Preparant la III REPÚBLICA. 14 d'abril, l’inici d’una nova esperança.

 Avui el debat sobre la continuïtat de la monarquia a Espanya ha tornat a prendre força al panorama polític i social. Diversos partits de sensibilitat republicana, tant d'esquerres com de dretes, intensifiquen els seus posicionaments a favor d'obrir un procés constituent que permeti a la ciutadania decidir sobre el model d'Estat.

La monarquia espanyola fa temps que ha deixat de representar la majoria social. Cada cop són més les veus, tant des de les esquerres com des de sectors sobiranistes i republicans, exigeixen un canvi de règim. A Catalunya, la república és una reivindicació majoritària que travessa generacions i opcions polítiques.

El model monàrquic, heretat directament del franquisme i blindat durant la Transició, cada cop connecta menys amb una societat que reclama més democràcia, més justícia social i poder decidir sobre totes les qüestions, també sobre la forma d’estat. El futur no passa per una corona hereva del franquisme, sinó per una República social, democràtica i feminista.

Entre les forces d'esquerres que han mantingut històricament una posició republicana destaquen PODEMOS, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), EH Bildu, el BNG i Compromís, que han defensat moltes vegades la necessitat de superar el règim monàrquic sorgit de la Transició. Des de l’espai de l’esquerra federalista, Izquierda Unida també ha mantingut sempre l’aposta per una República plurinacional.

A l'àmbit sobiranista català, la defensa de la república —en clau catalana o estatal— és obertament sostinguda per formacions com CUP, ERC i Junts, mentre que a la resta de l'Estat partits com Más País, Adelante Andalucía i Drago Canarias se sumen al qüestionament del model monàrquic.

Curiosament, també en sectors minoritaris de la dreta es reobre el debat republicà. Partits com a Comunió Tradicionalista Carlista han defensat històricament un model de monarquia electiva o fins i tot una república tradicionalista, alhora que sectors del Partit Carlista advoquen per una república federal i autogestionària. Així mateix, petites formacions de dreta liberal com Retalls Zero-Grup Verd han mostrat posicions crítiques amb l'actual monarquia parlamentària.

El descontentament ciutadà també es reflecteix als sondejos d'opinió. Segons dades de diverses enquestes recents, a Espanya aproximadament un 40% de la població es declara a favor de la instauració d'una república, mentre que el suport a la monarquia ha caigut a xifres properes al 33%, quedant la resta a l'abstenció o al “no sap/no contesta”.

A Catalunya, el rebuig a la monarquia encara és més contundent, les xifres superen el 65% de suport a la República, en qualsevol de les seves fórmules, ja sigui catalana o estatal, segons dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) i altres enquestes publicades els últims anys.

El debat no només es manté viu, sinó que la tendència mostra que les noves generacions tendeixen a identificar-se cada cop menys amb la monarquia, cosa que podria suposar un canvi de cicle a mitjà termini. En aquest context, la pressió per celebrar un referèndum sobre el model d'Estat continua guanyant adeptes, tant al carrer com a alguns sectors institucionals.

Les xifres són clares. Més d'un 65% de la ciutadania catalana es mostra favorable a la república, mentre el suport a la monarquia és marginal i propi de minories ideologitzades o nostàlgiques del règim del 78. Al conjunt de l'Estat espanyol, el suport a la monarquia no supera ja el 33%, mentre que el rebuig es implícit.

El règim monàrquic és un llast que arrosseguem des de la dictadura franquista, blindat per una Constitució que no fou fruit de la lliure autodeterminació dels pobles, sinó d'un pacte de despatxos que perpetuà privilegis, impunitat i dependències. Avui, en plena crisi de legitimitat del sistema, la monarquia és el símbol d'un Estat que gira l'esquena a la democràcia real, els drets socials i el dret a decidir.

El futur no és monàrquic. El futur és democràtic, social i republicà. Catalunya ja ha parlat moltes vegades a referèndums simbòlics, mobilitzacions massives ia les urnes. La República és l´única alternativa digna per a un país que vol decidir el seu futur en llibertat.

Defensem-nos, per una Societat Justa, Lliure i Igualitària.

 Us presento un escrit amb to combatiu, compromès i carregat de consciència crítica, amb una mirada d’esquerres i transformadora sobre els temes que avui travessen a la nostra societat. 

Vivim temps convulsos. Temps d'incertesa, però també d'oportunitats. 

Ens volen fer creure que no hi ha alternativa, que el món és com és, i que no el podem canviar, però nosaltres sabem que això és mentida. 

Sabem que cada crisi, cada retallada, cada desnonament, cada guerra i cada llei injusta són fruit d’un sistema que prioritza el benefici d’uns pocs per sobre de la vida de la majoria.

És per això que avui, més que mai, necessitem aixecar la veu, organitzar-nos com a poble i construir alternatives. Alternatives que posin les persones i el planeta al centre.

Parlem clar. L’habitatge ha deixat de ser un dret i s’ha convertit en una mercaderia en mans de fons voltors, bancs i especuladors. Les ciutats expulsen la gent treballadora mentre els pisos buits s’acumulen en mans d’uns quants. Cal dir-ho sense embuts, o posem fre a l’especulació o mai viurem amb dignitat.

Necessitem lloguers assequibles, un parc públic d’habitatge fort i valent, i aturar immediatament els desnonaments sense alternativa.

I què passa amb la treball? i Amb els salaris de misèria? Amb la precarietat que ens condemna a viure amb por de no arribar a final de mes?

Treballar ha de ser sinònim de viure, no de sobreviure. La lluita per unes condicions laborals dignes, per la reducció de la jornada, per la fi dels contractes escombraria i per unes Pensions Públiques garantides no és una lluita del passat, és una urgència del present.

Mentrestant, les retallades i les privatitzacions ens estant destrossant uns Serveis Socials que haurien de ser Universals, Gratuïts i de Qualitat. La Sanitat, Educació, i la atenció a la Dependència, cures,  no te que ser un negoci, són drets, i la seva defensa ha de ser el primer deure de qualsevol societat decent.

Parlem també del Feminisme. L’opressió patriarcal no és cap “problema menor” ni una qüestió simbòlica, és estructural. No hi ha justícia social sense feminisme. No hi ha democràcia real si les dones continuen sent discriminades, assassinades, i invisibilitzades o explotades. La lluita feminista és la lluita per una vida lliure, per totes i per a totes.

També tenim que dir ben alt i clar. Que les Migracions no són cap amenaça, són la resposta de milions de persones a un món globalitzat per les guerres, les desigualtats i el canvi climàtic que ha creat el capitalisme. Els drets humans no tenen fronteres. Les persones migrades són part de la nostra classe, no el nostre enemic. Contra el racisme institucional, papers per a tothom. Contra el feixisme que creix aprofitant la por, memòria i resistència antifeixista.

I no, no oblidem que cada guerra té amos. Darrere de cada bombardeig hi ha interessos econòmics, geoestratègics i imperialistes. Nosaltres, fills i filles d’una Europa que ha patit masses guerres, diem ben fort:  NO a la GUERRA,  no al militarisme, no als interessos de l’OTAN, no al feixisme armat, perquè volem un món en PAU, volem un món on la diversitat sigui riquesa, on ningú no hagi de demanar permís per viure.

La llibertat religiosa no pot ser coartada ni per la por ni per l’odi. Tota creença o absència de creença mereix respecte sempre que no vulneri els drets dels altres. Voldria una societat on la Cultura i l’Educació, sigui d’accés Universal, i no luxe. Sense Cultura i Educació, no hi ha pensament crític, sense Cultura no hi ha democràcia. Defenso la Cultura Pública, Lliure, Arrelada i Emancipadora.

I sabem, que tot això no se arregla sol. Cal que lluitem i ens  organitzen, tornar als barris, als centres de treball, als sindicats, als moviments socials, als cercles de debat, i als col·lectius en general. Perquè només el poble salva el poble.

La història no està escrita. Cada dia, amb cada decisió, amb cada vot, amb cada acte de solidaritat o de rebel·lia, estem decidint el futur. Jo no voldria un futur de por, d’individualisme i misèria. Vull un futur d’igualtat, de justícia, de llibertat i de pau.

Perquè SI, un altre món és possible.

Visca la lluita de la classe treballadora!
Visca el feminisme!
Visca la solidaritat entre pobles!
Visca la pau!
Visca la revolució democràtica i social!

 

Enderroquem el Concordat amb la Santa Seu. El pacte que amb aroma de franquisme, encara privilegia l’Església a l’Estat espanyol.

El 1953, el règim Franco i la Santa Seu van signar un Concordat en què, a canvi del dictador Franco, podia anomenar els Bisbes i els Arquebisbes i l'Església va rebre grans privilegis en matèria econòmica, fiscal i educativa.

Aquest escrit te com objectiu analitzar la vigència del Concordat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu, signat l’any 1953 sota el règim franquista i actualitzat parcialment mitjançant acords el 1976 i 1979. L'escrit que pretenc oferir, es d'una visió crítica i generalista, adreçada a la ciutadania, els moviments socials i les forces polítiques compromeses amb una societat laica, democràtica i fiscalment justa.

El Concordat es va signar al Vaticà el 27 d'agost del 1953, pel Ministre Martín Artajo, i el Monsenyor Tardini.

Mentre el món avança cap a la laïcitat i la separació real entre religió i Estat, l’Estat espanyol encara arrossega un acord signat en plena dictadura franquista que perpetua els privilegis d’una institució ambiciosa i poderosament incrustada a les estructures de poder: l’Església Catòlica. Em refereixo al Concordat de 1953, un acord bilateral signat entre el règim de Franco i la Santa Seu que, malgrat modificacions posteriors (especialment els acords del 1976 i 1979), continua blindant prerrogatives medievals en un Estat suposadament democràtic i aconfessional.

Un acord obscur, obsolet i profundament injust

El Concordat i els seus derivats són documents obscurs, redactats d’esquenes a la ciutadania, que no han passat mai pel filtre d’un debat públic ni parlamentari amb plena transparència. La seva vigència resulta insòlitament obsoleta en ple segle XXI, mantenint vigents privilegis fiscals, educatius, patrimonials i institucionals que cap altra confessió religiosa ni entitat civil ostenta.

L’Església Catòlica gaudeix, gràcies a aquests acords, de grans exempcions fiscals, incloent-hi l’Impost de Béns Immobles (IBI), malgrat gestionar centenars d’immobles dedicats a activitats lucratives (lloguers, escoles concertades, residències, museus, botigues). A més, s’ha apropiat de béns del patrimoni públic mitjançant el polèmic procediment de les "inmatriculacions", afavorit per la reforma de la Llei Hipotecària feta pel Partit Popular l’any 1998. En molts casos, aquestes inmatriculacions no tenen cap títol de propietat clar, i afecten edificis emblemàtics com l’església de la Macarena a Sevilla o la pròpia Mesquita-Catedral de Còrdova.

Basílica de Santa Maria de l'Esperança Macarena, de Sevilla

Patrimoni robat, diners públics de zero transparència, i finançament milionari i opac

Amb la reforma de la Llei Hipotecària de 1998, l’Església va poder registrar al seu nom Catedrals, Ermites, Cases, Solars i fins i tot Cementiris sense necessitat de demostrar-ne la propietat. Això no és només immoral, sinó que és un espoli legalitzat amb el beneplàcit de governs que miraven cap a una altra banda, fossin del PP o del PSOE.

Mentrestant, rebia subvencions, exempcions i diners de l’IRPF per a un “culte i clergat” que ja no representa ni una quarta part de la població. Però ai si vols finançar una Associació Cultural o un Ateneu Popular, prepara’t per justificar cada euro.

El finançament públic de l’Església Catòlica s’articula principalment a través de la casella del 0,7% de l’IRPF, però això és només la punta de l’iceberg. A aquesta via s’hi suma el pagament directe d’uns 300 milions anuals de l’Estat a través de convenis i subvencions a escoles religioses concertades i universitats vinculades al clergat, a més d’una xarxa sanitària i d’atenció social gestionada per entitats catòliques però finançada amb fons públics, sense control democràtic ni obligació de transparència.

Mentrestant, l’Església continua rebutjant retre comptes de forma clara i sistemàtica. El Tribunal de Comptes ha constatat repetidament la falta de mecanismes de control i fiscalització sobre els diners públics que rep l’Església. 

Ermita Immatriculada de la Verge dels Remeis, a la localitat d'Abades (Segòvia).

El control ideològic.  

Aules de Educació i Serveis Públics, on mana el Vaticà.

A les aules espanyoles, l’assignatura de religió catòlica continua sent finançada amb diners públics, impartida per docents designats per l’Església i amb continguts doctrinals. Les escoles concertades, moltes d’elles confessionals, reben recursos públics mentre segreguen l’alumnat per sexes o promouen valors reaccionaris. Les universitats catòliques, per la seva banda, acumulen reconeixement oficial i subvencions, malgrat funcionar com a empreses privades.

En l’àmbit sanitari i social, molts serveis concertats estan en mans d’ordes religiosos o fundacions eclesiàstiques, que combinen activitat lucrativa i proselitisme ideològic amb diners de tothom.

Denúncia i abolició del Concordat

És hora de posar fi a aquest despropòsit heretat del franquisme. Un partit d’esquerres compromès amb la democràcia i la justícia social no pot mirar cap a una altra banda. Cal plantejar seriosament una denúncia i abolició del Concordat i els seus acords posteriors, per tal d’establir un marc realment laic i transparent.

Aquesta denúncia hauria de ser impulsada des del Parlament, exigint al govern espanyol que notifiqui oficialment a la Santa Seu la voluntat de rescindir els acords, tal com permet el Dret Internacional. Paral·lelament, s’hauria de desenvolupar una llei de llibertat religiosa i de laïcitat, que posi fi als privilegis fiscals, restableixi el control públic sobre el patrimoni inmatriculat il·legítimament, i retiri gradualment el finançament públic a les activitats ideològiques de qualsevol religió.

No es tracta de perseguir la religió —que és una opció legítima i personal— sinó de garantir igualtat davant la llei i neutralitat institucional. Cap confessionari ha de dictar llei ni gestionar serveis públics amb els diners de tots.

Com pot ser que a l’Espanya del segle XXI encara hi hagi professors pagats amb diners públics per impartir dogma religiós a les escoles? Com pot ser que moltes escoles concertades —amb finançament estatal— segreguin nens i nenes, o promoguin valors homòfobs i reaccionaris, mentre s’omplen la boca parlant de llibertat educativa?

Aquí no hi ha llibertat. Aquí hi ha una estructura de poder ben greixada, que utilitza l’escola i la universitat com a trinxera ideològica, a costa dels impostos de tothom.

Col·legi Maristes de Girona

Per una país realment laic i democràtic

El futur ha de passar per una societat en què l’Estat no afavoreixi ni financi cap religió, on l’educació sigui laica i crítica, i els diners públics es destinin a l’interès general, no a preservar estructures de poder ideològic. L’Església Catòlica ha de pagar impostos com qualsevol altra entitat i tornar allò que va apropiar-se sense dret.

Denunciar el Concordat és un pas essencial cap a una Espanya justa, moderna i realment democràtica.

No a mitges tintes. No a reformetes tèbies ni acords de compromís. Cal exigir la denúncia immediata i unilateral del Concordat i dels acords del 1979. Espanya no es pot continuar mantenint un acord amb un Estat estranger —el Vaticà— que viu del privilegi i de l’opacitat.

Cal també una nova Llei de Laïcitat, que garanteixi:

• Cap privilegi fiscal per a cap confessió religiosa.
• Reversió dels béns immatriculats il·legítimament.
• Eliminació de l’assignatura de religió del currículum educatiu.
• Supressió del finançament públic a centres que no compleixin els principis democràtics i d’igualtat.
• Fiscalització estricta dels diners públics rebuts per entitats religioses.

La fe no és excusa per l’abús

Si algú vol creure, que ho faci. És lliure. Però la fe no pot servir de coartada per parasitar l’Estat, ni per condicionar la vida pública, ni per sostreure’s de la responsabilitat fiscal. L’Església, com qualsevol empresa, cooperativa o entitat, ha de pagar impostos, ha de justificar subvencions i ha de respectar els drets de tothom.

Fins que això no passi, no hi haurà democràcia real, ni igualtat efectiva, ni justícia fiscal. I l’esquerra, si vol ser-ho de debò, ha de liderar aquesta batalla amb coratge, sense por al dogma ni al vot catòlic. Perquè davant dels privilegis d’una minoria poderosa, cal alçar la veu d’una majoria que ja n’està farta de pagar la festa dels altres.

Genocidi israelià al poble palestí. Una crònica de dolor i resistència

En aquest abril del 2025, el món s’enfronta a un espectacle macabre que, tot i la seva brutalitat, continua desenvolupant-se davant la mirada impotent —i massa sovint còmplice— de la comunitat internacional.

El genocidi sistemàtic que Israel perpetra contra el poble palestí, especialment a la Franja de Gaza i a Cisjordània, es una realitat que no s’ha aturat ni un sol dia des del 7 d’octubre de 2023, quan es desencadenà una nova onada de violència sota la justificació d’una resposta militar, però que ha derivat en una campanya d’extermini col·lectiu. 

Gaza. Una presó convertida en matança

La Franja de Gaza, amb més de 2,3 milions de persones atrapades en un espai equivalent a la meitat de la comarca del Barcelonès, ha estat literalment arrasada. Més de 46.000 persones han perdut la vida —la majoria, dones, infants i ancians—, i prop de 95.000 han quedat ferides, moltes d’elles amb amputacions, cremades greus i traumes irreversibles. El sistema sanitari, col·lapsat i objectiu directe dels bombardeigs, és incapaç de respondre. Més de 35 hospitals han estat destruïts o fora de servei, i el personal mèdic treballa en condicions inhumanes, sovint sense llum, anestèsia ni aigua potable.

El que abans eren barris plens de vida, com Shujaiya, Khan Yunis o Rafah, avui són escombraries de runa i cadàvers. No hi ha escola en peu. No hi ha mercats. No hi ha vida. Només la resistència obstinada de la població civil que, entre la fam i la por, intenta sobreviure en refugis improvisats, sovint objectius també de l’aviació israeliana.

La fam ha esdevingut una arma de guerra. El bloqueig total imposat per Israel i tolerat per Egipte impedeix l’entrada de menjar, medicaments i ajuda humanitària. Organismes com les Nacions Unides o la Mitja Lluna Roja denuncien una situació de fam generalitzada que afecta sobretot els infants: desenes d’ells ja han mort literalment de gana, en ple segle XXI.

Cisjordània. L’altre front de la neteja ètnica

Mentrestant, a Cisjordània —territori també ocupat il·legalment per Israel des del 1967— la situació no és menys dramàtica. Els assentaments il·legals s’han multiplicat, protegits per l’exèrcit i per colons armats que actuen amb impunitat. Pobles sencers han estat evacuats a la força, amb cases enderrocades i camps agrícoles cremats. Des d’octubre, més de 650 palestins han estat assassinats a Cisjordània, molts d’ells en operacions militars nocturnes que recorden les pràctiques més sinistres de les dictadures.

B'Tselem - Centre d'Informació Israeliana per als Drets Humans als Territoris Ocupats

Les detencions arbitràries també s’han disparat i més de 11.000 palestins, entre ells centenars de nens, han estat empresonats sense judici sota el règim de “detenció administrativa”. Denúncies de tortures, vexacions sexuals i execucions sumàries són cada cop més freqüents i documentades per ONG com B’Tselem o Amnistia Internacional.

 

La complicitat internacional

Davant d’aquest escenari de dolor i extermini, la reacció internacional ha estat desigual. Els Estats Units, la Unió Europea i altres potències occidentals continuen donant suport diplomàtic, econòmic i militar a Israel, tot i els informes creixents d’ONGs, periodistes i investigadors independents que parlen clarament de “crims de guerra” i “crims contra la humanitat”.

Mentrestant, Sud-àfrica ha presentat una demanda contra Israel al Tribunal Internacional de Justícia per genocidi, un moviment històric que ha rebut el suport d’una trentena de països, especialment del Sud Global. Milions de persones arreu del món s’han manifestat en suport al poble palestí, però les grans cancelleries —en especial Washington, Londres i Brussel·les— continuen apel·lant al “dret a l’autodefensa d’Israel” mentre es tapa el genocidi en marxa.

El poble palestí. Resistència i dignitat

Però, malgrat la barbàrie, la llavor de la resistència no s’apaga. El poble palestí continua resistint, no només amb armes, sinó també amb cultura, amb memòria, amb la voluntat tossuda d’existir. Les dones palestines, les comunitats agrícoles, els estudiants, els exiliats, mantenen viva la flama d’un poble que no vol desaparèixer. “Ser palestí és una condemna i un honor”, deia Mahmoud Darwish. I avui més que mai, aquesta frase ressona entre els crits de les mares que han perdut fills, els hospitals destruïts, i els poemes escrits enmig de la ruïna.

Mahmoud Darwish -  escriptor i corresponsal

Aquest genocidi no pot ser silenciat. Cal denunciar-lo, documentar-lo, i explicar-lo. Però sobretot, cal actuar per aturar-lo. Perquè el que passa avui a Gaza i Cisjordània no és només un atac contra Palestina, sinó contra la humanitat sencera.

---

Des de Girona, amb el cor a Gaza i a Nablus, perquè la lluita per la llibertat i la justícia no entén de fronteres.

---

NOTA:

Les xifres exposades són estimatives segons informacions perriodístiques i apreciacions de les Agències de Premsa Internacionals.

Per la foscor de la informació de morts, ferits i desplaçats, els números aportats, potser no siguin del tot reals però si aproximats segons les fonts en què m'estic informant.

Els Joves, futurs Pensionistes

 Les Pensions Públiques constitueixen un pilar fonamental per a la cohesió social i el benestar de la ciutadania. En aquest context, les mobilitzacions dels actuals pensionistes han estat determinants per defensar no només els seus drets, sinó també els de les generacions futures. És essencial que els joves i futurs pensionistes prenguin consciència de la importància de continuar aquesta lluita per assegurar unes pensions dignes i sostenibles a llarg termini.​

Mobilitzacions en Defensa de les Pensions Públiques

Al llarg dels darrers anys, hem estat testimonis de nombroses manifestacions protagonitzades per pensionistes que reivindiquen la millora i la protecció del Sistema Públic de Pensions. Per exemple, el març de 2018, unes 30.000 persones es van manifestar a Barcelona exigint la revaloració de les pensions conforme a l'IPC i la defensa del Sistema Públic . Aquesta mobilització va comptar amb la participació de persones joves, evidenciant la transversalitat de la preocupació per les pensions.​

Més recentment, el col·lectiu de Pensionistes de Girona per la Defensa de les Pensions Públiques cada mes sol organitzar concentracions a la Plaça de la Independència i marxant cap a l’Ajuntament de Girona (Plaça del Vi),  per tal  de reclamar Pensions Justes i suficients, per l'eliminació de la bretxa de gènere i oposar-se als Plans Privats de Pensions.

Aquestes accions demostren la determinació dels Pensionistes gironins actuals que lluiten per garantir un sistema de Pensions Públiques i justes i no només per a ells, sinó també per a les generacions futures.​

Crida a la Participació dels Joves i Futurs Pensionistes

És crucial que els joves i futurs pensionistes s'impliquin activament en la defensa del Sistema Públic de Pensions. La seva participació assegura que les polítiques adoptades avui responguin a les necessitats del demà. A més, la solidaritat intergeneracional enforteix les reivindicacions i pressiona les institucions per implementar mesures que garanteixin la sostenibilitat i suficiència de les Pensions.

El Finançament d'Infraestructures Estatals des de la 

Caixa de les Pensions Públiques.

La història es repeteix i tanmateix, al llarg dels anys, s'han destinat Fons Públics de Pensions de la Seguretat Social al Finançament d'Infraestructures Estatals, recursos que no sempre han estat reintegrats al Sistema de Pensions. Del deute acumulat, el Govern ni tan sols s'ha molestat a Auditar.

Aquesta pràctica ha generat preocupació sobre la sostenibilitat del sistema i es subratlla la necessitat d'una Gestió Transparent i Responsable dels Fons destinats a les Pensions.

Malgrat la preocupació per les Pensions Públiques del futur, i per exigències de la Comissió Europea, el Govern va encarregar un informe a la Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), que en data del 31 del març passat, entre altres va dictaminar que:  (l'AIReF), conclou que no es supera el límit establert per la disposició addicional segona del Reial Decret – llei 2/2023 en resultar una despesa en pensions net de mesures de ingressos del 13,2% del PIB de mitjana del període 2022 – 2050. 

El resultat demostra que el sistema de Pensions Púbiques continua generant superàvit i per tant és sostenible.

Conclusions

La defensa d'unes Pensions Públiques dignes és una tasca que implica tota la societat. Les mobilitzacions dels pensionistes actuals han establert un precedent valuós, però és imprescindible que els joves i futurs pensionistes continuïn aquesta lluita.

Només mitjançant la participació activa i la solidaritat intergeneracional es podrà garantir un sistema de pensions just, sostenible i adequat per a les necessitats de totes les generacions.

Us podeu descarregar l'informe de l'AIReF:

Informa complet:

https://www.airef.es/wp-content/uploads/2025/03/Informe_regla_de_gasto_de_pensiones/Informe.pdf

Resum Executiu

https://www.airef.es/wp-content/uploads/2025/03/Informe_regla_de_gasto_de_pensiones/Resumen-Ejecutivo-Informe.pdf

El Imperialisme Multipolar. Rússia, els Estats Units i la Xina en un món de blocs.

Us presento un resum de l'informe elaborat sobre el moment actual de la política de blocs.

Aquest informe és de l'elaboració personalment i en to crític i d'esquerres.

Portada de l'informe

Un món en disputa. Tres imperis, i tres models de dominació.

L’ordre mundial sorgit de la Guerra Freda ha entrat en una nova fase de confrontació multipolar. Ja no és només un món dominat pels Estats Units, sinó un escenari on Rússia i la Xina plantegen alternatives –tan autoritàries i extractives com el model liberal capitalista occidental–. Però, des d’una òptica d’esquerres i internacionalista, cap d’aquestes potències representa un model emancipador per als pobles del món.

Estats Units: l’Imperi del Capital Financer

Els Estats Units continuen sent la potència hegemònica, amb més de 750 bases militars a l’exterior, una economia sustentada pel dòlar com a moneda de reserva mundial i una política exterior marcada per la guerra permanent i la desestabilització de governs que no se sotmeten als seus interessos (Iraq, Líbia, Veneçuela, etc.).

Des d'una perspectiva marxista, els EUA representen l’expressió més refinada del capitalisme imperialista. El complex militar-industrial, Wall Street, Silicon Valley i Hollywood treballen conjuntament per perpetuar l’hegemonia cultural, econòmica i militar. La retòrica dels “drets humans” s'utilitza selectivament per justificar intervencions i bloquejos, mentre el racisme estructural i la desigualtat social es mantenen dins les seves fronteres.

Rússia: un imperialisme reaccionari i nacionalista

L’entrada de Rússia a Ucraïna el 2022 va reactivar les alarmes geopolítiques, però per a l’esquerra crítica no es pot caure en l’error de veure Rússia com una víctima d’Occident. El règim de Putin és una oligarquia extractivista basada en el petroli i el gas, amb una estructura estatal autoritària, profundament conservadora i patriarcal. La repressió de la dissidència (Navalni, mitjans independents, LGTBI, etc.) és tan sistemàtica com en qualsevol altra potència imperial.

Des de l’esquerra antiimperialista, s’ha de condemnar la invasió d’Ucraïna com un acte d’agressió i d’imperialisme regional, però també cal rebutjar la instrumentalització que en fa l’OTAN per justificar el seu rearmament i expansió. La guerra no és només entre estats, sinó contra els pobles, que pateixen la destrucció, la misèria i el reclutament forçat.

La Xina: capitalisme d’estat o socialisme autoritari

La Xina és sovint presentada com un model alternatiu a l’ordre occidental. Tanmateix, l’esquerra ha de mirar més enllà de la propaganda oficial. Tot i que la Xina manté una economia amb forta intervenció estatal, el model xinès és profundament capitalista, amb una brutal explotació laboral, destrucció ambiental i repressió de drets civils i polítics (Hong Kong, Xinjiang, Tibet...).

Però, a diferència d’EUA i Rússia, la Xina ha combinat el creixement econòmic amb una estratègia d’expansió internacional basada en la diplomàcia econòmica (la “Nova Ruta de la Seda”) i el control tecnològic. Des de l’extrema esquerra, això és vist com una nova forma d’imperialisme: no ja per mitjà d’invasions militars, sinó mitjançant deute, infraestructura i vigilància.

Una Definició des de l’Esquerra

L’imperialisme no és només una política exterior agressiva. És una forma estructural del capitalisme global, que busca expandir-se més enllà de les seves fronteres per assegurar matèries primeres, controlar mercats, explotar mà d’obra i garantir l’ordre polític favorable als interessos de les seves burgesies dominants.

Ja ho deia Lenin el 1916 al seu clàssic L’imperialisme, fase superior del capitalisme. L’imperialisme és el moment en què el capital financer esdevé hegemònic, es concentra en grans monopolis i es reparteix el món entre unes poques potències. Aquesta anàlisi continua essent vàlida, tot i que avui hem de parlar d’un imperialisme més diversificat, amb noves formes de dominació (econòmiques, tecnològiques, mediàtiques) i múltiples centres de poder.

Des de la perspectiva de l’esquerra transformadora, l’imperialisme és l’enemic comú dels pobles, i cal combatre’l en totes les seves formes, tant si ve disfressat de democràcia liberal com si ho fa amb la bandera del nacionalisme o del “socialisme d’Estat”.

Del colonialisme clàssic a l’imperialisme postmodern

L’imperialisme ha canviat d’aspecte, però no d’essència. El colonialisme clàssic dels segles XIX i XX –basat en l’ocupació directa i la dominació formal dels territoris– ha estat substituït per un neocolonialisme financer i militar, on les potències no sempre envaeixen, però sí que imposen condicions:

• A través del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, que imposen reformes estructurals als països empobrits.
• Mitjançant les transnacionals, que exploten recursos i mà d’obra a canvi de misèria i dependència.
• A través de la militarització i la guerra preventiva, amb operacions a l’Orient Mitjà, Àfrica o Europa de l’Est.
• Mitjançant el control tecnològic i digital, imposant normes, plataformes i vigilància a escala global.

Aquesta nova fase ha estat anomenada per alguns com a imperialisme postmodern, però la seva finalitat continua essent la mateixa: l’explotació de la perifèria per enriquir el centre.

Un món de blocs, no d’alternatives

El segle XXI ens porta un món cada cop més polaritzat: el bloc occidental liderat pels Estats Units i l’OTAN; el bloc rus que recupera l’esperit imperial tsarista-soviètic; i el bloc xinès que combina capitalisme d’Estat, autoritarisme i expansió global.

Cap d’aquests blocs representa una sortida real pels pobles. La multipolaritat no garanteix la justícia, sinó que pot significar més conflicte i repressió si les estructures de dominació es mantenen.

L’esquerra ha de fer un pas més: no defensar un “camp” contra l’altre, sinó rebutjar tots els camps imperialistes i construir una nova aliança internacionalista basada en el suport mutu, el dret dels pobles a decidir, i la lluita comuna contra el capital global.

RUANDA. Reflexió sobre el Genocidi

Demà dia 7, es commemora el 31è aniversari del genocidi perpetrat a Ruanda entre abril i juliol de 1994 per part de faccions d'hutus contra els tutsis i hutus moderats. S'utilitzaren com a armes objectes quotidians, com matxets, bats de beisbol i similars. L'avió en què viatjava el president Habyarimana va ser enderrocat el 6 d'abril.

Va ser un dels episodis més tràgics de la història i un dels grans crims de lesa humanitat que hi ha en les últimes dècades i on van perdre la vida prop  de 800.000 mil persones i tot motivat per conflictes ètnics. El genocidi també va deixar milions de desplaçats i ferides profundes en el teixit social ruandès, encara que el país ha avançat significativament cap a la reconciliació i el desenvolupament des de llavors. La matança va ser un intent d'extermini de la població minoritària dels tutsi i es calcula que aproximadament el 70% van morir.

En sordina, les responsabilitats de les potències europees i de l'ONU per la seva passivitat, complicitat voluntària o involuntària i el seu menyspreu dissimulat pel patiment evitable dels que no són blancs.

Calaveres de víctimes mostren marques i indicis deviolència

¿ Com es va fer el genocidi?

Va ser organitzat meticulosament. Es van redactar llistes dels opositors al govern que van ser lliurades a les milícies hutus, que van sortir a matar els pobladors tutsis juntament amb totes les seves famílies.

Durant els tres mesos següents, veïns van matar altres veïns i fins i tot hi va haver marits que van matar les seves esposes tutsis, dient que, si es negaven, serien ells els que moririen que els ruandesos solien guardar a casa seva. Milers de dones tutsis van ser segrestades i mantingudes com a esclaves sexuals.

Els milicians hutus van rebre llistes amb els noms dels tutsis que havien de matar juntament amb totes les seves famílies.

Per què va ser un fet tan cruel i violent?

Ruanda sempre ha estat una societat estrictament controlada, organitzada com una piràmide des de cada districte fins al cim del govern.

El llavors partit governant, el Moviment Republicà Nacional per la Democràcia i el Desenvolupament (MRND), tenia una ala juvenil que es va transformar en múltiples milícies per dur a terme la massacre de tutsi i els van donar armes i llistes d'objectius als grups locals, que sabien exactament on trobar les víctimes.

Els extremistes hutus van crear una emissora de ràdio, Ràdio Televisió Lliure de les Mil Colines (RTML), i diaris que feien circular propaganda i discursos d'odi contra els tutsis, instant la gent a "eliminar les paneroles", és a dir, matar els tutsis i es llegien per la ràdio els noms de persones destacades que serien assassinades, i fins i tot sacerdots i monges van ser posteriorment condemnats per matar persones, incloses algunes que van buscar refugi a esglésies.

L'ONU i Bèlgica tenien forces a Ruanda, però la missió de l'ONU no va rebre l'ordre d'aturar la matança. El fet, que va ser transmès per la televisió nord-americana davant la indignació nacional, va conduir que Washington es mostrés decidit a no involucrar-se en un altre conflicte africà, així que els nord-americans no van intervenir a Ruanda.

Per la seva banda els belgues i les forces de pau de l'ONU es van retirar de Ruanda després que 10 soldats belgues morissin a la matança, i els francesos, aliats del govern hutu, van enviar una força especial per evacuar els seus ciutadans i després van establir una zona suposadament segura, però van ser acusats de no fer prou per aturar la matança.

Es va acusar les forces franceses a Ruanda de no fer prou per aturar la matança

RUANDA envaeix el CONGO

El conflicte a la República Democràtica del Congo pot ser la guerra més sagnant del SEGLE XXI, quan Rebels del Moviment 23 de Març (M23) recolzats per Ruanda van envair Bukavu, ciutat clau a l'est del país.

A primer d’aquest any, rebels recolzats per Ruanda van arribar al centre de la segona ciutat més gran de l'est de la República Democràtica del Congo, Bukavu, i van prendre el control de l'oficina administrativa de la província de Kivu Sud després de poca resistència de les forces governamentals, moltes de les quals van fugir de l'avenç dels rebels.

Els rebels del M23 són els més destacats dels més de 100 grups armats que competeixen pel control de l'est de la República Democràtica del Congo, ric en minerals, i tenen el suport d'uns 4.000 soldats de la veïna Ruanda, segons l'ONU.

No estava clar si els rebels havien pres el control decisiu de la ciutat d'uns 1,3 milions d'habitants. La seva presència al centre de Bukavu suposa una expansió sense precedents de l'abast dels rebels en els seus anys de lluita amb les forces congoleses. mira posada al poder polític. 

Rebels envaeixen Bukavu

FI de la guerra amb acord de PAU a QATAR

Ruanda i Congo es comprometen a un alto el foc “immediat i incondicional” en el conflicte que els enfronta i els presidents dels dos països acorden mantenir converses de pau a Qatar.

Els presidents de la República Democràtica del Congo (RDC) i de Ruanda, Félix Tshisekedi i Paul Kagame, respectivament, es van reunir a Doha, capital de Qatar, i es van comprometre a impulsar “un alto el foc immediat i incondicional” en el conflicte que enfronta els dos països al nord-est de la meitat, la primera, de l'emir qatarià, Tamim bin Hamad Al Thani.

El president del Congo, Felix Tshisekedi i el seu homòleg ruandès, Paul Kagame, es van reunir amb l'emir de Qatar, el xeic Tamim bin Hamad al-Thani, a Doha.