Les Fronteres criminals de l'Amazònia (III) -

Amb aquesta informació, pretenc que tots ens asseguem involucrats en la denúncia del dessagnat d'un dels llocs més verges i pulmó del planeta. La selva Amazònica del Perú, Brasil i Colombia, se sent amenaçada per la pressió per part de llenyataires clandestins i grups d'extracció de minerals de ferro.

La llunyania de l'Amazònia és alhora la seva característica més valuosa i el desavantatge més gran.

La regió on s'uneixen el Brasil, Colòmbia i el Perú està particularment allunyada de les zones poblades. Les seves últimes fronteres es van demarcar recentment a la dècada de 1920 i la regió de la triple frontera es troba a milers de quilòmetres de les respectives capitals dels països, cosa que és una de les principals raons per les quals la vida silvestre ha florit i els recursos naturals continuen sent abundants dins dels seus confins. Alhora, les oportunitats que ofereix la zona per obtenir guanys il·lícits estan atraient cada vegada més l'atenció de poderoses organitzacions criminals, sobretot al Brasil.

Les ultimes amenaces a les tribus de l'Amazones.

Els indígenes que són els valedors de la seva existència es veuen amenaçats i ja han tingut morts. Un dels provocadors va ser Jair M. Bolsonaro, l'anterior president de la República Federativa de Brasil, considerava indígenes de l'Amazones com a obstacles per al desenvolupament de Brasil.

Aquest antic militar i avui polític liberal, manifesta que l'Amazones és un territori molt ampli per albergar uns quants indígenes que no són productius, i per això està plantejant la industrialització i el desbosc d'aquest gran pulmó de la terra.

En el seu estil nou d'exercir la política al Brasil, el 30 de setembre passat centenars de milers de persones es van manifestar a múltiples ciutats del Brasil i del món, en diverses marxes contra Jair Bolsonaro. Les massives mobilitzacions, agrupades sota el lema Ele Não («Ell no»), van ser convocades majoritàriament per moviments de dones que, per mitjà de xarxes socials, expressant el seu rebuig a les prèdiques misògines, homofòniques i racistes de l'exmilitar. 

Les massives manifestacions en repudi a Bolsonaro es van repetir als carrers de més de 80 ciutats del Brasil ia moltes capitals del món. A San Pablo, centre de la campanya de Bolsonaro les protestes van congregar més de 200.000 persones, en altres centres urbans, com Belo Horizonte, Recife, Porto Alegre, Curitiba, Fortalesa, Manaus i en gairebé totes les capitals d'estats del país, també es van dur a terme importants marxes, altres actes contra Bolsonaro es van realitzar a diversos països del món, entre els quals es troben Alemanya, França, Argentina i Estats Units. Fins i tot a Moçambic i Sud-àfrica es van registrar protestes.

Les planes al·luvials són extraordinàriament productives perquè constitueixen la connexió entre els ecosistemes aquàtics i terrestres. Són socialment i econòmicament vitals perquè desenes de milers de famílies depenen dels seus recursos naturals per a la seva subsistència.

Tot i això, la mineria plaer genera impactes catastròfics quan els miners remouen i donen volta a la capa superior del sòl mentre busquen sediments d'or. El càlcul més optimista assenyala que són 3350 mil hectàrees de boscos i aiguamolls els perduts a la Panamazonía a causa d'això.

Encara visible a la vora dels rius i les seves capçaleres, el dany originat pel mercuri és invisible quan es tracta de la salut dels miners, les seves famílies i les comunitats. En revisar 33 estudis realitzats a la conca del Tapajós, es van trobar que l'elevada presència de mercuri era generalitzada.

Les solucions de remediació i reparació no són impossibles (existeixen en zones geogràfiques que fa més d'un segle van travessar el mateix que la Panamazonía avui) però sí molt costoses en dos sentits. Tant econòmicament com políticament, ja que implica una decisió de Govern davant dels invasors i un nivell de protecció per a les comunitats afectades.

El narcotràfic

Amb l'obertura de la carretera Interoceànica també es va fer més expedita una altra ruta de trànsit il·legal: la de la cocaïna, que va des de les muntanyes peruanes on es produeix, fins als carrers de Rio i de São Paulo on es consumeix. Les autoritats n'han reforçat el control. Segons xifres de la policia de Puerto Maldonado, durant l'any han confiscat 185 quilos de cocaïna. La van trobar camuflada a l'equipatge o amagada amb enginy en vehicles que intentaven burlar els estrictes controls a la frontera brasilera.

No obstant, el que és incautat és a penes un petit percentatge de la cocaïna que passa, ja que centenars de motxillers carregats de droga avancen per la interoceànica i després travessen la porosa frontera entre Perú i Bolívia sense ser requisats. La gent passa la droga per camins informals de frontera. "No tenim capacitat per cobrir tota la zona, són centenars de passos, com ara camins de formigues", diu un policia de la frontera a Bolívia.

Els assalts que es donen entre traficants per robar-se la droga i els ajustos de comptes, ja han deixat aquest any 22 persones mortes al departament bolivià de Pando, segons les autoritats d'aquest país.

Els tràfics il·legals de persones i de drogues, la violència a pobles que abans eren tranquils, la immigració desaforada, vivendes improvisades i sense serveis, totes són conseqüències indesitjables de la nova carretera.

Davant la manca de planejament i d'inversió social adequada, aquesta ha portat un progrés boig, de vegades criminal que, al contrari del que s'esperava, està fent que a la regió selvàtica avui es parli amb nostàlgia de la vida abans que arribés el "desenvolupament" de la via.

Les Fronteres criminals de l'Amazònia – (II)

Seguint a la introducció anterior (Capítol I), de les Fronteres criminals de l'Amazònia, passo a detallar al meu entendre, les circumstàncies del que es fa en aquesta zona del món l'Amazònia, tan apreciada per molts i tan delictiva per altres.

Pel que fa a la selva amazònica, és fonamental donar suport als mitjans de vida respectuosos de la llei, i enfortir la col·laboració amb les comunitats indígenes que estan en primera línia de l'expansió delictiva. La triple frontera entre el Brasil, Colòmbia i el Perú s'ha convertit en un focus de delinqüència, cosa que envia una advertència constant sobre les amenaces que enfronta la selva tropical més gran del món.

El control desigual de les autoritats estatals, els grups criminals brasilers han forjat aliances amb faccions guerrilleres colombianes i organitzacions de narcotràfic peruanes. dragatge d'or i la pesca en àrees protegides.

A mesura que augmenten els ingressos criminals, el dany ambiental a l'Amazònia i

la violència a la població local s'han disparat, però també ho han fet els incentius materials perquè els vilatans necessitats s'allistin en un o altre grup.

Per protegir la selva, les forces de seguretat dels tres estats han de deixar de banda la seva cautela mútua, capitalitzant el suport estranger per construir una resposta més efectiva al crim transnacional. Alhora, la protecció de l'Amazònia dependrà d'assegurar que les comunitats locals, inclosos els grups indígenes, puguin cercar mitjans de vida legals i generar una confiança més forta en les forces de seguretat i els organismes estatals.

La creixent influència dels grups criminals a la triple frontera ha provocat un gran nombre d'assassinats, molts vinculats a disputes territorials o al càstig de la població local que s'atreveix a resistir la invasió de les seves terres per part d'aquests grups.

En aquesta part de l'Amazònia, el nou amo il·legal és el grup brasiler Comando Vermelho, que ha guanyat la partida a les batalles amb dos grups criminals importants més: la banda local Os Cries i el Primeiro Comando da Capital, un grup immensament poderós originari de São Paulo però que ara està actiu a tot Brasil. Les autoritats policials creuen que Comando Vermelho pot estar en connivència amb el grup guerriller colombià Carolina Ramírez, que es va separar de les ara desmobilitzades Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC).

Per la seva banda, el Perú s'ha convertit en el motor de la producció de cocaïna a la zona, i ha causat greus danys ambientals. Els cultius de coca, que creixen en terres forestals arrasades, han prosperat a la província fronterera peruana de Mariscal Ramón Castilla, sovint finançats per inversors colombians o brasilers i que aprofiten el treball dels pobladors locals per cultivar la planta. La fulla es processa en laboratoris que filtren contaminants al sòl ia l'aigua, i després el producte acabat es transporta gairebé sense control al llarg de l'Amazones i els seus afluents. La major part es ven finalment al Brasil –el mercat intern més gran de la droga a Amèrica del Sud– o s'exporta a Europa i Àfrica. Una part viatja a través de l’Equador, el país que ara pateix els pitjors índexs de violència criminal a Amèrica del Sud. 

La poca resistència que les autoritats estatals oposen a aquest flux és eliminada ràpidament mitjançant suborns o violència. Els grups il·legals sovint reinverteixen els guanys del tràfic de drogues en altres negocis il·legals perjudicials per al medi ambient, com la tala il·legal, el dragatge i la pesca, cosa que els permet blanquejar els seus ingressos i generar encara més.

Les comunitats indígenes han intentat defensar els seus territoris de les incursions dels grups criminals, però moltes afirmen que no han rebut suport de l'Estat ni de les forces de seguretat. Les anomenades tribus indígenes no contactades corren un risc especial a causa de l'auge de la delinqüència. Aquestes comunitats viuen al profund de la selva, després d'haver eludit la interacció amb la civilització occidental durant segles. El perímetre ininterromput del seu territori, que està protegit per la llei, està a punt de ser violat per fusters invasors, acaparadors de terres i altres mafiosos, cosa que amenaça no només la seva cultura sinó també la seva pròpia existència.

NOTA. Per ser un tema de gran importància i transcendència per la humanitat sobre la desforestació de l'AMAZONIA, seguiré fent altres capítols assenyalant les causes, i del perquè es produeix aquesta imprudent situació en aquesta zona del mon.

Ens incumbeix a tots la seva denuncia.

Les Fronteres criminals de l'Amazònia – (I)

 

El crim organitzat està florint a la selva amazònica, i dividida en tres parts per les fronteres del Brasil, Colòmbia i el Perú, és el que posa en greu perill les poblacions i els ecosistemes del cor de l'Amazònia.

Aquests tres estats haurien d'actuar ràpidament abans que l'activitat il·legal causi danys irreversibles.

A l'Amazònia, una varietat d'organitzacions criminals està explotant el feble abast dels Estats, l'abundància de recursos naturals i la pobresa de les comunitats locals, (que no para de créixer), diversifiquen els seus treballs i creen noves emprenedories transfrontereres.

La producció creixent de cocaïna al Perú i l'expansió d'altres negocis il·legals, com l'extracció d'or i la tala il·legal, amenacen els modes de vida dels indígenes, inciten a la violència i fan malbé el medi ambient. Si no es controlen aquestes activitats delictives, podrien soscavar el ja precari control estatal de la selva tropical més gran del món, i amb l'antic govern del Brasil de Jair Bolsonaro, va anar desbrossant creixent.

Entre 2010 i 2020, la mineria a terres indígenes del Brasil va augmentar gairebé un 500 per cent.

Seguint les promeses fetes el 2023, els tres països han de reforçar la cooperació en matèria de seguretat i aprofitar l'assistència estrangera amb vista a enjudiciar i sancionar els responsables de delictes ambientals. És fonamental donar suport als mitjans de vida respectuosos de la llei i enfortir la col·laboració amb les comunitats indígenes que es troben a primera línia de l'expansió delictiva.

Els incendis i la tala indiscriminada d'arbres a l'Amazònia han avivat la preocupació mundial pel futur de la selva tropical més gran del món, que exerceix un paper vital en la contenció del canvi climàtic en absorbir el diòxid de carboni produït per la combustió de combustibles fòssils. El que pot passar desapercebut al debat internacional és que el crim organitzat és un dels principals impulsors d'aquesta destrucció ambiental.

És urgent i necessari frenar l'activitat dels grups il·lícits a la regió, no només per la degradació ambiental que aquestes organitzacions infligeixen, sinó pel perill cada vegada més gran que representen per a les comunitats de la regió. Els nivells de violència a l'Amazònia són alts, fins i tot per als estàndards d'Amèrica Llatina i el Carib, una regió que, amb només el 8% de la població mundial, representa el 29% dels homicidis a tot el món. 

Les taxes d'homicidis a l'Amazònia, a més, superen les mitjanes regionals. Aquesta violència passa en àrees rurals i ciutats més petites que tendeixen a estar fora del radar dels governs nacionals i, per tant, són àmpliament ignorades. A l'Amazònia, els territoris que acullen la tala i la mineria legals i il·legals, el cultiu de coca i el tràfic de drogues pateixen els pitjors danys ecològics i la violència més gran. Aquestes zones solen superposar-se amb les terres ancestrals dels pobles indígenes, que històricament han tingut un paper crucial a la salvaguarda de la selva tropical. 

No és estrany que les xarxes criminals que saquegen els recursos de l'Amazònia hagin convertit els activistes ambientals en els principals objectius. El 2022, un de cada cinc assassinats de defensors de la terra i el medi ambient a tot el món va tenir lloc a l'Amazònia, sent Colòmbia i Brasil els dos països més perillosos per a aquesta tasca.

NOTA. Per ser un tema de gran importància i transcendència per la humanitat sobre la desforestació de l'AMAZONIA, seguiré fent altres capítols assenyalant les causes, i del perquè es produeix aquesta imprudent situació en aquesta zona del mon.

Ens incumbeix a tots la seva denuncia.

AFGANISTAN. Tres anys després que les autoritats de facto de l'Afganistan prenguessin el poder, l'educació està prohibida per a les dones.

 La educació prohibida a les dones a Afganistan:

Avui, 1,4 milions de nenes encara no podem manar a l’educació secundaria i universitària perquè estan prohibides per les autoritats de facto

Tres anys després que les autoritats de facto prenguessin el poder, l'Afganistan destaca com l'únic país del món on l'educació secundària i superior està estrictament prohibida a les nenes i les dones. Segons noves dades de la UNESCO publicades dijous, 1,4 milions de nenes afganeses han estat deliberadament privades d'escolarització.

L'accés a l'educació primària també ha disminuït molt, amb 1,1 milions de noies i nois menys que van a l'escola.

"Avui, l'Afganistan és l'únic país del món que prohibeix l'accés a l'educació a les noies majors de 12 anys i a les dones. Aquesta situació ens ha de preocupar a tots", ha dit Audrey Azoulay, directora general de la UNESCO. "El dret a l'educació no es pot negociar ni comprometre. La comunitat internacional ha de mantenir-se plenament mobilitzada per aconseguir la reobertura incondicional de les escoles i universitats a les noies i dones afganeses", va dir.

Tres anys després de la caiguda de Kabul, la UNESCO publica noves dades que testimonien la gravetat de la situació educativa a l'Afganistan. Com a conseqüència de les prohibicions imposades per les autoritats de facto, almenys 1,4 milions de nenes se'ls ha denegat deliberadament l'accés a l'educació secundària des del 2021. Això suposa un augment de 300.000 des del recompte anterior realitzat per la UNESCO l'abril de 2023, amb més noies arribant. el límit d'edat de 12 anys cada any.

Si afegim les noies que ja no anaven a l'escola abans que s'introduïssin les prohibicions, ara hi ha gairebé 2,5 milions de noies al país privades del seu dret a l'educació, que representen el 80% de les noies afganeses en edat escolar.

En només tres anys, les autoritats de facto gairebé han eliminat dues dècades de progrés constant per a l'educació a l'Afganistan, i el futur de tota una generació està ara en perill.

Els talibans celebren al carrer el tercer aniversari

Un impacte igual de fort en l'educació primària

Tot i que encara es permet l'educació de les nenes als 12 anys, el nombre d'alumnes matriculats a l'educació primària també ha disminuït dràsticament des del 2021. Segons noves dades de la UNESCO, l'Afganistan només tenia 5,7 milions de nenes i nens a l'escola primària el 2022, en comparació amb 6,8 milions el 2019.

Aquesta caiguda de la matrícula a primària és el resultat de la decisió de facto de les autoritats de prohibir que les mestres dones ensenyar als nois, agreujant l'escassetat de professors. També s'explica per la manca d'incentius dels pares per enviar els seus fills a l'escola, en un context socioeconòmic cada cop més difícil. La UNESCO està alarmada per les conseqüències perjudicials d'aquesta taxa d'abandonament cada cop més massiva, que podria provocar un augment del treball infantil i el matrimoni precoç.

Les xifres també són molt preocupants a l'educació superior, amb una disminució a la meitat (53%) del nombre d'estudiants matriculats a les universitats des del 2021. Com a conseqüència, el país s'enfrontarà ràpidament a una escassetat de titulats formats per als més qualificats. llocs de treball, que només agreujaran els problemes de desenvolupament.

La UNESCO es mobilitza per donar suport a mètodes d'aprenentatge alternatius

Des del 2021, a més de liderar la defensa internacional pel retorn de les nenes i dones afganeses a l'escola, la UNESCO treballa amb els seus socis per desenvolupar maneres alternatives d'aprenentatge. Per oferir a les nenes i dones afganeses perspectives d'aprenentatge malgrat aquestes difícils condicions, l'Organització ha posat en marxa programes basats en la implicació de les comunitats locals a 20 de les províncies del país.

Més de 1.000 facilitadors, incloses 780 dones, han estat formats per impartir cursos d'alfabetització. Aquests cursos ja han beneficiat més de 55.000 joves, la gran majoria noies, en gairebé 1.900 pobles. Però la tasca continua sent immensa, donat el nombre de joves que no van a l'escola.

La UNESCO també està activa als països veïns com el Pakistan, el Tadjikistan i l'Iran, donant suport als refugiats afganesos i a les poblacions desplaçades, fins i tot mitjançant centres de formació per a professors afganesos.

Foto UNESCO

Finalment, la UNESCO també inverteix en l'ensenyament a distància a través de la ràdio i la televisió, donant suport financer i formació als mitjans afganesos que vulguin desenvolupar i emetre programes educatius. És el cas, per exemple, de l'Organització de Dones Begum, que va fundar una emissora de ràdio el març de 2021, seguida d'un canal per cable el març de 2024. El contingut emès pels mitjans de comunicació socis de la UNESCO ha arribat a una audiència estimada de 17 milions d'afganesos.

Si bé aquests modes alternatius d'aprenentatge tenen el mèrit de contribuir a la resiliència dels joves afganesos, la UNESCO recorda que res pot substituir l'educació presencial a l'aula. És per això que l'Organització, a través de la veu del seu director general, demana a la comunitat internacional que mantingui la seva mobilització per a la plena restauració del dret a l'educació de les nenes i les dones a l'Afganistan.

JON BIDEN, ha renunciat a la campanya de les presidencials dels EUA.

El president dels Estats Units, Joe Biden, ha confirmat aquest dimecres en un discurs, des del Despatx Oval, que seguirà al seu lloc durant els propers sis mesos, i se centrarà a fer la feina com a president, i va explica la seva renuncia,: "Defendre la democràcia". 

Biden, també justifica la seva retirada de la cursa presidencial perquè “la millor manera de fer avançar, és passar la torxa a una nova generació”, i per també, per l'interès del seu partit i del país.

Amb aquest fins aquí he arribat, va dir que era el moment en què els ciutadans nord-americans triaran el nou mandatari del país en uns comicis en què l'expresident Donald Trump s'enfrontarà previsiblement contra la vicepresidenta, Kamala Harris. Biden ha posat en valor també la "protecció de la nostra Democràcia" i la "revitalització i enfortiment de les nostres aliances a tot el món".

"Per ara, permeteu-me expressar el meu més profund agraïment a tots aquells que han treballat tan dur per veure'm reelegit. Vull agrair a la vicepresidenta Kamala Harris per ser una sòcia extraordinària en tota aquesta feina. I permetin-me expressar el meu més sincer agraïment al poble nord-americà per la fe i la confiança que han dipositat en mi", i va oferir tot el seu suport a Kamala Harris com a candidata del Partit Demòcrata.

Els demòcrates modificaran el seu reglament per confirmar Kamala Harris com a candidata oficial, i el calendari només es veuria lleugerament afectat si abans del dissabte es presenta una altra candidatura a la nominació, cosa molt improbable després que en menys de 24 hores des que el president nord-americà, Joe Biden, anunciés diumenge que no es presentava a la elecció. Harris està aconseguint el suport massiu dels barons del partit i dels compromissaris de la convenció, i va fer pujar molt les donacions econòmiques per la campanya electoral.

Harris ha aconseguit el suport dels delegats necessaris per a la seva nominació presidencial a la Convenció Demòcrata, en només 24 hores. Té l'aval de 1.976 delegats dels 1.968 necessaris. Harris es mostra "orgullosa" de tenir el suport necessari per ser nominada i promet "unir" els EUA davant de Trump.

La candidata demòcrata a la Presidència dels Estats Units i actual vicepresidenta, Kamala Harris, ha aconseguit aquest dimarts a la nit el suport del nom de delegats necessaris per aconseguir la seva nominació presidencial de cara a la Convenció Nacional Demòcrata que se celebrarà el proper 19 d 'agost a Chicago (Illinois), segons estimacions de mitjans dels Estats Units.

Des que Harris formalitzés la seva candidatura davant la Comissió Federal Electoral, fins a 15 delegacions estatals han expressat el seu suport públic per la nova candidata demòcrata, entre les quals hi ha la de California, de Nova York, Louisiana, Maryland, Kentucky, Tennessee, Carolina del Nord, Carolina del Sud, Wisconsin, Maine, Massachusetts, Utah, Iowa, Dakota del Sud i Nevada.

PARTIT DEMOCRATA

I els candidats que es presenten a les presidencials als Estats Units, són:

Kamala Harris – Demòcrata – acompanyant, per definir

Donald Trump – Republicà – acompanyant, J. D. Vance

Chase Oliver – Llibertari – acompanyant, Mike ter Maat

Jill Stein – Verd - acompanyant, per definir

Robert F. Kennedy Jr. – Independent – ​​acompanyant Nicole Shanhan

Cornel West – Independent – ​​Acompanyant – Melina Abdullah

El próximo domingo, elecciones en VENEZUELA.

 El próximo domingo día 28 de julio, es un día importante para los ciudadanos de Venezuela y poner en el calendario político. VENEZUELA, con las referencias al chavismo, y con países denominados bolivarianos cuyo origen es republicano, se remonta a la época Simón Bolívar "El Libertador", y   que tiene una influencia directa o gobierno con países de Sudamérica.

Las elecciones presidenciales en Venezuela están pautadas para desarrollarse el próximo domingo 28 de julio de 2024, con el fin de elegir al presidente para un mandato constitucional de seis años. ​Las elecciones están precedidas por el Acuerdo de Barbados sobre garantías electorales firmado entre el gobierno y la oposición.

Los Candidatos que inicialmente se postularon a la elección presidencia,  se presentaron catorze candidatos, de los cuales cuatro han renunciado: 

Manuel Rosales, postulado por Un Nuevo Tiempo, Fuerza Vecinal y Movimiento por Venezuela, se retira el 19 de abril para apoyar a Edmundo González Urrutia.

Simón Calzadilla postulado por Movimiento por Venezuela se retira el 20 de abril para dar apoyo a Edmundo González Urrutia.

Juan Carlos Alvarado, postulado por COPEI (facción judicializada), se retira el 22 de abril para apoyar a Luis Eduardo Martínez.

Luis Ratti, postulado por Derecha Democrática Popular, se retira el 22 de abril para apoyar a Luis Eduardo Martínez.,

y siguen el actual presidente;

Nicolás Maduro – por el  Gran Polo Patriótico Simón Bolívar (integrada per partits polítics de l'esquerra veneçolana, como el Socialismo del siglo XXI, anticapitalista, bolivariano, nacioalista de izquierdas, y  sindicalista

Edmundo González - Plataforma Unitaria Democrática (oposición al chavismo) – Alianza de integrantes a la Internacional Socialista, alianza política opositora venezolana integrada por la sociedad civil, sindicatos, militares retirados, los partidos políticos y los diputados de la Asamblea Nacional electos para el período 2016

Javier Bertucci - Esperanza por El Cambio,  partido de centro, liderado por pastor cristiano Javier Bertucci, fundador de la organización El Evangelio Cambia y pastor de la Iglesia Maranatha Venezuela).

José Brito - Primero Venezuela, de Centroizquirda.

Daniel Ceballos - Arepa Digital -  El primer partido político digital en Venezuela

Antonio Ecarri - Alianza del Lápiz – Partido de Centro Ordoliberalismo

Claudio Fermín - Soluciones para Venezuela – de Centro Izquierda.

Socialdemocracia

Enrique Márquez - Centrados en la Gente – Movimiento por el cambio. Centrista

Luis Eduardo Martínez -  Acción Democrática - socialdemócrata,​ encabezó la rebelión militar de 1945

Benjamín Rausseo - Confederación Nacional Democrática - Independiente

Según un estudio del Centro de Estudios Políticos y de Gobierno de la Universidad Católica Andrés Bello (CEPyG-UCAB) y la encuestadora Delphos, el candidato presidencial Edmundo González Urrutia ganaría las elecciones presidenciales del 28 de julio con el 59,1% de la intención de voto.

El más reciente estudio de ORC Consultores, con corte a julio, demuestra que el candidato de la mayoría opositora tiene el 59,68% de la intención de voto entre los consultados, mientras que Maduro se ubica segundo entre los encuestados con el 14,64%.

Ese 45% de diferencia en el estudio indica lo que analistas consultados por CNN han dicho durante la campaña: el chavismo parece estar más cerca que nunca de perder el Poder Ejecutivo, a donde llegó hace 25 años. La extensa crisis económica, la unión de la oposición a pesar de los obstáculos en la inscripción de sus candidatos (además de la inhabilitación de Machado, Corina Yoris no pudo inscribir su candidatura) y un mensaje que promete generar las condiciones para que se reunifiquen los miembros dispersos de la familia venezolana -la ONU calcula que hay más de 7,7 millones de refugiados y migrantes venezolanos- ha provocado un apoyo abrumador, nunca antes visto en un cuarto de siglo para los factores que adversan al Gobierno.

En el sondeo, el 55,2% de la gente se considera afín a la oposición, frente a un 11,4% identificado dentro del espectro del chavismo.

Alerta antifeixista a Catalunya amb Aliança Catalana al Parlament.

 S'acosten temps de difícils a Catalunya amb l'entrada d'Aliança Catalana al Parlament de Catalunya, amb l’islam fòbia, com a cara visible, d'Els Intransigents, una associació "patriòtica" partidària de "radicalitzar"

Amb l'Ultranacionalisme, les ètnies per criticar la immigració i rebutjar l'islamisme, Aliança Catalana  es presenta amb el lema “Salvem Catalunya”.

Aliança Catalana, la formació d’extrema dreta catalana encapçalada per la batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, ha obtingut els avals necessaris per presentar-se a les eleccions a Catalunya del 12 de maig, en total. 10.195 avals. 7.345 a la demarcació de Barcelona; a Lleida, 926; 1.104 a Girona, i 820 a Tarragona.

En marcar perfil propi i visualitzar una nova línia ideològica del sobiranisme, Aliança Catalana, Sílvia Orriols, s'ha convertit en la diana de tots els partits independentistes, i amb soflames patriòtiques d'Orriols el mateix poden servir per captar votants desfets de Puigdemont- JUNTS com seduir un sector de l'electorat de la CUP.

Amb els missatges racistes, El partit posa el focus a la seguretat i la neteja ètnia, però també planteja "frenar" la immigració i reindustrialitzar el país, amb lemes carregats d'eufemismes -com el de defensar una Catalunya "més catalana"- que tenen consonància amb la discriminació per raó d'origen que practica l'extrema dreta a tot Europa.

 

VIGILEM EL NOSTRE VOT PER AL 12 M. –

ULL L'EXTRAMA DRETA

 NO A ACCIO CATALANA NI A VOX.

 

ARA TOCA IRENE MONTERO. - DEL SOCIALISME UTOPICO, del 15 M, als INDIGNATS, i PODEM.

Des de PODEM, tenim l'oportunitat de tornar a començar amb les votacions a les properes eleccions al Parlament Europeu amb el nostre cap de llista; IRENE MONTERO.  

I QUE SI ÉS POT.

El que va començar com una convocatòria a través de les xarxes socials a la Porta del Sol de Madrid de 40 joves indignats, i posteriorment, protagonitzada per joves, i no tan joves farts de no tenir futur i desencantats amb el sistema, es va convertir en un moviment transformador de la democràcia espanyola.

La història és repetia. En aquest país s'està buidant de contingut polític i social transformant-se en un simple mecanisme formal de selecció d'elits espanyol, i per això sorgeix el 15M del 2011 no només com una teoria socialista detalladament elaborada, sinó també amb un pla pràctic i complet per a la reorganització la política a la Societat espanyola.

El crac econòmic del 2008 ha provocat grans transformacions socials i, com a conseqüència, una profunda alteració dels sistemes polítics a la gran majoria de països.

Avui, les democràcies occidentals es tornen a trobar en una crisi existencial de gran magnitud: l'ascens de la desigualtat econòmica i social, provocat per una concentració cada cop més alta de la riquesa en una elit econòmica i financera global que ha segrestat les institucions políticas per al propi benefici, ha provocat una gran precarització dels drets socials i laborals i ha sostret a la ciutadania la capacitat de decidir sobre els assumptes públics que ens afectin en el nostre dia a dia.

Per tot això, la ciutadania ens hem de rearmar de valor i tornar a participar a la vida pública i política per revertir el que està passant avui a l'Estat Espanyol. Crida, escàndols, atropellaments socials i com a principal plat la corrupció.

Ara toca a PODEM ara toca IRENE MONTERO.

La veritable democràcia és incompatible amb el capitalisme.

 

El capitalisme no és democràtic

Tot i la predicció liberal que l'expansió dels mercats lliures donaria lloc a més democràcia, l'autoritarisme no fa més que augmentar. La raó és simple: el capitalisme sempre defensarà les jerarquies socials davant de l'amenaça de la igualtat econòmica

La veritable democràcia és incompatible amb el capitalisme.

En les dues darreres dècades, una successió de crisi ha provocat l'ascens d'Estats autoritaris, mostrant de manera aguda com el capitalisme i la democràcia mai no van ser compatibles per començar.

Cada vegada és més difícil ignorar el fet que la democràcia a tot el món està en reculada.

D'una banda, molts dels Estats més poderosos del món —des de la Xina fins a l'Aràbia Saudita— estan governats per administracions autoritàries que només semblen enfortir-se. De l'altra, el respecte per les normes democràtiques liberals —com el dret a la protesta i la independència del Poder Judicial— està en declivi als governs establerts. I molts Estats que semblaven estar en el camí de la democràcia —com Hongria i Turquia— es troben atrapats en una mena de purgatori «democràtic iliberal».

S'esperava que la caiguda del Mur de Berlín posés fi a qualsevol qüestió pendent sobre la compatibilitat de la democràcia i el capitalisme. Aquest últim anava a expandir-se inevitablement, portant amb si els drets i llibertats que molts al món ric havien arribat a donar per fets. La resta del planeta estava destinat a convergir en el model iniciat per Occident.

Els teòrics i polítics liberals van esgrimir una sèrie d'arguments per explicar l'aparent contradicció entre l'expansió del capitalisme i la reculada de la democràcia.

En primer lloc, se suposava que la combinació de capitalisme i democràcia portaria prosperitat i progrés a totes les nacions que els adoptessin. Durant un breu període després de la caiguda del Mur de Berlín, quan la globalització es va disparar, això podia aparèixer com una història creïble

En segon lloc, se suposava que el progrés portat per la democràcia i el capitalisme donaria lloc a més democràcia. Els controls i equilibris posarien fi a la corrupció. Una població educada triaria els líders «correctes». I en lloc de fer campanya basant-se en ideologies antiquades, aquests líders competirien pels vots apel·lant al «votant mitjà», aportant moderació a unes societats abans dividides.

En canvi, la corrupció va en augment, la ideologia ha tornat i la gent continua escollint els líders «equivocats». Potser la creació de societats tan estratificades que la classe dirigent amb prou feines pot comprendre les preocupacions dels votants ordinaris no era una recepta tan infal·lible per a la democràcia després de tot.

Per això, malgrat el fet que és encegadorament obvi que les democràcies capitalistes requereixen algunes mesures per reduir la desigualtat alhora que aborden el col·lapse climàtic, la visió capitalista progressista per al futur no té cap possibilitat de ser implementada.

Només queda una conclusió: per començar, el capitalisme i la democràcia mai no van ser tan compatibles.

 

 

Els milionaris de la pandèmia

               (torno després d'un parèntesi obligat, aquí estic de nou. Salut.). 

El dramàtic augment de les fortunes dels superrics durant una pandèmia en què han mort milions de persones i d'altres s'han vist empeses a la pobresa és una prova més que vivim en una economia deformada i en una societat malalta.

Un nou informe de Credit Suisse ha revelat que més de cinc milions de persones han esdevingut milionaris en el transcurs de la pandèmia, mentre que el nombre de persones amb un patrimoni superior a 50 milions de dòlars va augmentar en més d'una quarta part. El principal impulsor d'aquest augment impactant de la riquesa ha estat l'increment dels preus de les accions i dels immobles residencials, que han augmentat el patrimoni net agregat de les llars fins a uns 418,3 milers de milions de dòlars. Mentrestant, més de la meitat de la població mundial tenia menys de 10.000 dòlars en actius nets.

La major part de l'augment de la riquesa es va concentrar als països ja rics, amb els Estats Units representant un terç dels nous milionaris. El nombre de milionaris a la Xina va en augment i ja arriba a un de cada dos-cents; però als Estats Units, el 8% de la població ja és milionària.

Com és possible que els països més afectats per la pandèmia siguin també els que han registrat els majors augments de riquesa en el transcurs del darrer any? Una raó destaca per sobre de totes les altres: les compres dels bancs centrals.

En el transcurs de la pandèmia, els bancs centrals han injectat diners nous al sistema financer mundial per valor d'uns 9 milers de milions de dòlars. Això se suma als 10 mil milions de dòlars afegits entre la crisi financera i la pandèmia. El món està inundat de diners dels bancs centrals, i tot està fluint cap amunt en lloc de degotejar cap avall.

Els banquers centrals van argumentar inicialment que la flexibilització quantitativa —com es coneix la política de creació de nou diners per comprar actius com els bons de l'Estat— impulsaria els préstecs en proporcionar als bancs comercials més diners en efectiu. Per descomptat, el problema a què s'enfrontaven els bancs després de la crisi financera no era la manca d'accés a l'efectiu, sinó la manca d'oportunitats d'inversió viables en el context d'una demanda crònicament deficient, exacerbada per l'austeritat.

Al final va quedar clar que la QE (quantitative easing, flexibilització quantitativa en anglès) funcionava, però no de la manera que se'ns havia dit inicialment. En lloc d'impulsar els préstecs, la QE va funcionar mitjançant un efecte de reequilibri de la cartera: en essència, quan els governs van comprar deute públic a llarg termini, van proporcionar als inversors privats diners en efectiu que necessitaven un lloc on anar.

Els inversors van respondre reequilibrant les carteres en detriment del deute públic (que oferia rendiments insignificants gràcies a la demanda més gran dels bancs centrals) i en favor d'altres actius com la renda variable, els bons corporatius i els béns immobles.

Als Estats Units, el resultat d'aquest augment de la demanda d'accions va ser la carrera alcista més llarga (una ratxa d'optimisme i pujada dels preus de les accions) que el món no havia vist mai. L'afluència d'efectiu als bons corporatius d'alt rendiment també havia inflat una bombolla de deute corporatiu: era tan fàcil accedir a l'efectiu —fins i tot per a les empreses més mal gestionades— que els economistes assenyalaven el problema de l'empresa zombi, que només podia permetre el servei dels interessos del seu deute pendent.

El principal impacte del QE al Regne Unit s'ha deixat sentir al mercat de l'habitatge, on els preus s'han disparat fins a situar-se molt per sobre d'on eren abans de la crisi financera del 2008, especialment a Londres, el sud-est i Manchester .

La pandèmia ha estat una recessió com cap altra: en lloc de caure, com a totes les recessions anteriors, els preus de l'habitatge han pujat. Gràcies al tancament d'oficines ia la consegüent emigració de les ciutats, els preus de l'habitatge al camp pugen ara a un ritme al voltant del 14% anual, davant del 7% de les zones urbanes.

A més, amb els tipus d'interès per terra i la possibilitat que els pensionistes cobrin tota la pensió d'una sola vegada, moltes persones grans han decidit comprar segones vivendes per llogar-les als més joves. Els conservadors han creat set-cents mil nous propietaris en el decurs de l'última dècada, apuntalant la base de votants alhora que exacerben la crisi de l'habitatge.

Mancant un control dels lloguers o d'un sistema d'habitatge social que funcioni, els joves es veuen obligats a pagar quantitats exorbitants —sovint la meitat o dos terços dels seus salaris— en concepte de lloguer només pel privilegi de viure a una distància prudencial dels seus treballs.

Mentrestant, grans gestors d'actius internacionals com Blackstone s'aprofiten de l'abundància de diners disponibles al sistema financer internacional per comprar enormes extensions d'immobles per llogar-los ells mateixos. L'auge de l'arrendador corporatiu es va fer evident primer als Estats Units, després a Irlanda i ara és cada cop més visible al Regne Unit.

En altres paraules, ara els Estats més poderosos del sistema mundial capitalista es dediquen a crear milionaris. Els bancs centrals, antidemocràtics i sense retre comptes a ningú, utilitzen el poder de les firmes per inflar les fortunes dels rics; mentrestant, el Tresor del Regne Unit intenta impedir que la gent tingui accés a la paga per malaltia.

El dramàtic augment de les fortunes dels superrics durant una pandèmia en què han mort milions de persones i d'altres s'han vist empeses a la pobresa és una prova més que vivim en una economia deformada i en una societat malalta. Però no n'hi ha prou amb observar la irracionalitat del sistema actual; llevat que els treballadors s'organitzin per demanar comptes als poderosos, l'Estat capitalista continuarà recolzant els interessos dels milionaris per sobre dels milions de persones que hi treballen.

I com que no podem deixar d'ignorar, Espanya, país de Govern progressista i d'economia neoliberal-capitalista, els “espavilats” s'han fet milionaris amb el “tràfic de les màscares”. A tot el Planeta ha estat igual, però sense deixar de culpar també els Banc que han fet els ulls grossos, que també s'han enriquit amb el Trànsit de les Mascaretes.

LA NECESSITAT DE COMPTAR LA HISTÒRIA DELS REFUGIATS, I PEL SEU LEGÍTIM DRET DE RETORN A LA SEVA TERRA.

A la cerca de fer visible els diferents casos de poblacions refugiades, avui inicio aquest cicle amb, PALESTINA.

Per què Palestina?

Durant fa poques hores a Barcelona i Madrid, s'han fet ressò de Palestina per diferents temes. A Barcelona per la valentia de l'alcaldessa de Barcelona, ADA COLAU que ha decidit acabar la complicitat amb Tel-Aviv fins que respectin els drets humans del poble palestí, i Madrid per part de l'alcaldessa, DÍAZ AYUSO d'estrènyer llaços i continuar atraient inversió estrangera a la Comunitat de Madrid.

Ada Colau - Alcaldessa de Barcelona

Però la veritat del dia a dia és que a Palestina hi ha palestins morts a la franja de GAZA a mans de l'exèrcit israelià, i amb també baixes d'israelites al seu territori, i per què? Per què un conflicte que havia estat la pedra angular de la tensió a l'Orient Mitjà, els ritmes del qual marcaven les polítiques d'aliances a la regió i de l'evolució de les quals estava pendent l'opinió pública de mig món, ha anat quedant relegat a un lloc secundari? I el més important, amb quines circumstàncies podria tornar al centre de l'agenda?

El conflicte araboisraelià competeix amb molts altres. Ja no és "el conflicte" sinó un. A pocs quilòmetres Síria (Sense tenir en compte els recents terratrèmols a Turquia i Síria), es dessagna i la situació dels civils a Ghouta o Afrin també genera indignació. El Iemen viu una de les pitjors crisis humanitàries del planeta. Líbia, encara que és un conflicte de menor intensitat, té els europeus molt preocupats. El desgovern del país ha reorientat els fluxos migratoris cap a Europa. Uns fluxos que – no ho oblidem – repercuteixen en els resultats electorals. Itàlia n'és l'exemple més recent.

Estem en un escenari nou. Molts governs de l'Orient Mitjà, i també a Espanya el de la Comunitat de Madrid, ja no veuen Israel com l'enemic a batre sinó com a potencial aliat. Podria argumentar-se que en el passat això també passava i que la rivalitat real era la que es manifestava entre diferents països àrabs. Tot i això, s'ha anat un pas més enllà. El poc dissimulat – encara que mai formalitzat – acostament entre Unió dels Emirats Àrabs, Aràbia Saudita i Israel per fer front comú contra l'Iran n'és l'exemple més visible.

Gaza celebra el final del Ramadà sota l'ombra dels atacs israelià.

Pel legítim dret de retorn a Palestina

En 1947, la comunidad judía era una tercera parte de la población que vivía en el territorio de la Palestina histórica y poseía el 6% de la tierra. Después de la guerra de 1948-1949 y la creación del Estado de Israel, éste ocupó el 77% del territorio, mientras que los palestinos se convirtieron en un pueblo oprimido, cerca del 90% de su población, alrededor de 800.000 personas, fue expulsada de los territorios ocupados por los israelíes durante la guerra, en lo que llamaron Al Nakba (“el Desastre”). Este fue el comienzo de un largo periplo de vida como refugiados para una gran parte de los palestinos. 

El 30 de març del 1976, la societat palestina va convocar una vaga general en protesta pel continu robatori de les seves terres per Israel. L'Exèrcit sionista va assassinar set joves palestins amb «ciutadania israeliana» que es manifestaven per aturar la confiscació de 21.000 hectàrees de terres palestines per Israel per tal de construir colònies per a jueus i un camp d'entrenament militar. Des d'aleshores cada 30 de març es commemora la lluita del poble palestí plantant una olivera en senyal de reivindicació dels drets legítims del poble palestí sobre la Terra Palestina i el dret al retorn.

El procés de colonització i neteja ètnica de la Terra Palestina no ha cessat des de llavors, al març faran quaranta-set anys després, Israel ha expandit les seves colònies il·legals a tots els territoris palestins ocupats, utilitzant tota mena d'infraestructures militars i civils, com l'horrible Mur de l'Apartheid, les colònies il·legals i les lleis racistes. Ha privat d'accés a les seves terres i obligat a abandonar casa seva a desenes de milers de famílies palestines, incloent-hi a Jerusalem Est.

A Israel, els palestins i palestines amb ciutadania israelianes són discriminats. No han pogut retornar als seus pobles i molts encara viuen en pobles no reconeguts sense serveis públics de cap mena. Les famílies beduïnes són fustigades i desplaçades de força. Totes aquestes pràctiques contravenen la legislació internacional i els drets humans i han estat condemnades per les Nacions Unides.

En 2021, els israelians s'apropien de terres palestines per construir una carretera en Cisjordània.

No a l'ocupació del territori palestí!

No a la complicitat amb el colonialisme i l'Apartheid israelians!

Per la fi de les colònies!

Pel dret al retorn de tots i totes les refugiades palestines!