Grups armats al món-7- Catalunya

Abans de fer els darrers capítols sobre els grups armats al món, avui toca amb especial interès els grups a Catalunya, i a continuació els de Galícia, País Basc, Andalusia i les Illes Canàries, on han estat o van ser territoris que per diferents causes, es van organitzar grups de diverses tendències i ideologies.

A Catalunya ens trobem amb el grup Terra Lliure que va ser una organització armada independentista catalana que va operar principalment a Catalunya, des de finals dels anys 1970 fins a principis dels 1990. El seu objectiu principal era la independència dels territoris considerats com a “Països Catalans”, que inclou Catalunya, València, Balears, parts d'Aragó, Andorra i el Rosselló a França.

Els orígens de Terra Lliure es va fundar el 1979, influenciada per altres moviments independentistes europeus, com l'IRA a Irlanda i ETA al País Basc, i va néixer en un context de transició democràtica a Espanya després de la dictadura de Franco, en què els moviments nacionalistes cobraven força. Les seves activitats eren accions violentes, com atemptats amb explosius contra infraestructures, monuments, seus de partits polítics i símbols de l'Estat espanyol, encara que en general van intentar evitar víctimes mortals, alguns dels seus atemptats van acabar en tragèdies, com la mort accidental d'una noia en un atac el 1987.

La Ideologia de Terra Lliure combinava independentisme amb elements d'esquerra radical, defensant una transformació social i política als Països Catalans, rebutjant la Constitució Espanyola de 1978 per considerar que no respectava el dret a l'autodeterminació.

La dissolució de Terra Lliure es va produir el 1995, on la majoria dels membres van decidir abandonar la lluita armada i desmantellar l'organització després d'un procés de negociacions amb les autoritats. Molts dels seus exmembres es van integrar en partits polítics com Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que promou l’independentisme per vies pacífiques i democràtiques. Tot i que la seva activitat armada no va aconseguir avenços significatius cap a la independència, Terra Lliure va marcar un capítol important en la història de l'independentisme català, i la seva història continua sent polèmica ja que alguns sectors independentistes els veuen com un símbol de resistència, mentre que altres en rebutgen l'ús de la violència. 

Vídeo de TERRA LLIURE, punt i final

A Catalunya, apart del grup de Terra Lliure, hi ha hagut diversos grups que s'han involucrat en activitats violentes o terroristes, especialment durant el segle XX, en el context de la lluita política i social. Alguns d’aquests grups han tingut una ideologia independentista, mentre que altres han estat associats amb moviments marxistes o anarquistes.

Els grups d'Acció Nacionalista (GAN). Als anys 70 i 80, van existir diversos grups de tall nacionalista radical que, encara que no van arribar a tenir la mateixa notorietat que Terra Lliure, també es van implicar en activitats violentes, com enfrontaments amb la policia i actes de sabotatge. Els seus objectius eren la independència de Catalunya, però de manera més radical i amb confrontacions amb el sistema polític espanyol. Les seves accions no van ser tan coneguts a nivell internacional com a Terra Lliure.

Un altre dels grups va ser el Caliu (1982-1995). El Caliu va ser un grup terrorista que es va formar al si de l'organització de Terra Lliure, encara que també va estar vinculat a un corrent anarquista radical dins de la lluita per la independència. Els seus objectius eren similars a Terra Lliure, l'objectiu era la independència de Catalunya, tot i que amb una orientació més d'esquerra i anarquista, i el Front Patriòtic Català (FPC), que va ser un grup no tan prominent com els anteriors, han estat associats amb ideologies radicals i nacionalistes, amb ocasionals incidents de violència. Aquest tipus de grups van ser més marginals, però sovint enarboraven la bandera de la lluita per l'autodeterminació i feien servir mètodes violents per expressar el seu rebuig cap a l'Estat espanyol.

Adhesiu del Fem Front Patriòtic - MDT (Moviment de Defensa de la Terra)

Les causes en què van sorgir aquests grups va ser per la forta forta repressió política durant la dictadura franquista i, encara que la transició a la democràcia a Espanya (1975) va comportar un cert grau d'obertura, la independència de Catalunya seguia sent vista com una causa que no tenia suport a l'Estat central. La lluita armada va ser una de les formes de molts sectors de l'independentisme per manifestar-ne el descontentament i pressionar per l'autodeterminació.

I arribo la fi del terrorisme a Catalunya. A mesura que avançava el temps, especialment després dels anys 90, l'ús de la violència per part de grups separatistes va anar disminuint. L'evolució política, l'arribada de més partits independentistes a les institucions i el canvi al panorama sociopolític de Catalunya van contribuir a fer que la violència perdés protagonisme. De fet, els partits independentistes actualment tenen un enfocament pacífic i democràtic, centrat en la consecució de la independència mitjançant la legalitat i la negociació política encara que el tema de la independència continua sent una qüestió política complexa a la regió.

Grups armats al món-6- l’Oceania.

I seguint aquest cicle de “grups armats al món”, avui desenvolupo el clima que actualment hi ha a Oceania. La situació relacionada amb grups armats guerrillers o paramilitars és força diferent de la d'altres regions del món com Amèrica Llatina, Àfrica o el Sud-Est Asiàtic.

Oceania es caracteritza per una relativa estabilitat política en comparació amb altres continents, i els conflictes armats organitzats no són comuns. Tot i això, hi ha alguns punts d'interès que es podrien considerar. 

Bougainville celebra el referèndum d'autodeterminació, amb l’entelèquia pacifista

A la regió de Papua Nova Guinea i la regió de Bougainville, hi ha hagut conflictes armats relacionats amb tensions polítiques, econòmiques i ètniques principalment el conflicte de Bougainville (1988–1998). Aquest conflicte es va donar entre el govern de Papua Nova Guinea i l'Exèrcit Revolucionari de Bougainville (BRA), grup separatista que lluitava per la independència de la regió de Bougainville, en part va ser degut a les disputes sobre els ingressos de la mina de Panguna, encara que el conflicte va acabar amb l'Acord de Pau de Bougainville el 2001, actualment les tensions persisteixen en menor escala.

Avui dia hi ha alguns grups armats locals o milícies a àrees rurals que encara poden sorgir per disputes locals, encara que no es consideren guerrilles formals.

A Austràlia i Nova Zelanda, hi ha moviments indígenes i de resistència i no hi ha grups guerrillers ni paramilitars en el sentit tradicional, però sí que hi ha hagut moviments de resistència cultural o política, particularment entre les comunitats indígenes, com els aborígens australians i els maoris a Nova Zelanda.

Aquests moviments han estat principalment pacífics, enfocats a la lluita pels drets civils i la restauració de terres ancestrals.

A les illes del Pacífic, hi ha insurreccions en general als estats insulars més petits d'Oceania (com Fidji, les Illes Salomó, i Vanuatu). En aquesta zona no ha estat escenari de guerrilles o grups paramilitars en el sentit clàssic, però els conflictes tribals o polítics ocasionalment han generat milícies locals petites. Per exemple el de les Illes Salomó, que durant el conflicte ètnic conegut com "La Crisi Tensionada" (1998–2003), van sorgir milícies locals com la Força Malaita Eagle i l'Exèrcit Revolucionari Isatabu. Aquestes milícies no s'assemblen a guerrilles organitzades tradicionals, però han causat desestabilització en moments específics.

El paper d'Austràlia encara que no hi ha guerrilles dins aquest país ha tingut un paper important en missions de manteniment de pau i estabilització a la regió del Pacífic, especialment a Papua Nova Guinea i les Illes Salomó.

En resum, Oceania no presenta una tradició guerrillera o paramilitar com a altres regions. Els conflictes tendeixen a ser locals, relacionats amb disputes tribals, recursos naturals, o tensions ètniques i polítiques, més que no pas moviments armats ideològics organitzats.

Grups armats al món-5- l’Àfrica.

 Àfrica és un continent amb una història complexa de conflictes armats, incloent l'activitat de nombrosos grups guerrillers i insurgents, grups que han sorgit per diverses raons, com ara disputes ètniques, religioses, polítiques i econòmiques, així com per la lluita pel control de recursos naturals.

Grup terrorista BOKO HARAM 

Els factors que alimenten la insurgència a Àfrica són els Recursos Naturals, i el control de minerals (com el coltan i diamants a la RDC) o el petroli que fomenta conflictes interns.

La pobresa i desigualtat fa que moltes insurgències neixen de l'exclusió socioeconòmica i marginació, el colonialisme i fronteres artificials. Les divisions colonials sovint van ignorar realitats ètniques i culturals, cosa que causa tensions, i tenen una gran importància en el suport dels grups armats a la regió, la presència internacional i amb la intervenció estrangera en conflictes africans que han estat un factor divisiu, alimentant ressentiments locals.

En el  Nord d'Àfrica, Al-Qaeda al Magrebí Islàmic (AQMI), és un grup gihadista amb vincles a Al-Qaeda, conegut per segrestos, atacs terroristes i activitats de contraban, i actua principalment al Sahel i en països del nord com Algèria, Mali, i Níger.

Estat Islàmic al Gran Sàhara (EIGS), és el responsable d'atacs a forces locals i internacionals, i sorgeix com una facció d'Estat Islàmic. Opera principalment a Mali, Burkina Faso i Níger.

Pel que fa a grups guerrillers a l'Àfrica Occidental, el grup Boko Haram, opera als territoris de Nigèria, Txad, Níger i Camerun. Aquest grup d'ideologia gihadista que lluita per establir un califat islàmic, i és conegut per segrestos massius com el cas de les nenes a Chibok (Nigèria), i atacs contra civils. Boko Haram, té una facció vinculada a l'Estat Islàmic, coneguda com a ISWAP (Estat Islàmic a l'Àfrica Occidental).

Les nenes segrestades pel grup guerriller del BOKO HARAM, a Chibok (Nigèria)

Un grup tuareg a Mali, el moviment Nacional per a l'Alliberament de l'Azawad (MNLA), cerca la independència de la regió de l'Azawad. Inicialment va ser un moviment nacionalista, la regió ha estat infiltrada per grups gihadistes. També a Mali i Nigèria les milícies Fulani estan involucrades en conflictes ètnics i disputes per recursos agrícoles.

A l'Àfrica Central, el grup paramilitar dels Lord's Resistance Army (LRA), fundada per Joseph Kony a Uganda, opera a la República Centreafricana, Sudan del Sud i el Congo. Aquest grup és conegut per l'ús de nens soldats, segrestos i brutalitat extrema. També el grup de l'aliança de Forces Democràtiques (ADF), grup rebel actiu a la República Democràtica del Congo (RDC), amb vincles a grups islamistes, realitza atacs a “llogarets” i forces governamentals, i la Coalició Seleka i Anti-Balaka, a la República Centreafricana, amb rerefons religiosos (musulmans vs. cristians) i polítics.

Els grups que operen a l'Àfrica Oriental, com l'Al-Shabaab (Somàlia i Kenya), és un grup islamista vinculat a Al-Qaeda que busca implementar la xaria a Somàlia. És un grup conegut per atacs terroristes a Somàlia i països veïns, inclòs l'atac al centre comercial Westgate a Kenya. El Front d'Alliberament Oromo (OLF), és un moviment nacionalista que lluita per l'autodeterminació de la regió d'Oromo a Etiòpia, i l'Exèrcit de Resistència Nacional (NRA), i altres al Sudan del Sud, conviuen diversos grups armats al Sudan del Sud van sorgir a causa de tensions polítiques i ètniques després de la independència el 2011.

A l'Àfrica Austral, el moviment guerriller Renamo de Moçambic es va convertir en un partit polític després de la guerra civil, però manté una facció armada, i els seus enfrontaments recents estan relacionats amb el control de recursos naturals, i també al nord de Moçambic, grup de la insurgència a Cabo Delgado, està vinculada a l'Estat Islàmic. I a l'Àfrica Occidental i Central, molts grups operen a través de fronteres i col·laboren amb organitzacions criminals per finançar les seves operacions mitjançant el tràfic de drogues, armes i persones, i el Sahel és l'epicentre de conflictes dels països com Mali, Níger i Burkina Fasio, són punts crítics per la combinació de gihadisme, tensions ètniques i pobresa extrema.

Grups armats al món-4-les Ameriques

Seguint amb Amèrica, informo sobre altres grups guerrillers i “pandillas” que també sacsegen aquesta zona. Hi ha grups armats, colles “pandillas”  i mares a Veneçuela, Perú, Mèxic, El Salvador, Hondures, Guatemala, Nicaragua, i Haití com els més actius. 

Ku Klux Klan

Seguint amb Colòmbia i amb influència compartida amb Veneçuela, els grups paramilitars com les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC) comparteixen zones frontereres, defensant els interessos dels capitalistes de la zona i interessos privats o estatals quan estaven governat els presidents, Álvaro Uribe, Juan Manuel Santos i Iván Duque de la dreta o extrema dreta.

El “Sendero Lluminoso” al Perú, és un grup que vol implementar una revolució comunista. La seva ideologia és maoista i actualment és grup reduït però actiu a certes zones rurals. Els “cartels” de Sinaloa o de Jalisco són els  “cartels” més sanguinaris i terrorífics de les zones de Colòmbia i Mèxic. La seva principal activitat és el narcotràfic, l'assassinat i l'extorsió, així com els segrestos.

També trobem a Amèrica del Nord, grans grups ultres radicalitzats i suprematistes com els nacionalistes blancs del Ku Klux Klan d'ideologia racista i de nacionalisme extrem i com a objectiu principal, la supremacia blanca i la resistència a la multiculturalitat.

L'anarquia i l'antifeixisme també tenen el moviment “Antifa” i d'extrema esquerra. Aquest grup té la seva base operativa a tot els Estats Units com a resistència a la extrema dreta i de les polítiques considerades autoritàries. També a la frontera entre els Estats Units i Mèxic, es troben moviments i milícies frontereres per al control “no oficial” de la migració, vigilant la frontera.

Integrants de la Mara Salvatrucha

A l'Amèrica Central, trobem a El Salvador, Hondures i Guatemala, grups de “maras” i “pandillas” que tenen com a propòsit el control territorial del narcotràfic, l'extorsió i la violència urbana, en Nicaragua, també hi ha grups insurgents i paramilitars que tenen com a objectiu la resistència política i armada contra les acusacions de repressió estatal del govern de José Daniel Ortega del (Front Sandinista d'Alliberament Nacional, FSLN).

I a l'Amèrica del Carib, les bandes armades a Haití, tenen el control dels barris i de les activitats criminals com  els segrestos i extorsioni. Les “pantillas” com la G9 tenen fins i tot influència política en certes regions ja sigui per la manca de presència de l'Estat per la temeritat de la ciutadania a les mateixes bandes, tenint totes les bandes, el finançament per mediació del narcotràfic, l'extorsió, la mineria il·legal, els segrestos usant tàctiques de guerrilla, atacs terroristes, propaganda ideològica i la violència indiscriminada. Algunes d'aquestes bandes tenen suport des de l'exterior dels països d'acció.

Jove de 25 anys, va ser capturat fa pocs dies a Dakota del Nord

Les mares, com la Mara Salvatrucha (MS-13) i la Mara 18 (Barri 18), són colles que tenen un impacte significatiu al Centre Americà, Estats Units i altres regions. Aquestes organitzacions criminals van sorgir principalment als anys 80 i 90 entre comunitats migrants a Los Angeles, Califòrnia, i es van expandir ràpidament a altres llocs, especialment després de les deportacions massives de membres a països d'origen com El Salvador, Guatemala i Hondures.

Mara Salvatrucha (MS-13), té l'origen a Los Angeles durant els anys 80 entre immigrants salvadorencs que buscaven protecció d'altres grups locals. Tenen una estructura i una organització ben jerarquitzada i compta amb una xarxa internacional. Encara que les seves cèl·lules poden operar de manera independent, segueixen codis estrictes, dedicant-se principalment a diverses activitats criminals, incloent-hi extorsió, tràfic de drogues, tràfic de persones, homicidis i control territorial. El seu lema és: "Mata, roba, viola, i controla" és una dita associada amb la seva reputació violenta i els seus símbols són el número 13, tatuatges prominents (com "MS" o "13") i referències a la mort o la cultura salvadorenca .

La Mara 18 o Barri 18, és una mara que va sorgir a Los Angeles, inicialment com una colla mexicana que va permetre la inclusió d'altres nacionalitats, la qual cosa la va distingir d'altres grups dividint-se en faccions com "Sureños" i "Revolucionaris", cosa que ha generat conflictes interns. Aquest grup és similar a la MS-13, realitza activitats com a extorsió, narcotràfic i control violent de zones urbanes.

Estorsionant a ciutadans

Les mares exerceixen un control significatiu en comunitats vulnerables, especialment al Triangle Nord de Centre Amèrica (El Salvador, Guatemala i Hondures). La seva influència és facilitada per la pobresa, la manca d'oportunitats i la corrupció a les institucions governamentals, i són responsables d'alts índexs de violència i desplaçaments forçats en aquestes regions.

En aquest marc de grups, pandillas i guerrillers, els governs han intentat combatre-les mitjançant polítiques com "Mà Dura" (força militar i policial), però aquestes han estat criticades per violacions a drets humans i per no abordar les causes arrel del problema. A països com El Salvador, estratègies recents, com el règim d'excepció instaurat el 2022, han generat milers d'arrestos massius, encara que també controvèrsies sobre abusos i justícia.

Grups armats al món-3-les Amèriques. Colombia-2.

Seguint a Colòmbia, passo a informar sobre un altre dels importants grups guerrillers a Colòmbia, l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN), és un grup d'inspiració marxista i socialista, i el seu enfocament principal és les reformes socials i econòmiques per a regions de Colòmbia, amb influència per la revolució cubana. 

L'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN) és una organització guerrillera de Colòmbia fundada el 1964, influenciada per la revolució cubana i els ideals del marxisme-leninisme. Des de la seva creació, l'ELN ha estat una de les principals insurreccions del país, juntament amb les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). La seva història està marcada per la seva lluita armada contra l'Estat colombià, la seva ideologia socialista i el seu enfocament a les comunitats camperoles, indígenes i afrodescendents.

Bandera de l'ELN.

L'ELN va ser creat per un grup d'estudiants, líders pagesos i sacerdots influenciats per la Teologia de l'Alliberament. Un dels seus fundadors més destacats va ser Fabio Vásquez Castaño. El moviment va rebre suport ideològic i formació militar de Cuba, inspirat en figures com Ernesto "Che" Guevara.

L'ELN es defineix com una guerrilla revolucionària que cerca transformar la societat colombiana mitjançant la lluita armada. El seu objectiu principal és la redistribució de la terra, la justícia social i la sobirania davant de la influència estrangera, especialment la dels Estats Units.

Durant les dècades de 1960-1980, l'ELN va operar principalment en àrees rurals i muntanyenques, enfocant-se en atacs a infraestructura econòmica, com oleoductes i carreteres, i en el segrest com a mètode de finançament.

Un dels membres més destacats de l'ELN va ser el sacerdot Camilo Torres Restrepo, que es va unir al grup el 1965. La seva mort en combat el va convertir en un símbol de la lluita revolucionària. Sacerdot catòlic colombià, pioner de la Teologia de l'alliberament, cofundador de la primera Facultat de Sociologia de Colòmbia i membre del grup guerriller Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN). Durant la seva vida, promourà el diàleg i sincretisme entre marxisme i catolicisme.

A la dècada dels 70, es van enfrontar una greu crisi interna després de l'Operació Anorí (1973), on l'exèrcit colombià va desarticular part important de la seva estructura. Tot i això, van aconseguir reorganitzar-se i en les dècades de 1990-2000 durant aquest període, l'ELN va incrementar les seves operacions de segrest massiu (com la presa d'esglésies i segrestos a la carretera) i atacs a oleoductes, generant rebuig tant nacional com internacional.

Actualment, l'ELN segueix actiu a diverses regions de Colòmbia i ha ampliat la seva influència cap a Veneçuela. Tot i que la seva capacitat militar és menor que en el passat, continua sent un actor clau en el conflicte armat colombià. Les seves accions continuen incloent segrestos, extorsions i atacs contra infraestructures, malgrat els esforços per assolir acords de pau. L'ELN ha representat un dels desafiaments més persistents per a l'estabilitat de Colòmbia, i ha reflectit les complexitats de la lluita per justícia social i la superació de desigualtats al país.

Grup guerriller de l'ELN

Intents de diàleg i procés de Pau

Al llarg dels anys, l'ELN ha participat en diversos intents de diàleg amb el govern colombià, encara que aquests processos han estat difícils a causa de la seva estructura descentralitzada i demandes radicals. En els darrers anys, l'ELN ha mantingut negociacions amb el govern de Colòmbia sota l'administració de Gustavo Petro. Aquest procés té com a objectiu cercar una sortida negociada al conflicte armat.

Actualment, l'ELN segueix actiu a diverses regions de Colòmbia i ha ampliat la seva influència cap a Veneçuela. Tot i que la seva capacitat militar és menor que en el passat, continua sent un actor clau en el conflicte armat colombià. Les seves accions continuen incloent segrestos, extorsions i atacs contra infraestructures, malgrat els esforços per assolir acords de pau.

L'ELN ha representat un dels desafiaments més persistents per a l'estabilitat de Colòmbia, i ha reflectit les complexitats de la lluita per justícia social i la superació de desigualtats al país.

Grups armats al món-2-les Amèriques. Colombia-1.

Avui em centraré en els grups terroristes dels tres subcontinents de les Amèriques i del seu arc insular de les Antilles.

A Amèrica, els grups armats i terroristes han sorgit per diverses raons, com ara conflictes polítics, econòmics, ètnics o ideològics.

A continuació, es destaquen alguns dels més rellevants, aixi con els grups paramilitars i d'autodefenses que abunden a l'Amèrica del Sud o Llatinoamèrica principalment als països de Colòmbia i Veneçuela. Aquests grups dels paramilitars i d'autodefensa van sorgir amb el propòsit de defensa dels interessos privats o estatals i també per enfrontar guerrilles i moviments opositors.

Escut de les FARC

Un dels grups que han tingut molta repercussió internacional, han estat les FARC (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia). Les FARC es van originar a les autodefenses camperoles que van sorgir als anys 50, durant el període conegut com “La Violència”, un conflicte entre liberals i conservadors. El seu principal líder fundador va ser Manuel Marulanda Vélez, també conegut com a "Tirofijo". Inicialment, el grup tenia com a objectiu defensar els camperols de la persecució estatal. Les FARC, estan  Inspirades en el marxisme-leninisme, cercaven una reforma agrària radical, l'accés a la terra per als pagesos i la creació d'un Estat socialista.

Manuel Marulanda, alias "Tirofijo"

El Bloc del Sud de les FARC, es va constituir al juliol de 1964, sent el primer grup armat organitzat del Partit Comunista de Colòmbia,  y en de mes de  maig de 1966, a la segona conferència del Bloc Sud oficialitzà la formació de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia.

A la dècada dels 1970, les FARC es van consolidar com estructura militar i política, adoptant el nom de FARC-EP (Exèrcit del Poble), i entre els anys 1980-1990, es varen beneficiar-se amb els ingressos provinents del narcotràfic mitjançant impostos als cultius de coca en territoris sota el seu control. Això els permeté expandir la seva capacitat militar i augmentar les seves files.

A diverses regions de Colòmbia, les FARC van establir-se una autoritat paral·lela, (Constituïts com Estat), implementant impostos, sistemes de justícia i control territorial.

Les accions de les FARC, i les seves accions eren assídues a atacs a les infraestructures con a atacar oleoductes, torres elèctriques i altres objectius econòmics per afeblir l'Estat, con la captura de polítics, empresaris i estrangers amb resultats amb greus violacions de drets humans, com ara massacres, reclutament de menors i desplaçament forçat.

Les FARC van jugar un paper central en el conflicte armat colombià durant més de cinc dècades, deixant un impacte durador a la societat colombiana. La seva transició cap a la política legal i la persistència de les dissidències reflecteixen tant els avenços com els desafiaments pendents en el camí cap a la pau a Colòmbia.

Joves camperols reclutats com a guerrillers per a les FARC

Transformació i desmobilització

Després de llargues negociacions a l'Havana, Cuba, les FARC van signar un acord de pau amb el govern de Juan Manuel Santos. Aquest procés va incloure la desmobilització dels seus combatents, la seva transformació en un partit polític anomenat Força Alternativa Revolucionària del Comú (mantenint les sigles FARC), la implementació de programes de reintegració i reparació per a les víctimes.

Tot i que la majoria dels seus membres van acceptar l'acord, un grup es va marginar i formar dissidències, reprenent activitats armades, liderat per el que havia estat el número dos de les FARC, Iván Márquez, va anunciar la represa de la lluita armada d'una facció de les FARC-EP a causa de l'incompliment dels acords de pau del 2016 per part del govern d'Iván Duque i davant de l’assassinat de més de centenars de líders socials i ex-guerrillers en mans dels paramilitars davant la negligència de l’Estat.

Les FARC ha tingut un paper limitat a la política colombiana, amb dificultats per obtenir suport popular mentre que els grups de dissidents continuen operant, involucrats en narcotràfic i enfrontaments amb altres actors armats, mentre que el procés d’implementació de l’acord ha estat lent, amb desafiaments en temes com la justícia transicional i la reintegració d’excombatents.

Símbol del tractat de PAU signat a Bogota l'any 2016

Grups armats al món-1-Àsia

Amb aquest article, vull fer una visió global sobre els grups armats al món, deixant una informació panoràmica dels mateixos i els seus objectius i operacions actualment al món.

Les característiques comunes als grups terroristes són; el Finançament per mediació del Narcotràfic, els Segrestos, la Mineria Il·legal, el suport a Governs Estrangers i Extorsions, i els seus mètodes d'agressió són: la guerrilla, els atacs suïcides, la propaganda i l'ús de xarxes socials per reclutar, i el seu impacte generen desplaçaments massius, crisis humanitàries i tensions internacionals.

Bandera generalista de Hamàs

Els grups guerrillers són organitzacions armades irregulars que generalment operen a regions específiques i solen tenir motivacions polítiques, socials o ideològiques. A continuació, descric alguns dels grups guerrillers més coneguts a diverses regions del món.

A Àsia Occidental (Orient Mitjà), L'ISIS (Estat islàmic de l'Iraq i Síria), és un grup guerriller d'operacions globals, però opera principalment als països de Síria i l'Iraq, d'ideologia islamista radical salafista i el seu objectiu principal és establir un califat mundial sota la llei sharia. Els seus mètodes d‟acció s‟estableixen generalment amb actes terroristes amb el control del territori amb execucions púbiques.

Un altre grup dels principals a Àsia és Al-Qaeda. Al-Qaeda, té presència a diversos països principalment a l'Afganistan, el Iemen i el Pakistan, sent la seva ideologia la mateixa que l'ISIS, l'islamista radical salafista. El seu principal objectiu és la influència occidental al món islàmic i establir un califat global, sent el seu principal acte terrorista va ser l'atac de l'11 de setembre de 2001 a les torres Torres Bessones del World Trade Center a Nova York, matant milers de persones que treballaven als edificis i tots els ocupants dels quatre avions comercials segrestats.

El grup Hezbollah té el seu camp d'operacions al Líban. La seva ideologia Chiita que s'alineada amb l'Iran i el seu principal objectiu és la resistència contra Israel i expansió de la influència xiïta a la regió, i Hamàs amb base a Gaza (Palestina), d'ideologia islamisme sunnita. El seu objectiu principal és la lluita contra Israel i l'establiment d'un Estat islàmic palestí.

Bandera de la República Islàmica de l'Afganistan

A Àsia del Sud, els Talibans és el grup que més repercussió informativa ha tingut en els darrers anys, sent Afganistan el país de base. La seva ideologia islamisme radical deobandi. El seu principal objectiu és establir un Emirat Islàmic sota la llei sharia. Van reprendre el control de l'Afganistan el 2021.

Lashkar-e-Taiba (LeT) d'origen pakistanès és un grup d'ideologia islamisme radical, i el seu objectiu principal és lluitar per l'annexió del Caixmir al Pakistan i expandir el gihad global. El seu impacte van ser els atacs de Bombai el 2008.

També al Pakistan, un altre grup, el Jaish-e-Mohammed (JeM) d'Ideologia: islamisme radical. El seu objectiu és annexar el Caixmir i establir un Estat islàmic.

Els Tigres d'Alliberament de l'Eelam Tamil (LTTE), situats a Sri Lanka, és un moviment d'ideologia separatisme ètnic tàmil. I el seu objectiu crear un Estat independent per als tàmils. Aquest grup va ser desmantellat el 2009, però el seu llegat persisteix.

Àsia Central, té a la llista de grups guerrillers i terroristes el Moviment Islàmic d'Uzbekistan (IMU), és un grup islamista radical i col·laborador amb l'ISIS i Al-Qaeda. La seva actuació és entre Uzbekistan i Afganistan. El seu objectiu és establir un califat islàmic a Àsia Central.

Els Talibans pakistanesos (TTP), és un grup d'ideologia islàmic radical i té la base principal al Pakistan. El seu objecte principal al govern pakistanès és implantar la llei sharia.

A l'Àsia Oriental i Sud-Oriental, com a principals grups avui es troba l'Abu Sayyaf, d'ideologia islamisme radical i el seu objectiu principal és establir un estat islàmic independent amb seu a Mindanao (Filipines). El mètode d'actuació principal són els segrestos, el terrorisme i l'extorsió.

El grup de Jemaah Islamiyah (JI) és un grup d'ideologia islamista radical. Té la base d'operacions a Indonèsia i Malàisia i el seu objectiu és la creació d'un califat al sud-est asiàtic i va ser notòria la seva actuació terrorista amb l'atemptat a Bali el 2002.

A Myanmar (l'antiga Birmània), Exèrcit Arakan Rohingya Salvation Army (ARSA). La seva ideologia és la defensa dels drets dels rohingyes. El seu objectiu és la resistència contra el govern birmà i l'exèrcit.

Els grups maoistes/naxalites són predominants a l'Índia i la seva ideologia és la del comunisme-maoisme. El seu objectiu és la revolució agrària i la redistribució de la terra.

L'atemptat de l'11 de setembre de 2001 que va camviar el rumb del món.

Al proper escrit em centraré en els grups terroristes de les tres Amèriques, composta pels tres subcontinents d'Amèrica del Nord, Amèrica Central i Amèrica del Sud i un arc insular conegut com les Antilles.

RUANDA. 100 dies de genocidi.

Personalment no sé si podré ser molt explícit en el meu escrit i comentaris, però intento ser el més consistent. Els fets que poso a la consideració són fets seguits, no viscuts i que amb la meva aportació vull ressaltar fets que han passat i la seva realitat actual. 

CALAVERES EN MEMÒRIA DE LES VICTIMES DEL GENOCIDI DE RUANDA

Aquest any, 2024, marca el 30è aniversari d'aquest tràgic esdeveniment del GENOCIDI de RUANDA, que continua sent un recordatori de les conseqüències devastadores de l'odi i la indiferència internacional.

El genocidi de Ruanda va tenir lloc entre el 7 d'abril i el 15 de juliol de 1994. Durant aquest període de 100 dies, aproximadament 800.000 persones, van ser assassinades a Ruanda per extremistes del grup ètnic hutu. La matança va ser un intent d'extermini de la població minoritària dels tutsis i es calcula que aproximadament el 70% van morir. El genocidi també va deixar milions de desplaçats i ferides profundes en el teixit social ruandès, encara que el país ha avançat significativament cap a la reconciliació i el desenvolupament des de llavors.

El President JUVENAL  HABYARIMANA, assassinat el 6 d'abril de 1994

A RUANDA la divisió dels ciutadans ruandesos per ètnies va ser una herència enverinada del període colonial belga. Quan els belgues es van apoderar de Ruanda a finals del segle XIX, van classificar la població d'acord amb el grup a què pertanyien, creant identificacions que assenyalaven qui era hutu i qui tutsi, i juntament amb aquesta identificació també es va crear una divisió en què s'assenyalava els tutsis com una ètnia dominant i superior que tenia millors llocs de treball, relegant la majoria hutu a ser un grup subordinat i sotmès.

Les divisions de l'ordre colonial van anar exacerbant les tensions i les rancúnies en la societat ruandesa. Les diferències ètniques van arribar a un punt de ruptura durant la independència de Ruanda, quan el 1961 la majoria hutu va prendre el control del govern abolint la monarquia tutsi i declarant la República de Ruanda.

Desenes de tutsis van fugir a països veïns, inclosa Uganda. Allí, exiliats tutsis van formar un grup rebel, el Front Patriòtic Ruandès (FPR). Els seus objectius principals eren l'enderrocament del govern ruandès i la fi de l'exili dels tutsis. El 1990 els combatents de l'FPR van envair el país desencadenant una guerra civil amb els hutus en una lluita que va durar els anys següents fins que es va arribar a un acord el 1993, però el 6 d'abril del 1994, un avió que transportava el President Habyarimana i el seu homòleg de Burundi, Cyprien Ntaryamira, també hutu, va ser enderrocat per dos míssils llançats des de terra, matant tots els que anaven a bord.

Milicians hutus rebent llistes amb noms de tutsi que havien de matar juntament amb totes les famílies

Les causes del genocidi de Ruanda, va ser principalment per part d'un Colonialisme belga van  afavorir els tutsis sobre els hutus, consolidant divisions ètniques i ressentiments, amb una propaganda extremista amb els mitjans hutus van difondre missatges d'odi, deshumanitzant els tutsis i encoratjant la violència , provocant grans tensions polítiques com l'assassinat del president Juvenal Habyarimana, un hutu, va ser el detonant immediat, encara que les tensions havien escalat per anys, seguit per la crisi econòmica, que amb la pobresa i la competència per recursos van intensificar els conflictes entre comunitats.

Les conseqüències van ser dels més traumàtiques amb més de 800.000 morts en 100 dies i milions desplaçats quedant Ruanda devastada, amb infraestructures destruïdes i comunitats fragmentades i van sorgir els Tribunals Gacaca i el TPIR per processar crims, mentre el país avançava en programes de reconciliació i tenint un Impacte regional amb desestabilització a països veïns, com la República Democràtica del Congo, on es van generar nous conflictes i desplaçaments.

Milicians del FRONT ATRIÒTIC DE RUANDA

El Paper de la Comunitat Internacional durant el Genocidi de Ruanda

Abans del genocidi va ser la Indiferència davant de senyals d'advertència i es van ignorar informes previs que alertaven sobre el risc de genocidi, el fracàs del qual va ser no prevenir el conflicte. Posteriorment, les Nacions Unides (ONU) van desplegar una missió limitada (UNAMIR), però amb recursos insuficients i regles restrictives, i malgrat les peticions del general Roméo Dallaire, la missió de pau no va ser reforçada i alguns països van retirar tropes. Els Estats Units, França i altres països van evitar intervenir, en part per interessos geopolítics i por de noves crisis com la de Somàlia.

Després del genocidi, l'ajuda humanitària va ser tardana i es van enviar recursos a camps de refugiats, però alguns van ser controlats per perpetradors del genocidi. Es va establir el Tribunal Penal Internacional per a Ruanda (TPIR), encara que els resultats van ser limitats en comparació amb la magnitud dels crims.

Reflexió:

El genocidi de Ruanda és un símbol del fracàs col·lectiu per prevenir atrocitats, cosa que va portar a reformes en les polítiques d'intervenció humanitària, com l'adopció del principi de la situació actual de Ruanda.

Ruanda, 30 anys després del genocidi del 1994, ha aconseguit avenços significatius en estabilitat i desenvolupament, però segueix enfrontant desafiaments importants.

Restes de les famílies NEVER i AGAIN

Breu anàlisi per a cada aspecte esmentat i avenços amb l'actual estabilitat política i creixement econòmic.

El genocidi va ser impulsat per una llarga història de tensions entre hutus i tutsis, exacerbades pel colonialisme i la propaganda extremista. Les seves conseqüències van incloure més de 800.000 morts, milions de desplaçats i una regió inestable i la constitució dels Tribunals de Justícia de Gacaca i el Tribunal Penal Internacional per a Ruanda (TPIR) van buscar rendir comptes i justícia per a les víctimes perquè Ruanda tingui una reconciliació i memòria que no impedeixin commemoracions anuals i programes de reconciliació comunitària per guarir ferides, encara que el paper internacional de la inacció global i el fracàs de l'ONU són recordats com a advertiments per evitar futures tragèdies.

En aquest any que acabem, els esdeveniments commemoratius han inclòs cerimònies, conferències i reflexions sobre la prevenció del genocidi al món, així com programes de reconciliació amb Iniciatives com a tallers, diàlegs comunitaris i suport a supervivents i perpetradors en reintegració.

AVANÇOS

Estabilitat política i creixement econòmic sota el lideratge de Paul Kagame qui és president des del 2000, sent el sisè i actual president de Ruanda. Al capdavant del Front Patriòtic Ruandès (RPF), va obtenir una victòria militar sobre el govern el juliol de 1994 que va posar fi al Genocidi de Ruanda. Kagame defensa la idea que l'ajut extern ha de fer que els receptors confiïn en ells mateixos.

Ruanda ha experimentat una transformació econòmica amb sectors clau com l'agricultura, el turisme i la tecnologia que han impulsat el desenvolupament. Iniciatives en infraestructura, energia renovable i educació també han tingut un paper crucial en el seu progrés

Les reformes socials al país han promogut polítiques inclusives i programes de reconciliació nacional. La participació femenina és alta, amb més del 60% dels escons parlamentaris ocupats per dones i la seguretat i cooperació internacional és un contribuent important de tropes a missions de pau de l'ONU i ha signat acords per donar suport a l'estabilitat en països com Moçambic i República Centreafricana.

Ruanda, però encara té reptes com l'autoritarisme i els drets humans. El govern de Kagame enfronta crítiques per restriccions a la llibertat d'expressió, persecució d'opositors i empresonaments arbitraris. Grups internacionals han assenyalat aquestes pràctiques com a preocupants, i encara que l'economia ha crescut, el país continua depenent significativament de l'ajuda externa, que representa fins al 40% del pressupost nacional, però Ruanda no surt de les tensions regionals ua que ha estat acusada de recolzar el grup rebel M23 a la veïna República Democràtica del Congo, exacerbant conflictes a la regió, i amb l'última Iniciatives controvertides. L'acord amb el Regne Unit per rebre migrants deportats ha estat qüestionat per la seguretat i la capacitat de Ruanda per integrar aquestes persones.

Tot i aquests desafiaments, Ruanda ha aconseguit consolidar la seva imatge com un model de desenvolupament a l'Àfrica, encara que enfronta crítiques per la manca d'obertura democràtica i les tensions polítiques internes i regionals.

Seu de la Cambra Baixa del Parlament de Ruanda que es troba a la Ciutat Kigali, capital de Ruanda

L'actualitat política i social de Ruanda al 2024 és essencial amb el seu retrobament.

Continua avui dia com a President del Govern, Paul Kagame ha estat el president de Ruanda des de l'any 2000, i aquest any 2024, va guanyar el seu quart mandat amb més del 99% dels vots, després de liderar el país sota el Front Patriòtic Ruandès ( FPR), el partit dominant des del final del genocidi el 1994.

Tot i que Ruanda és formalment una democràcia multipartidista, l'FPR domina àmpliament el sistema polític. Altres partits com el Partit Verd Democràtic de Ruanda i la Coalició de Partits Governamentals (que inclou diversos partits menors) tenen una representació limitada i enfronten restriccions. L'oposició enfronta desafiaments significatius, com ara detencions de líders i poca llibertat per operar

Avui l'estructura ètnica de la població està formada per tres grups principals: hutus (85%), tutsi (14%) i una minoria twa (1%). Des del genocidi, el govern de Kagame va eliminar les referències ètniques oficials i ha promogut una identitat ruandesa unificada. Tot i això, persisteixen tensions històriques, encara que no s'expressen obertament

La Participació femenina i joves a Ruanda és líder mundial en igualtat de gènere, amb un parlament on més del 60% dels legisladors són dones. També hi ha programes per involucrar joves en iniciatives polítiques i socials, encara que ja desafiaments socials i de Drets Humans. Hi ha informes d'organitzacions internacionals que denuncien restriccions a la llibertat d'expressió, la persecució de crítics i la repressió de l'oposició. A Ruanda hi ha desenvolupament i pobresa tot i que el país ha aconseguit avenços significatius, la pobresa continua sent un desafiament, especialment en àrees rurals, malgrat el creixement econòmic i la modernització d'infraestructura

Ruanda no està centrada en els problemes migracions i tensions regionals amb relació als països veïns, com la República Democràtica del Congo, és complicada, amb acusacions d'intervenció militar i suport a grups rebels com el M23.

Ruanda, encara que és admirat pel seu model de desenvolupament i estabilitat, enfronta crítiques pel sistema polític centralitzat i el control estatal sobre aspectes socials i polítics. 

Si vols explorar un aspecte més específic sobre les religions i sectes a Ruanda, et puc proporcionar més detalls.

Representació simbòlica de reconciliació i memòria a Ruanda, 

dissenyada per transmetre esperança i pau després dels esdeveniments tràgics. 

Espero que sigui útil per a la reflexió.

Religions i sectes a Ruanda

Ruanda és un país amb una diversitat religiosa significativa tot i que el cristianisme és predominant, el país també compta amb altres religions i moviments espirituals. Aquí hi ha un resum de les principals religions i sectes a Ruanda.

El cristianisme és la religió dominant a Ruanda, i aproximadament el 93% de la població s'identifica com a cristiana.

Catolicisme. L´Església Catòlica té una forta presència a causa de la colonització belga i les missions religioses al voltant del 50% de la població és catòlica, i el Protestantisme representa al voltant del 37% dels creients, amb denominacions com els adventistes del setè dia, anglicans i pentecostals.

Evangelisme i moviments pentecostals. Aquestes denominacions estan creixent ràpidament en les darreres dècades, mentre que l'Islam representa aproximadament el 2% de la població. La majoria dels musulmans a Ruanda són sunitas.

Religions tradicionals africanes

Tot i que el cristianisme i l'islam han reemplaçat en gran part les religions tradicionals, encara hi ha petites comunitats que practiquen creences indígenes.

Moviments sincrètics i noves sectes

A Ruanda també hi ha moviments religiosos sincrètics que combinen el cristianisme amb pràctiques tradicionals africanes, i en els darrers anys, han sorgit noves esglésies independents i sectes liderades per carismàtics, sovint oferint missatges de sanació, prosperitat i salvació immediata. Algunes d'aquestes sectes han estat objecte de controvèrsia, especialment quan estan vinculades a pràctiques problemàtiques, com l'aïllament dels membres o l'explotació econòmica.

Ateisme i no afiliació religiosa

Encara que encara és una minoria, hi ha un petit percentatge de persones no afiliades a cap religió o que s'identifiquen com a atees, reflectint un canvi generacional i més educació. L’impacte de la religió a la societat ruandesa ha jugat un paper important tant positiu com negatiu en la història de Ruanda. Actualment les esglésies i mesquites són actors clau en la reconciliació i la reconstrucció social.