El Turisme Massiu i l’Habitatge de Vacances: A qui beneficia realment?

El turisme massiu, tal com està concebut avui en dia, és una amenaça directa per al benestar de les classes populars i per a l'equilibri social de les nostres ciutats. El turisme no només s'ha convertit en una font d'explotació laboral, on la precarització dels treballadors del sector és una realitat cada cop més estesa, sinó que també està contribuint a la destrucció del teixit urbà i social que fa únics els nostres barris.

Els pisos turístics, promocionats sota l'aparença d'una suposada democratització de l'accés a l'allotjament, són en realitat un mecanisme més de l'especulació immobiliària. Centenars d'habitatges que podrien ser llar de famílies treballadores són arrabassats del mercat residencial per ser convertits en apartaments de lloguer turístic. Això fa augmentar els preus del lloguer, expulsant les classes populars dels seus barris de tota la vida, i convertint les nostres ciutats en parcs temàtics per a turistes rics.

Però això no és només una qüestió de l'habitatge. El turisme massiu també contribueix al deteriorament de serveis públics com el transport, la seguretat i la salut. Els recursos que haurien d'anar a millorar les condicions de vida de la població local són destinats a servir una indústria que beneficia només a uns pocs, i tot sovint a grans empreses internacionals.

Aquest model de turisme no només empitjora la qualitat de vida de les persones que viuen i treballen a les ciutats afectades, sinó que a més agreuja la crisi climàtica. L'impacte ambiental dels vols de baix cost, la sobreexplotació dels recursos naturals i la creació de residus són una amenaça directa per al nostre planeta.

És urgent que posem fi a aquest model depredador de turisme i retornem el control de les nostres ciutats a la ciutadania. Necessitem polítiques que regulin i limitin el nombre de turistes, que protegeixin l'accés a l'habitatge, i que donin prioritat a la vida comunitària i al benestar social per sobre del benefici econòmic d'uns pocs.

És hora de plantar cara a la gentrificació i a l'especulació, i d'exigir una ciutat per a les persones, no per al capital."

SANITAT PUBLICA. La salut no és un negoci

Avui vull parlar d´un tema fonamental per a qualsevol societat que aspiri a ser justa, igualitària i digna: la SANITAT PUBLICA.

La salut no és un negoci, no pot ser un luxe a l'abast d'uns quants, sinó un dret humà inalienable que l'Estat ha de garantir sense distinció de classe, raça o gènere.

La sanitat pública està sent atacada per interessos privats que veuen a la malaltia una oportunitat de lucre. Els grans capitals i les corporacions multinacionals de la indústria farmacèutica busquen mercantilitzar cada aspecte de les nostres vides, i la salut no n'és l'excepció. Hem de resistir i rebutjar la privatització de la nostra sanitat, perquè sabem que quan la salut es converteix en una mercaderia, els més pobres són els que pateixen i moren. 

Una sanitat pública i de qualitat no és només un acte de justícia social, és un acte de solidaritat col·lectiva. Significa que cap ésser humà no haurà de triar entre pagar una factura mèdica o menjar. Significa que les nostres àvies i avis rebran l'atenció que mereixen a la seva vellesa, que els nostres fills i filles creixeran sans, i que tots i totes tindrem la certesa que, en els moments més vulnerables de les nostres vides, no estarem sols, ni abandonats a la nostra sort.

Aquest sistema de salut que defenso ha de ser gratuït i accessible per a tothom, sense llistes d'espera llargues ni retallades que condemnin a la precarietat els professionals sanitaris. Cal invertir en l'atenció primària, la prevenció i l'educació per a la salut, perquè una societat sana no es construeix amb hospitals saturats, sinó amb polítiques que aborden les causes estructurals de les malalties.

I no n'hi ha prou de defensar la sanitat pública en paraules. Necessitem una transformació radical de tot el sistema econòmic i polític que el sosté. No podem permetre que els mateixos que ens han portat a la precarietat controlin les nostres vides. Necessitem un sistema que posi la vida i la dignitat humana al centre, no els interessos del capital.

Per això, crido a la mobilització, la resistència i la construcció d'un projecte polític d'esquerra que no defensi només la sanitat pública, sinó que l'ampliï i la millori, que garanteixi l'accés a una atenció de qualitat per a totes i tots, i que no deixi ningú enrere.

La lluita per una sanitat pública de qualitat és la lluita per un món més just. És la lluita per un futur on la vida humana valgui més que els diners.

Seguim en la lluita fins que la sanitat deixi de ser un privilegi i es converteixi en un dret garantit per a totes i tots!

Salut i revolució!

"Dignitat per a la gent gran i el futur de les pensions"

Avui parlere d’un tema crucial per al nostre futur col·lectiu, per a les nostres mares, pares, avis i àvies, i per a nosaltres mateixos: el sistema de pensions i el benestar de la gent gran. Hem arribat a un punt crític en la nostra vida on l'envelliment és una realitat innegable. Però, malgrat aquesta realitat, les polítiques públiques segueixen sent insuficients per garantir una vellesa digna per a tothom.

El sistema de pensions és un pilar fonamental de qualsevol societat justa i equitativa. És l'eina que ens permet, després de tota una vida de treball, gaudir d'una vellesa sense por a la pobresa. Però actualment, aquest sistema es troba sota amenaça. Els interessos neoliberals volen convertir el dret a una pensió digna en un privilegi reservat a pocs, mentre que la majoria de la gent gran sobreviu amb pensions insuficients.

L'augment de l’esperança de vida no pot ser una excusa per retallar drets. La resposta no és fer treballar la gent fins als 70 anys, sinó garantir que, després de tota una vida de contribució a la societat, puguin gaudir d’una jubilació plena i digna.

Nosaltres, l'esquerra, defensem un model de pensions que estigui basat en la solidaritat i la redistribució. No podem permetre que les pensions siguin un negoci per a les assegurances privades. Cal reforçar el sistema públic, augmentar les aportacions per part dels grans beneficis empresarials, i garantir que ningú quedi enrere.

A més, cal reconèixer que moltes de les persones grans han estat i continuen sent el pilar de les nostres famílies. En moments de crisi, són elles qui han ajudat a sostenir generacions més joves, compartint el poc que tenen. Ara és el nostre torn d’assegurar que visquin amb dignitat, amb pensions justes i amb accés a serveis de salut i cures de qualitat.

Hem de crear una societat on envellir no sigui sinònim de precarietat, sinó una etapa de la vida plena de drets i reconeixement. Necessitem inversions públiques per millorar les residències de la tercera edat, assegurar que hi hagi més personal dedicat a la cura, i que es millorin les condicions laborals d’aquells que cuiden de la nostra gent gran.

La nostra gent gran no és una càrrega, és la memòria viva del que som, de les lluites que han forjat els drets que tenim avui. És per això que lluitar per les pensions i el benestar de la gent gran no és només una qüestió de justícia, és una qüestió de gratitud.

Companyes i companys, el futur de les pensions i del benestar de la nostra gent gran és el futur de tothom. Per això seguirem lluitant, per garantir que tothom pugui envellir amb dignitat, en una societat que posi la vida, la solidaritat i la justícia social al centre.

"Justícia i Llibertat per al Poble Sahrauí"

 Aprofitant les flagrants vulneracions de drets bàsics comeses les últimes setmanes a l'aeroport de Madrid-Adolfo Suárez-Barajas, en el marc del procediment de sol·licitud de protecció internacional per persones procedents de diferents països (entre elles, un col·lectiu de 54 joves sahrauís procedents dels camps de refugiats d'Algèria, del Sàhara Occidental i de Cuba), expresso la meva disconformitat i absolut rebuig a la pressió i la privatització del procediment de petició d'asil, en termes d'absència de garanties i de vulneració de drets bàsics que està tenint lloc sobre les persones sol·licitants de protecció internacional a l'aeroport de Madrid-Adolfo Suárez-Barajas, promogudes activament per membres del personal i òrgans competents en el procediment (Policia Nacional, i Oficina d'Asil i Refugi del Mº de l'Interior).

Per aquest motiu, reivindico desde aquest bloc, la salvaguarda i l'efectivitat en la protecció dels seus drets i exigeixo que es compleixi amb les garanties del procediment de protecció internacional.

Avui tenim que alçar la veu en nom d'un poble que durant dècades ha estat silenciat, oprimit i oblidat per la comunitat internacional: EL POBLE SAHRAUÍ. Un poble que viu sota una ocupació il·legal, privat dels seus drets més fonamentals, condemnat a viure en la precarietat dels camps de refugiats o sotmès a la repressió en el seu propi territori, I per si no feu poc, avui  els que han transitat els sahrauís, l'Estat espanyol dona l'esquena als sahrauís ostatges a l'Aeroport de Madrid -Adolfo Suárez Madrid-Barajas-, per tot això i més el meu suport al POBLE SAHRAUÍ.

Des de l’esquerra, no podem mirar cap a una altra banda quan es tracta de justícia, dignitat i llibertat. La causa sahrauí és una causa de justícia universal, un crit per la llibertat i l’autodeterminació que ressona en els cors de tots aquells que creiem en els drets humans i en la lluita dels pobles oprimits.

El poble sahrauí ha lluitat durant més de 40 anys per la seva llibertat, per la seva terra, pel seu futur. Els acords internacionals, com les resolucions de l’ONU, han reconegut el seu dret a l’autodeterminació, però aquests drets han estat constantment violats per la indiferència i la complicitat d’alguns països, que prioritzen els seus interessos econòmics per sobre de la justícia, I nosaltres, des d’aquí, tenim l’obligació moral i política de posicionar-nos clarament al costat del poble sahrauí. No podem permetre que les seves demandes siguin ignorades ni que la seva lluita sigui en va. La comunitat internacional ha de complir les seves promeses: EL REFERÈNDUM D’AUTODETERMINACIÓ É UN DRET INALIENABLE I URGENT.

És vergonyós que mentre el poble sahrauí pateix, alguns estats continuïn aprofitant-se dels recursos naturals del Sàhara Occidental, explotant les seves riqueses en benefici d’uns pocs, mentre la seva gent viu en condicions inhumanes. Aquesta explotació il·legal no només és una traïció als drets humans, sinó també una ferida oberta que perpetua el colonialisme i la injustícia.

Però no es tracta només de lluitar per un referèndum, sinó també de defensar la vida i la dignitat del poble sahrauí avui. Hem de denunciar la repressió brutal que pateixen al territori ocupat, on l’expressió de la seva identitat és reprimida violentament, on la llibertat d’expressió i manifestació és una utopia. Hem de lluitar per garantir que les dones, els homes i els nens sahrauís tinguin accés a educació, salut i un futur digne, tant en els camps de refugiats com en el seu propi territori.

Per tot això, demanem als nostres governs que trenquin el seu silenci còmplice i prenguin accions fermes. Demanem que es respectin els drets humans del poble sahrauí, que es posi fi a l’ocupació i que es permeti la celebració d’un referèndum lliure i democràtic, com es va acordar fa dècades.

Amics, la lluita del poble sahrauí és també la nostra lluita. No podem descansar fins que aquest poble sigui lliure, fins que la justícia prevalgui, fins que puguin viure en pau a la seva terra. És hora de dir prou a la indiferència, prou a la complicitat, prou a la injustícia. 

Des d’aquí, enviem la nostra solidaritat, la nostra força i el nostre compromís ferm amb el poble sahrauí. Junts i juntes, seguirem alçant la veu per la seva llibertat i la seva dignitat.

Manifestacions al desert, davant de les forces armades marroquines a la zona del mur que separa la zona alliberada amb la zona ocupada. (any 2010)

 

No hi ha justícia sense autodeterminació!

Visca la seva lluita per la llibertat!

Visca el poble sahrauí! 

L'HABITATGE, qüestió bàsica per a les persones.

 Avui és un moment crític, on la qüestió de l'habitatge ja no és només una necessitat bàsica, sinó un dret humà fonamental que ha estat negat sistemàticament milions de persones. L'habitatge no es pot tractar com una mercaderia, cosa que està a disposició d'uns quants privilegiats. Hem de parlar clar: l'accés a un habitatge digne és un pilar essencial per a la justícia social i econòmica.

Als nostres barris, a les nostres ciutats, l'especulació immobiliària ha devastat comunitats. Grans corporacions, fons voltors i empreses d'inversió compren habitatges no per habitar-los, sinó per lucrar-se, encarint els preus i desplaçant els que sempre hi han viscut. Això no és casualitat, és el resultat de polítiques neoliberals que han prioritzat el benefici privat sobre el benestar col·lectiu.

Davant el model depredador, proposem un enfocament radicalment diferent: una política d'habitatge basada en la solidaritat, el dret i la dignitat humana. Apostem per la intervenció pública decidida, per crear un parc d'habitatge públic accessible per a totes les persones. No podem continuar depenent del mercat privat, que ha demostrat ser incapaç de garantir aquest dret.

No només cal construir nous habitatges, sinó també regular el lloguer i posar fi als desnonaments sense alternativa habitacional. Les rendes han d'estar controlades, adaptades als ingressos reals de les famílies treballadores, no als desitjos del mercat. Hem de defensar i recuperar l’espai públic, prohibir l’especulació i gravar durament els habitatges buits en mans d’especuladors.

La lluita per l'habitatge també és una lluita per la igualtat. Les dones, els joves, les persones migrants i les treballadores precàries són els que pateixen més les conseqüències de la crisi habitacional. És la nostra responsabilitat crear polítiques que posin al centre els qui han estat exclosos i marginats.

Voldria un país on ningú no hagi de triar entre pagar el lloguer o comprar menjar, on les llars siguin espais de seguretat i benestar, no d'angoixa i precarietat. I sabem que aquest canvi només s'aconseguirà si ens organitzem, si construïm poder popular des de baix, si exigim als nostres governs que actuïn a favor de la majoria social.

L'habitatge no és pas un privilegi, és un dret. I per aquest dret, lluitarem, units i unides, fins a conquerir la dignitat que ens pertany.

¡Habitatge digne per a totes i tots, ara i sempre!

Immigració. El debat hipòcrita del PP i VOX.

Des del meu punt de vista, defenso que la immigració esta centrada en la solidaritat i la inclusió. El meu discurs sol emfatitzar amb la importància dels drets humans, rebutjant les polítiques xenòfobes i l'odi envers els immigrants, tal com expressen el PP i VOX, pro també els partits de dretes i extrema dreta d’arreu del mon. A més, es pot defensar que la immigració és un factor enriquidor per a la societat, tant culturalment com econòmicament, i que els immigrants són sovint víctimes d'un sistema que perpetua les desigualtats.

També faig èmfasi en la necessitat de reformar les polítiques d'asil i immigració per garantir un tracte just i humà, així com en la importància de construir comunitats inclusives i diverses. En definitiva, el meu discurs busca crear consciència sobre les causes estructurals de la immigració i promoure un model de societat més equitatiu i solidari.

Avui vull parlar d’un tema que ens afecta a tots: LA IMMIGRACIÓ. 

En un món cada vegada més interconnectat, la migració no és només una qüestió de fronteres; és una qüestió de drets humans, dignitat i solidaritat.

La immigració no és un fenomen inherent a la història de la humanitat. Les persones  buscant noves i  millors oportunitats. Han de fugir de guerras, de la violència i la persecució, i volen cercat un futur millor per a ells mateixos i les seves famílies. Aquestes són experiències comunes que ens recorden la nostra humanitat compartida. Cada immigrant té una història, un somni i una contribució única a fer a la nostre societat.

Malgrat això, ens enfrontem a un panorama on els discursos xenòfobs i les polítiques discriminatòries creixen en força. És essencial rebutjar aquesta retòrica que divideix i crea por. La veritat és que els immigrants aporten valor a les nostres comunitats: contribuint a l'economia, enriquint la cultura i promovent la diversitat. Cada dia, veiem com els nostres veïns immigrants treballen, estudien i lluiten per construir una vida millor, no només per ells, sinó per tots nosaltres.

Per això, hem de reivindicar la necessitat de polítiques que promoguin la inclusió i el respecte pels drets humans. Hem de treballar per a un sistema d'asil just i accessible, on cada persona pugui sentir-se segura i digna. La nostra societat ha de ser un espai acollidor, on la diversitat sigui vista com una riquesa i no com una amenaça.

Fem una crida a tots els ciutadans: sumeu-vos a aquesta lluita per la justícia social i per la igualtat. Parlem amb les nostres veus, informem-nos, i actuem en defensa d'aquells que són massa sovint silenciats.

Construïm junts una societat on tothom, independentment del seu origen, pugui viure en pau i prosperar. La immigració no és només un repte; és una oportunitat per a crear un futur més just, més equitatiu i més solidari.

Les Fronteres criminals de l'Amazònia, i (V)

Amb aquests fascicles de Les Fronteres criminals de l'Amazònia, he volgut visibilitzar el que passa en el pulmó més gran de la terra. Sé que amb la sensibilitat dels governs (i que ja han començat a sorgir efectes favorables), amb Gustavo F. Petro  a Colòmbia, Luiz I. Lula da Silva al Brasil, i amb José Pedro Castillo (substituït), i ara amb Dina Boluarte al Perú, s'està revertint la zona i amb l'esperança de regularitzar la part de la terra més vital per a la humanitat.

El tractat de l'aigua que avui presento és una clara evidència que els governs han entès que amb les polítiques anteriors ens anàvem a la destrossa total de la zona i  dels ecosistemas. La biósfera es única.

Els Països Part del Tractat de Cooperació Amazònica -Bolívia, Brasil, Colòmbia,

Equador, Guyana, Perú, Suriname i Veneçuela comparteixen sobiranament la conca hidrogràfica més extensa i biodiversitat, per tant, la més important de la Terra. L'Amazònia, formada al llarg de milions d'anys, alberga no només la quantitat d'aigua dolça superficial més gran del planeta sinó també nombroses espècies d'arbres, plantes, peixos, insectes, mamífers, aus i rèptils, entre d'altres, conformant un sistema complex i fràgil però de singular importància. Se'l reconeix a l'Amazònia, per exemple, comptar amb un nombre més gran d'espècies de peixos que les que compta l'Oceà Atlàntic. És per tothom conegut que sis Països Part del Tractat integren l'exclusiu grup de deu i set països mega diversos. La xarxa fluvial que la conca posseeix, és també la més extensa –amb més de 10 mil rius afluents, directes o indirectes- amb importants recursos minerals i gran potencialitat energètica.

Tenint en compte això i l'interès de millorar els nivells de desenvolupament humà de les poblacions respectives d'aquests països i assolir fites superiors de desenvolupament econòmic, el Tractat de Cooperació Amazònica - subscrit el 1978- va preveure la realització d'esforços i accions conjuntes per promoure el desenvolupament harmònic dels respectius territoris amazònics dels Països Membres, de manera que aquestes accions produeixin resultats equitatius i mútuament profitosos tenint en compte la preservació del medi ambient.

Saludo, per tant, la iniciativa de publicar el primer volum d'Amazònia i Aigua.

Desenvolupament sostenible al segle XXI ” que conté”, des de diversos punts de vista, variades aportacions d'investigadors, especialistes i intel·lectuals, tant llatinoamericans com europeus, vinculats a la problemàtica i al quefer amazònic. La contribució que ells fan a títol personal enriqueix el coneixement de l'Amazònia al voltant del fonamental element aigua, cridat a jugar un rol estratègic per als països amazònics, amos d'aquest recurs natural.

Tot i que el contingut no reflecteixi necessàriament l'opinió dels Països Membres de l'OTCA (Organización del Tratado de Cooperación Amazónica) confio que aquest projecte contribuirà a promoure el coneixement científic i tecnològic, així com a coadjuvar en el procés de reflexió sobre les mesures de prevenció i els efectes de la contaminació de l'aigua, i la seva incidència en els ecosistemes i els recursos naturals i la salut de les persones, principalment la de les poblacions assentades a la conca.

Amb tot el  plantejat anteriorment i prenent com a base els estudis avançats per científics i experts en sòls amazònics, va apareixent un panorama davant del qual sembla suscitar-se la necessitat i la urgència d'enfrontar la problemàtica social generat per la pressió de demanda d' utilització sobre aquesta àrea.

La tala i la crema del bosc amazònic, procés incessant que compromet l'estabilitat de l'ecosistema, està afectant seriosament la condició hídrica del sòl, (especialment la transferència, retenció i absorció d'aigua per la planta) i contribueix a un canvi irreversible a l'atmosfera externa al terra, ja que es produeixen notables increments d'evaporació afectant el cicle de l'aigua.

Resultats com els presentats en aquest “Tractat de l'Aigua a l'Amazones”, ens permet cridar l'atenció sobre l'ocurrència de processos específics en alguns sòls de: a) compactació, b) disminució de la infiltració c) disminució de la permeabilitat i d) modificació de la mida i connectivitat dels porus. Tots aquests canvis de la naturalesa original dins del perfil del sòl comporten greus problemes d'erosió, degradació i pèrdua de la potencialitat de sòls per suplir necessitats alimentàries i de supervivència del natiu.

És innegable que la hidrodinàmica complexa no sols un tema de tot l'interès teòric i pràctic, sinó un camp per aprofundir en investigacions tendents a analitzar problemes edàfics específics subjacents a la realitat de l'Amazònia colombiana. Si els efectes d’aquests fenòmens no aconsegueixen mitigar-se en el futur immediat, la perspectiva de mantenir un ecosistema amazònic en equilibri i regular l’ús harmònic i eficient d’aquests sòls serà gairebé una utopia, si no es presta la atenció urgent per part de països que comparteixen l'àrea amazònica.

Fins aquí, un repàs i la meva petita visió sobre l'AMAZONES.

Cuidem el medi ambient.

Les Fronteres criminals de l'Amazònia (IV)

 Les màfies brasileres es prenen el control de la Triple Frontera amb Colòmbia i el Perú.

Leticia, amb una població de 50.000 habitants, fa part d'una zona coneguda com la Triple Frontera, on els límits entre Colòmbia, Perú i Brasil s'unifiquen, creant una zona de trànsit entre els tres països, que ha estat durant molt de temps un centre d'activitat criminal, especialment per al narcotràfic.

Un problema de tres fronteres: aturar la criminalitat a l'Amazònia

El crim organitzat està florint a la zona selvàtica dividida per les fronteres del Brasil, Colòmbia i el Perú, cosa que posa en greu perill les poblacions i els ecosistemes del cor de l'Amazònia. Amb l'ajuda dels donants, els tres Estats han d'actuar ràpidament abans que l'activitat il·legal provoqui danys irreversibles.

A la regió on el Brasil, Colòmbia i el Perú conflueixen a les profunditats de l'Amazònia, una varietat d'organitzacions criminals aprofita l'escassa presència estatal, l'abundància de recursos naturals i la pobresa de les comunitats locals per créixer, diversificar-se i incubar noves empreses criminals transfrontereres .

Una onada d'assassinats a la Triple Frontera, Colòmbia-Brasil-Perú desperta preocupació sobre el poder de grups brasilers en aquesta regió. Encara que la seva presència és disputada, aquestes màfies semblen guanyar terreny amb cada dia que passa.

Un saldo de dues persones assassinades i dues ferides més, va deixar el cap de setmana a Leticia, capital del departament d'Amazones, els fets van passar entre divendres i diumenge, on s'hi suma l'assassinat d'un ciutadà colombià a Tabatinga, municipi brasiler fronterer amb Colòmbia, encara que l'autoria dels atemptats roman anònima, es presumeix que estan connectats amb grups brasilers de Tabatinga i que han aconseguit establir-se a terra colombià.

D'acord amb fonts policials de Leticia el 2022, els assassinats venen en ascens des del 2020. Després que la pandèmia restringís la mobilitat entre els dos països, la reobertura de la frontera el 2021 va significar una explosió en els casos de violència mentre els grups intentaven reafirmar-se al territori, van assenyalar. Això, a causa de la possibilitat que grups criminals poguessin tornar a creuar lliurement.

Dades recopilades per la Policia Nacional de Colòmbia mostren que, entre el 2020 i el 2021, els homicidis van créixer un 300%, passant de sis a. Mentre que, durant el 2022, es van registrar 32 homicidis, un vint-i-quatre, un 33% més que l'any anterior.

Els anys anteriors van ser molt més tranquils: el 2018 es van registrar set assassinats, mentre que el 2019 se'n van registrar cinc.

L'increment de la violència a Leticia i Triple Frontera és el resultat d'una combinació explosiva. Els grups brasilers enforteixen les aliances amb els parells colombians pel control del narcotràfic, mentre les conseqüències se senten en sòl colombià.

Segons informació obtinguda, els fets més recents de violència són el resultat d'una disputa entre el Comando Rojo (Comando Vermelho, CV) i Os Crias, un grup local de l'Amazones de poca trajectòria. Os Crias és una organització que va néixer de la Família del Nord (Familia do Norte, FDN), grup criminal del Brasil amb què, posteriorment, es veuria enfrontat pel control de Tabatinga, ciutat brasilera a la Triple Frontera, el 2021. (Tabatinga és una paraula indígena que en l'idioma tupí).

Tot i que Os Crias va sortir victoriós d'aquesta disputa, el seu lideratge va ser ràpidament desafiat pel CV, que es va aliar amb grups colombians com 'Los Caqueteños' per emprendre una nova guerra el 2022. Això va provocar la retirada massiva d'Os Crias, els membres de la qual van seguir sent assassinats en ambdós costats de la frontera. Tot i que es creia que 'Los Caqueteños' eren un grup inactiu, sembla que ha tornat a operar sota ordres de grups dissidents.

D'altra banda, d'acord amb un funcionari de l'alcaldia de Leticia que roman anònim per motius de seguretat, Os Crias ha aconseguit atraure l'atenció del Primer Comando Capital (Primeiro Comando da Capital, PCC). Segons les seves declaracions, les dues organitzacions estarien aliades i buscarien reprendre el control de la Triple Frontera per monopolitzar el tràfec de cocaïna que passa per aquesta regió.

En aquest territori també hi ha les organitzacions compostes per exmembres de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) que no es van acollir al procés de pau 2016, en què la guerrilla es va desmobilitzar.

Aquestes faccions són els Comandos de Frontera i el front Carolina Ramírez, involucrades principalment al narcotràfic i els que van tenir disputes el 2022. La Triple Frontera, per la seva banda, també és llar de 6.472 hectàrees de cultius de coca que es troben principalment del costat peruà i que, juntament amb laboratoris trobats a la zona, són el principal incentiu per controlar aquesta economia criminal.

És possible que la situació a la Triple Frontera continuï mostrant alts índexs de violència. Autoritats de policia van explicar que el pas lliure entre Tabatinga al Brasil, i Leticia a Colòmbia sempre juga en contra, ja que és molt fàcil per als criminals mobilitzar-se i desaparèixer atesa la manca de control i cooperació policial.

30 anys de ruta canària a Pateras

Fa 30 anys, l'arribada de la primera pastera a les costes canàries va marcar l'inici d?una ruta mortal que, lluny d'aturar-se, ha continuat cobrant vides en el transcurs d?aquestes tres dècades.

Aquell primer viatge va simbolitzar la desesperació dels que, sense alternatives segures ni legals, es van veure obligats a llançar-se al mar des del continent africà per buscar un futur millor. Des de llavors, milers de persones han desaparegut en aquesta travessia cada cop més transitada i cada vegada més perillosa, mentre Europa avança cap a l'externalització de fronteres i l'enduriment centrades a impedir que les persones arribin, en lloc d'oferir solucions de protecció i garanties de drets.

 Cada pastera representa no només un viatge, sinó la manera com tractem les migracions i les emergències humanitàries. Necessitem que aquestes embarcacions no siguin l'única opció per a massa persones. Necessitem una Europa oberta, que defensi vies legals i segures per cercar protecció sense arriscar la vida, i solucions duradores perquè les persones refugiades puguin viure en dignitat.

Aquesta ruta va ser oberta sense saber-ho per dos joves sahrauís que van arribar a Fuerteventura en una petita embarcació de fusta. Trenta anys més tard, no hi ha un perfil definit de les persones que hi arriben, entre les quals hi ha homes, dones, nens i nenes; i les nacionalitats estan directament relacionades amb els conflictes que són l'origen dels grans desplaçaments.

L'increment de desplaçaments actual té a veure amb l'absència d'alternatives al vostre entorn. La inestabilitat al Senegal i la guerra a Mali han provocat un augment de les arribades d'aquestes nacionalitats a les Illes Canàries. En aquest moment, Mali ocupa un primer lloc en arribades des de Mauritània, país on prop de 200.000 persones d'aquesta nacionalitat s'amunteguen dins del campament per a persones refugiades de Mbera, a la frontera entre els dos països.

El conflicte ha provocat un augment dels sol·licitants d'asil d'aquesta nacionalitat, una tendència marcada des dels darrers anys, però especialment des de finals del 2023 i durant el 2024. A això cal afegir que la situació del Sàhara Occidental és cada cop més inestable , i les relacions entre Algèria i el Marroc fan que aquesta via sigui la més utilitzada.

Visats de trànsit, un obstacle més

Per intentar contenir aquestes arribades, Espanya imposa des del 28 d’agost un nou visat de trànsit aeroportuari a les persones procedents de Mauritània. El país passa a formar part d'una llarga llista que inclou països en conflicte com Mali, Síria o Palestina, a la qual fa poc més d'un mes s'hi van sumar també el Sudan i el Txad.

Els visats de trànsit no són una mesura útil sinó una dificultat més en l'accés a protecció internacional, i forma part de l'estratègia europea i espanyola d'externalització de fronteres que posa en perill cada cop més la vida de milers de persones.

Insisteixo  en la necessitat de vies segures. En el cas de Mali, per exemple, l'ACNUR ha demanat als governs establir una quota de re assentament de persones per evitar que les persones arrisquin les seves vides en trajectes perillosos. Usar aquestes vies és la forma. Si només s'aposta per la via de la contenció, al final ja sigui per visats de trànsit o per controls policials, els desplaçaments es fan cada cop més llargs i perillosos.

Espanya, país d'acolliment?

Paradoxalment, moltes de les nacionalitats a què s'imposa visat de trànsit, com passa amb el Sudan, Síria o Burkina Faso, són altament susceptibles de rebre protecció internacional per part de l'Estat espanyol, un cop al territori. El mateix passa amb Mali, on la gravetat de la guerra que es va intensificant implica uns criteris favorables per donar protecció.

Les Fronteres criminals de l'Amazònia (III) -

Amb aquesta informació, pretenc que tots ens asseguem involucrats en la denúncia del dessagnat d'un dels llocs més verges i pulmó del planeta. La selva Amazònica del Perú, Brasil i Colombia, se sent amenaçada per la pressió per part de llenyataires clandestins i grups d'extracció de minerals de ferro.

La llunyania de l'Amazònia és alhora la seva característica més valuosa i el desavantatge més gran.

La regió on s'uneixen el Brasil, Colòmbia i el Perú està particularment allunyada de les zones poblades. Les seves últimes fronteres es van demarcar recentment a la dècada de 1920 i la regió de la triple frontera es troba a milers de quilòmetres de les respectives capitals dels països, cosa que és una de les principals raons per les quals la vida silvestre ha florit i els recursos naturals continuen sent abundants dins dels seus confins. Alhora, les oportunitats que ofereix la zona per obtenir guanys il·lícits estan atraient cada vegada més l'atenció de poderoses organitzacions criminals, sobretot al Brasil.

Les ultimes amenaces a les tribus de l'Amazones.

Els indígenes que són els valedors de la seva existència es veuen amenaçats i ja han tingut morts. Un dels provocadors va ser Jair M. Bolsonaro, l'anterior president de la República Federativa de Brasil, considerava indígenes de l'Amazones com a obstacles per al desenvolupament de Brasil.

Aquest antic militar i avui polític liberal, manifesta que l'Amazones és un territori molt ampli per albergar uns quants indígenes que no són productius, i per això està plantejant la industrialització i el desbosc d'aquest gran pulmó de la terra.

En el seu estil nou d'exercir la política al Brasil, el 30 de setembre passat centenars de milers de persones es van manifestar a múltiples ciutats del Brasil i del món, en diverses marxes contra Jair Bolsonaro. Les massives mobilitzacions, agrupades sota el lema Ele Não («Ell no»), van ser convocades majoritàriament per moviments de dones que, per mitjà de xarxes socials, expressant el seu rebuig a les prèdiques misògines, homofòniques i racistes de l'exmilitar. 

Les massives manifestacions en repudi a Bolsonaro es van repetir als carrers de més de 80 ciutats del Brasil ia moltes capitals del món. A San Pablo, centre de la campanya de Bolsonaro les protestes van congregar més de 200.000 persones, en altres centres urbans, com Belo Horizonte, Recife, Porto Alegre, Curitiba, Fortalesa, Manaus i en gairebé totes les capitals d'estats del país, també es van dur a terme importants marxes, altres actes contra Bolsonaro es van realitzar a diversos països del món, entre els quals es troben Alemanya, França, Argentina i Estats Units. Fins i tot a Moçambic i Sud-àfrica es van registrar protestes.

Les planes al·luvials són extraordinàriament productives perquè constitueixen la connexió entre els ecosistemes aquàtics i terrestres. Són socialment i econòmicament vitals perquè desenes de milers de famílies depenen dels seus recursos naturals per a la seva subsistència.

Tot i això, la mineria plaer genera impactes catastròfics quan els miners remouen i donen volta a la capa superior del sòl mentre busquen sediments d'or. El càlcul més optimista assenyala que són 3350 mil hectàrees de boscos i aiguamolls els perduts a la Panamazonía a causa d'això.

Encara visible a la vora dels rius i les seves capçaleres, el dany originat pel mercuri és invisible quan es tracta de la salut dels miners, les seves famílies i les comunitats. En revisar 33 estudis realitzats a la conca del Tapajós, es van trobar que l'elevada presència de mercuri era generalitzada.

Les solucions de remediació i reparació no són impossibles (existeixen en zones geogràfiques que fa més d'un segle van travessar el mateix que la Panamazonía avui) però sí molt costoses en dos sentits. Tant econòmicament com políticament, ja que implica una decisió de Govern davant dels invasors i un nivell de protecció per a les comunitats afectades.

El narcotràfic

Amb l'obertura de la carretera Interoceànica també es va fer més expedita una altra ruta de trànsit il·legal: la de la cocaïna, que va des de les muntanyes peruanes on es produeix, fins als carrers de Rio i de São Paulo on es consumeix. Les autoritats n'han reforçat el control. Segons xifres de la policia de Puerto Maldonado, durant l'any han confiscat 185 quilos de cocaïna. La van trobar camuflada a l'equipatge o amagada amb enginy en vehicles que intentaven burlar els estrictes controls a la frontera brasilera.

No obstant, el que és incautat és a penes un petit percentatge de la cocaïna que passa, ja que centenars de motxillers carregats de droga avancen per la interoceànica i després travessen la porosa frontera entre Perú i Bolívia sense ser requisats. La gent passa la droga per camins informals de frontera. "No tenim capacitat per cobrir tota la zona, són centenars de passos, com ara camins de formigues", diu un policia de la frontera a Bolívia.

Els assalts que es donen entre traficants per robar-se la droga i els ajustos de comptes, ja han deixat aquest any 22 persones mortes al departament bolivià de Pando, segons les autoritats d'aquest país.

Els tràfics il·legals de persones i de drogues, la violència a pobles que abans eren tranquils, la immigració desaforada, vivendes improvisades i sense serveis, totes són conseqüències indesitjables de la nova carretera.

Davant la manca de planejament i d'inversió social adequada, aquesta ha portat un progrés boig, de vegades criminal que, al contrari del que s'esperava, està fent que a la regió selvàtica avui es parli amb nostàlgia de la vida abans que arribés el "desenvolupament" de la via.

Les Fronteres criminals de l'Amazònia – (II)

Seguint a la introducció anterior (Capítol I), de les Fronteres criminals de l'Amazònia, passo a detallar al meu entendre, les circumstàncies del que es fa en aquesta zona del món l'Amazònia, tan apreciada per molts i tan delictiva per altres.

Pel que fa a la selva amazònica, és fonamental donar suport als mitjans de vida respectuosos de la llei, i enfortir la col·laboració amb les comunitats indígenes que estan en primera línia de l'expansió delictiva. La triple frontera entre el Brasil, Colòmbia i el Perú s'ha convertit en un focus de delinqüència, cosa que envia una advertència constant sobre les amenaces que enfronta la selva tropical més gran del món.

El control desigual de les autoritats estatals, els grups criminals brasilers han forjat aliances amb faccions guerrilleres colombianes i organitzacions de narcotràfic peruanes. dragatge d'or i la pesca en àrees protegides.

A mesura que augmenten els ingressos criminals, el dany ambiental a l'Amazònia i

la violència a la població local s'han disparat, però també ho han fet els incentius materials perquè els vilatans necessitats s'allistin en un o altre grup.

Per protegir la selva, les forces de seguretat dels tres estats han de deixar de banda la seva cautela mútua, capitalitzant el suport estranger per construir una resposta més efectiva al crim transnacional. Alhora, la protecció de l'Amazònia dependrà d'assegurar que les comunitats locals, inclosos els grups indígenes, puguin cercar mitjans de vida legals i generar una confiança més forta en les forces de seguretat i els organismes estatals.

La creixent influència dels grups criminals a la triple frontera ha provocat un gran nombre d'assassinats, molts vinculats a disputes territorials o al càstig de la població local que s'atreveix a resistir la invasió de les seves terres per part d'aquests grups.

En aquesta part de l'Amazònia, el nou amo il·legal és el grup brasiler Comando Vermelho, que ha guanyat la partida a les batalles amb dos grups criminals importants més: la banda local Os Cries i el Primeiro Comando da Capital, un grup immensament poderós originari de São Paulo però que ara està actiu a tot Brasil. Les autoritats policials creuen que Comando Vermelho pot estar en connivència amb el grup guerriller colombià Carolina Ramírez, que es va separar de les ara desmobilitzades Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC).

Per la seva banda, el Perú s'ha convertit en el motor de la producció de cocaïna a la zona, i ha causat greus danys ambientals. Els cultius de coca, que creixen en terres forestals arrasades, han prosperat a la província fronterera peruana de Mariscal Ramón Castilla, sovint finançats per inversors colombians o brasilers i que aprofiten el treball dels pobladors locals per cultivar la planta. La fulla es processa en laboratoris que filtren contaminants al sòl ia l'aigua, i després el producte acabat es transporta gairebé sense control al llarg de l'Amazones i els seus afluents. La major part es ven finalment al Brasil –el mercat intern més gran de la droga a Amèrica del Sud– o s'exporta a Europa i Àfrica. Una part viatja a través de l’Equador, el país que ara pateix els pitjors índexs de violència criminal a Amèrica del Sud. 

La poca resistència que les autoritats estatals oposen a aquest flux és eliminada ràpidament mitjançant suborns o violència. Els grups il·legals sovint reinverteixen els guanys del tràfic de drogues en altres negocis il·legals perjudicials per al medi ambient, com la tala il·legal, el dragatge i la pesca, cosa que els permet blanquejar els seus ingressos i generar encara més.

Les comunitats indígenes han intentat defensar els seus territoris de les incursions dels grups criminals, però moltes afirmen que no han rebut suport de l'Estat ni de les forces de seguretat. Les anomenades tribus indígenes no contactades corren un risc especial a causa de l'auge de la delinqüència. Aquestes comunitats viuen al profund de la selva, després d'haver eludit la interacció amb la civilització occidental durant segles. El perímetre ininterromput del seu territori, que està protegit per la llei, està a punt de ser violat per fusters invasors, acaparadors de terres i altres mafiosos, cosa que amenaça no només la seva cultura sinó també la seva pròpia existència.

NOTA. Per ser un tema de gran importància i transcendència per la humanitat sobre la desforestació de l'AMAZONIA, seguiré fent altres capítols assenyalant les causes, i del perquè es produeix aquesta imprudent situació en aquesta zona del mon.

Ens incumbeix a tots la seva denuncia.

Les Fronteres criminals de l'Amazònia – (I)

 

El crim organitzat està florint a la selva amazònica, i dividida en tres parts per les fronteres del Brasil, Colòmbia i el Perú, és el que posa en greu perill les poblacions i els ecosistemes del cor de l'Amazònia.

Aquests tres estats haurien d'actuar ràpidament abans que l'activitat il·legal causi danys irreversibles.

A l'Amazònia, una varietat d'organitzacions criminals està explotant el feble abast dels Estats, l'abundància de recursos naturals i la pobresa de les comunitats locals, (que no para de créixer), diversifiquen els seus treballs i creen noves emprenedories transfrontereres.

La producció creixent de cocaïna al Perú i l'expansió d'altres negocis il·legals, com l'extracció d'or i la tala il·legal, amenacen els modes de vida dels indígenes, inciten a la violència i fan malbé el medi ambient. Si no es controlen aquestes activitats delictives, podrien soscavar el ja precari control estatal de la selva tropical més gran del món, i amb l'antic govern del Brasil de Jair Bolsonaro, va anar desbrossant creixent.

Entre 2010 i 2020, la mineria a terres indígenes del Brasil va augmentar gairebé un 500 per cent.

Seguint les promeses fetes el 2023, els tres països han de reforçar la cooperació en matèria de seguretat i aprofitar l'assistència estrangera amb vista a enjudiciar i sancionar els responsables de delictes ambientals. És fonamental donar suport als mitjans de vida respectuosos de la llei i enfortir la col·laboració amb les comunitats indígenes que es troben a primera línia de l'expansió delictiva.

Els incendis i la tala indiscriminada d'arbres a l'Amazònia han avivat la preocupació mundial pel futur de la selva tropical més gran del món, que exerceix un paper vital en la contenció del canvi climàtic en absorbir el diòxid de carboni produït per la combustió de combustibles fòssils. El que pot passar desapercebut al debat internacional és que el crim organitzat és un dels principals impulsors d'aquesta destrucció ambiental.

És urgent i necessari frenar l'activitat dels grups il·lícits a la regió, no només per la degradació ambiental que aquestes organitzacions infligeixen, sinó pel perill cada vegada més gran que representen per a les comunitats de la regió. Els nivells de violència a l'Amazònia són alts, fins i tot per als estàndards d'Amèrica Llatina i el Carib, una regió que, amb només el 8% de la població mundial, representa el 29% dels homicidis a tot el món. 

Les taxes d'homicidis a l'Amazònia, a més, superen les mitjanes regionals. Aquesta violència passa en àrees rurals i ciutats més petites que tendeixen a estar fora del radar dels governs nacionals i, per tant, són àmpliament ignorades. A l'Amazònia, els territoris que acullen la tala i la mineria legals i il·legals, el cultiu de coca i el tràfic de drogues pateixen els pitjors danys ecològics i la violència més gran. Aquestes zones solen superposar-se amb les terres ancestrals dels pobles indígenes, que històricament han tingut un paper crucial a la salvaguarda de la selva tropical. 

No és estrany que les xarxes criminals que saquegen els recursos de l'Amazònia hagin convertit els activistes ambientals en els principals objectius. El 2022, un de cada cinc assassinats de defensors de la terra i el medi ambient a tot el món va tenir lloc a l'Amazònia, sent Colòmbia i Brasil els dos països més perillosos per a aquesta tasca.

NOTA. Per ser un tema de gran importància i transcendència per la humanitat sobre la desforestació de l'AMAZONIA, seguiré fent altres capítols assenyalant les causes, i del perquè es produeix aquesta imprudent situació en aquesta zona del mon.

Ens incumbeix a tots la seva denuncia.