir motivacions polítiques, socials o ideològiques. A continuació, descric alguns dels grups guerrillers més coneguts a diverses regions del món.

A Àsia Occidental (Orient Mitjà), L'ISIS (Estat islàmic de l'Iraq i Síria), és un grup guerriller d'operacions globals, però opera principalment als països de Síria i l'Iraq, d'ideologia islamista radical salafista i el seu objectiu principal és establir un califat mundial sota la llei sharia. Els seus mètodes d‟acció s‟estableixen generalment amb actes terroristes amb el control del territori amb execucions púbiques.

Un altre grup dels principals a Àsia és Al-Qaeda. Al-Qaeda, té presència a diversos països principalment a l'Afganistan, el Iemen i el Pakistan, sent la seva ideologia la mateixa que l'ISIS, l'islamista radical salafista. El seu principal objectiu és la influència occidental al món islàmic i establir un califat global, sent el seu principal acte terrorista va ser l'atac de l'11 de setembre de 2001 a les torres Torres Bessones del World Trade Center a Nova York, matant milers de persones que treballaven als edificis i tots els ocupants dels quatre avions comercials segrestats.

El grup Hezbollah té el seu camp d'operacions al Líban. La seva ideologia Chiita que s'alineada amb l'Iran i el seu principal objectiu és la resistència contra Israel i expansió de la influència xiïta a la regió, i Hamàs amb base a Gaza (Palestina), d'ideologia islamisme sunnita. El seu objectiu principal és la lluita contra Israel i l'establiment d'un Estat islàmic palestí.

Bandera de la República Islàmica de l'Afganistan

A Àsia del Sud, els Talibans és el grup que més repercussió informativa ha tingut en els darrers anys, sent Afganistan el país de base. La seva ideologia islamisme radical deobandi. El seu principal objectiu és establir un Emirat Islàmic sota la llei sharia. Van reprendre el control de l'Afganistan el 2021.

Lashkar-e-Taiba (LeT) d'origen pakistanès és un grup d'ideologia islamisme radical, i el seu objectiu principal és lluitar per l'annexió del Caixmir al Pakistan i expandir el gihad global. El seu impacte van ser els atacs de Bombai el 2008.

També al Pakistan, un altre grup, el Jaish-e-Mohammed (JeM) d'Ideologia: islamisme radical. El seu objectiu és annexar el Caixmir i establir un Estat islàmic.

Els Tigres d'Alliberament de l'Eelam Tamil (LTTE), situats a Sri Lanka, és un moviment d'ideologia separatisme ètnic tàmil. I el seu objectiu crear un Estat independent per als tàmils. Aquest grup va ser desmantellat el 2009, però el seu llegat persisteix.

Àsia Central, té a la llista de grups guerrillers i terroristes el Moviment Islàmic d'Uzbekistan (IMU), és un grup islamista radical i col·laborador amb l'ISIS i Al-Qaeda. La seva actuació és entre Uzbekistan i Afganistan. El seu objectiu és establir un califat islàmic a Àsia Central.

Els Talibans pakistanesos (TTP), és un grup d'ideologia islàmic radical i té la base principal al Pakistan. El seu objecte principal al govern pakistanès és implantar la llei sharia.

A l'Àsia Oriental i Sud-Oriental, com a principals grups avui es troba l'Abu Sayyaf, d'ideologia islamisme radical i el seu objectiu principal és establir un estat islàmic independent amb seu a Mindanao (Filipines). El mètode d'actuació principal són els segrestos, el terrorisme i l'extorsió.

El grup de Jemaah Islamiyah (JI) és un grup d'ideologia islamista radical. Té la base d'operacions a Indonèsia i Malàisia i el seu objectiu és la creació d'un califat al sud-est asiàtic i va ser notòria la seva actuació terrorista amb l'atemptat a Bali el 2002.

A Myanmar (l'antiga Birmània), Exèrcit Arakan Rohingya Salvation Army (ARSA). La seva ideologia és la defensa dels drets dels rohingyes. El seu objectiu és la resistència contra el govern birmà i l'exèrcit.

Els grups maoistes/naxalites són predominants a l'Índia i la seva ideologia és la del comunisme-maoisme. El seu objectiu és la revolució agrària i la redistribució de la terra.

L'atemptat de l'11 de setembre de 2001 que va camviar el rumb del món.

Al proper escrit em centraré en els grups terroristes de les tres Amèriques, composta pels tres subcontinents d'Amèrica del Nord, Amèrica Central i Amèrica del Sud i un arc insular conegut com les Antilles.

RUANDA. 100 dies de genocidi.

Personalment no sé si podré ser molt explícit en el meu escrit i comentaris, però intento ser el més consistent. Els fets que poso a la consideració són fets seguits, no viscuts i que amb la meva aportació vull ressaltar fets que han passat i la seva realitat actual. 

CALAVERES EN MEMÒRIA DE LES VICTIMES DEL GENOCIDI DE RUANDA

Aquest any, 2024, marca el 30è aniversari d'aquest tràgic esdeveniment del GENOCIDI de RUANDA, que continua sent un recordatori de les conseqüències devastadores de l'odi i la indiferència internacional.

El genocidi de Ruanda va tenir lloc entre el 7 d'abril i el 15 de juliol de 1994. Durant aquest període de 100 dies, aproximadament 800.000 persones, van ser assassinades a Ruanda per extremistes del grup ètnic hutu. La matança va ser un intent d'extermini de la població minoritària dels tutsis i es calcula que aproximadament el 70% van morir. El genocidi també va deixar milions de desplaçats i ferides profundes en el teixit social ruandès, encara que el país ha avançat significativament cap a la reconciliació i el desenvolupament des de llavors.

El President JUVENAL  HABYARIMANA, assassinat el 6 d'abril de 1994

A RUANDA la divisió dels ciutadans ruandesos per ètnies va ser una herència enverinada del període colonial belga. Quan els belgues es van apoderar de Ruanda a finals del segle XIX, van classificar la població d'acord amb el grup a què pertanyien, creant identificacions que assenyalaven qui era hutu i qui tutsi, i juntament amb aquesta identificació també es va crear una divisió en què s'assenyalava els tutsis com una ètnia dominant i superior que tenia millors llocs de treball, relegant la majoria hutu a ser un grup subordinat i sotmès.

Les divisions de l'ordre colonial van anar exacerbant les tensions i les rancúnies en la societat ruandesa. Les diferències ètniques van arribar a un punt de ruptura durant la independència de Ruanda, quan el 1961 la majoria hutu va prendre el control del govern abolint la monarquia tutsi i declarant la República de Ruanda.

Desenes de tutsis van fugir a països veïns, inclosa Uganda. Allí, exiliats tutsis van formar un grup rebel, el Front Patriòtic Ruandès (FPR). Els seus objectius principals eren l'enderrocament del govern ruandès i la fi de l'exili dels tutsis. El 1990 els combatents de l'FPR van envair el país desencadenant una guerra civil amb els hutus en una lluita que va durar els anys següents fins que es va arribar a un acord el 1993, però el 6 d'abril del 1994, un avió que transportava el President Habyarimana i el seu homòleg de Burundi, Cyprien Ntaryamira, també hutu, va ser enderrocat per dos míssils llançats des de terra, matant tots els que anaven a bord.

Milicians hutus rebent llistes amb noms de tutsi que havien de matar juntament amb totes les famílies

Les causes del genocidi de Ruanda, va ser principalment per part d'un Colonialisme belga van  afavorir els tutsis sobre els hutus, consolidant divisions ètniques i ressentiments, amb una propaganda extremista amb els mitjans hutus van difondre missatges d'odi, deshumanitzant els tutsis i encoratjant la violència , provocant grans tensions polítiques com l'assassinat del president Juvenal Habyarimana, un hutu, va ser el detonant immediat, encara que les tensions havien escalat per anys, seguit per la crisi econòmica, que amb la pobresa i la competència per recursos van intensificar els conflictes entre comunitats.

Les conseqüències van ser dels més traumàtiques amb més de 800.000 morts en 100 dies i milions desplaçats quedant Ruanda devastada, amb infraestructures destruïdes i comunitats fragmentades i van sorgir els Tribunals Gacaca i el TPIR per processar crims, mentre el país avançava en programes de reconciliació i tenint un Impacte regional amb desestabilització a països veïns, com la República Democràtica del Congo, on es van generar nous conflictes i desplaçaments.

Milicians del FRONT ATRIÒTIC DE RUANDA

El Paper de la Comunitat Internacional durant el Genocidi de Ruanda

Abans del genocidi va ser la Indiferència davant de senyals d'advertència i es van ignorar informes previs que alertaven sobre el risc de genocidi, el fracàs del qual va ser no prevenir el conflicte. Posteriorment, les Nacions Unides (ONU) van desplegar una missió limitada (UNAMIR), però amb recursos insuficients i regles restrictives, i malgrat les peticions del general Roméo Dallaire, la missió de pau no va ser reforçada i alguns països van retirar tropes. Els Estats Units, França i altres països van evitar intervenir, en part per interessos geopolítics i por de noves crisis com la de Somàlia.

Després del genocidi, l'ajuda humanitària va ser tardana i es van enviar recursos a camps de refugiats, però alguns van ser controlats per perpetradors del genocidi. Es va establir el Tribunal Penal Internacional per a Ruanda (TPIR), encara que els resultats van ser limitats en comparació amb la magnitud dels crims.

Reflexió:

El genocidi de Ruanda és un símbol del fracàs col·lectiu per prevenir atrocitats, cosa que va portar a reformes en les polítiques d'intervenció humanitària, com l'adopció del principi de la situació actual de Ruanda.

Ruanda, 30 anys després del genocidi del 1994, ha aconseguit avenços significatius en estabilitat i desenvolupament, però segueix enfrontant desafiaments importants.

Restes de les famílies NEVER i AGAIN

Breu anàlisi per a cada aspecte esmentat i avenços amb l'actual estabilitat política i creixement econòmic.

El genocidi va ser impulsat per una llarga història de tensions entre hutus i tutsis, exacerbades pel colonialisme i la propaganda extremista. Les seves conseqüències van incloure més de 800.000 morts, milions de desplaçats i una regió inestable i la constitució dels Tribunals de Justícia de Gacaca i el Tribunal Penal Internacional per a Ruanda (TPIR) van buscar rendir comptes i justícia per a les víctimes perquè Ruanda tingui una reconciliació i memòria que no impedeixin commemoracions anuals i programes de reconciliació comunitària per guarir ferides, encara que el paper internacional de la inacció global i el fracàs de l'ONU són recordats com a advertiments per evitar futures tragèdies.

En aquest any que acabem, els esdeveniments commemoratius han inclòs cerimònies, conferències i reflexions sobre la prevenció del genocidi al món, així com programes de reconciliació amb Iniciatives com a tallers, diàlegs comunitaris i suport a supervivents i perpetradors en reintegració.

AVANÇOS

Estabilitat política i creixement econòmic sota el lideratge de Paul Kagame qui és president des del 2000, sent el sisè i actual president de Ruanda. Al capdavant del Front Patriòtic Ruandès (RPF), va obtenir una victòria militar sobre el govern el juliol de 1994 que va posar fi al Genocidi de Ruanda. Kagame defensa la idea que l'ajut extern ha de fer que els receptors confiïn en ells mateixos.

Ruanda ha experimentat una transformació econòmica amb sectors clau com l'agricultura, el turisme i la tecnologia que han impulsat el desenvolupament. Iniciatives en infraestructura, energia renovable i educació també han tingut un paper crucial en el seu progrés

Les reformes socials al país han promogut polítiques inclusives i programes de reconciliació nacional. La participació femenina és alta, amb més del 60% dels escons parlamentaris ocupats per dones i la seguretat i cooperació internacional és un contribuent important de tropes a missions de pau de l'ONU i ha signat acords per donar suport a l'estabilitat en països com Moçambic i República Centreafricana.

Ruanda, però encara té reptes com l'autoritarisme i els drets humans. El govern de Kagame enfronta crítiques per restriccions a la llibertat d'expressió, persecució d'opositors i empresonaments arbitraris. Grups internacionals han assenyalat aquestes pràctiques com a preocupants, i encara que l'economia ha crescut, el país continua depenent significativament de l'ajuda externa, que representa fins al 40% del pressupost nacional, però Ruanda no surt de les tensions regionals ua que ha estat acusada de recolzar el grup rebel M23 a la veïna República Democràtica del Congo, exacerbant conflictes a la regió, i amb l'última Iniciatives controvertides. L'acord amb el Regne Unit per rebre migrants deportats ha estat qüestionat per la seguretat i la capacitat de Ruanda per integrar aquestes persones.

Tot i aquests desafiaments, Ruanda ha aconseguit consolidar la seva imatge com un model de desenvolupament a l'Àfrica, encara que enfronta crítiques per la manca d'obertura democràtica i les tensions polítiques internes i regionals.

Seu de la Cambra Baixa del Parlament de Ruanda que es troba a la Ciutat Kigali, capital de Ruanda

L'actualitat política i social de Ruanda al 2024 és essencial amb el seu retrobament.

Continua avui dia com a President del Govern, Paul Kagame ha estat el president de Ruanda des de l'any 2000, i aquest any 2024, va guanyar el seu quart mandat amb més del 99% dels vots, després de liderar el país sota el Front Patriòtic Ruandès ( FPR), el partit dominant des del final del genocidi el 1994.

Tot i que Ruanda és formalment una democràcia multipartidista, l'FPR domina àmpliament el sistema polític. Altres partits com el Partit Verd Democràtic de Ruanda i la Coalició de Partits Governamentals (que inclou diversos partits menors) tenen una representació limitada i enfronten restriccions. L'oposició enfronta desafiaments significatius, com ara detencions de líders i poca llibertat per operar

Avui l'estructura ètnica de la població està formada per tres grups principals: hutus (85%), tutsi (14%) i una minoria twa (1%). Des del genocidi, el govern de Kagame va eliminar les referències ètniques oficials i ha promogut una identitat ruandesa unificada. Tot i això, persisteixen tensions històriques, encara que no s'expressen obertament

La Participació femenina i joves a Ruanda és líder mundial en igualtat de gènere, amb un parlament on més del 60% dels legisladors són dones. També hi ha programes per involucrar joves en iniciatives polítiques i socials, encara que ja desafiaments socials i de Drets Humans. Hi ha informes d'organitzacions internacionals que denuncien restriccions a la llibertat d'expressió, la persecució de crítics i la repressió de l'oposició. A Ruanda hi ha desenvolupament i pobresa tot i que el país ha aconseguit avenços significatius, la pobresa continua sent un desafiament, especialment en àrees rurals, malgrat el creixement econòmic i la modernització d'infraestructura

Ruanda no està centrada en els problemes migracions i tensions regionals amb relació als països veïns, com la República Democràtica del Congo, és complicada, amb acusacions d'intervenció militar i suport a grups rebels com el M23.

Ruanda, encara que és admirat pel seu model de desenvolupament i estabilitat, enfronta crítiques pel sistema polític centralitzat i el control estatal sobre aspectes socials i polítics. 

Si vols explorar un aspecte més específic sobre les religions i sectes a Ruanda, et puc proporcionar més detalls.

Representació simbòlica de reconciliació i memòria a Ruanda, 

dissenyada per transmetre esperança i pau després dels esdeveniments tràgics. 

Espero que sigui útil per a la reflexió.

Religions i sectes a Ruanda

Ruanda és un país amb una diversitat religiosa significativa tot i que el cristianisme és predominant, el país també compta amb altres religions i moviments espirituals. Aquí hi ha un resum de les principals religions i sectes a Ruanda.

El cristianisme és la religió dominant a Ruanda, i aproximadament el 93% de la població s'identifica com a cristiana.

Catolicisme. L´Església Catòlica té una forta presència a causa de la colonització belga i les missions religioses al voltant del 50% de la població és catòlica, i el Protestantisme representa al voltant del 37% dels creients, amb denominacions com els adventistes del setè dia, anglicans i pentecostals.

Evangelisme i moviments pentecostals. Aquestes denominacions estan creixent ràpidament en les darreres dècades, mentre que l'Islam representa aproximadament el 2% de la població. La majoria dels musulmans a Ruanda són sunitas.

Religions tradicionals africanes

Tot i que el cristianisme i l'islam han reemplaçat en gran part les religions tradicionals, encara hi ha petites comunitats que practiquen creences indígenes.

Moviments sincrètics i noves sectes

A Ruanda també hi ha moviments religiosos sincrètics que combinen el cristianisme amb pràctiques tradicionals africanes, i en els darrers anys, han sorgit noves esglésies independents i sectes liderades per carismàtics, sovint oferint missatges de sanació, prosperitat i salvació immediata. Algunes d'aquestes sectes han estat objecte de controvèrsia, especialment quan estan vinculades a pràctiques problemàtiques, com l'aïllament dels membres o l'explotació econòmica.

Ateisme i no afiliació religiosa

Encara que encara és una minoria, hi ha un petit percentatge de persones no afiliades a cap religió o que s'identifiquen com a atees, reflectint un canvi generacional i més educació. L’impacte de la religió a la societat ruandesa ha jugat un paper important tant positiu com negatiu en la història de Ruanda. Actualment les esglésies i mesquites són actors clau en la reconciliació i la reconstrucció social.

Els crims de guerra de l’Estat d’Israel i el Genocidi contra el poble palestí a Gaza.

Demà dia 7, farà catorze mesos d’horror sionista a Gaza, amb crims impunes de l’Estat d’Israel i d’un genocidi permanent amb enfrontaments exacerbats. Els palestins demanen als governs del món que actuïn davant “la inacció absoluta i vergonyosa de la comunitat internacional per pressionar Israel”. Els gazatíes, demanen als Estats que deixin “de fingir impotència per posar fi a aquest brutal genocidi”. 

Israel està cometent sense pudor, de manera continuada i amb absoluta impunitat un genocidi a Gaza, amb la intenció específica de destruir la població palestina de la Franja i sent plenament conscient d'estar causant un dany irreparable.

Israel està cometent gravíssims crims internacionals al nord de Gaza. Els crims d'Israel contra el poble palestí a Gaza són tan terribles i van contra el dret internacional, i per això, primer ministre d'Israel, Benjamí Netanyahu i el seu Ministre d'Afers Militars, Yoav Gallant han estat denunciats davant de Cort Penal Internacional (CPI), i sentenciats amb ordres internacionals de detenció.

Des del 7 d'octubre del 2023, amb brutal ofensiva israeliana sobre Gaza i quan Israel va començar la seva ofensiva en resposta a una acció defensiva del moviment de resistència Hamàs, l'Estat d'Israel ha assassinat superant els gairebé 42.000 ciutadans, 16.500 dels quals són nens, i segons l'UNRWA i l'ONU, s'estima que hi ha 17.000 orfes i que han perdut un o tots dos dels seus pares en els continus bombardejos. S'espera que aquestes xifres augmentin enormement en el futur. Els hospitals i campaments estan plens de nens ferits sense cap familiar supervivent, i uns 2.500 nens i nenes gazatíes necessiten actualment sortir de la Franja urgentment per rebre tractament mèdic, i també més de 10.000 són dones han estat assassinades, segons dades difoses per diversos mitjans , aquesta xifra vol dir que diàriament l'estat sionista d'Israel mata 115 persones, i n'hi ha uns dos milions de persones desplaçades de les seves cases destruïdes i veïns que viuen en una situació extremadament difícil en no tenir habitatge, aliments i aigua potable, sent els nens són els més afectats.

Israel ha de complir l'ordre de la Cort Internacional de Justícia que li demana que posi fi immediatament a les operacions militars a Rafah.

La sentència de la Cort Internacional de Justícia (CIJ),  ordena a Israel posar fi immediatament a les operacions militars a la governació de Rafah, després de sol·licitar Sud-àfrica amb mesures provisionals addicionals en la seva demanda per genocidi.

Amb aquesta ordre, la Cort Internacional de Justícia —el principal tribunal de les Nacions Unides— ho ha deixat molt clar: les autoritats israelianes han d'aturar completament les operacions militars a Rafah, ja que qualsevol acció militar en curs podria constituir un acte subjacent de genocidi .

 Sense cap dubte, la incursió terrestre i el corresponent desplaçament forçat massiu que ha causat plantegen un nou risc irreparable per als drets del poble palestí, protegits per la Convenció sobre el Genocidi, amenacen encara més la seva destrucció física total o parcial.

Han passat uns quants mesos des que la CIJ va indicar per primera vegada mesures provisionals en la demanda de genocidi presentada per Sud-àfrica contra Israel, però durant aquest temps, la situació humanitària ha empitjorat exponencialment per a la població palestina, i una de les evidències més importants que s'estan cometent atacs il·legals contra civils i amb l'ONU declarant una fam derivada d'una escassetat contínua i lamentable d'ajuda humanitària.

I quin futur els ofereix als palestins?

El futur dels palestins a Gaza és ple d'incertesa i desafiaments significatius, especialment després dels esdeveniments de conflicte recents, que han deixat un impacte devastador en la població com les infraestructures i el teixit social de la regió. Si bé la situació és complexa, depèn de múltiples factors polítics, socials i econòmics, hi ha alguns escenaris i possibilitats a considerar:

1. Reconstrucció i Ajuda Humanitària

La comunitat internacional podria intensificar el seu suport humanitari per reconstruir Gaza. Això inclouria la provisió d'aliments, medicines, refugi i reconstrucció d'hospitals, escoles i habitatges.

Tot i això, el bloqueig que Israel i Egipte mantenen sobre Gaza dificulta l'entrada de materials i recursos, cosa que podria endarrerir significativament aquests esforços.

2. Impacte Social i Psicològic

La població de Gaza, especialment els nens, enfronta traumes psicològics profunds a causa de la violència i les pèrdues. Això requereix programes extensos de suport mental i social per intentar restaurar l'estabilitat.

3. Situació Política

A nivell polític, és probable que la relació entre Palestina i Israel continuï sent tensa. Les possibilitats d'una solució de dos estats semblen cada cop més remotes, i la manca d'un procés de pau efectiu perpetua l'estancament.

En el pla intern, Hamàs i l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) podrien continuar enfrontant-se pel control polític de Gaza i Cisjordània, cosa que dificulta una representació unificada per als palestins a les negociacions internacionals.

4. Pressió Internacional

Les crítiques creixents cap a Israel per les seves accions a Gaza podrien augmentar la pressió diplomàtica per canviar la seva política cap als palestins, encara que el suport de països poderosos com els Estats Units segueix limitant la possibilitat de sancions efectives.

La Cort Penal Internacional podria investigar i potencialment jutjar crims de guerra, cosa que comportaria cert grau de justícia, encara que aquest procés seria llarg i políticament complicat.

5. Condicions de Vida

Las infraestructures destruïdes, juntament amb el bloqueig perllongat, podria agreujar encara més les ja precàries condicions de vida a Gaza. Això inclou la manca d’accés a aigua potable, electricitat, ocupació i serveis bàsics.

Les perspectives econòmiques dependran de si s'aixeca el bloqueig i de si es permet a Gaza reprendre el comerç i la mobilitat.

6. Resistència i Resiliència

Tot i això, els palestins de Gaza han demostrat una gran capacitat de resistència al llarg dels anys. És probable que continuïn lluitant per la seva autodeterminació i els drets fonamentals.

En Resum:

El futur de Gaza està intrínsecament vinculat a les decisions polítiques de les parts involucrades, així com al suport de la comunitat internacional.

Sense un canvi significatiu en la dinàmica del conflicte, les perspectives continuen sent descoratjadores, tot i això, amb un enfocament global en la reconstrucció, l'alleujament humanitari i el respecte pel dret internacional, hi ha espai per esperar un futur més estable i just.

Tal dia com avui, el 2013, va morir Nelson Mandela.

NELSON MANDELA, símbol de lluita contra l'apartheid a Sud-africa, i lluitador contra el racisme, va ser qui va negociar la transició a una democràcia multiracial, sent elegit per votació popular primer president de SUD-AFRICA.

Mandela sempre atresorat l'ideal d'una societat lliure, justa i democràtica on les persones puguin viure juntes en harmonia i amb igualtat d'oportunitats. De molt jove (als 16 anys), i va començar a prendre part activa de la política en sentir parlar els líders tribals sobre la retòrica antiimperialista.

A Johannesburg, Mandela va conèixer Walter Sisulu, un activista contra l'apartheid que va influir poderosament en el seu pensament polític, i Sisulu es va adonar dels dots de lideratge que tenia Mandela i el va presentar al Congrés Nacional Africà (ANC), moviment que era a contra l'opressió que des de feia dècades patien els negres sud-africans

Cadena perpètua

El 1962, en tornar d'un viatge per recaptar fons, Mandela va ser detingut i condemnat a cinc anys de presó. Estant a la presó, va ser declarat culpable de sabotatge, traïció i conspiració violenta per enderrocar el Govern en el conegut judici de Rivonia, al final del qual va dirigir als jutges el seu cèlebre al·legat final, ple de fermesa i dramatisme, encara que això no va impedir que fos condemnat a cadena perpètua. Tot i estar pres, aquest mateix any va ser nomenat president del Congrés Nacional Africà.

Mandela va passar 27 anys pres a diverses presons sud-africanes en unes condicions penoses. El Govern Sud-africà va rebutjar totes i cadascuna de les peticions perquè Mandela fos posat en llibertat. A partir de llavors, Mandela esdevingué un símbol de la lluita contra l'apartheid dins i fora del país, una figura llegendària que representava el patiment i la manca de llibertat de tota la població negra sud-africana.

Un home que va canviar la història del continent africà

Sacrificant la seva pròpia llibertat, Nelson Mandela va aconseguir igualar blancs i negres en els seus drets. Però el camí cap a aquesta fita va ser molt llarg i complicat.

El 1992 va ser l'última vegada que a les eleccions de Sud-àfrica van votar només els blancs. El 1993 Mandela va rebre el Nobel de la Pau, i el 1994 la població negra va exercir el seu dret al vot i el Congrés Nacional Africà va resultar ampli vencedor en els comicis parlamentaris, mentre que el líder del moviment va guanyar el mandat presidencial. Tot i això, en els següents 14 anys tant el mateix Mandela com altres membres del CNA no van poder visitar els EUA. sense una exempció expedida pel secretari d'Estat, segons dictaven les restriccions imposades per la llista de terroristes vigilats. Tenien el dret a viatjar a la seu de l'ONU a Nova York, però no a Washington DC o altres parts dels Estats Units.

Nelson Mandela, mort el 5 de desembre del 2013 a la nit, i va deixar d'estar a la llista de terroristes vigilats dels EUA. només fa setze anys.

L'extrema dreta és ara la corrent dominant a Europa.

A Europa, es planteja un dilema de direcció en la Comissió Europea. La dreta i l'extrema dreta avancen amb gran força, mentre que els partits progressistes inclosos amb els socialdemòcrates i neoliberals pateixen suports en els diferents països de la Unió Europea.

Celebrades les eleccions europees del 9 de Juny, i amb els resultats obtinguts per les diferents famílies, donen a Giorgia Meloni del partit - Germans d'Italia  - i els seus aliats, que formin part d'una majoria governant al centre de poder de Brussel·les.

Es una veritat inevitable: els populistes d'extrema dreta van arribar per quedar-s'hi i són els que avui brollen en la política de la UE.

Giorgia Meloni

Dues decisions polítiques importants recents el nomenament de la nova Comissió Europea i una votació per desmantellar un projecte de llei sobre desforestació han cimentat el nou centre de poder de la UE directament sobre les espatlles del Partit Popular Europeu de centredreta —i els seus aliats a la seva dreta—.

S'estima que els resultats de les eleccions europees del juny significarien que els centristes del bloc podrien evitar una dreta dura unificada al Parlament Europeu després que el PPE continués el seu regnat com el grup més gran a la legislatura. Però les forces polítiques de dreta com els Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) han demostrat ser els veritables agents del poder les últimes setmanes.

Tradicionalment, el PPE ha format majories vot a vot amb faccions polítiques centristes, com els socialistes i demòcrates i els liberals, però durant la campanya electoral, els socialistes van amenaçar de no recolzar la candidata del PPE, Ursula von der Leyen, per a un segon mandat de cinc anys com a presidenta de la Comissió Europea si hi havia algun tipus de “cooperació estructural” entre el PPE i l'ECR.

Comissió Europea

Tot i així, mesos abans de les eleccions, el PPE i els seus líders van mantenir la porta oberta a la dreta, especialment a sectors de l'ECR que considerava socis legítims i útils en temes com el suport a Ucraïna, cosa que podria significar un important gir cap a la dreta a la formulació de polítiques de la UE, des de la migració fins a la protecció d'indústries tradicionals, com l'agricultura i la fabricació d'acer.

"Tenim la responsabilitat també després d'aquestes eleccions d'assegurar-nos que canviï alguna cosa... La majoria inclourà l'ECR molt sovint", va dir dilluns als periodistes Peter Liese, un diputat del PPE d'Alemanya.

El PPE està fent realitat aquesta promesa fins i tot mentre s'enfronta als socialistes per l'elecció de Teresa Ribera, vicepresidenta tercera del Govern d'Espanya, com a Vicepresidenta de l'EU., en un joc d'alt risc de “qui parpelleja primer” al Parlament, deixant la Comissió en la incertesa en un moment d'alta inestabilitat geopolítica i setmanes abans de la presa de possessió del president electe dels Estats Units, Donald Trump.

Teresa Ribera

Els principals legisladors es reuniran a portes tancades per decidir el destí dels set candidats a comissaris europeus, en funció de l'estimada comissària dels socialistes, la ministra espanyola de Transició Ecològica, Teresa Ribera, i el favorit de la dreta, Raffaele Fitto, que compta amb el suport del PPE.

Fitto va ser nominat per la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, el partit del qual és membre de l'ECR. Els altres 19 futurs comissaris europeus que han estat aprovats provisionalment fins ara han estat aprovats únicament amb l'ajuda de l'ECR.

"Per mi no hi ha cap tallafocs contra l'ECR i, òbviament, tampoc contra els candidats de Renew i S&D a comissaris, altrament no haurien acceptat el seu acord amb la majoria de dos terços, inclòs l'ECR"., i L'alt càrrec de Fitto es va negociar com a part d'un acord entre les principals famílies polítiques al Consell Europeu a principis de l'estiu.

Els socialistes, liberals i Verds exigeixen que Fitto perdi el càrrec de vicepresident executiu, que li donaria el control de milers de milions d'euros en finançament regional, pesca, agricultura i transport. és degradat, i des d'aleshores, el PPE ha multiplicat les demandes des de les audiències dels comissaris, demanant a Ribera, que podria ocupar la poderosa cartera de Competència i Clima, que comparegui davant el Parlament espanyol  per ser interrogat sobre les catastròfiques inundacions de València .

Es necessari la creació d'un Ministeri per la Gent Gran?

Ens trobem en un moment decisiu per construir una societat més justa, inclusiva i solidària. És imperatiu que reconeguem i valorem el paper fonamental de nosaltres, la gent gran, i que representem un 20% de la població major de 65 anys a tot l’Estat, i que hem treballat tota la vida per fer d'aquest país un lloc millor.

No podem permetre que, després de tota una vida de dedicació, els nosaltres, els majors, siguem els  oblidats o mal atesos per les institucions, i per això en premetro proposar la creació d'un Ministeri per la Gent Gran,  (tal com ja varies veus ho demanen), amb un ministeri que treballi per garantir que la gent gran tingui una vida plena i activa en totes les etapes, i en totes les dimensions de la seva vida.

Aquest Ministeri per la Gent Gran que proposo, seria  un ministeri per la  defensa dels nostres drets de gent gran, assegurant que siguem part activa de la societat, i ha on s’escoltin les nostres necessitats i les nostres veus, i que tinguem  un paper central en les decisions que ens afecten. No ens conformarem amb una política de beneficència; sinó que volem un ministeri que ens empoderi, protegeixi i dignifiqui com gent gran en tots els àmbits de la vida.

Nosaltres, la gent gran, ens mereixem viure amb dignitat, amb drets plens, i amb la seguretat que el nostra benestar és una prioritat per a aquest govern, i amb el  compromís perquè tothom tinguem un futur més just, on ningú quedi enrere.

Demano, que aquest ministeri no només vetlli pels drets bàsics, sinó que sigui una eina transformadora per abordar aspectes tan fonamentals com la salut, el benestar, l'esport, la cultura i l'atenció en els serveis essencials, com els bancaris i administratius.

 

Tot això, que es una proposta, que no cal deixar-la en un calaix oblidat.

LLUITEM PER ELS NOSTRES DRETS.

Unitat de l’esquerra en la campanya d'eleccions municipals.

Ens trobem en un moment crucial per al nostre futur, un moment on l'extrema dreta i els interessos neoliberals intenten imposar les seves polítiques de retallades, d'exclusió i opressió, però avui, voldria llançar un missatge clar: LA UNIÓ DE LES FORCES DE L’ESQUERRA és més necessària que mai.

En la propera campanya per a les eleccions municipals no és només una elecció més, sinó una batalla per defensar els drets socials, l'habitatge, la sanitat, l'educació pública, i per assegurar-nos que ningú queda enrere en els nostres barris i ciutats.

Les forces d'esquerres hem de fer un pas endavant, deixar de banda petites diferències i construir una unitat sòlida basada en els valors que compartim: la justícia social, la igualtat de gènere, la sostenibilitat ecològica i la lluita contra la precarietat. No podem permetre'ns la divisió.

Necessitem governs municipals que posin les persones al centre, que es preocupin per les necessitats reals de la gent, no per servir els interessos d'una minoria privilegiada. Junts i juntes, podem fer front a aquesta ofensiva neoliberal. Hem de fer que la veu dels col·lectius més vulnerables ressoni més forta que mai.

És moment de construir ciutats feministes, antiracistes i veritablement democràtiques, on la participació ciutadana no sigui un mer tràmit, sinó el motor de la política local. Hem de crear espais de poder popular, de governança des de baix, on els nostres veïns i veïnes decideixin com volen que siguin les seves vides i els seus barris.

La unió de les forces d'esquerra no és només una opció estratègica, sinó un deure moral amb el nostre poble o ciutat.  Si no ens unim ara, deixarem la porta oberta a aquells que volen destruir tot pel que hem lluitat. Si no ens unim ara, estarem traint a aquells que esperen de nosaltres una alternativa real, radical i transformadora.

Per això, faig una crida a la responsabilitat i al compromís. Junts i juntes podem guanyar les properas eleccions municipals. Junts i juntes podem construir pobles i ciutats més justes, igualitàries i solidàries. 

No ens rendirem, perquè sabem que la història està del nostre costat.

Ara és l’hora d'unir forces i plantar cara, mes que mai!

La cultura, espai de Resistència.

Un discurs sobre la cultura com a espai de resistència davant el feixisme des de la perspectiva de l'esquerra podria centrar-se en la idea que la cultura és una eina clau per a la transformació social i la defensa de la democràcia.

El feixisme sovint intenta imposar una uniformitat ideològica, anul·lar la diversitat cultural i censurar l'expressió artística, mentre que l'esquerra històricament ha valorat la cultura com un espai de llibertat, creativitat i pluralitat.

La cultura és un reflex dels valors d'una societat, i és un canal poderós per desafiar el conformisme i promoure la reflexió crítica. A l’esquerra tenim que veure a la cultura no només com una forma d'entreteniment, sinó com una força educativa i mobilitzadora. Els moviments de resistència antifeixistes al llarg de la història, com el surrealisme, el neorealisme o les cançons de protesta durant els anys 60, han demostrat que l'art pot ser un vehicle de consciència política i de resistència col·lectiva.

Enfront del feixisme, que sovint es basa en la por, la intolerància i l'autoritarisme, la cultura d'esquerres promou valors com la solidaritat, la inclusió i el pensament crític. Espais culturals com els teatres, les biblioteques, les sales de concerts o els festivals de cinema poden convertir-se en trinxeres simbòliques on es combat l'obscurantisme i es mantenen vives les idees de llibertat i justícia.

Així doncs, el paper de la cultura no és passiu, sinó actiu, en la defensa de la democràcia i dels drets humans. Crear i promoure una cultura que qüestioni el poder, que doni veu als oprimits i que fomenti el diàleg intercultural és una de les formes més eficaces de lluitar contra la propagació del feixisme i de construir una societat més justa i igualitària.

L'escola pública des dels zero anys fins a la universitat

 Avui presento una  reflexió social sobre un dels pilars fonamentals de la nostra societat: l'EDUCACIÓ PÚBLICA.

Des dels primers mesos de vida fins a la universitat, l'escola pública té la responsabilitat i el repte de formar ciutadans capaços, crítics i solidaris, capaços de construir un futur millor per a tots.

Des de les llars d'infants o escoles bressol, els nostres infants inicien un camí d'aprenentatge que no es limita a la simple adquisició de coneixements, sinó que és un procés de socialització, descoberta i creixement personal. En aquesta etapa tan primerenca, és essencial garantir l'accés gratuït a una educació de qualitat, que respecti els ritmes i les necessitats dels més petits, i que permeti a les famílies compaginar la vida personal i laboral sense renunciar a donar als seus fills un inici educatiu sòlid.

Quan els nostres infants arriben a l'educació infantil i primària, l'escola pública esdevé un espai d'igualtat d'oportunitats, i es aquí on es comencen a consolidar els valors de la convivència, el respecte i la diversitat. La nostra escola pública ha de ser inclusiva, capaç d'atendre les necessitats de cada alumne, independentment de la seva situació personal, econòmica o familiar. Una escola pública que fomenti l'esperit crític, la creativitat i la curiositat dels infants.

En l'etapa de l'educació secundària obligatòria i el batxillerat, l'escola pública té la responsabilitat de preparar els nostres joves per afrontar els reptes del món d'avui, que en aquest moment es fa més evident la necessitat de garantir una educació equitativa, on cap alumne quedi enrere per falta de recursos. Hem de proporcionar orientació, suport i oportunitats per a que tots els joves puguin desenvolupar el seu potencial, ja sigui continuant els seus estudis a la universitat, accedint a la formació professional o iniciant la seva carrera laboral.

I finalment, arribem a la universitat pública, la culminació d'un sistema educatiu que ha d'estar al servei del bé comú. La universitat pública ha de ser un espai de coneixement, investigació i innovació, però també de justícia social, i ha de garantir que cap estudiant es quedi sense accés als estudis superiors per qüestions econòmiques, i ha de contribuir al desenvolupament d'una societat més justa i igualitària.

Per tot això, hem de defensar una educació pública, gratuïta i de qualitat des dels primers anys de vida fins a la universitat. Una educació que sigui un dret fonamental per a tothom, no un privilegi d'uns pocs. Una educació que formi persones lliures, crítiques i compromeses amb el seu entorn. Només així podrem garantir un futur on l'equitat, la igualtat d'oportunitats i la justícia social siguin una realitat per a tots i totes.

 

Els efectes devastadors del neoliberalisme i la pobresa ciutadana

Avui ens trobem davant d'una de les crisis socials i econòmiques més grans que ha generat el capitalisme neoliberal. Un sistema que, sota la disfressa de la llibertat de mercat, ha lliurat les nostres economies a mans d'uns quants voltors, mentre la immensa majoria lluita per sobreviure.

El neoliberalisme no és només una política econòmica, és una ideologia que posa per davant els interessos de les elits empresarials i financeres, deixant de banda la classe treballadora. 

Ens han venut la falsa promesa que, eliminant les barreres al capital, tots i totes podrem prosperar, però l'únic que ha prosperat és l'avarícia d'uns quants.

Il·lustració del voltor amenaçador volant sobre una ciutat en ruïnes, simbolitzant la cobdícia del capital  i la precarietat ciutadana.

El Govern ens parla de creixement econòmic, però milers de ciutadans som empesos a la pobresa davant de les retallades en els serveis públics essencials, com la sanitat i l'educació, mentre que els Governs Autonòmics, ens venen com si fossin inevitables, mentre subsidien a grans corporacions amb diners que haurien de ser per als més vulnerables. Les privatitzacions no són més que un robatori encobert dels béns públics, lliurant les nostres riqueses a interessos privats, que només busquen el benefici sense importar-los les conseqüències socials.

La pobresa no és un accident, és el resultat d'un sistema dissenyat per concentrar la riquesa en unes poques mans. Sota el neoliberalisme, les desigualtats no només s'han incrementat, sinó que s'han consolidat. Els que en tenen més, acumulen encara més, i els que en tenen menys, són condemnats a la precarietat. El treball precari, els salaris de misèria i la manca de drets laborals no són anomalies, són el cor del sistema neoliberal. Aquest sistema ens ha empès a viure en una societat profundament desigual, on l'accés a una vida digna ha esdevingut un privilegi d'uns quants, mentre els grans empresaris gaudeixen de les seves fortunes, milions de persones han de triar entre pagar el lloguer o menjar. Aquesta situació és inacceptable i hem de lluitar per transformar-la.

És hora de dir prou. Prou retallades, prou precarietat, prou de posar la vida de les persones al servei del capital. La nostra lluita és per la redistribució de la riquesa, per la justícia social, per un sistema econòmic que posi al centre les persones, no els beneficis. Lluitem per un sistema on ningú no quedi enrere, on la salut, l'educació, l'habitatge i les pensions, siguin drets garantits per a tots i totes.

El neoliberalisme ha fallat, i és la nostra responsabilitat, com a ciutadans conscients i compromesos, organitzar una alternativa. Una alternativa que retorni el poder a les majories, que democratitzi l'economia i que posi fi a aquest saqueig sistemàtic dels nostres recursos i de les nostres vides.

La pobresa no és el destí de la humanitat. És el resultat d’un sistema que hem permès que s’imposi, però que podem canviar. La nostra força està en l'organització, la solidaritat i la convicció que un món millor és possible. No descansarem fins que aconseguim una societat més justa, on la riquesa sigui de tots i la pobresa no sigui el preu a pagar per la riquesa d'uns quants.

Lluitem plegats per una societat sense pobresa i sense explotació!