La troica del liti i el coure sacseja l’hegemonia energètica dels EUA i re-configura el mapa geopolític de les transicions verdes. Bogotà i Santiago planten cara a Washington

El que fins fa pocs mesos hauria semblat impensable avui ja no és cap hipòtesi llunyana, sinó un avís directe al cor del poder nord-americà. 

Colòmbia i Xile, sota el lideratge de Gustavo Petro i Gabriel Boric, han decidit passar de les paraules als fets i articular un front sobirà sobre els minerals crítics de la transició energètica, desafiant obertament els interessos estratègics dels Estats Units.

No és només un acord bilateral. És una declaració de ruptura, una advertència i per a Washington, i una amenaça real.

El naixement d’un eix inesperat amb la cimera celebrada entre Bogotà i Santiago no s’ha limitat a gestos diplomàtics. Ha posat les bases del que fonts regionals ja defineixen com la “troica del liti i el coure”, un mecanisme polític i econòmic que pretén controlar l’extracció, la comercialització i el preu dels minerals essencials per a les bateries, la indústria militar i el complex tecnològic global.

Xile aporta el coure -arteria fonamental de l’electrificació mundial- i el liti, clau per a bateries, vehicles elèctrics i sistemes d’emmagatzematge energètic, i Colòmbia, per la seva banda, aporta posició geoestratègica, capacitat logística, biodiversitat crítica i una agenda política decidida a trencar amb el vell model extractivista subordinat.

Junts, Petro i Boric han verbalitzat allò que fins ara només s’insinuava als passadissos diplomàtics del Sud Global  -els minerals no tornaran a ser regalats al Nord-. “Si volen bateries i coure, hauran de pagar el nostre preu”. El missatge no ha estat subtil.

La nova aliança ha fet arribar un avís clar a TESLA, GENERAL MOTORS i a tot el complex industrial-militar dels Estats Units. Si volen liti per a les seves bateries i coure per a les seves bales, hauran de negociar en termes de sobirania, preu just i control públic, i això no es tracta només d’augmentar royalties. Es tracta de trencar la lògica colonial que durant dècades ha convertit Amèrica Llatina en magatzem de matèries primeres barates al servei del creixement del Nord.

Petro ho ha dit sense embuts “No hi ha transició verda possible sobre la base de la mateixa espoliació marró de sempre”.

Una OPEP de les energies verdes

A Bogotà ja no s’amaga l’objectiu final. Construir una OPEP dels minerals crítics, una estructura coordinada que permeti als països productors fixar condicions, limitar l’extracció i protegir territoris i comunitats.

A diferència de l’OPEP del petroli, aquest nou bloc no neix per perpetuar els combustibles fòssils, sinó per governar la transició energètica des del Sud, evitant que aquesta sigui una simple reconversió tecnològica del capitalisme extractiu.

En aquest marc, Petro i Boric han anunciat un Bloqueig de noves prospeccions petrolieres, una Revisió de concessions mineres estratègiques, un Control estatal reforçat sobre l’extracció de minerals crítics, i una Vinculació de l’explotació a criteris ambientals i socials estrictes. Aquest gir es un gir que incomoda profundament Wall Street i el Pentàgon.

Un dels moviments més simbòlics i més explosius ha estat el distanciament explícit de Colòmbia del seu rol com a soci militar subaltern dels Estats Units, però Gustavo Petro ha afirmat amb claredat que Colòmbia no tornarà a ser plataforma militar avançada del Comando Sud, que els soldats colombians no moriran en guerres alienes, ni a Europa Oriental ni al Pròxim Orient, i que la  prioritat de les Forces Armades serà la Pau Total, la protecció de l’Amazones i la defensa del territori

Sense anunciar una ruptura formal amb l’OTAN, el missatge polític és inequívoc. “Colòmbia deixa de ser un actiu militar obedient”. A Washington, aquesta afirmació ha caigut com una galleda d’aigua freda i Xile diu no a la IV Flota.

En paral·lel, Gabriel Boric ha pres una decisió sense precedents en la història recent xilena, denegar les maniobres militars conjuntes amb la IV Flota dels Estats Units. Això no és un gest menor, és un trencament simbòlic amb dècades de subordinació estratègica. Boric ha justificat la decisió apel·lant que la sobirania és regional, la no-militarització del Pacífic Sud i la necessitat de construir seguretat des de la cooperació regional, no des de la intimidació naval. Aquest moviment reforça l’eix Bogotà-Santiago com a nucli polític d’un nou no-alineament llatinoamericà.

 Els EUA davant un dilema estructural

La reacció nord-americana encara no ha estat pública, però és fàcil d’anticipar. Els Estats Units necessiten el Liti per a vehicles elèctrics, el Coure per a infraestructura i armament i el subministrament estable per competir amb la Xina i ara descobreixen que el Sud Global ja no juga gratis. La transició energètica nord-americana, basada en cotxes elèctrics, digitalització massiva i rearmament tecnològic, depèn críticament dels minerals llatinoamericans i aquest acord no és un punt final, sinó un precedent perillós -per a l’imper- i esperançador -per als poble-.

Argentina, Bolívia, Perú, Brasil i fins i tot països africans observen atentament. Si la troica del liti i el coure prospera, el mapa del poder global pot començar a reequilibrar-se. No es tracta només de minerals. Es tracta de qui decideix el futur.

Per primera vegada en dècades, Amèrica Llatina no parla només de resistir, sinó de condicionar. No només de denunciar, sinó de fixar preus, límits i regles i els  Estats Units ja no s’enfronten a governs dòcils, sinó a actors polítics disposats a utilitzar el seu poder material, i  això, en el món que ve, pot ser el veritable punt d’inflexió.

El final de la impunitat imperial

L’acord entre Bogotà i Santiago no és un simple desacord diplomàtic ni una tensió conjuntural. És el símptoma d’una crisi estructural del poder dels Estats Units i de la seva incapacitat creixent per continuar governant el món mitjançant l’espoli, la coerció i la militarització dels recursos.

Durant dècades, Washington ha construït la seva hegemonia sobre un doble engany. Predicar la llibertat mentre imposava dependència, i parlar de democràcia mentre sostenia un sistema econòmic basat en el saqueig sistemàtic del Sud Global. Avui, aquest model entra en col·lisió frontal amb la realitat material de la transició energètica. Els Estats Units necessiten minerals crítics, però ja no poden obtenir-los amb les mateixes regles colonials de sempre.

La resposta de Colòmbia i Xile posa al descobert una veritat incòmoda per a l’imperi: sense liti, sense coure i sense control territorial, no hi ha transició verda nord-americana, no hi ha supremacia industrial i no hi ha superioritat militar sostenible.

Davant d’això, Petro i Boric trenquen el consens silenciós que condemnava Amèrica Llatina a ser proveïdora barata i obedient. No només qüestionen el preu dels minerals, sinó també el dret dels Estats Units a decidir unilateralment sobre els recursos, les guerres i el futur del planeta. La negativa a seguir alimentant el complex militar-industrial nord-americà i la decisió de no enviar més soldats a morir en conflictes aliens representen un cop directe a l’arquitectura de dominació hemisfèrica.

Aquest gir incomoda perquè és profundament racional. No és ideològic, és material. No és simbòlic, és estratègic. I, precisament per això, és perillós per a un imperi acostumat a l’obediència automàtica. Els Estats Units ja no s’enfronten a governs subordinats, sinó a actors polítics que entenen el seu valor geopolític i estan disposats a exercir-lo.

La troica del liti i el coure obre una escletxa històrica. Si es consolida, pot marcar l’inici d’un nou cicle de sobirania real al Sud Global, on la transició energètica deixi de ser una nova fase de colonialisme verd i es converteixi en una oportunitat de justícia econòmica, ambiental i social.

El missatge final és inequívoc: el món ja no gira exclusivament al voltant de Washington. Els pobles que sostenen amb els seus territoris la tecnologia del futur comencen a reclamar veu, poder i dignitat. I aquesta vegada, no demanen permís.

La Nova Aliança de l’Escut Logístic Sobirà impulsa la sobirania logística a Amèrica Llatina i el Carib.

Avui coneixem nous tecnicismes polítics que inicialment hi participen Colòmbia i la Xina. el més destacat és la integració regional i la sobirania en les cadenes d’abastament, Colòmbia, Brasil i Mèxic han signat avui la creació de l’Aliança de l’Escut Logístic Sobirà, un instrument de cooperació logística que compta amb el suport polític i estratègic de la Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribenys (CELAC) i la Aliança Bolivariana per als Pobles de la Nostra Amèrica – Tractat Comercial dels Pobles (ALBA).

L’acord fruit de mesos de diàleg diplomàtic i tècnic entre Caracas, Bogotà, Brasília i Ciutat de Mèxic pretén garantir la seguretat i la continuïtat dels fluxos logístics regionals davant de tensions geopolítiques externes, vulnerabilitats de subministrament i pressions de mercats globals. Mitjançant aquesta aliança, els països signants es comprometen a articular infraestructures portuàries, ferroviàries i terrestres clau per a la circulació de mercaderies essencials com aliments, combustibles i medicaments, compartir capacitats de resiliència logística davant de crisis externes com fluctuacions tarifàries, tensions amb potències globals o pressions de grans aliances comercials i l’aliança neix amb un objectiu clar de protegir i coordinar les cadenes de subministrament estratègiques de la regió, reduint la dependència d’actors externs hostils i consolidant nous eixos comercials i de cooperació Sud-Sud, i cooperar en sistemes de seguiment i digitalització, reduint dependències estrangeres i reforçant la integració regional.

Si bé els detalls tècnics de la implementació encara s’estan negociant, fonts diplomàtiques assenyalen que l’aliança contempla fórmules de suport mutu per a ports estratègics, plataformes digitals comunes i clàusules obertes per incorporar altres països llatinoamericans.

L’anunci coincideix amb un context de major protagonisme de la CELAC  i amb el suport actiu de l’ALBA-TCP com a espai de coordinació política entre governs de la regió, que han fet crides reiterades a reforçar la cooperació davant de “moments de volatilitat i incertesa” globals, especialment en matèries de seguretat, comerç un paper central de la República Popular de la Xina.

També es suma a l’impuls de projectes multilaterals de transport i infraestructures que s’han debatut en fòrums d’integració regional i bilaterals, amb la intenció de reduir la dependència d’eixos fora de l’hemisferi i de potenciar el rol d’Amèrica Llatina com a bloc logístic autosuficient, interoperable i resilient.

Fonts diplomàtiques de Mèxic han subratllat que la iniciativa no només té una dimensió econòmica, sinó estratègica i geopolítica, reafirmant la voluntat dels països llatinoamericans de gestionar de manera conjunta les seves cadenes d’abastament i resiliència infrastructural de cara a possibles crisis econòmiques o tensions externes.

La Xina,  soci clau en l’arquitectura logística i comercial a Amèrica Llatina.

Segons fonts diplomàtiques i tècniques implicades en l’acord, l’Aliança de l’Escut Logístic Sobirà estableix una connexió directa amb les rutes comercials i logístiques xineses, especialment en el marc de la iniciativa de la Franja i la Ruta, on diversos països llatinoamericans ja participen activament.

Aquesta cooperació amb la Xina inclou la Interconnexió de ports estratègics del Carib, l’Atlàntic i el Pacífic amb rutes marítimes asiàtiques. Inversió en infraestructures logístiques crítiques (ports, ferrocarrils, centres intermodals i plataformes digitals) amb tecnologia xinesa. Acords preferencials de comerç i subministrament de béns essencials com l’Energia, Aliments, Medicaments, Fertilitzants i Tecnologia, i Cooperació en seguretat logística i ciberseguretat, per protegir dades, fluxos comercials i infraestructures davant ingerències externes.

Aquest vincle amb Pequín no és només econòmic, sinó estratègic i reforça la capacitat de la regió per diversificar aliances, reduir vulnerabilitats i guanyar marge de maniobra davant les pressions dels mercats financers i les potències tradicionals.

L’acord entén la logística no com una qüestió tècnica, sinó com un factor clau de seguretat nacional i regional. En aquest sentit, l’Aliança preveu mecanismes de cooperació per garantir el subministrament en situacions de crisi con els Blocatges comercials o sancions unilaterals les Crisis energètiques o alimentàries globals i els Conflictes geopolítics que afectin les rutes tradicionals i amb aquesta coordinació amb la Xina permet, segons els promotors, assegurar corredors alternatius i estables, al marge de l’òrbita de control dels grans centres financers occidentals, reforçant així la autonomia estratègica llatinoamericana.

La CELAC i ALBA, cobertura política i visió de bloc

La CELAC actua com a espai de concertació política de l’Aliança, facilitant l’entrada progressiva de més països de la regió, mentre que l’ALBA-TCP aporta una visió clarament orientada a la cooperació solidària, el desenvolupament social i la defensa de la sobirania davant models extractius i dependents on els diversos governs han subratllat que l’Aliança de l’Escut Logístic Sobirà no és una estructura militar, sinó una resposta regional a la militarització del comerç, a les sancions i a l’ús geopolític de les cadenes de subministrament per part de potències externes.

Amb aquesta iniciativa, Amèrica Llatina avança cap a la construcció d’un bloc logístic propi, connectat amb Àsia, Àfrica i el Sud Global, i capaç de defensar els seus interessos econòmics i socials en un món multipolar.

L’Aliança de l’Escut Logístic Sobirà, amb la Xina com a soci estratègic, obre la porta a un nou escenari de cooperació internacional, on la regió deixa de ser un espai subordinat per convertir-se en actor amb veu pròpia en el comerç i la seguretat globals.

L’Aliança de l’Escut Logístic Sobirà cop estratègic d’Amèrica Llatina contra l’imperialisme dels Estats Units

En aquest gener de 2026,  Amèrica Llatina ha començat a moure fitxa i aquesta vegada no és retòrica, ni declaracions simbòliques, és geopolítica real. La creació de l’Aliança de l’Escut Logístic Sobirà, impulsada per Colòmbia, Brasil, Mèxic i altres països de la regió, amb el suport institucional de la CELAC i l’ALBA-TCP, representa el desafiament més seriós de les darreres dècades a l’hegemonia dels Estats Units sobre el continent.

No es tracta només de logística. Es tracta de poder, es tracta de la fi de la doctrina del pati del darrere. Durant més d’un segle, els Estats Units han tractat Amèrica Llatina com el seu pati del darrere controlant ports, rutes comercials, fluxos energètics, deutes externs, sistemes financers i, quan ha calgut, governs sencers mitjançant cops d’estat, sancions, bloquejos i intervencions militars directes o indirectes.

L’Aliança de l’Escut Logístic Sobirà neix precisament per trencar aquest esquema colonial i per primera vegada, diversos estats llatinoamericans decideixen coordinar infraestructures crítiques fora del control nord-americà, blindar les seves cadenes de subministrament davant sancions unilaterals, i articular una arquitectura logística pròpia, pensada des del Sud i per al Sud.

Cap ruptura amb l’imperialisme dels Estats Units és viable sense diversificar aliances estratègiques. I aquí la Xina no és un actor secundari,  és el soci clau que fa possible la ruptura.

L’Aliança estableix una connexió estructural amb Pequín, tant en l’àmbit comercial com en el tecnològic i logístic, dins d’una estratègia que encaixa amb la Iniciativa de la Franja i la Ruta, els corredors bioceànics Atlàntic–Pacífic, i la consolidació d’Amèrica Llatina dins el món multipolar.

A diferència del model nord-americà -basat en bases militars, FMI, sancions i extractivisme-, la cooperació amb la Xina es planteja des d’un intercanvi d’interessos amb infraestructures a canvi de comerç, tecnologia a canvi de recursos, i estabilitat a canvi de sobirania compartida.

La logística com a arma política i els Estats Units ho saben bé. Qui controla la logística, controla la política, els ports i  canals, assegurances marítimes, sistemes de pagament, dades, satèl·lits i tot ha estat utilitzat com a arma de guerra econòmica contra pobles que s’han atrevit a desobeir i l’Escut Logístic Sobirà respon directament a això amb la protegeix rutes comercials davant bloquejos, creant corredors alternatius fora del radar nord-americà, i garantint subministraments bàsics encara que Washington tanqui l’aixeta i això és una doctrina de defensa sense exèrcits, però amb un impacte profundament estratègic.

CELAC i ALBA. Fòrums polítics a instruments de poder

La CELAC deixa de ser només un espai diplomàtic per convertir-se en plataforma de coordinació geopolítica, mentre que l’ALBA-TCP aporta el component ideològic i popular com; sobirania, cooperació, justícia social i resistència a l’imperialisme i aquest eix CELAC–ALBA consolida un bloc regional sense  els Estats Units ni Canadà, articula una veu pròpia davant l’ONU, els BRICS i el Sud Global, i posa les bases d’un nou ordre regional llatinoamericà.

La reacció imperial  de Washington observa amb preocupació perquè aquest projecte debilita el control del dòlar sobre el comerç regional, redueix la capacitat de xantatge mitjançant sancions, i obre la porta a una integració llatinoamericana real, no subordinada i no és casual que ja es comencin a sentir advertiments sobre “riscos”, “seguretat hemisfèrica” o “influència xinesa”.  Llenguatge clàssic de l’imperi quan perd terreny.

Un pla estratègic per al segle XXI a la Llatinoamericà amb L’Aliança de l’Escut Logístic Sobirà  que no és el final del camí. És el principi, un principi que apunta cap a la sobirania econòmica, la independència política, la integració regional real, i alineament amb un món multipolar que ja no gira al voltant de Washington.

Amèrica Llatina no busca guerra, busca deixar de ser colònia i aquesta vegada, ho fa amb ports, rutes, dades, aliances i una idea clara  sense sobirania logística, i no hi ha sobirania política.

El 2026, l’any del mirall trencat

El 2026 no serà un any “nou”. Serà un any conseqüència. El resultat directe de dècades de neoliberalisme, d’un ordre internacional en descomposició i d’una globalització que ha concentrat poder i ha socialitzat el patiment. Un any on el món es mira al mirall i no es reconeix.

Un món més desigual i més conscient on les desigualtats socials i econòmiques no només persistiran, sinó que es faran més visibles i més difícils d’amagar. Augment de la pobresa energètica i alimentària a Europa. Classes mitjanes en retrocés definitiu. Joventut atrapada entre feines precàries, habitatges inaccessibles i futur incert. Sud Global cada cop més explotat, però també més articulat políticament i la tendència clau del 2026 la desigualtat deixa de ser una dada estadística i es converteix en conflicte obert. Vagues, protestes, disturbis urbans, ocupacions i noves formes d’organització comunitària. 

El 2026 serà un any crític en la batalla pel relat on la Intel·ligència artificial generant notícies falses indistingibles de la realitat amb manipulació emocional a través de xarxes, especialment en processos electorals i criminalització de la protesta social mitjançant relats de “caos” i “desordre”.

Els governs parlaran de “seguretat informativa”, però sovint serà una excusa per el control de continguts crítics, limitar veus dissidents, blindar interessos corporatius i  confondre deliberadament llibertat d’expressió amb desinformació, i usar-ho com a arma política.

El 2026 marcarà un punt d’inflexió emocional respecte al canvi climàtic i no perquè els governs actuïn, sinó perquè les sequeres seran estructurals, les inundacions més devastadores i les migracions climàtiques deixaran de ser “futures” i seran present especialment al Mediterrani, a l’Àfrica i a l’Amèrica Central. Mentre el clima empitjora, molts estats rearmaran en lloc d’invertir en adaptació climàtica i serveis públics.

Ocupacions, extractivisme i noves formes de colonialisme

El 2026 consolidarà una realitat incòmoda i el colonialisme no ha desaparegut, només ha canviat de forma amb l’explotació de recursos crítics (liti, cobalt, aigua) en macroprojectes energètics sense consentiment social i la militarització de territoris per protegir interessos empresarials. Des de Palestina fins a l’Amazònia, passant pel Sahel o zones indígenes d’Amèrica Llatina i la resposta emergent amb resistències locals, aliances internacionals de pobles i una narrativa anticolonial que torna amb força.

El 2026 no serà l’any de la pau, por ser un any de conflictes oberts que s’allarguen i es cronifiquen, amb guerres per delegació entre potències amb l’ús normalitzat de mercenaris, drons i ciberatacs i amb silencis còmplices davant genocidis i ocupacions. La comunitat internacional continuarà sent selectivament indignada i amb un Escenari probable de més despesa militar, menys diplomàcia real i una població global cada cop més anestesiada però també més cansada.

El 2026 pot ser també un any de recomposició on les esquerres institucionals estaran en crisi de credibilitat encara que tinguin projectes valents i radicals i que tornin a connectar amb la base social amb l’augmentarà la demanda de sobirania econòmica, amb serveis públics forts, control democràtic dels recursos i pau i desmilitarització i/o l’esquerra recupera el conflicte social com a motor polític o  el buit l’omplirà l’autoritarisme.

El 2026 no serà neutre, serà un any que obliga a posicionar-se. Neutralitat = complicitat. Silenci = renúncia. Moderació buida = derrota, però també pot ser l’any de presa de consciència. Any de reorganització popular. Any de sembrar alternatives reals i si el 2026 no serà l’any on tot canviï, però pot ser l’any on decidim cap a on anem.

2026, serà un planeta governat per l’avarícia, vigilat per la por i sacsejat per la dignitat.

El 2026 no arriba com una promesa, sinó com una acusació. Una acusació directa a un sistema global que ha fracassat moralment, políticament i humanament. Un món governat per elits econòmiques, consells d’administració i aparells militars que han decidit que la vida val menys que el benefici. Aquest no és un article de previsió amable. És un avís.

El capitalisme del 2026 ja no amaga la seva naturalesa extractiva i depredadora hi ha trencat el contracte social i ha convertit la desigualtat en model de negoci on milions de persones treballen i continuen sent pobres que les classes mitjanes desapareixen com a subjecte polític, que el  Sud Global segueix sent saquejat sota noves formes de colonialisme financer i el Nord Global aixeca murs, fronteres i discursos d’odi.

Les grans fortunes no només acumulen riquesa,  acumulen poder polític sinó que decideixen governs, guerres, relats mediàtics i prioritats globals. El 2026 confirma una veritat incòmoda. La pobresa no és un error del sistema, és la seva condició de funcionament.

La batalla central del 2026 no es lliura només amb armes, sinó amb relats amb fake news industrialitzades amb IA al servei de la manipulació emocional amb mitjans corporatius actuant com a aparells ideològics del poder i la criminalització sistemàtica de la dissidència.

Els governs parlen de “seguretat” mentre censuren veus crítiques. Les plataformes parlen de “neutralitat” mentre amplifiquen l’odi i silencien la justícia social però el missatge dominant és clar: pensar és perillós, protestar és sospitós, organitzar-se és una amenaça.

La Crisi climàtica, les Guerres i  col·lapse anunciat que ningú vol evitar

El 2026 ja no permet el negacionisme. El planeta respon amb sequera, foc, inundacions i migracions massives però els culpables no són els pobles, són les multinacionals fòssils, són els estats que protegeixen els seus interessos i són els governs que parlen de transició verda mentre financen l’extractivisme. La crisi climàtica és una qüestió de classe. Qui menys contamina és qui més pateix i el  2026 revela una obscenitat. Els mateixos que destrueixen el planeta es preparen per sobreviure-hi.

Les  Guerres, ocupacions i genocidis son la hipocresia internacional en directe i el 2026 consolida la normalització de l’horror amb guerres eternes sense titulars, ocupacions militars justificades com a “seguretat”. Genocidis relativitzats segons qui sigui la víctima, i drets humans utilitzats com a arma selectiva. Les grans potències no busquen pau, busquen control geopolític. Les guerres són negocis amb la reconstrucció que es un altre negoci. La mort, una externalitat acceptable. El 2026 confirma que l’ordre internacional no està trencat i funciona exactament com va ser dissenyat.

El món del 2026 és un mapa de territoris sacrificats amb Pobles indígenes expulsats per macroprojectes. Regions militaritzades per protegir mines, ports i corredors comercials, i Sobiranies nacionals segrestades pel deute i les institucions financeres, però també és un mapa de resistència amb Comunitats que s’organitzen, Pobles que no accepten desaparèixer i Xarxes internacionals de solidaritat que desborden fronteres. El 2026 demostra que, malgrat tot, la dignitat continua sent indomable.

Les Esquerres, els pobles i el futur son una línia vermella per 2026

Aquest any posa l’esquerra davant el seu últim mirall, o es limita a gestionar la misèria, o torna a ser eina de transformació real. No hi ha espai per a ambigüitats, o estàs amb els pobles, o estàs amb el capital, o construeixes pau, o legitimes la guerra. El 2026 no necessita discursos moderats, sinó que necessita coratge polític, conflicte social i organització popular.

El món no s’enfonsa per manca de recursos, sinó per excés de cobdícia. No falta tecnologia, falta justícia, no falta producció, falta repartiment. El 2026 no serà recordat pel que va passar, sinó pel que vam permetre que passés i davant d’això, només hi ha una opció legítima:

 Desobeir, organitzar-se i construir un futur fora de la lògica del capital i la guerra.

El desmuntatge de l’Imperi del Dòlar. La Xina ven el deute nord-americà, el petrodòlar cau i l’ordre unipolar entra en combustió.

Quan l’imperi tremola, els mercats callen i els pobles observen, però ja durant dècades, se’ns ha venut una mentida com a dogma: que l’economia dels Estats Units era eterna, que el dòlar era intocable i que el deute nord-americà era el refugi segur del planeta i aquesta narrativa, repetida pels mitjans financers, les universitats neoliberals i els organismes internacionals, ha servit per legitimar guerres, sancions, espolis i submissió global.

Avui, però, el relat fa aigües i amb la venda sostinguda de Bons del Tresor dels Estats Units per part de la Xina no és una notícia més. És un símptoma avançat d’un col·lapse estructural per l’ordre econòmic mundial construït al voltant del privilegi nord-americà d’endeutar-se sense límit, imprimir diners sense conseqüències i viure per sobre de les seves possibilitats a costa de la resta del món. Parla de poder, imperi i resistència.

Els Estats Units ja no són una potència industrial com ho van ser. El seu poder no prové de la producció, sinó de la finançarització extrema,   del control del sistema monetari internacional, i la força militar com a garant final del negoci i el seu model és simple i pervers perquè gasten més del que ingressen. Financen el dèficit amb deute i el deute està denominat en la seva pròpia moneda i la resta del món compra aquest deute perquè necessita dòlars però això no és economia sana, és colonialisme financer i quan un país del Sud Global té deute, se l’ofega. Quan els Estats Units tenen deute, se’ls rescata amb confiança cega però la Xina diu ja s'ha acabat.

La Xina mou fitxa i passa de creditor submís a actor sobirà.

La Xina ha estat durant anys un dels grans pilars del finançament nord-americà però  Pequín ha entès una veritat fonamental que un Imperi endeutat és un imperi feble i la reducció dels Bons del Tresor nord-americans en mans xineses respon a una estratègia clara de protegir-se davant una possible crisi del dòlar, reduir la dependència d’un sistema hostil, i i desamericanitzar les seves reserves.

Aquest moviment és també una resposta directa a les sancions unilaterals, amb una guerra comercial per l’ús del dòlar com a arma política. Els Estats Units han convertit la seva moneda en un instrument de càstig. I quan una moneda esdevé una arma, deixa de ser neutral i fiable.

El dòlar no val perquè representi una economia justa o productiva. Val perquè fins ara controla el comerç internacional, domina els mercats energètics, i està sostingut per la força militar més gran del món però aquesta confiança és psicològica. I la confiança, quan es trenca, no es recupera amb discursos.

La inflació interna, la impressió massiva de diners i l’ús abusiu del sistema SWIFT han accelerat un procés imparable cap la desdolarització progressiva del món. El dòlar encara no ha caigut però ja no és intocable i això, per a un imperi, és letal.

El Petrodòlar el gran engany del Segle XX i el BRICS el gir cap a la multidivisa

El petrodòlar ha estat el mecanisme més brutal de dominació econòmica global i gràcies a ell tots els països han necessitat dòlars, tots han depès del sistema bancari nord-americà, i tots han estat vulnerables a sancions, però avui, aquest pacte implícit s’esquerda.

Els Emirats Àrabs Units i altres actors del Golf exploren vies de comerç energètic en altres monedes, especialment amb la Xina. No és una revolució sobtada, però sí una traïció estratègica al cor del sistema nord-americà. Quan el petroli es ven en iuans, en rupies o en sistemes híbrids el dòlar perd demanda estructural i els Estats Units perden capacitat de xantatge i el món respira una mica més lliure.

Els BRICS no són una aliança perfecta ni exempta de contradiccions però representen una cosa essencial i posa la fi del monopoli occidental sobre l’economia mundial. El comerç en multimoneda trenca la dependència del dòlar, debilita el poder del FMI, i obre espais de sobirania econòmica. No és casualitat que els Estats Units reaccionin amb nerviosisme, sancions i amenaces. Quan l’imperi perd el control del diner, perd el control del món.

Bancarrota? No formal, però sí política i moral. Parlar de “bancarrota” no és només una qüestió comptable. És una qüestió històrica i els Estats Units no poden reduir el seu deute sense col·lapsar el seu model, no poden deixar d’imprimir diners sense provocar recessió, i no poden perdre l’hegemonia sense recórrer a la força i Això no és estabilitat és agonia imperial.

Quan cau l’imperi, no plorem cal organitzem-nos i des de l’esquerra, no podem caure ni en el triomfalisme ingenu ni en la nostàlgia d’un ordre injust. El declivi del dòlar no garanteix un món millor, però fa possible imaginar-lo i el veritable perill no és que els Estats Units perdin poder. El perill és que intentin mantenir-lo a qualsevol preu amb guerres, cops d’estat, bloquejos i caos i cal denunciar el xantatge financer, trencar la submissió monetària, i construir alternatives econòmiques al servei dels pobles.

Quan el dòlar deixa de manar, comença la batalla per decidir qui mana després.

La XINA a la COLÒMBIA de Gustabo Petro.

Amb la recent inestabilitat a la zona de Llatinoamèrica després de la incursió, i assalta de les forces armades ianquis a Veneçuela, l'assassinat a militars (veneçolans i cubans), i el segrest del president, Nicolas Maduro i la seva esposa Cilia Flores, confrontant amb la decadència de l'Imperi dels Estats Units, el petrodòlar amenaçat, XINA s'abasteix COLÒMBIA des del mandat de Gustabo Petro.

Amb aquests ressorts en què ens ha portat la globalització, passo informació sobre l'economia de la XINA a COLOMBIA.

En les darreres dues dècades, la Xina ha passat de ser un actor perifèric a convertir-se en un soci clau de l’Amèrica Llatina. Aquesta relació no és només comercial respon a una estratègia global de Pequín per consolidar influència política, garantir recursos estratègics i construir aliances en un món cada cop més multipolar.

En aquest procés, Colòmbia està experimentant un aproximament significatiu amb la Xina, especialment en termes econòmics i d’inversió internacional. El Govern colombià va signar un acord de cooperació dins de la Belt and Road Initiative (BRI) amb el Govern xinès, una iniciativa global de Beijing per potenciar infraestructures i connexions comercials amb més de 150 països. Aquest pas es va fer oficial a partir d’una visita del president Gustavo Petro a Pequín, on es va formalitzar una agenda conjunta per avançar en projectes d’infraestructura, energia renovable, tecnologia i comerç.

A més, Colòmbia s’ha convertit recentment en membre prospectiu del Banc Asiàtic d’Inversions en Infraestructures (AIIB), cosa que obre la porta a més finançament per a grans projectes d’infraestructura i desenvolupament, i les estadístiques comercials mostren que la Xina s’ha consolidat com un soci clau en el comerç de Colòmbia. En certs períodes de 2025, les importacions colombianes provinents de la Xina han superat les dels Estats Units, convertint-la en un soci (partner) clau. A llarg termini, han augmentat les exportacions -per exemple, productes agrícoles o alimentaris-, tot i que amb oscil·lacions segons els sectors i anys.

Aquest encaix comercial amb la Xina es produeix en un moment en què Colòmbia busca diversificar la seva dependència comercial tradicional amb els Estats Units, obrint espais amb potències asiàtiques i altres socis internacionals per assolir desenvolupament i inversions alternatives. 

Geopolítica. Les aliances en un escenari multipolar i una relació estratègica en expansió  entre La Xina i l’Amèrica Llatina.

La Xina veu l’Amèrica Llatina com un espai fonamental per equilibrar la influència històrica dels Estats Units a l’hemisferi occidental. Sense una presència militar directa, Pequín ha optat per una diplomàcia basada en el Respecte formal a la sobirania nacional (discurs molt ben rebut per governs crítics amb l’intervencionisme nord-americà), les Relacions privilegiades amb països com Brasil, Veneçuela, Colòmbia, Cuba, Bolívia, Nicaragua, Argentina o Xile i en el Suport diplomàtic en fòrums internacionals (ONU, OMC, BRICS), especialment en qüestions com Taiwan, Hong Kong o el model xinès de governança, i diversos països llatinoamericans han signat acords dins de la Iniciativa de la Franja i la Ruta, integrant-se en un projecte geopolític global que va molt més enllà de les infraestructures.

La Inversió i presència xinesa a Colòmbia entre en primer lloc amb la ruta marítima directa des de la Xina al port de  Buenaventura. A començaments del 2025, la naviliera estatal Cosco Shipping (una de les més grans del món i controlada pel govern xinès) va establir una ruta marítima directa entre Shanghái i el port de Buenaventura, amb vaixells que poden transportar grans volums de contenidors des de la Xina fins al Pacífic colombià.

La connexió directa des de la Xina a Colòmbia es redueix els temps de trànsit (uns 25–30 dies depenent de la ruta) i facilita tant importacions xineses com exportacions colombianes, posant a Buenaventura com un punt estratègic d’entrada per a mercaderies asiàtiques que després es distribueixen internament o cap al mercat andí.

A més, hi ha estudis (amb participació o interès xinès) per construir una línia ferroviària entre Buenaventura i Cartagena, la qual reduiria costos de transport intern i impulsaria el comerç entre Pacífic i Atlàntic, competint amb el Canal de Panamà com a corredor logístic. Tot i que no tots els projectes estan completats, Buenaventura ja funciona com a porta de connexió directa entre la Xina i Colòmbia, i l’interès xinès en infraestructura logística (ruta directa, possibles nous corrents ferroviaris) podria transformar profundament la distribució de mercaderies al país.

Al port de Cartagena, empreses navilieres xineses com Cosco Shipping i China Shipping operen línies i utilitzen terminals per al tràfic de contenidors sencer. El port és una de les principals vies d’entrada i sortida de mercaderies (tant per importació com exportació) entre Colòmbia, Xina i altres regions d’Àsia, i el port de Cartagena és un hub portuari global eficient, capaç de gestionar grans volums de càrrega i connectar amb més de 600 ports en tot el món. Xinesos i altres operadors utilitzen aquesta infraestructura clau per al comerç internacional, però no hi ha dades públiques clares que els inversors xinesos controlin o liderin financers directament el desenvolupament principal del port (com sí passa a Buenaventura amb Cosco).  

Cooperació sense bases militars.

A diferència d’altres potències, la Xina manté una estratègia de baixa visibilitat militar a la regió. No hi ha bases xineses, però sí la Venda d’equipament policial i militar (vehicles, drons, sistemes de vigilància). També ja Cooperació en seguretat interna, control fronterer i gestió d’emergències, i Formació tècnica i intercanvis militars puntuals.

Aquesta presència genera inquietud a Washington, que interpreta qualsevol avenç xinès com una amenaça estratègica, tot i que Pequín insisteix que el seu paper és “defensiu i cooperatiu”. La Ciberseguretat i tecnologia, és el nou camp de batalla en un dels àmbits més sensibles és el tecnològic. Empreses com Huawei, ZTE o Hikvision tenen una presència massiva a la regió amb el desplegament de xarxes 4G i 5G amb sistemes de càmeres intel·ligents per a seguretat urbana i en Infraestructures digitals per a governs i empreses públiques.

Els Estats Units alerten sobre possibles riscos d’espionatge o control de dades, mentre que molts governs llatinoamericans defensen aquestes aliances per cost, rapidesa i manca d’alternatives occidentals competitives. La ciberseguretat s’ha convertit així en un espai de disputa geopolítica, on l’Amèrica Llatina es troba sovint atrapada entre dues grans potències tecnològiques, i mirant al futur amb oportunitats i tensions. La relació Xina–Amèrica Llatina continuarà creixent, però no sense contradiccions con les oportunitats d’inversió, finançament i diversificació de socis, els riscos de dependència econòmica i endeutament, amb les pressions creixents dels EUA perquè els països “triïn bàndol”, i amb un debat intern sobre sobirania digital, medi ambient i model de desenvolupament.

La Xina no només compra i ven a l’Amèrica Llatina, construeix influència, aliances i futur, i ho fa amb una estratègia pragmàtica, silenciosa i a llarg termini, que redefineix l’equilibri global. Per als països llatinoamericans, el repte no és tant la presència xinesa en si, sinó com negociar-la en benefici propi.

Amèrica Llatina i principalment Colòmbia en transició en la diversificació estratègica com vincle amb la Xina no és només comercial, sinó una peça clau en l’estratègia de política exterior de Colòmbia i per una Seguretat complexa en un l’entorn de seguretat que combina les amenaces internes (grups armats, narcotràfic) i l’impacte de dinàmiques regionals -especialment la situació a Veneçuela i el paper dels Estats Units- que obliguen Bogotà a gestionar múltiples fronts amb una Geopolítica regional on Colòmbia es troba al mig d’una reconfiguració de poder global, on la competència entre superpotències (Els Estats Units i la Xina) també està remodelant l’escena política i econòmica a l’Amèrica Llatina. 

La seguretat internacional i els vincles amb els Estats Units han ocupat la primera línia de les notícies recents. Els últims mesos han estat caracteritzats per una tensió creixent entre Bogotà i Washington sota l’administració de Donald Trump, i aquestes tensions han arribar a un punt àlgid quan Trump va ordenar una operació militar a Veneçuela el passat dia 3 de gener per detenir el president Nicolás Maduro, i va suggerir una possible intervenció similar a Colòmbia acusant el Govern de Petro de facilitar l’exportació de cocaïna. Aquestes afirmacions i amenaces van provocar protestes massives a Colòmbia contra la intervenció nord-americana, amb manifestants denunciant el que consideren una política imperialista dels Estats Units a Amèrica Llatina.

Tot i això, ahir hi va haver un gir diplomàtic sorprenent, Donald Trump ha convidat el president Petro a la Casa Blanca per intentar estabilitzar la relació entre ambdós països després de mesos de retrets, sancions personals i acusacions mútues. És un intent de aproximació tot i les diferències marcades, mentre que paral·lelament, el Govern colombià ha reafirmat la seva voluntat de seguir cooperant amb els Estats Units en la lluita contra el narcotràfic, cosa que indica que, malgrat les diferències, aquesta col·laboració segueix sent important per a la seguretat regional i la reducció del poder dels cartels. 

Veneçuela

Veneçuela, la Xina i l’imperi. Quan la sobirania es converteix en delicte.

Hi ha països als quals no se’ls perdona una cosa molt concreta, voler decidir per si mateixos. Veneçuela és un d’ells. I la seva aliança estratègica amb la Xina ha estat, per a Washington, una línia vermella intolerable. No per democràcia, no per drets humans -paraules buides en boca imperial- sinó perquè trenca el monopoli polític, energètic i financer que els Estats Units han exercit durant dècades sobre Amèrica Llatina.

Quan un país decideix vendre el seu petroli fora del dòlar, quan aposta per infraestructures públiques i no per privatitzacions dictades pel FMI, quan entra en l’òrbita dels BRICS i mira cap a Pequín en lloc de cap a Wall Street, passa automàticament a la llista negra de l’imperi.

I aleshores comença la guerra. Una guerra que no sempre porta uniforme.

Però avui ja arribat l’era del neoimperialisme descarat amb la intervenció militar a Veneçuela i el secrets del seu president Nicolas Maduro i la seva esposa Cilia Flores.

Contra Veneçuela no hi ha hagut mai pau. Hi ha hagut guerra econòmica, sancions criminals, bloqueig financer, sabotatges interns, intents de cop d’Estat, mercenaris, intents d’assassinat, i una campanya mediàtica global dissenyada per presentar la víctima com a culpable.

Cap d’aquests mecanismes és nou. Els Estats Units els han aplicat a Cuba, Xile, Nicaragua, Grenada, Panamà, Iraq, Líbia o Síria. El manual és conegut. Asfixiar econòmicament. Demonitzar el govern. Finançar l’oposició obedient. Criminalitzar judicialment el lideratge i Preparar el terreny per a una “solució final”.

La persecució judicial internacional contra Nicolás Maduro no és una anècdota legal, és una estratègia política deliberada. Convertir un cap d’Estat en “delinqüent” és la condició prèvia per justificar qualsevol barbaritat posterior.

Així es va fer amb Manuel Noriega, també es va fer amb Saddam Hussein, i també així es va fer amb Muammar al-Gaddafi.

Quan un president és presentat com a “narcotraficant” o “terrorista”, l’imperi es dona a si mateix la llicència moral per detenir-lo, segrestar-lo o eliminar-lo, encara que hagi estat escollit pel seu poble i això no és dret internacional, és colonialisme judicial.

Veneçuela, la Xina i els BRICS

La Xina i Veneçuela, no és només un front geopolític clàssic -és una guerra pel que queda de dignitat a l’Amèrica Llatina i al Sud Global. Durant anys, Veneçuela i la Xina han construït una aliança de resistència en inversions massives en infraestructures socials i productives, cooperació militar defensiva i acords energètics que desafien el monopoli del dòlar- incloent pagaments de petroli en iens, una jugada estratègica i disruptiva contra el sistema financer del capitalisme global ianqui. Una aliança que parla de sobirania, de multipolaritat i de ruptura amb el xantatge històric dels Estats Units.

Veneçuela, país castigat durant dècades per sancions, bloquejos i intents de cop d’Estat teledirigits des de Washington, ha trobat a Pequín no un amo, sinó un soci. I això, en el món actual, ja és una revolució.

Mentre els Estats Units impulsen l’FMI, sancions, bloquejos econòmics i tipus d’interès per asfixiar els governs sobirans, Pequín aposta per relacions de mutu respecte amb estats que volen decidir per si mateixos. La Xina -que ha convertit la cooperació amb Veneçuela en un exemple de intercanvi sud-sud- entén que només una economia veritablement sobirana pot construir infraestructures al servei de la gent i no dels bancs internacionals.

En contrast amb l’hegemonia destructiva de Washington, la Xina ha ofert a Veneçuela una aliança basada en cooperació i sobirania real amb infraestructures, crèdit per a projectes de país, tecnologia i un acord clau per liquidar petroli en iens, escapant així al control absolut del dòlar i debilitant l’aparell financer que ha sostingut l’imperialisme durant dècades.

Aquests acords energètics i financers amb la Xina, posats com un far per altres països del Sud Global, han donat a Veneçuela eines reals per resistir l’aïllament econòmic i construir alternatives reals al model neoliberal tradicional.

Això és el que realment enfureix els senyors de Wall Street que països del Sud puguin dir no al dòlar, no a l’FMI, no a la ingerència, i construir sobirania real amb aliats iguals i no dominants.

El Petroli, energia per al poble i no per Wall Street.

El petroli veneçolà -un dels més abundants del planeta- ha estat durant dècades una maledicció sota domini ianqui. Amb la Xina, aquesta relació canvia de signe. Acords de subministrament a llarg termini, inversions en refinatge, tecnologia i exploració, i -això és clau- intercanvis que no passen pel dòlar. Aquí és on l’imperi  ianqui tremola.

El pagament del petroli en iens (i en altres monedes alternatives al dòlar) no és un simple detall tècnic, és una declaració de guerra econòmica al sistema financer imperial. És dir-li a Washington que el món ja no accepta que una sola moneda, controlada per la Reserva Federal, decideixi qui pot viure i qui pot ofegar-se sota sancions.

Cada barril pagat fora del dòlar és un clau més al taüt del petrodòlar, aquest mecanisme que ha permès als Estats Units viure per sobre de les seves possibilitats mentre bombardegen, sancionen i saquegen pobles sencers.

Donald Trump -amb la seva retòrica grollera, supremacista i colonial- ho va entendre perfectament. Per això va intensificar les sancions, per això va intentar asfixiar PDVSA, per això va apostar per titelles com Guaidó, per por a perdre el control.

Avís final. El món ja ha vist aquesta pel·lícula.

Avui, denunciar no és exagerar. És prevenir i els antecedents existeixen. El patró es repeteix. El perill és real.

El passat dia 3 de gener es va consumar una agressió directa, un segrest polític d’alt nivell, el cap d’Estat de Veneçuela Nicolas Maduro en una intervenció militar oberta contra Veneçuela, i que ningú  digui que no ho sabia. S’havia anunciat pas a pas, sanció a sanció, acusació a acusació i el nom ha estat distret, però això de defensar Veneçuela no és defensar un govern, és defensar un principi que cap potència té dret a decidir qui governa un poble, que el petroli no justifica guerres i  que el món no pot seguir sotmès a una sola moneda, un sol imperi, una sola veu.

Les informacions preliminars confirmen que, en l’operació nord-americana, van morir més de 80 persones, segons informes inicials del govern veneçolà, entre militars (veneçolans i cubans) i civils que defensaven la seva sobirania. Aquest saldo humà -homes i dones que no eren una “amenaça terrorista mundial”- posa en evidència el cinisme amb què l’imperialisme justifica la seva violència: parla de “guerra contra les drogues” mentre colpeja poblacions senceres, obre fronteres per empreses petrolieres i bombardeja ciutats. 

Les forces nord-americanes van segrestar Nicolas Maduro i Cilia Flores a Caracas, sense reconèixer la legitimitat de les institucions veneçolanes ni la voluntat popular expressada legítimament en eleccions. Tots dos van ser portats a Nova York, i ahir dilluns ja van fer la seva primera compareixença judicial davant d’un tribunal federal acusats de “narcoterrorisme”, “conspiració per importar cocaïna” i altres càrrecs mèdia­centricament fabricats per justificar un acte que, en realitat, és una declaració oberta de guerra política i econòmica.

Davant el jutge, Nicolas Maduro va declarar-se totalment innocent i “segrestat”, reafirmant que segueix essent el president de Veneçuela i denunciant aquest procediment com una violació de la seva sobirania i de la dignitat del poble veneçolà. La seva esposa, Cilia Flores, també es va declarar no culpable i ha mostrat signes d’haver estat ferida durant la captura. 

Rebuig global, por i doble moral

La comunitat internacional no s’ha quedat de braços plegats. Líders de països diversos han denunciat que aquest atac contravé el dret internacional, que viola la Carta de les Nacions Unides i que estableix un precedent que pot destrossar el fràgil ordre multilateral.

Fins i tot governs europeus i llatinoamericans han expressat preocupació perquè una potència com els Estats Units decideixi unilateralment sobre la vida o mort d’un poble sobirà.

Però en terra nord-americana, Donald Trump ho celebra com un triomf imperial, com si una corporació financera pogués decidir sobre l’avenir de països sencers i com si el petroli veneçolà fos un botí legítim. 

Veneçuela resisteix, i el món observa. La  batalla de Veneçuela és la batalla del segle XXI. Imperi o multi-polaritat, i en aquesta batalla, la Xina, els BRICS i el Sud Global obren una escletxa d’esperança real, però l’imperi té armes i els pobles tenen memòria i aquesta vegada, no tornaran a passar desapercebuts.

La batalla de Veneçuela és la de tots i aquesta és la batalla entre dues visions de món. Una que l’imperi imposi violència, dictats econòmics i saqueig a la resta de països que no li segueixin les seves observacions, o l'altra un Sud Global que lluiti per un ordre multipolar, sobirà i solidari. 

La captura de Nicolas Maduro no és només un cas legal als Estats Units sinó que és un atac directe a l’autodeterminació de poble veneçolà i al dret de cada nació a decidir el seu futur. La seva resistència, recolzada per aliances com la que teixeix amb la Xina i altres països BRICS, representa una esperança per a tots els pobles que no volen ser marionetes d’un centre imperial.

I com va dir Maduro al tribunal “Estic segrestat, però la nostra causa és lliure.”

Europa ja no em representa I no es una afirmació feta des de la lleugeresa, ni des de la desafecció còmoda, sinó des del dolor polític i moral d’aquells que encara creiem que un altre continent era possible. Un continent de pobles, de drets, de pau i de dignitat. El que avui s’anomena Unió Europea no es això, es una arquitectura institucional buida de cor, subordinada als interessos del capital financer, als dictats geopolítics de Washington i a una lògica militarista que trenca amb qualsevol rastre d’humanisme. 

Una Europa sense unió real

La Unió Europea mai no ha estat una unió de pobles, sinó una confederació d’estats egoistes, incapaços de construir una sobirania compartida que no passi pels mercats. Quan arriben les crisis -econòmiques, sanitàries, migratòries o bèl·liques-, Europa desapareix com a subjecte polític. Cada estat mira cap endins, protegeix els seus interessos nacionals i deixa en evidència la gran mentida fundacional: no hi ha una veu europea, només un cor de veus desafinades sotmeses a les potències dominants.

Alemanya marca el ritme econòmic, França juga a potència militar, els països del nord imposen austeritat i els del sud paguem la factura social. Aquesta no és una unió, és una jerarquia.

Europa s’omple la boca parlant de Drets Humans mentre internalitza fronteres, permet que el Mediterrani sigui una fossa comuna i negocia amb règims autoritaris perquè facin la feina bruta. Milers de persones migrants moren cada any, i Brussel·les respon amb silencis tècnics, informes burocràtics i polítiques de contenció indignes.

Quan els drets humans entren en conflicte amb els interessos econòmics o geoestratègics, Europa sempre tria el benefici, el gas, el petroli i les armes.

La hipocresia militar i la manca d’unanimitat

No hi ha unanimitat sobre la pau perquè no hi ha voluntat de pau. Les intervencions militars es decideixen fora d’Europa, i aquí només es ratifiquen. L’OTAN dicta, i la Unió obeeix. No hi ha debat real, ni control democràtic, ni oposició ferma.

Europa no és un actor de pau, és un actor subsidiari del militarisme nord-americà. Quan convé, es parla de “defensa de la democràcia”; quan no, es mira cap a una altra banda.

No existeix una Europa social real. No hi ha salaris mínims homologables, ni dret universal a l’habitatge, ni pensions garantides, ni serveis públics blindats. Tot queda en recomanacions, en marcs flexibles, en paraules buides. Els drets socials no poden dependre del codi postal. I, tanmateix, a Europa depenen del mercat, del dèficit i de la voluntat política dels governs més conservadors. Aquesta és una Europa classista, que protegeix el capital i abandona la ciutadania.

Gaza, el silenci còmplice davant el genocidi

El cas de Gaza és la taca moral més gran de la Unió Europea en dècades. Davant el genocidi del poble palestí, Europa no només ha estat covarda, ha estat còmplice. No ha trencat relacions amb Israel, no ha imposat sancions, no ha suspès acords comercials ni militars.

Mentre infants són massacrats, hospitals destruïts i un poble sencer condemnat a l’extermini, Europa parla de “contenció”, de “dret a defensar-se” i de “complexitat del conflicte”. Aquesta equidistància és criminal.

Ucraïna, Rússia i el doble raser

La invasió russa d’Ucraïna és una violació del dret internacional, sí però la resposta europea no és pacifista: és bel·licista i subordinada. Més armes, més despesa militar, més dependència de l’OTAN. Cap aposta seriosa per la diplomàcia, cap autocrítica sobre l’expansió militar occidental a l’est d’Europa. Europa no vol la pau, vol posicionar-se dins el tauler imperial.

L’ombra de Trump i l’imperialisme desacomplexat

Les declaracions de Donald Trump sobre Groenlàndia, les amenaces constants sobre Amèrica Llatina, les operacions encobertes, les ingerències i les detencions extraterritorials -reals o anunciades- mostren un imperialisme nord-americà sense màscara. I Europa? calla i obeeix.

Quan els Estats Units assenyalen Veneçuela, Colòmbia o Mèxic, Europa no defensa la sobirania dels pobles, sinó que espera ordres.

OTAN. Sí o No?

La pregunta no és retòrica.  L’OTAN no és compatible amb una Europa de la Pau. Mentre Europa formi part d’una aliança militar liderada pels Estats Units, no hi haurà sobirania, ni neutralitat, ni política exterior pròpia. L’OTAN és una eina d’intervenció, no de defensa. És una estructura de guerra, no de seguretat humana.

Des d’una perspectiva d’esquerra radical, humanista i internacionalista, la resposta és clara. Europa ha de sortir de l’OTAN i construir un sistema de seguretat col·lectiva basat en la diplomàcia, la cooperació i el desarmament.

Aquesta Europa ja no em representa perquè ha renunciat als seus valors fundacionals.  Perquè ha triat el capital davant la vida.  La guerra davant la pau i l’imperi davant els pobles. No es tracta de reformar-la amb maquillatge socialdemòcrata, sinó de refundar-la des de baix o desobeir-la políticament.

Europa només tindrà sentit si esdevé una eina al servei dels pobles, no dels mercats ni dels imperis.